Sant Esteve de Granollers de la Plana (Gurb)

Situació

Planta de l’església i la cripta, en la qual hom pot observar com l’estructura original ha estat totalment alterada i desfigurada i l’anòmala disposició de l’escala de la cripta, situada sota l’absis.

M. Anglada

L’església parroquial de Granollers de la Plana es troba a uns 50 metres de la carretera de Vic a Manlleu, al costat dret i entre els punts quilomètrics 5 i 6, és a dir, vers migjorn. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-13 (332): x 40,1 —y 47,7 (31 TDG 401477).

Història

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Gurb al lloc de Granollers en un petit puig en el qual hi hagué una fortalesa, residència dels castlans de Gurb, abans de traslladar-se a Mont-ral. Molt aviat assumí funcions parroquials que encara conserva en l’actualitat. El domini de l’església motivà llargues i violentes disputes entre els senyors del castell de Gurb i el monestir de Ripoll amb els bisbes de Vic.

El castell de Gurb apareix documentat des del 886 quan Joamir i la seva muller Egila vengueren a Sunifred i a la seva muller Adabrada, diversos béns, un dels quals situat al terme del castell de Gurb.

El lloc de Granollers es troba documentat a partir del 949, quan Galí i la seva muller Xisabe vengueren a Guadamir, levita, una peça de terra situada al castell de Gurb, a la vila de Granollers, en el Castellar. Abans, vers l’any 905, sembla que un particular havia fet diverses donacions d’aquest lloc al monestir de Ripoll.

L’església i les seves funcions parroquials es documenten el 960, quan Ansemar i la seva muller Arielda donaren a Sant Pere de Vic la quarta part d’una peça de terra situada al terme de Gurb, a la parròquia de Sant Esteve, a la vila de Granollers. Aquesta església fou venuda el 972 quan el comte Borrell de Barcelona i la seva muller Ledgarda vengueren al seu fidel Ansulf, vicari comtal del castell de Gurb, el seu alou, format per l’església de Sant Esteve que es trobava al puig de Granollers i que Ansulf tenia per feu comtal i per feu del castell de Gurb, els quals li venien en propi alou amb l’església, delmes, primícies, termes i adjacències que pertanyien a l’església. Malgrat aquesta venda tan clara, els bisbes de Vic pretengueren posseir el domini de l’església de Sant Esteve com de la resta de parròquies del castell de Gurb.

Els drets de la família Gurb-Queralt, senyors del castell de Gurb, foren traspassats al monestir de Santa Maria de Ripoll quan el 1080 Guillem Bernat de Queralt donà a aquest monestir, amb motiu de professar-hi com a monjo un fill seu anomenat Pere, la meitat de l’església de Sant Esteve de Granollers amb la meitat dels alous que allí hi tenia.

El domini del monestir de Ripoll sobre l’església de Sant Esteve de Granollers no fou pacífic; començà el bisbe de Vic que l’impedí de possessionar-se’n; el monestir hagué d’acudir al papa Urbà II, el qual l’any 1096 li confirmà la possessió, tot i que encara hagué d’esperar uns anys, fins que el 1103 el bisbe de Vic, Arnau de Malla, donà i confirmà al monestir l’església de Sant Esteve de Granollers amb la seva capellania i totes les pertinències, mentre es reservava els drets que hi tenia l’ardiaca.

Degueren ser aquests drets els que crearen un nou conflicte que requerí la intervenció del papa, així el 1167 el papa Alexandre III escriví dues butlles al bisbe de Vic, Pere Redorta, en les quals es queixava de la usurpació que el bisbe feia de l’església de Granollers, que pertanyia al monestir, i el comminava a restituir-la, donant-li el plaç de quaranta dies per apel·lar contra aquesta ordre.

