Sant Aniol d’Aguja (Montagut de Fluvià)

Situació

Vista exterior de la capçalera de l’església, amb l’absis, la part superior del mur del qual ha estat capçada per un fris d’arcuacions cegues.

J. M. Melció

La vall de Sant Aniol baixa en direcció nord-sud des dels cims més alts de la línia divisòria amb el Vallespir, entre les serres encinglerades de Talaixà i del puig del Ferran, a ponent, i de Martanyà i de Gitarriu, a llevant, formant uns espectaculars salts i engorjats. Al fons d’aquesta vall, tancada i plena d’encant, a l’origen del Llierca, en un lloc pràcticament abandonat, hi ha l’església de Sant Aniol d’Aguja, Sant Aniol d’Aguges o Sant Aniol d’Uja.

Mapa: 257M781. Situació: 31TDG662853.

Per arribar-hi cal agafar la carretera comarcal C-150, de Girona a Ripoll. Poc abans del quilòmetre 43, entre Sant Jaume de Llierca i Castellfollit de la Roca cal agafar, a mà dreta, el trencall de Montagut, i des d’allí dirigir-se a Sadernes. Després de travessar el pont d’En Valentí, una pista forestal porta fins a la masia de la Muntada, lloc on el pas és barrat per la riera de Sant Aniol. Des d’aquest indret hom pot seguir a peu fins a l’església, a una hora de camí aproximadament. El Centre Excursionista de Banyoles anys enrere senyalitzà perfectament el camí des de Sadernes. (JVV)

Història

L’origen del cenobi benedictí de Sant Aniol d’Aguja se situa tradicionalment en la destrucció del monestir de Santa Maria d’Arles del Vallespir per part dels normands, el 858 o 859, que féu que alguns dels seus monjos, encapçalats per l’abat Ricimir, marxessin cap a zones més tranquil·les, instal·lant-se a la vall d’Aguja, a l’alta Garrotxa.

Domini nuclear del monestir segons l’Atlas Històric de Catalunya, vol. I, full 11-2, d’acord amb un diploma carolingi de l’any 871. Aquest territori, que té una superfície d’uns 16 km2, que correspon, per tant, a la d’una parròquia normal, el segle IX ja contenia diversos vilars, que cal suposar que eren situats a les zones planes i de conreus més importants. D’altra banda, en aquesta època, anterior a l’any 900, a tot l’entorn d’Aguja també es devien desenvolupar d’altres establiments de població: Ribelles, Bestracà, Sadernes, Pruneres, Hortmoier, Meians, etc, la major part dels quals poc després acabaren passant a dependre d’altres comunitats monàstiques; normalment la separació entre aquests llocs d’hàbitat oscil·la entre un i quatre quilòmetres.

J. Bolòs

Tanmateix, com adverteix J. Salrach, encara que no és descartable, aquesta hipòtesi es basa únicament en la coincidència dels noms de l’abat d’Arles i el del primer abat documentat de Sant Aniol d’Aguja, Ricimir, que és situat temporalment a la segona meitat del segle IX, de solidesa històrica, però, molt feble.

Malgrat tot, durant el tercer quart del segle IX, un petit grup de monjos benedictins, que tenien per abat Ricimir, es van instal·lar a les muntanyes sobre el riu Aguja, aixecaren una basílica dedicada a sant Aniol i començaren la colonització de terres ermes, moguts pel desig de servir Déu: “… basilice que prephatus abba Ricimirus intra ipsos montes super prephatum fluvium nomine Aginnum in honore sancti Andeoli egregii martyris fundavit monachisque quos ibi Deo famulaturos collocavit…”.

L’any 871, Ricimir demanà al rei Carles el Calb la confirmació dels béns del seu monestir, els quals, havent estat guanyats a l’erm, eren terres fiscals. El monarca franc accedí a les peticions, atorgant un precepte pel qual reconeixia com a propietat de Sant Aniol d’Aguja: “… vallem nomine Bichilibim et vallem nomine Agogiam, cum omnibus villaribus intra ipsas valles usque vitreum et usque in cacumen montis Bassegoti et montis Perrabugati et collis Principií et usque ad montem Magalellum et usque ad montem Allonem, cum villaribus ad ipsam Nucem, et usque in montem Ilicis et usque in cellam vocabulo Talexano, cum monte Martiniano inter ipsas valles consistente; et in Basse, locum qui dicitur Olotis, cum antiqua ecclesia in honore sanctae Marie fundata; et in eodem comitatu, montem Sancti Laurentii cum basilica in honorem sancti Laurentii eiusdem fundata, cum villari et fonte vocabulo Sparagaria, cum ipsius montis integritate, preter locum qui dicitur Castellaris quem tenent filii Discolii et Transimiri et preter apprehensiones Yspanorum intra ipsos terminos sitas…”.

Tot i ésser molt gran, el domini territorial de Sant Aniol d’Aguja no era gaire beneficiós econòmicament, ja que abastava una zona muntanyenca poc fèrtil i en la qual predominaven els boscos i erms. Aquest fet, al qual cal afegir el reduït nombre de monjos que formaven la comunitat, explica que aquesta no trigués a desaparèixer.

Efectivament, l’any 899, la situació de Sant Aniol d’Aguja devia ésser bastant dolenta, ja que el monarca franc Carles el Simple confirmà, aquell any, com a possessió de la seu de Girona la “cellam sancti Laurentii cum terris et vineis”, la qual havia estat construïda per l’abat d’Aguja, Ricimir.

