Situació
Una vista de l’exterior de l’església, al mur de la qual encara és visible una part important del parament romànic.
M. Anglada
Amb el nom de Palau —capella de Palau, serrat de Palau, Comella de Palau, Vilar de Palau, etc.— és conegut encara avui un sector extremer del municipi de Gurb, situat vora el riu Ter, allí on el riu capgira la seva orientació de nord a sud per prendre la de llevant. Allí, al fons del pla, es troba l’església prop de la confluència del riu Ter amb el Gurri i en un apèndix que el gran terme municipal de Gurb forma entre els municipis de Masies de Voltregà i Manlleu, tot i que antigament formava part del terme del castell de Voltregà. Tot plegat constitueix una bella panoràmica del sector nord de la Plana de Vic. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-14 (332): x 38,5 —y 48,6 (31 TDG 385486).
Per arribar-hi cal agafar la carretera N-152, de Barcelona a Puigcerdà. En arribar al quilòmetre 72,800 es troba un trencall que va al Pradell, casa de darrere la qual surt un camí de carro el qual, tot vorejant la via del tren arriba a un pas a nivell sense guarda; el camí continua fins a Can Comella, casa des de la qual, i pel mateix camí, arribarem, amb uns 400 m, a l’església de Palau. També s’hi pot anar pel Mas Torroella i el Vilar de Palau, que es troba entre els quilòmetres 75 i 76 de la carretera N-152 de Barcelona a Puigcerdà, a mà dreta, passant pel pont medieval sobre el Sorreigs. Travessat el Vilar i per entre una roureda, amb 5 minuts s’hi arriba.
Encara hi ha un altre camí des de la parròquia de Granollers de la Plana. Abans d’arribar a la parròquia, per la carretera de Vic a Manlleu, a mà esquerra, es passa per la Comella, on es troba amb el camí que ve del Pradell. (APF-JSV)
Història
El nom de Palau d’una antiga vila rural, anomenada en els primitius documents de Palatio, indica, sens dubte, una antiga mansió senyorial que per la seva categoria va rebre el nom de palau. Tot i que el primer document escrit que s’hi refereix és de l’any 936, se sap que el lloc fou aprisiat o se’l va adjudicar el comte Guifré el Pelós, el qual es va apoderar de la Plana de Vic i la va repoblar a partir de l’estiu o tardor del 879; per tant hom ha suposat, amb ple fonament, que el comte Guifré li podia haver donat aquest nom per haver-ne fet un palau seu o lloc de residència en les seves estades a Osona, com feu amb Moià i altres llocs on consten antics palaus de propietat comtal.
El lloc de Palau sembla, per tant, que fou una de les residències comtals del final del segle IX i principi del X, èpoques en què els comtes tenien una vida més itinerant al llarg dels seus amples dominis, sense tenir un palau o residència fixa, com passà a partir del segle X. De fet la situació dominant del lloc, la facilitat natural de defensa i la seva proximitat a l’antic camí reial de Barcelona a la Cerdanya feien de Palau un indret òptim per a que els comtes, com més tard farien també els monjos de Ripoll, hi tinguessin un lloc de residència o d’allotjament en els seus desplaçaments de Barcelona a la Cerdanya.
El comte Guifré el Pelós va llegar el domini de Palau al seu fill Rodulf, destinat a ésser abat de Ripoll, però que preferí el bàcul episcopal d’Urgell. El 3 de desembre del 936, el bisbe Rodulf, junt amb un fill seu anomenat Oliba, va vendre l’alou de Palau per mil sous al seu germà el comte Sunyer. La notable quantitat de mil sous indica amb evidència la importància de l’alou venut.
Sembla que el comte Sunyer adquirí el domini i l’antic palau comtal per llegar-lo al seu fill Ermengol que ell havia creat comte d’Osona, però la mort primicera i violenta d’aquest efímer comte d’Osona decidí el seu pare Sunyer a fer-ne donació al monestir de Ripoll.
Confirma això el fet que el 6 de setembre de l’any 943 el comte Sunyer i la seva muller Riquilda feren donació al monestir de Santa Maria de Ripoll, per a remei dels seus pecats i en sufragi del seu fill Ermengol, difunt, de tot l’alou que el comte tenia al comtat d’Osona, al terme del castell de Voltregà, als llocs anomenats Palau i Puig-redon i en tots els seus termes. Recorda el document que el comte Sunyer ho havia comprat al seu germà Rodulf, ja difunt, i el seu fill Oliba insisteix en que els monjos de Ripoll en compensació de la donació preguessin sempre per la seva ànima i per la del seu fill Ermengol.