No sabem què succeí després d’aquest requeriment papal. En canvi es coneixen bé els conflictes que els bisbes de Vic tingueren amb els senyors del castell de Gurb en defensa dels drets episcopals que retenien en aquesta parròquia, que descrivim extensament en la part històrica de l’església de Sant Andreu de Gurb. En síntesi comença amb la cessió de les parròquies del castell de Gurb abans del 993 pel bisbe Fruia al canonge Bonfill, de la família dels senyors del castell de Gurb, després passaren a un nebot d’aquest, Berenguer, clergue i després bisbe d’Elna. Aleshores començà un llarg conflicte amb l’excomunió dels senyors de Gurb que no es volien desprendre del domini de les esglésies; en el cas de Sant Esteve de Granollers als drets episcopals s’uniren els que havien adquirit al comte Borrell. El conflicte s’arranjà vers l’any 1035 amb una concòrdia entre el bisbe Oliba i Bernat Sendred de Gurb, mitjançant la qual la família recuperava la parròquia de Sant Esteve de Granollers. Posteriorment rebrotà encara més violent el conflicte que finí el 1080 amb la intervenció del comte de Barcelona, Ramon Berenguer II, Cap d’Estopes, persistint, no obstant això, la família Gurb-Queralt en el domini de la parròquia de Sant Esteve de Granollers. Aquest mateix any la família cedia els drets que havia adquirit al comte Borrell sobre el monestir de Ripoll, com hem esmentat abans. Aquesta situació perdurà fins el 1165 quan en una nova concòrdia la família Gurb-Queralt ja només retenia la meitat del delme de la parròquia que a més estava empenyorat. Segurament que la família del castell ja no tingué més drets en la parròquia de Sant Esteve de Granollers i els bisbes vigatans exerciren el domini conjuntament amb el monestir de Ripoll, cosa que donà lloc a alguns conflictes sobre les delimitacions dels respectius dominis.

L’església primitiva fou substituïda per una altra de nova que correspon a l’edificació romànica que en part ha pervingut fins avui. El nou temple fou consagrat el 1088 pel bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà a precs de Bernat Bernat de Gurb, feudatari del castell de Gurb (era fill de Bernat Sendred de Gurb), Ponç losfred i el seu germà Bernat i Arnau Sunifred. El bisbe concedí a la parròquia un cementiri de trenta passes al voltant del temple i descriví els termes parroquials i confirmà les primícies i les oblacions que li donessin els fidels.

En el temple es veneraven a més del sant titular, els altars dedicats a santa Maria Magdalena i sant Joan, documentats el 1357.

Vers el segle XVII l’edifici sofrí algunes reformes com la construcció d’un campanar de torre i la façana del mur de ponent; potser la capella del Roser també sigui d’aquesta època (any 1608?), si no és anterior. Més moderna és l’erecció de la capella del Santíssim (any 1887). En una època incerta la cripta fou convertida en sagristia. Actualment l’edifici segueix tenint culte com a parròquia de Sant Esteve de Granollers i es troba en-bon estat de conservació. (APF-ABC)

Acta de consagració de Sant Esteve de Granollers de la Plana (28 de juny de 1088)

"Hoc est translatum fideliter sumptum cum auctoritate et decreto infrascriptorum a quondam publico instrumento cuius tenor talis est:

Quum canonicis sanctorum patrum institucionibus peribetur ut ecclesie que in Dei honorem ubique construuntur pontificali confirmacione muniantur, nec non et dotis inscripcione confirmentur, quatenus cuncta eisdem pertinencia vel a fidelibus concessa inconvulsa habeantur verum quia vetustate temporum discedunt a memoriis hominum ne oblivioni traditum esse videatur. Universis sancte Ecclesie filiis notum habeatur qualiter ecclesia Sancti Stephani de Granullariis consecretur sicut his a pristibus continetur. Anno igitur millesimo octuagesimo octavo, era millesima, indicione VIIII, tempore ab illo quo Unigenitus summi Patris qui Deus ante omnia extiterat secula in temporum sive pro generis humani salute ex Virginis utero verus Filius dignatus est homo. Advenit domnus Berengarius, reverentissime ecclesie ausonensis nutu Dei episcopus, stipatus venerabili canonicorum collegio, in locum qui vocatur Granullariis ad consecrandam ecclesiam in eodem loco, honorifice constructam in honorem Dei et sancti Stephani protomartiris. Quam prelibatus presul pontificali fultus auctoritate disposuit dedicare, propulsatus precibus Bernardi Bernardi de Gurbo et Poncii Ioteffredi ac Bernardi fratris sui, nec non et Arnaldi Seniofredi, ceterorumque nobilium diversis generis hominum in eiusdem ecclesie parochia degencium. Statuit eciam idem episcopus et concessit prefate ecclesie cimiterium in circuitu eius triginta passum, et iussit ut ea que habet vel habere debet infra suos terminos vel ubique a nemine ei possit aufferri mortalium. Termini namque istius ecclesie ab incollis eiusdem loci isti noscuntur esse: primus demque ab orientali parte dividit cum ecclesia Sancti Petri Rote, et vadit per ipsum caminum de Goncero vel per stratam franciscam recto tramite; secundus vero a meridiana parte terminatur in parrochia Sancti Petri Sedis Vici vel Sancte Maria de Folguerolis sive in prenominata strata francisca; tercius siquidem occidentali plaga desinit ad locum quem vocatur… in ipsa strata que vadit ad Rivumpullum; quarta sane a septentrionali regione finitur in alveo de Sorrells incedens per prelibatam stratam recto calle. Quantum isti termini ambiunt omnia, ego Berengarius, prelocute sedis episcopus, cum assensu canonicorum meorum qui sui iuris videntur esse, volui confirmare cum primiciis et oblacionibus universis predicte ecclesie vel quod a divinitus inspiratis fidelibus poterit adquirere. Tali videlicet paccione, ut quod preffata sedis sancti Petri inhibi habet vel debet habere habeat omni tempore. Ego autem Berengarius, prescripte sedis episcopus, confirmo pre nominate ecclesie Sancti Stephani cuncta que habet vel habere debet, ut nullus diabolica temptatione detentus aliquid ei ex his que possidet iuste vel possidebit ausus sit aufferre. Quod qui facerit nisi ressipuerit et sedi nostre satisfecerit, vinculo se noverit illigari anathematis et cum luda traditore sulphureis averni innodari.

