Situació
Planta de l’església, a escala 1:200.
G. Orriols
El temple es troba al terme de Gurb de la Plana, adossat pel seu costat de ponent a una casa de masovers del casal veí de Mont-ral. Tot aquest conjunt és situat dalt un turó. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-13 (332): x 37,6 —y 45,1 (31 TDG 376451).
Hom hi arriba prenent la carretera N-152 de Barcelona a Puigcerdà; un cop sobrepassat el punt quilomètric 70, s’agafa un camí carreter a mà esquerra, el qual després de transcórrer uns 300 m arriba a l’església. Per entrar-hi s’ha de demanar la clau als masovers. (GOP)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Gurb, al lloc de Mont-ral. Fou una capella particular de la família Mont-ral dins la parròquia de Sant Andreu de Gurb.
El castell de Gurb es documenta a partir del 886 quan Joamir i la seva muller Egila vengueren a Sunifred i la seva muller Adabrada, diversos béns, dels quals un camp era situat al terme del castell de Gurb.
El lloc de Mont-ral (Monte Regale) no apareix fins al 1180, quan es documenta la casa forta o domus de Mont-ral que donà nom a una família de cavallers d’aquest nom que després el canviaren pel de Gurb. Fou la família Mont-ral la que construí prop del seu casal una església dedicada inicialment a santa Maria; un cop consagrada el 1190 els cavallers Guillem, Bernat i Pere de Mont-ral amb les respectives mullers i fills varen cedir la capella que ells havien construït al bisbe de Vic i als sacerdots i confrares de la confraria de Santa Maria. Aquesta confraria tingué una gran vitalitat durant els segles XIII i XIV, car disposava de sacerdot propi i bones rendes, producte de les deixes testamentàries dels fidels. Al mur del fons de la capella, al costat dret mirant el santuari, hi havia la decoració mural que avui es guarda al Museu Episcopal de Vic i que representa l’escena de la Crucifixió de Jesús. En el 1273 sabem que els altars dels sants titulars del temple eren santa Maria, santa Anna i el sant Esperit. Fou al llarg del segle XV quan l’advocació de santa Anna s’imposà com a titular principal de la capella. El 1687 els titulars eren santa Anna, la Mare de Déu del Roser i el Sant Crist.
Al final del segle XIV, coincidint amb la minva de llegats, fou el rector de Gurb qui tingué cura de la celebració de l’aniversari ja que no hi havia a Santa Anna sacerdot propi. Amb tot, el segle XVII tingué de nou un beneficiat que hi celebrava la missa dominical.
L’edifici no va sofrir grans reformes; modernament li fou afegit, al braç del creuer de migdia, una petita sagristia i hom arrebossà i pintà el seu interior. El 1936 fou profanada i posteriorment ha estat agençada i es manté oberta al culte. (APF-ABC)
Església
El temple és un edifici d’una sola nau, cobert amb volta de canó, i capçat a llevant per un absis quadrat i un creuer amb capelles també quadrades, i té adosada una sagristia d’època posterior a l’angle sud-est del creuer. És una mostra del romànic del segle XII tardà, on la nau rectangular amb absis s’ha transformat en nau rectangular amb creuer.
Hom entra al temple per un nu i senzill portal romànic, situat al mur de migjorn, que consta d’arquivolta i timpà, ambdós elements sense esculpir.
És, però, d’interès observar, sobre una de les pedres que componen els brancals del portal, uns dibuixos gravats, incisos, a manera de graffitti, representant, l’un un cavaller, i l’altre un esquemàtic rosetó.
Tot l’interior de l’església ha estat desprovist del guix que tenia, i ara es poden veure els murs de pedra nus.
L’aparell dels murs és amb blocs de pedra de mides mitjanes, desbastats toscament i disposats de manera irregular i desordenada.
A l’exterior de la capella i situat al llarg del mur de migjorn, a ambdues bandes del portal, hi ha un banc, per a seure, el coronament del qual són unes pedres amb un fris esculpit, que semblen ésser lloses d’algun sepulcre medieval, aprofitades amb posterioritat per a coronar el banc que veiem avui. (GOP)
Lipsanoteques
Lipsanoteca núm. 3.459
Lipsanoteca procedent de la capella i guardada al Museu Episcopal de Vic des d’abans de l’any 1900. Allí és catalogada amb el número 3.459.