Donació de l’alou de Palau al monestir de Santa Maria de Ripoll (6 de setembre del 943)
El comte Sunyer dona al monestir de Ripoll l’alou de Palau, al comtat d’Osona, que havia comprat al seu germà difunt Radulf bisbe i al fill d’aquest, Òliba.
"In Dei nomine et salvatoris nostri Iesu Christi. Ego Suniarius comes et marchio. Magnum mihi et satis licitum esse videtur domum Dei edificare ubique et de nostris rebus honorare atque concedere, audiente predicationem santorum patrum quia elemosina a morte liberat animam. Cognoscente me peccati macula honusto compunctus divina pietate, ut pius et misericors sit Dominus in pecatis meis vel dicto filio meo Ermengaudo defuncto. Propterea concedo atque trado alaudem meum proprium ad domum Sancte Marie monasterii Rivipollentis, qui est fundatus in comitatu Ausona, in valle Rivipullo, inter alveos Tezere necnon Frebreiz, et advenit mihi ipse alaude ex comparacione quod emi de fratri meo Redulfo qui fuit condam vel de filio eius nomine Oliva. Et est ipse alaude in comitatu Ausona, in appendicio de castro Voltregano, in loco que dicunt Palatio et de Dozes et de Podio Retundo vel in eius terminos. Sic dono ego Suniarius comes ipsum alaudem quod superius insertum est, cum termines vel afrontaciones eius, et de Gurbo, sicut in ipsas scripturas resonat unde ego emi de fratri meo iam dicto et de filio eius, sic dono ego Suniarius iam dictus comes propter remedium anime mee et filio meo Ermengaudi condam, ipsum alaudem cum exio et regresio earum et nihil de ipsum retineo. Abbates enim et monachi Sancte Marie pertinentibus presentes et futuri ita obtineant sicut ceteris alaudibus et munificenciis eius usuandi et exfruituandi in Dei nomine regulariter habeant potestatem, ut pro nostris animabus exorare non pigeantur, ut veniam ac remedium anime nostre a domino Iesu Christo adipisci mereamur, amen. Quod si ego donator aut ullus homo qui contra hanc donacionem vel largitionem venerit ad inrumpendum, non hoc valeat vindicare sed peccatis nostris anime illius sint obligati, et cum luda Scarioth in inferno damnati de qua pena Dominus omnipotens nos eripiet et in regnum suum quod promisit diligentibus se nos accipiat, amen. Et hec scriptura donacionis omnique tempore inrumpi non permitatur, sed pro temporali iudicio componat in vinculo quantum hic resonat in duplo ille qui inquietat iniuste, et hec donacio firma et stabilis permaneat.
Facta donacione octavo idus septembris, anno octavo regnante Lodovico rege.
+Suniarius comes, qui ista donacione fecit, firmare rogavit. + Richildes cometissa. Elias sacerdos. Ioannes sacerdos. Sig+num Seniofredus. Sig+num Eldifredus. Sig+num Gochimarius.
Sonifredus presbiter, qui ista donacione scripsi et in linea quinta damnavit sum et sub die et anno quod supra."
Original: Arxiu del Monestir de Ripoll. Perdut.
Còpia de Ramon Casadevall, canonge arxiver de Vic (+1944), treta de les notes d’Olzinelles perdudes el 1936, a AEV, ms. 2061.