Berengarius, gracia Dei ausonensis episcopus.

Bernardus, archidiaconus, acta huius dotis suscripsit VIII kalendas iulii, XXVII anno regni regis Philipi.

Bertrandus, gracia Dei barchinonensem episcopum.

Bernardus, gracia Dei gerundensem episcopum, qui hoc confirmo.

S+m Raimundi Bernardi de Gurbo.

Arnaldus, clericus, qui hoc scripsit, et sub ss. in preffato die et anno."

Trasllat de l’acta original fet el 15 de setembre de 1411, existent a l’arxiu de Casa Parrella de Torelló, s. Granollers A 41.

Jaume Pladelasala: Granollers de la Plana, “Ausa”, II (1954-1958), pàgs. 53-54.


Traducció

"Això és el trasllat fet fidelment d’un document públic que diu així: Tal com es diu en les institucions canòniques dels sants pares, que les esglésies que es construeixen en honor de Déu i la inscripció de la donació, estiguin confirmades pel bisbe i que totes les pertinences concedides pels fidels no siguin malmeses, ja que per causa de l’antigor dels temps priven de l’oblit i ho retornen a la memòria dels homes. Sigui així conegut que tots els fills de la santa Església, que l’església de Sant Esteve de Granollers va ser consagrada, segons es manifesta en aquestes ratlles. Així, doncs, el 1088, mil·lèssim de l’era, novena indicció, del temps que l’Unigènit del Pare, el Fill, es dignà fer-se home en el ventre de la Verge, tal com Déu havia decretat abans de tots els segles per a la salvació del gènere humà. Vingué el senyor Berenguer, bisbe de la reverendíssima Església d’Osona, per voluntat de Déu, acompanyat del venerable col·legi dels canonges, al lloc que es diu Granollers, per consagrar l’església en aquell lloc, construïda de manera honorable en honor de Déu i sant Esteve, protomàrtir. L’esmentat bisbe, sostingut per l’autoritat pontifical, disposà dedicar, impulsat pels precs de Bernat Bernat de Gurb, Ponç Iotefred i Bernat, el seu germà, i Arnau Sunifred, amb diversos nobles i diverses classes d’homes que vivien en la parròquia de l’esmentada església. Determinà l’esmentat bisbe i li concedí un cementiri tot al voltant, de 30 passes, i manà tot allò que té i cal que tingui dintre els seus termes i que per cap mortal no se li pot arravatar. Els termes d’aquesta església hom els coneix pels seus habitants: primer per la part de llevant parteix amb l’església de Sant Pere de Roda, va pel camí de Goncer i per l’estrada francesa en un tram recte; en segon lloc, per la part de migdia acaba a la parròquia de Sant Pere de la Seu de Vic, de Santa Maria de Folgueroles i l’esmentada estrada francesa; en tercer lloc, per la part de ponent envolta un espai en el lloc que en diuen… en la mateixa estrada que va al Ripoll; per la quarta i regió septentrional acaba en el llit del Sorreig que entra en l’estrada en un tram recte. Tot allò que aquests termes envolten, jo, Berenguer, bisbe de l’esmentada seu, amb el consentiment dels meus canonges, vull confirmar-ho amb primícies i tota mena d’oblacions que els fidels, inspirats per Déu, puguin donar-li. Amb aquest pacte que tot el que l’esmentada Seu de Sant Pere té ho tingui per sempre. Jo, Berenguer, bisbe de la Seu, confirmo per a l’anomenada església de Sant Esteve tot el que té i cal que tingui perquè ningú, portat per una temptació diabòlica, no s’atreveixi a prendre-li res del que posseeix o posseirà en justícia. Qui no satisfaci a la nostra seu, que sàpiga que està lligat amb els anatemes i sigui portat amb Judes, el traïdor, als sofriments de l’infern.