G. Llop
Procedent de l’església de Santa Anna de Mont-ral, el Museu Episcopal de Vic conserva una lipsanoteca, que té catalogada amb el número 3.459.
Aquesta peça és de forma globular i fa, amb la tapa, 69 mm d’alt per 75 mm de diàmetre màxim.
Es tracta d’un petit atuell de fusta amb tapadora treballat al torn.
Les dues superfícies, tant del vaset com de la tapadora han estat pintades amb un color vermellós. Com a decoració la tapadora presenta unes fines línies de color negre a tot el volt; el vaset té com a única decoració en el seu diàmetre màxim dos registres horitzontals en sanefa.
En el seu interior actualment hi ha restes de petits fragments d’ossets amb terra, un metacarpià del peu, un fragment d’os esponjós i petits trossets de paper.
Desconeixem el lloc de l’emplaçament original d’aquesta lipsanoteca, així com les circumstàncies de la seva troballa i entrada posterior al Museu Episcopal de Vic, on consta ingressada abans de l’any 1900.
Presenta un estat de conservació acceptable, tot i que la tapadora té l’aresta lleugerament escrostonada. Tota la policromia i la decoració presenten una tonalitat esvaïda.
Un dibuix amb el tema ornamental que decora la lipsanoteca. Cal comparar-lo amb el tema de baix, fet en manganès sobre ceràmica, freqüent en les peces de ceràmica de Paterna del segle XIV.
A. Roig
De les dues sanefes horitzontals que té com a decoració, el registre superior (d’uns 14 mm d’alçada) presenta un traç de caràcter cal·ligràfic que es repeteix en alternança entre un curt traç vertical. El registre inferior (més estret, uns 7 mm) és ocupat per una fina sanefa de línies horitzontals de trams alterats. Tots els traçats són de color negre, llevat de les línies del registre inferior, que són fetes en blanc. La tapadora té entre la motllura una fina línea circular de color negre.
El tema decoratiu del registre superior apareix, molt similar i sovint repetit, en elements decoratius en negre de ceràmiques de Paterna del segle XIV. Sembla que es tracta de derivacions molt estilitzades de llegendes ornamentals aràbigues. Tal com es presenta avui, el fris ornamental de la lipsanoteca és del tot il·legible.
Tant per la tècnica d’elaboració com per la temàtica del motiu ornamental, creiem que cal donar a la peça una cronologia més avançada de la que li ha estat atribuïda fins ara. Entre el final del segle XIII i el primer quart del XIV pot ésser una datació correcta. (ARD)
Lipsanoteca núm. 3.460
Lipsanoteca procedent d’aquesta capella i conservada al Museu Episcopal de Vic, on ingressà abans del 1900 i és catalogada amb el número 3.460.
G. Llop
El Museu Episcopal de Vic encara guarda una altra lipsanoteca, procedent també de Santa Anna de Mont-ral. Ingressà abans de l’any 1900 i és catalogada amb el número 3.460.
Es tracta d’un petit pot de fusta, de cos cilíndric i policromat, amb una tapadora. Aquesta, reaprofitada, és una petita placa de cera endurida, de forma circular. Fa 82 mm d’alt per 65 de diàmetre màxim
Aquest reliquiari és de cos cilíndric de perfil irregular, el fons pla és una planxa de fusta aplicada a les parets del pot. Aquest cos de parets primes s’ha obtingut a partir del buidat d’un tronc massís. La boca del potet té un petit rebaix a tot el vol per a l’encaix d’una inexistent tapadora, substituïda per una massa circular de cera endurida i de guix irregular. La superfície exterior de l’estoig és recoberta d’una fina capa d’estuc de guix policromat, amb fons de color marronós i perfils de figures i registres en negre. A l’interior la superfície ha estat recoberta amb una capa prima de pasta de color gris. Al fons hom pot apreciar restes escrostonades de petits fragments de teixit enganxats.