M. Rovira: El bisbe Rodulf, ap. 16.
Traducció
"En nom de Déu i del nostre salvador, Jesucrist. Jo, Sunyer, comte i marquès. Em sembla gran i bastant lícit edificar una casa a Déu i amb els nostres mitjans honorar-la i dotar-la, ja que sabem per la predicació dels sants pares que l’almoina allibera l’ànima de la mort. Em conec carregat pels meus pecats i, per la divina pietat, n’estic arrepentit, i sé que Déu és misericordiós amb els meus pecats i els del meu fill difunt, Ermengol. Per tot això concedeixo i lliuro el meu alou propi a l’església de Santa Maria del monestir de Ripoll que està fundat al comtat d’Osona, a la vall de Ripoll, entre els llits del riu Ter i del Fresser, i aquest alou em va venir per compra ja que el vaig comprar al meu germà Radulf, difunt, i al seu fill de nom Oliba. I aquest alou és al comtat d’Osona, al lloc que depèn del castell de Voltregà, al lloc que en diuen Palau, Doses i Puig-rodó i els seus termes. I jo, comte Sunyer, dono aquest alou que més amunt consta escrit amb els seus termes i límits, i el de Gurb, tal com és escrit a les escriptures, que també vaig comprar al meu esmentat germà i al seu fill i ho dono per a remei de la meva ànima i la del meu fill, Ermengol, difunt, i el dono amb les seves sortides i entrades i no me’n retinc res. Els abats i monjos que pertanyen a Santa Maria, presents i futurs, tinguin aquest alou igual com els altres que ja tenen per tal que el puguin utilitzar i usufructuar i en tinguin la potestat, en nom de Déu i els plagui de resar per les nostres ànimes per tal que mereixem el remei per a la nostra ànima en el senyor Jesucrist, Amén.
Si jo, donador, o algún altre home que contra aquesta donació o generositat vingués per a trencar-la, no pugui reivindicar-la sinó que siguin condemnats com Judes Iscariot a l’infern i que d’aquesta condemna el Senyor omnipotent ens lliuri i ens doni el seu regne que va prometre als qui l’estimaren. I aquesta escriptura de donació no es permeti que sigui trencada mai, i que qui ho intenti que ho pagui doblat, i que aquesta donació sigui ferma i estable.
Feta aquesta donació el 6 de setembre, any vuitè del regnat del rei Lluís.
Sunyer, comte, que va fer aquesta donació i va demanar que la firmessin. Riquilda, comtessa. Elies, sacerdot. Joan, sacerdot. Signatura de Sunifred. Signatura d’Eldifred. Signatura de Goximar.
Sunifred, prevere, que he escrit aquesta donació i en la línia cinquena m’he equivocat, ho he escrit el dia i any més amunt esmentats."
(Trad.: Paquita Sallés i Verdaguer)
A partir d’aquest moment l’alou de Palau quedà incorporat al monestir de Ripoll com una possessió més sense cap organització especial en els primers temps i com a tal apareix consignada en les llistes de béns ripollesos inserts en la butlla del papa Agapit II de l’any 951, en el precepte del rei Lotari del 982 i en un pretès privilegi o carta de llibertat atorgada pel comte Borrell al monestir de Ripoll l’any 990, però es tracta d’un document fals.
La creació de la pabordia
Mapa de les propietats que tenia la pabordia de Palau.
L A. Pladevall
No hi ha cap document que senyali el moment exacte de la creació de la pabordia de Palau, si bé és presumible que aquesta tingué lloc entre els anys 1080 i 1090. Tampoc no se sap exactament des de quan existia l’església de Santa Maria de Palau, per més que la sola titularitat faci pensar que podia ésser erigida pels monjos de Santa Maria de Ripoll. La seva primera menció és de l’any 1016 i d’aquesta data fins al 1072 solament hi ha dues o tres notícies que serveixen només per a constatar l’existència de la capella i la realitat del culte a Sancta Maria de Palatio. Tot el que es pugui dir o conjecturar de l’existència d’una capella prop del suposat palau comtal és una pura hipòtesi sense cap fonament documental.
El 30 de desembre del 1072, l’abat de Ripoll, Bernat, amb el consentiment del seu monestir, establí el sacerdot Beremund a les cases de Santa Maria que hi havia al comtat d’Osona, al lloc dit Palau, amb les seves terres corresponents i els molins anomenats Abadals; també hi va establir unes terres a Santa Eulàlia i un mas que fou de Ramon Ansulf. Aquesta donació era una ampliació d’una altra que havia estat feta pocs dies abans, el 8 de novembre de 1072.