Berenguer, per la gràcia de Déu, bisbe d’Osona.

Bernat, ardiaca, que ha subscrit l’acta d’aquesta donació el 28 de juny de l’any 27 del regnat del rei Felip.

Bertran, per la gràcia de Déu, bisbe de Barcelona.

Bernat, per la gràcia de Déu, bisbe de Girona, que ho confirmo.

Signatura de Ramon Bernat de Gurb.

Arnau, clergue, que ho he escrit i ho subscric el dia i l’any esmentats."

(Trad.: Paquita Sallés i Verdaguer)

Església

L’església és un edifici d’una nau, capçada a llevant per un absis semicircular obert amb un simple plec i decorat interiorment amb cinc nínxols que arriben fins al sòl. La nau és coberta amb volta de canó, reforçada per dos arcs torals i molt modificada per la construcció de capelles a les façanes nord i sud, i la decoració de tipus “barroc”, que unifica tot l’interior del temple.

L’absis té tres finestres de doble esqueixada, les quals es corresponen amb tres finestres més petites, situades gairebé al mateix nivell del sòl exterior i que s’obren a una cripta que té la mateixa planta de l’absis i que avui fa les funcions de sagristia, amb un accés totalment capriciós. L’estat actual de l’església i la manca d’exploracions impedeixen de precisar més sobre l’estructura real d’aquest espai.

Exteriorment és apreciable l’obra original a l’absis, que és decorat amb un fris d’arcuacions i finestres cegues, distribuïdes en cinc sèries de tres entre lesenes i amb un fris continu de dents de serra, just sota el ràfec format per una peça aixamfranada. Als murs exteriors de la nau, vora l’absis hom hi pot veure dues arcuacions i part d’una tercera que constituïa el fris d’arcuacions que originàriament decorava la part superior del mur. Aquesta decoració al mur de tramuntana deixa veure encara onze arcuacions més. Tot, però, és molt tapat per les construccions modernes.

L’aparell és de carreuons irregulars simplement desbastats, amarats en argamassa i disposats en filades uniformes i regulars.

L’estructura d’aquesta església s’adiu molt bé amb la data de consagració del 1088. Respecte a les incògnites que es plantegen. Eduard Junyent ha apuntat la possibilitat d’ésser una església trilobulada, amb la substitució, posteriorment, de les absidioles laterals per capelles. Whitehill per recolzar aquesta hipotètica existència de triple absis sosté que les fornícules obertes en el gruix de la paret de l’absis —igual que a Sant Martí del Brull— són característiques de Sant Vicenç de Cardona, Santa Maria de Roses, Sant Jaume de Frontanyà i d’altres esglésies grans i que no han estat mai típiques en esglésies d’un sol absis, ja que únicament cita un exemple, l’església monàstica de Sant Pol de Mar.

Si acceptem la versemblant hipòtesi de l’existència d’una capçalera trilobulada podríem incloure Sant Esteve de Granollers dins el grup d’esglésies d’una nau amb santuari format per tres absis en creu, segons J. Puig i Cadafalch, i a la qual també pertany Sant Martí del Brull, Sant Pere de Mogrony i Sant Pere de Gallifa i fins i tot, dins el subgrup que estableix aquest autor, en les esglésies molt ben aconseguides, amb carreus perfectament tallats i escairats. (DAG)

Pintures

Pintura que presenta el bust d’un sant nimbat

Fragment de pintura mural que decorava una fornícula de l’absis i que presenta el bust d’un sant nimbat. És una peça popular molt tardana, del final del segle XIII. Es conserva al Museu Episcopal de Vic, on és catalogada amb el número 9.704.