Les parets del recipient presenten sèries deformacions i contraccions que han produït diverses esquerdes i escrostonats de l’estuc del guix policromat, amb la posterior desaparició d’una gran part dels motius ornamentals. Hom hi pot apreciar uns intents de restauració antics, fets amb una goma o pasta blanca i amb una tècnica molt barroera. La tapadora de cera té escrostonada, pràcticament, tota la seva vora.
Esquema de la lipsanoteca amb la indicació de les mides. A baix apunt amb el tema que, traçat en negre, decora la peça, d’identificació difícil.
A. Roig
L’important deteriorament de la capa superficial de l’estuc, ha alterat en gran manera tot l’element decoratiu del recipient. Hom pot apreciar-hi una distribució de perfils en negre de dos registres horitzontals que envolten la superfície, a la vegada dividits en quatre espais. Els registres superiors devien ésser ocupats per la representació de quatre figures zoomòrfiques de tema fantàstic; el registre inferior presenta quatre temes decoratius amb motius geomètrics diferents.
La lectura de tot aquest tema ornamental, és pràcticament impossible, per manca d’elements definidors. Tot i així s’aprecia en l’elaboració, tant de la peça com de la seva decoració, una factura popular poc depurada.
L’atribució cronològica dels segles XI-XII, que hom ha donat habitualment a aquesta lipsanoteca, ha estat establerta sobretot tenint en compte l’ús freqüent que hom feia en aquesta època d’aquests recipients. Aquesta atribució figura també en les notes preses al moment de fer l’ingrés de la peça al museu.
Hom desconeix, naturalment, els criteris que hom adoptà per donar-li” aquesta datació. És possible que al moment d’establir la data a l’interior de la lipsanoteca hi hagués encara algun fragment de pergamí o referència documental que servís d’orientació, cosa que avui ja no existeix. (ARD)
Pintura
Fragment de pintura mural que representa l’escena de la Crucifixió. És un conjunt del segle XIII, el qual es conserva al Museu Episcopal de Vic, on és catalogat amb el número 8980.
G. Llop
A la capella del costat de l’epístola d’aquesta església, al plafó del fons, hom trobà un fragment de pintura mural. És el que avui hom pot veure al Museu Episcopal de Vic, on ingressà l’any 1932 i és catalogat amb el número 8 980 d’inventari. El troç conservat ha estat muntat en un plafó que fa 1,59 m x 1,79.
El fragment representa a Crist a la creu amb els braços estesos en posició horitzontal i el cap reclinat envoltat per un nimbe crucífer, del qual només queda un petit fragment. Vesteix perizonium. Les cames paral·leles acaben en els peus clavats separadament. A la part superior esquerra del pal transversal que dibuixa la creu, hi ha un personatge masculí imberbe, nimbat; porta túnica vermella i sosté una estrella de vuit puntes. A l’altra banda, i també a la part superior, hi ha un altre personatge, però ens ha arribat molt destruït. A la part inferior del pal transversal, flanquejant la creu hi ha dues figures, Maria i Joan. La figura de Maria, a la dreta de Crist, porta nimbe i una túnica blava amb un mantell groc. Joan a l’esquerra de Crist, també porta nimbe, vesteix una túnica vermella i un mantell verd. Les dues figures estan dretes i en actitud de desconhort. Al costat de cada una hi ha escrit el seu nom. (S. MARIA, S. IOHS).
Emmarca l’escena una sanefa de motius geomètrics, formada per una successió de circumferències que contenen un petit cercle concèntric central i que apareix envoltat de petits punts, seguint un tema ornamental del qual també trobem un paral·lel a Sant Martí del Brull.
El fragment, molt destruït, ha estat arrencat del seu lloc d’origen i, com hem apuntat, muntat en un bastidor restaurat i consolidat. La part desapareguda s’ha restaurat en un to neutre més clar que el fons de l’escena i algunes formes essencials com la creu i cames de Crist s’han perfilat de nou amb color negre. Del Crist només resta el braç i la mà dreta, el perizonium i un fragment del nimbe. Les figures de Maria i Joan es conserven gairebé completes, si bé els manca el rostre a totes dues. D’altra banda les figures de la part superior estan més malmeses; a la de l’esquerra li manca una bona part de la túnica i de la de la dreta no queda pràcticament res; només li reconeixem els ulls, el nas i un fragment de vestit de color groc.