Entre el 1072 i el 1099, el sacerdot Beremund residí a Palau i edificà cases a la sagrera de la capella de Santa Maria. Beremund feu testament el 29 de març de 1099 i en ell deixava a Santa Maria de Palau el seu cos i les cases que havia construït en el cementiri d’aquesta església, dos molins al Ter, prop de Torroella, dintre la parròquia de Sant Hipòlit de Voltregà, i tots els béns que posseïa al comtat d’Osona el dia de la seva mort; només establia algunes reserves durant la vida dels seus familiars, els quals podien gaudir de les rendes cedides. És important el fet que instituí una llàntia que havia de cremar perpètuament davant l’altar de Santa Maria i, sobretot, que fundà un benefici o manutenció per un sacerdot, el qual havia de tenir sempre cura de la capella de Santa Maria de Palau. Aquest sacerdot havia d’ésser del seu llinatge, però si faltaven parents seus aptes per a desempenyar aquest benefici, l’abat i els monjos de Ripoll hi podien posar un religiós sacerdot. En l’esmentat testament també fa altres deixes al monjo sagristà i al monjo cellerer de Ripoll.
És probable que la fundació o actuació de Beremund i l’augment del patrimoni de Ripoll decidissin l’abat i el monestir de crear-hi pel mateix temps un monjo prepòsit i la pabordia, car a partir d’aquestes dates apareix a Palau una doble administració: la monacal del monestir dirigida per un monjo intitulat praepositus Ausonae o praepositus de Palatio i la d’un sacerdot secular o beneficiat de l’església de Santa Maria. Tot fa pensar que ambdues administracions nasqueren molt simultànies, ja que si bé és veritat que dintre la documentació de Palau trobem, el 1053, l’actuació d’un monjo anomenat Guillem amb el títol de praepositus, el fet de no especificar si ho era de Ripoll o d’Osona no permet d’assegurar que la pabordia existís abans del 1072; si hagués existit un paborde de Palau el 1072, aquest hauria intervingut certament en els arrendaments fets a Beremund.
La llista de pabordes comença el 1091 amb el paborde Berenguer (1091-1097) i el paborde Bernat de Ponts (1100-1110), els quals s’intitulen prepòsits d’Osona o de Palau.
Mapa del contorn immediat de la pabordia de Palau amb la senyalització de les seves propietats.
A. Pladevall
Hem vist també com a partir del 1072, com a mínim, es creà entorn de l’església de Santa Maria de Palau un grup de cases o sagrera habitada, així com de la casa anomenada casa de Palau, on tenia la residència el paborde i on es podien acollir els monjos quan anaven de pas del monestir cap a Vic, Barcelona o el Vallès. Això era el nucli o centre de la Pabordia de Palau, però els seus béns i jurisdicció s’estenien també per terres del Bages i del Lluçanès.
L’antiga vila rural de Palau sembla que cal identificar-la amb el gran mas Arumí que s’aixeca a poca distància al cantó nord-oriental de la capella; així sembla indicar-ho un document del 19 de gener de 1211 pel qual Maria Eramira donà al seu fill Bernat el mas anomenat Palau, de la parròquia de Sant Julià de Vilamirosa, que tenia sota el domini de Santa Maria de Ripoll. Altres notícies de la vila de Palau surten en un altre document del 28 d’octubre del 1202 pel qual Ermengol donà al seu fill Pere Ermengol l’honor, cases, vinyes i l’hort que tenia al puig i a la vila de Palau, juntament amb un hort que tenia sota l’església i l’honor que tenia a la Griera, tot sota el domini de la Pabordia, o el 1321 quan Romeu Riera, de la parròquia de Granollers, vengué a fra Ramon de Sala, paborde de Palau, unes cases i un solar que tenia in vila de Palatio, davant la casa de Palau, per la qual cosa pagava un cens de dues gallines.
Tot això porta a creure que la vila històrica de Palau es trobava situada al costat de l’església, potser al solar de l’actual mas Arumí i que el seu territori o vilar s’estenia fins prop de Torroella, on hi ha encara el plurisecular mas Vilar de Palau. La denominació de vila de Palau, documentada entre el segle X i principis del XIV, desapareix en endavant totalment de la documentació i en lloc seu apareixen esmentades la casa i la sagrera de Santa Maria de Palau.
La casa de la pabordia i la seva destrucció
Cal destriar bé les quatre parts o entitats diferents que podem trobar en aquest lloc: l’alou de Palau, basat en la primitiva donació comtal; la capella o l’església de Santa Maria de Palau, erigida al costat de l’antiga vil·la o casa de Palau; la casa on residien els sacerdots beneficiats, anomenada en els documents hospitium o rectoria de la capella; i en últim lloc la casa o domus de Palatio on residien alguns dels pabordes i que era a la vegada graner i centre de l’administració.