G. Llop

Procedent de l’església de Sant Esteve de Granollers de la Plana, el Museu Episcopal de Vic conserva un fragment de pintura mural que ingressà l’any 1942 i on és catalogat amb el número 9.704.

Aquest fragment fa 1,30 m d’ample per 0,76 d’alt, i correspon a la decoració mural d’una fornícula de l’absis. Representa el bust d’un sant nimbat, sobre un fons vermell limitat, seguint l’arcuació de la fornícula, per una franja blanca; el nimbe de color groc ressalta entre el vermell del fons i dels cabells del sant, el qual sembla que anava vestit amb una túnica groga, damunt la qual hi havia un mantell de color blanc. A l’altura del pit són visibles els dits d’una mà estesa.

Estem davant una pintura de marcat caràcter popular i d’una baixa qualitat. El traç i el predomini lineal porten a situar-la dins les primeres mostres de gòtic lineal a Catalunya; no obstant el tractament dels ulls reflecteix encara, de manera arcaitzant, l’estil romànic; no així els altres traços del rostre.

Cronològicament pot classificar-se, malgrat el seu caràcter popular, del final del segle XIII. (ECE)

Pintura de l’escena de la Fugida a Egipte

Fragment de decoració mural que presenta l’escena de la Fugida a Egipte. És una composició molt tardana en la qual són apreciables totes les característiques del gòtic lineal. És guardat al Museu Episcopal de Vic amb el número de catàleg 9.703.

G. Llop

Procedent també de Sant Esteve de Granollers de la Plana encara hi ha un altre fragment de decoració mural que l’any 1942 ingressà al Museu Episcopal de Vic, on es conserva amb el número 9.703 de catàleg.

Aquest fragment fa 1,40 m d’ample per 1,26 d’alt. Representa la Fugida a Egipte. El fragment, molt mutilat, conserva encara una part de la figura de sant Josep, mancada del cap, el qual sosté amb la mà esquerra un bastó; va vestit amb una túnica curta de color vermell. El segueix la somera que devia portar la Mare de Déu; apareix la testa de l’animal i una part de les potes, entre les quals es belluga el pollí, molt petit i mancat de tota proporció. El fons de la part inferior és de color vermell.

El tema de la fugida a Egipte és molt poc freqüent en la pintura romànica (San Isidoro de León), però es difon amb l’estil gòtic. A Catalunya el trobem en els frontals de Cardet i de Lluçà, tots dos participants dels nous corrents del gòtic lineal.

Quant a l’estil, el moviment, el predomini lineal i el tractament del vestit de sant Josep porten de manera clara al primer estil de la pintura gòtica, sense que hi puguem trobar cap tipus d’arcaisme. La seva cronologia ens porta també al límit final del segle XIII. (ECE)

Bibliografia

  • Joaquim Albareda i Miquel Molist: Sant Esteve de Granollers. Dades per a la seva història, “Recerca” (G.A.E.C.), núm. 23, Manlleu 1972-73.
  • Pere Bofill: Les esglésies antigues del terme del Castell de Gurb, “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”, vol. IV, anys 1921-24, pàg. 176-178.
  • Pere Bofill: Les esglésies antigues del terme de la parròquia de Gurb i Les esglésies antigues del terme del Castell de Gurb (Conferència donada al 1914 al local del C.E. de Vic), programa de la Festa Major de Gurb, anys 1972 i 73 respectivament.
  • Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado de Vich. Separata del publicado en Hoja Parroquial en 1945-52, núm. 28 Vic, Impremta Anglada.
  • Eduard Junyent: Catalunya romànica. L’arquitectura del segle XI, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1975, pàg. 201.
  • Eduard Junyent: Cataluña /1, Ediciones Encuentro, Madrid 1980, pàg. 280.
  • Jaume Pladelasala: Granollers de la Plana, “Ausa”, tom II, Vic 1955-57, pàg. 53-62.
  • Antoni Pladevall: Les esglésies romàniques del terme de Gurb, Programa de la Festa Major de Sant Andreu de Gurb, Impremta Daví-Vic, Vic 1978.
  • Antoni Pladevall: Gurb de la Plana, Gran geografia comarcal de Catalunya. vol. I. (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàgs. 109-110.
  • Josep Puig, Cadafalch, a. de Falguera, J. Goday: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911, pàg. 300/313-314.
  • Walter Muir Whitehill: L’art romànic a Catalunya. Segle XI, Edicions 62, Barcelona 1973, pàg. 54. (DAG)