Som davant l’escena d’una crucifixió, tema molt usual en la iconografia cristiana. Iconogràficament el tema ha estat compost pels següents elements: el Crist a la creu, Maria i l’apòstol sant Joan, el sol i la lluna. Aquesta composició apareix per primer cop en l’Evangeli siríac de Rabula.(*) Amb algunes variants, com poden ésser la inclusió d’altres personatges, hom pot trobar paral·lels temàtics en les pintures murals romàniques de Baltarga, Casesnoves, Estaon, Marenyà, Sant Andreu de Sureda, Sant Joan de Caselles, Sorpe, Tiana, Càldegues, a la capçalera de Sixena i a Sant Tomàs de Fluvià. També en pintura mural, però fora de Catalunya, a San Isidoro de León, a Berlanga, i en miniatura al Beatus de Girona (foli 16 v°). En miniatura catalana en la Bíblia de Ripoll (foli 369 v°), l’Evangeliari núm. 15 de Vic, en una coberta de placa esmaltada d’un Missal de l’any 1155 (Arxiu Capitular de Tortosa), al missal de l’Arxiu Capitular de Tortosa (Ms núm 11, foli 16v°), al missal de l’Arxiu Capitular de Tortosa (Ms núm 41, foli 49v°), al missal de l’Arxiu Capitular de Vic (Ms núm 71, foli 2v°), al missal d’Arles del Tec (Ms núm 4, foli 17v°-18), i al missal de l’Arxiu Capitular de Tortosa (Ms núm 140, foli 74).
L’element principal de la composició és el Crist. Porta nimbe crucífer però s’ha perdut la part que podia haver donat més informació, que és el rostre. Suposem que devia ésser un Crist barbat amb llargs cabells, com correspon al tipus iconogràfic. Tampoc no sabem si els seus ulls eren oberts o closos, la qual cosa diria si som davant un Crist viu o mort. El cos no demostra cap moviment, excepte una inclinació del cap vers l’esquerra. Aquest crucificat és el tipus iconogràfic més representat i el trobem tant en els conjunts de pintura mural com en la miniatura abans esmentada.
Les figures de Maria i Joan flanquegen la creu, a la dreta i a l’esquerra de Crist respectivament. Aquest lloc que els ha estat atorgat es respectarà en tota la iconografia fins al segle XIV, que s’agrupen aquests dos personatges en un mateix costat. Tots dos estan drets i s’aguanten el cap amb el palmell de la mà; és l’única mostra de dolor o de pesar que veiem en tota la composició. Aquest gest el trobem repetit sovint en totes les representacions d’aquestes figures quan formen part de la crucifixió. Una altra característica comuna en totes elles és el llibre que Joan porta a la mà i que recorda la seva condició d’evangelista.
Sobre els braços de la creu, hi ha una figura amb una estrella de vuit puntes a la mà que cal identificar amb el Sol, astre que juntament amb la Lluna acompanya la majoria dels crucificats. En el nostre cas la Lluna és aquesta figura a la part superior també de la creu, a l’altre cantó del Sol i que ens ha arribat gairebé tota destruïda. Originàriament devia haver estat representada amb una figura femenina que devia portar a les mans un quart de lluna. El binomi Sol i Lluna ja és representat en l’Èvangeliari de Rabula, encara que amb alguna variant. Al Missal de l’Arxiu Capitular de Tortosa (Ms núm 140 foli 74) i al Missal Vetus de Burgo de Osma també els astres són sostinguts per figures encara que en tots dos són alades. Els Evangelis (Mateu 27, 45; Marc 15, 33; Lluc 23, 44) expliquen que de la sisena a la novena hora és el moment en què Crist expirà, el Sol s’amagà i les tenebres cobriren tota la terra. Certament podrien simbolitzar l’eclipsi. També podrien simbolitzar els dos Testaments, que són testimonis de la seva mort, segons Yarza.(*) El Sol se situa sempre al lloc d’honor, a la dreta de Crist, de la mateixa manera que veiem que passava amb Maria. La Lluna a l’esquerra i al lloc que corresponia a l’apòstol Joan.
La crucifixió de Santa Anna de Mont-ral és de totes les representades en pintura mural a Catalunya la més simple quant a composició. El grup pot estar format també per Longinos i Estefaton, també un a cada costat de la creu amb Maria i sant Joan.