És probable que a partir de la destrucció de la casa o domus de Palau a mig segle XIV, aquesta no es refés més i que en lloc seu una sola edificació senzilla, renovada encara tres segles més tard, fos el centre i únic casal de la pabordia. Aquesta casa és la que devia esdevenir el mas Ponsic.
La domus de Palatio situada prop de l’església i envoltada de cases de la sagrera és esmentada sovint en la documentació, en especial en un document de l’any 1327. L’hospitium dicte capelle, citat el 1366, podia ésser la casa refeta després de la destrucció de l’anterior o bé l’antiga residència dels beneficiats.
Sobre la domus o antic casal dels pabordes és molt interessant el pacte que feren el 10 de juny del 1342 el paborde Ponç d’Oix i els ciutadans de Vic Guillem d’Avenc i el seu gendre, Guillem de Mas, derivat de l’arrendament de tots els esplets i agraris que rebien cada any la batllia de Palau i la de Torroella, situada a la parròquia de Sant Hipòlit de Voltregà per un preu de 2 600 sous anuals. Entre les condicions de l’arrendament hi havia l’obligació per part dels arrendataris de satisfer a l’abat de Ripoll una alberga o dret d’estada ad dictam domum de Palatio i també el menjar d’un dia i la civada per a la cavalcadura a tots els monjos claustrals que passessin per l’esmentada domum de Palatio. També hi han de tenir llits a punt i la vaixella suficient per a rebre els qui passin per la casa i han de donar l’almoina i l’hospitalitat acostumada en l’esmentada casa de Palau.
Aquesta casa, en la qual residiren personalment alguns pabordes, com el futur abat de Ripoll Ramon Savarrés, és la que aviat havia d’ésser presa de les flames en l’avalot contra Ripoll del 1353.
Per conèixer bé la gènesi d’aquest acte repressiu contra la casa de Palau és necessari, abans, detallar les circumstàncies històriques que el varen motivar.
L’any 1353 esclatà a la vila de Ripoll una forta oposició contra el monestir, que fou la que repercutí a Palau. L’episodi cal situar-lo com un incident més de la llarga lluita sostinguda pels homes de la vila de Ripoll per tal d’obtenir un règim consular o municipal, que els donés part activa en el règim de la vila, la qual es trobava totalment sotmesa a l’arbitri de l’abat i del monjo cellerer, que era el senyor immediat de la població.
L’afer venia de molt abans. Sabem per un capbreu dels béns de la Cellereria de Ripoll, de l’any 1389, que els homes d’aquesta vila “per anar contra dit ofici, els seus drets i la seva jurisdicció” —car el monjo cellerer de Ripoll era qui cobrava tots els rèdits de la vila de Ripoll— varen adreçar-se al papa Climent VI (1342-1352) per demanar-li un consolat o règim de cònsols per a Ripoll.
La resistència que l’abat i el monestir de Ripoll feren als ripollesos que havien demanat el règim o govern del consolat fou tan forta que disset caps de casa de la vila de Ripoll abandonaren la població i s’establiren a Vic. L’abat, en represàlia, feu envair i ocupar els hospicis o cases que aquests tenien a la vila de Ripoll i va treure violentament les seves dones i fills; s’incautà de les caixes on tenien els diners i les joies i va vendre i apoderar-se de la resta dels seus béns. Tot això segons consta en el document de protesta fet pels afectats.
Els ripollesos establerts a Vic, varen cercar l’ajuda dels consellers de la ciutat i varen fer un llarg document de protesta en el qual al·legaven que eren homes lliures i, per tant, que podien elegir la seva residència on volguessin, d’on calia derivar que tot el que havia fet l’abat era contra fur i contra dret. El document fou redactat el 18 de febrer del 1353 i fou presentat a l’abat de Ripoll per uns consellers de Vic.
La resposta de l’abat i del cellerer de Ripoll data de dos dies després. Diuen en ella que els qui s’havien refugiat a Vic havien delinquit contra l’abat i que s’absentaren de Ripoll sense causa justificada, només per escapar-se de la justícia; per tant els de Vic no han d’immiscir-se en les coses del monestir ni han d’afavorir els homes esmentats. Fan constar finalment que continuaran actuant contra aquests homes i els fautors amb tot el rigor de la justícia.