En el cas dels paral·lels en miniatura que hem esmentat abans exceptuant el Beatus de Girona i la Bíblia de Ripoll tots els altres són de composició simple com Mont-ral.
Aquesta simplicitat quant a la iconografia fa que el conjunt pictòric sigui pobre. Les figures poc treballades també ens ho marquen. La pobresa d’estil també és donada pel tractament del color. La gamma usada és pobra, amb predomini dels vermells, grocs i blaus i delimita les figures una línia gruixuda negra; això últim és segons Sureda.(*) Tot prova que ens trobem davant un artista local de poques qualitats. Tota la composició és regida per una absoluta simetria desenvolupada pels binomis Sol-Lluna, Maria-Joan, centrant l’escena la creu.
Quant a la datació no ha provocat gaires discussions; tots els autors estan d’acord en datar-la del segle XIII. Sureda inclou el conjunt dintre la seqüència tardoromànica, en el mode popular que correspon a aquest segle esmentat. J. Gudiol per la seva part cita uns grafits que hi havia a la pintura on Pere Bofill va reconèixer la data de 1296. A aquesta data, en caràcters de l’època, col·locada en dues ratlles, li falten, però, dues “C” perdudes en el material. Tot això fa pensar en el segle XIII, data també posterior a la consagració de l’edifici. Per la nostra part pensem que per la simplicitat de la composició som davant una crucifixió dels últims temps del romànic. El Crist no aporta gran cosa, però el fet de tenir encara quatre claus no permet de poder anar més enllà del començament del segle XIII. Per altra part no hem d’oblidar la data de consagració de l’església citada abans del 1191, la qual cosa ens situa en l’última dècada del segle XII o principi del XIII. (RRG)
Bibliografia
Bibliografia sobre les lisanopteques
- Juan Ainaud i de Lasarte: Cerámica i vidrio, Ars Hispaniae, vol. X, Madrid 1952, pàg. 25, fig. 38.
- Pere Bofill: Les iglesies antigues del terme del castell de Gurb, “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”, vol. IV (1921-24), Vic, pàgs. 181-182.
- S. Cunill: Santa Anna de Mont-ral, “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”, vol. V.
- Joseph Gudiol i Cunill: El mobiliari litúrgic. Resum arqueològich, Vic 1920, fig. 3, pàg. 8.
- Antoni Pladevall: Santa Anna de Mont-ral, “Hoja Diocesana”, 16. 6. 1974.
- Antoni Pladevall: Gurb de la Plana, Gran geografia comarcal de Catalunya. Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàg. 108. (DAG-ARD)
Bibliografia sobre la pintura
- W.W. Anthony: Romanesque frescoes, Princeton University Press, 1951, pàg. 177.
- P. Bofill: Les esglésies antigues del terme de Gurb, “Butlletí Excursionista de Vich”, 1923, pàgs. 181-182.
- J. Gudiol i Cunill: Les pintures de Sta. Anna de Montral, “La Veu de Montserrat”, 18-20, 21, 1900.
- J. Gudiol i Cunill: Nocions d’arqueologia sagrada catalana, Vic 1902, pàgs. 248-249.
- J. Gudiol i Cunill: Un Calvari de finals del Segle XII, “Revista de la Asociación Artístico Arqueológica Barcelonesa”, 1909, VII, pàg. 202.
- J. Gudiol i Cunill: Pintura mitjeval catalana. Els Primitius, vol. I, Els pintors. La pintura mural, Barcelona 1927, pàgs. 476-484.
- Ch. L. Kuhn: Romanesque mural painting of Catalonia, Harvard University Press, Cambridge 1930, pàgs. 60-61.
- J. Pijoan: Les pintures murals catalanes, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1907-1921.
- Ch. R. Post: A History of Spanish Painting, vol. I, Cambridge 1930. pàgs. 162-163.
- J. Sureda: La pintura romànica a Catalunya, Ed. Alianza Forma, Barcelona 1981, pàg. 378.
- J. Sureda: Tipología de la Crucifixión en la pintura protogótica catalana, Bol. Fundación Camon Aznar, II-III, 1981, pàgs. 5-37. (RRG)