Les coses arribaren a posar-se tan tibants que el diumenge després de Pasqua del mateix any 1353 un grup de gent de Vic i de la seva comarca, amb els exiliats ripollesos i alguns jueus de la ciutat es dirigiren a Santa Maria de Palau per a prendre represàlies contra els béns del monestir. Segons el document que exposa els fets, els vigatans assaltaren la casa de Palau, la incendiaren i tallaren els arbres del voltant; detalla també que en l’incendi es destruí el vi, el blat, l’ordi i altres grans en gran quantitat; es destruïren les vestidures i els ornaments del paborde, fra Ramon de Savarrés, i dels seus familiars; la vaixella, els diners, els vasos de plata i les joies, molts llibres de teologia i d’altres ciències del paborde, fins a la xifra de seixanta, així com documents, capbreus i altres privilegis de Palau. Diu també que servint-se dels jueus varen entrar a la capella trencant les seves portes i robaren els llibres, els vasos sagrats i els ornaments.
Tot això fou notificat per l’abat de Ripoll al rei Pere III, que es trobava a València i aquest des d’allà va trametre una ordre, el 2 de juliol del 1353, en la qual manava que els culpables fossin castigats rigorosament.
Hi devia haver una contraréplica o explicació per part dels vigatans puix que per un nou document del rei Pere, datat a la vila de Sant Mateu del Maestrat el 7 de febrer de 1354, absol i fa remissió de tota pena civil i criminal a la gent de Vic que havia envaït i saquejat Palau.
Després d’aquest fet luctuós els pabordes de Palau ja no residiren al lloc de Palau, sinó que es feren una casa a Ripoll amb el seu hort o jardí, dintre la clausura monàstica. La casa de Palau a Ripoll es documenta almenys des del 1421 al 1835.
També s’absentaren aviat els sacerdots que tenien el benefici o rectoria de la capella de Palau. Sabem, per exemple, que mossèn Pere Borredà no residia a Palau, que el 1376 tenia d’altres beneficis i prebendes i que feia celebrar misses, les misses fundades a la capella, per altres sacerdots conducticis; igualment mossèn Francesc de Puigbacó que tenia a la vegada la mongia de Granollers de la Plana i el benefici de Palau, no hi residia i el 1390 rebé autorització de poder celebrar dues misses cada diumenge per poder satisfer les obligacions dels seus dos càrrecs.
La pabordia de Palau estigué a punt de desaparèixer o de fusionar-se amb l’església catedralícia de Vic, el 1326. El 12 de maig d’aquest any el bisbe i el capítol de Vic varen nomenar quatre representants per tractar de la permuta, entre l’església de Vic i el monestir de Ripoll, de l’església de Verdú, aleshores del bisbat de Vic, amb la prepositura o pabordia de Palau, amb tots els drets i pertinènces, és a dir, el bisbat havia de cedir a la mensa episcopal de Vic en franc alou la pabordia de Palau. Sembla lògic que alguna cosa no devia anar bé en els tractes puix que aquesta permuta, per raons desconegudes, no es va fer.
La capella de Santa Maria de Palau
Ja hem indicat que la capella de Santa Maria de Palau surt documentada per primera vegada l’any 1016, però que això no és obstacle perquè pogués existir de molt abans, bé a l’època en què Palau era del domini comtal, bé per una edificació feta pel monestir de Ripoll al llarg del segle X. Les notícies dels primers segles parlen només de la seva existència, de les llànties que cremaven a l’església, per a les quals els devots feien llegats, i dels sacerdots beneficiats que cuidaven del seu culte. La primera notícia important sobre l’església és de l’any 1353, que la capella fou objecte d’una espoliació de llibres, de vasos religiosos i d’ornaments sagrats per part d’un grup de vigatans i de gent de Ripoll refugiada a Vic com a represàlia contra l’abat de Ripoll. No obstant no consta que l’edificació fos malmesa ni incendiada com ocorregué amb la casa de la pabordia o hospici de la capella, que fou incendiada i destruïda, robats els seus béns i amb l’agravant que l’incendi va fer desaparèixer 60 volums o manuscrits de teologia, de dret i d’altres ciències que hi tenia l’erudit paborde Ramon de Savarrès. Això explicaria l’establiment d’un solar per edificar de nou fet el 1366 pel paborde al beneficiat Ramon de Coramina.
La capella continuà amb culte i esplendor tot al llarg dels segles XV i XVI; així sabem que l’any 1526 fou construït un retaule nou i el 1581 el visitador canònic deixà constància que la capella es trobava en bon estat. En canvi durant el segle següent les coses començaren a canviar, puix que en la visita pastoral que hi feu el 2 de desembre de 1687 el meticulós bisbe Antoni Pasqual manà “a fra Dimas de Malla, monjo del monestir de Ripoll, com a paborde que és de la capella de Nostra Sra. de Palau, fasse encaxar l’ara de l’altar… acomodar la teulada perquè no ploga dintre la capella i acomodar lo campanar que està en gran perill de caure”. Manà tot això sota l’amenaça de segrestament dels fruits del benefici.
Diu també la mateixa visita del bisbe Pasqual que a la capella de Palau hi havia un benefici fundat que comportava l’obligació de celebrar-hi 26 misses a l’any. També indica que aleshores no vivia cap sacerdot ni monjo a Palau sinó només un masover que vivia a la casa de la pabordia —o antic mas Ponsic— el qual menava les terres de la capella.
A partir de l’any 1775 la capella fou administrada per un obrer laic, triat o elegit, amb l’acord del rector de Granollers de la Plana, que feia temps que havia absorbit l’antiga sufragània de Sant Julià de Vilamirosa, entre els hereus o masovers de les cases del veïnatge de Palau. Aquests administradors s’anomenaran també pabordes, en record de l’antiga pabordia.
La capella havia arribat a un estat força llastimós al principi del segle XVIII i unes tímides reparacions fetes entorn de l’any 1740 no evitaren que l’any 1763 caigués l’absis o capçalera de l’església. En aquest moment visità l’església el bisbe de Vic i prometé 12 lliures per a la seva restauració que es portà a terme l’any 1766. El 1773 es feu emblanquinar el nou presbiteri i construir un rosetó i a l’any següent es va fer la cornisa del presbiteri, un contrafort al mur de migdia de la capella que amenaçava ruïna, i pedrissos nous que es cobriren amb pedra picada. El segle XIX hom feu pintar l’altar i el 1833 emblanquinar les parets; el 1860 hom construí la sagristia nova, puix que abans no n’hi havia, i el 1890 es refeu la part de llevant de l’atri de la capella perquè amenaçava ruïna. Durant el segle XX l’església fou greument profanada el 1936. I a partir del 1939 començaren els treballs per restablir el culte a la capella, i en els anys següents hom seguí dotant l’església de mobiliari o objectes de culte. Una de les principals millores la feu Ramon d’Abadal, propietari dels terrenys de Palau, en netejar una part dels murs de la capella, deixant així vista l’obra romànica. Actualment segueix en culte i en bon estat de conservació. (APF-ABC)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, d’estructura molt simple, ampliada a migdia per un atri i per una sagristia al cantó de tramuntana.
J. Sarri
L’església de Santa Maria de Palau constitueix un edifici d’una sola nau, molt reformada i desfigurada. Fou coberta amb una volta de canó, amb tres arcs torals i capçada per un absis rectangular, aparentment afegit. Sobre el mur de ponent hi ha un campanar d’espadanya de dos ulls, molt refet. Al mur de tramuntana hi ha estat afegida una sagristia. La porta és al costat de migjorn, precedida per una porxada tancada amb reixes modernes. Les finestres són altes i noves. Al cantó de ponent hi ha un cor amb estructura de fusta. L’aparell visible a l’exterior és fet amb carreuons simplement desbastats i escairats, disposats en filades uniformes i poc regulars.
Interiorment l’edifici és enguixat i pintat amb una decoració de caire popular. (JSV)
Bibliografia
- Pere Bofill: Les esglésies antigues del terme del castell de Gurb, “Butlletí del Centre Excursionista de Vich”, vol. IV (anys 1921-24), pàgs. 178-179, Vic.
- Antoni Pladevall: La pabordia de Palau, “Hoja Diocesana” 15-5-1970.
- Antoni Pladevall: La Pabordia de Palau. Una dignitat i administració del monestir de Ripoll, Treball mecanografiat de 71 folis, Ponència de l’Assemblea d’Estudis Comarcals celebrada a Ripoll l’any 1978.
- Antoni Pladevall: Gurb de la Plana, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 1, pàg. 109, Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981. (DAG)