El gran buit documental que hi ha sobre Sant Aniol d’Aguja, que comprèn des del segle X al final del segle XIII, impideix d’escriure amb exactitud el procés que seguí aquest monestir fins a esdevenir parròquia, que és com apareix l’“ecclesia de Aguya” en les Rationes decimarum de la diòcesi de Girona dels anys 1279 i 1280. Tanmateix, podem suposar, com fa A. Pladevall, que els monjos de Sant Aniol d’Aguja marxaren a residir al monestir de Sant Llorenç de Sous, el qual esdevingué el més important de la zona des del segle XI, quan es desvinculà de la seu de Girona. L’església de Sant Aniol esdevingué, en època indeterminada, parròquia dependent del monestir de Sous, l’abat del qual hi percebia els seus delmes.

No obstant això, les dades sobre “Sancti Andeoli de Aguga”, com és esmentada en el Llibre verd del capítol gironí, l’any 1362, són escassísimes durant tota la baixa edat mitjana i l’època moderna. Únicament sabem que el rei Pere III de Catalunya-Aragó vengué el dret de bovatge d’aquesta parròquia, entre d’altres, el 1372, per a afrontar les despeses de la guerra de Sardenya, i que, molt més tard, durant el segle XVII, Sant Aniol d’Aguja passà a dependre de la parròquia de Santa Cecília de Sadernes.

Al començament del segle XIX, la situació de l’església era bona; tenia un altar dedicat a la Mare de Déu del Roser, a més de l’altar major, en honor de sant Aniol, segons informa la visita pastoral realitzada l’any 1821 pel bisbe de Girona. Tanmateix, l’any 1851, data d’una nova visita del bisbe, l’església havia empitjorat, potser a causa de la intensa actuació dels trabucaires en aquesta zona, entre els anys 1840 i 1850. (JFC)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular. Tal com hom pot apreciar, els murs del temple han sofert algunes modificacions.

I. Sala

L’església de Sant Aniol d’Aguja fou modificada en època posterior a la seva construcció. Tanmateix, conserva la planta primitiva i la reforma afecta únicament l’allargament de la nau per la banda de ponent.

És un temple d’una sola nau, amb l’absis semicircular oriental a llevant. Aquest, exteriorment, és decorat amb arcs i bandes llombardes que divideixen els arquets en grups de quatre.

Com ja hem dit, la nau de l’edifici fou allargada posteriorment; això afecta directament la porta d’accés al temple, ja que condiciona el seu trasllat a la banda de ponent i la desaparició de la porta primitiva; afecta, també, les dues finestres obertes al mur de migdia, ja que queden escapçades. Així doncs, el darrer tram de ponent de la nau, és a dir, a partir dels graons que salven la diferència d’alçada del sòl, com també la façana d’aquest costat, corresponen a una època més tardana a la de construcció de l’edifici primitiu.

El temple actualment és il·luminat únicament mitjançant dues finestres de doble esqueixada obertes al mur de l’absis; una és emplaçada al bell mig d’aquest i l’altra al costat de migjorn.

L’aparell dels murs no presenta la mateixa perfecció que s’observa a la majoria d’esglésies de la contrada. Contràriament, el de Sant Aniol d’Aguja és d’una gran rusticitat i no sembla que hi hagi hagut intenció d’ordenar els carreus en filades.

La presència del tipus de decoració llombarda als murs ha portat a datar aquesta església al segle XI. Aquest fet i el tipus d’aparell confirmen aquesta data o, si més no, fan pensar en una etapa de construcció anterior a la de la major part de les esglésies de la Garrotxa. Pel que fa a la datació del cos afegit a ponent, sembla que correspon, per les característiques de la porta, a un període estilístic posterior al romànic. (EBC)

Cal assenyalar que aquesta església és emplaçada en un gran bloc de pedra tosca, que ha estat excavat, en part artificialment, per formar-hi una mena de cripta, a la qual hom accedeix des de l’església per un passadís buidat a la roca.

És difícil datar aquesta cripta o pseudo-capella rupestre, tot i que hom no pot excloure que sigui coetània del temple, i fins i tot, anterior. (JAA)

Forja

Restes de ferramenta de la porta d’entrada a l’església. És una peça de difícil datació, a desgrat que les seves característiques permeten situar-la dins la tradició romànica.

F. Tur

A la porta de l’església de Sant Aniol d’Aguja es conserven les restes d’una ferramenta. Els únics vestigis que hom pot veure avui són una banda de ferro en forma de doble tija i acabada en dues volutes a ambdós extrems i els claus que conformen l’estructura de la porta.

Pel que fa a la banda de ferro, consisteix en un element que, tot i essent, en la seva part central, una mena de planxa rectangular, evoluciona cap als extrems en una obertura en canal tot formant dues espirals o volutes. Aquestes presenten una definició formal idèntica, malgrat que les de l’extem dret són més petites de mida que les contràries. La tècnica utilitzada en aquests senzills motius ornamentals és l’anomenada “acanalat”, que consisteix a fer una profunda incisió al bell mig del cos de l’espiral, aconseguint una divisió aparent en dos cossos o fulles.

Tota la peça és subjectada per petits claus de cabota bombada i semisfèrica, iguals que les que aguanten la porta.

Pel que fa als claus que conformen l’estructura de la porta cal dir que no ofereixen cap esquema ornamental, sinó que pel contrari obeeixen a un paper estrictament funcional.

L’estat de conservació d’aquestes restes és molt bo, sobretot si les considerem dins el període romànic.

Els motius ornamentals descrits responen a una tipologia freqüent dins el conjunt de ferramentes de tradició romànica, però això no és suficient per a afirmar que les restes de la porta de Sant Aniol d’Aguja encaixen en una datació dels segles XI o XII. No és estrany trobar elements ornamentals semblants als suara descrits i realitzats en èpoques diferents. Per tant, podem concloure que no és possible concretar una data per a les restes de la ferramenta esmentada. (LCV)

Bibliografia

Bibliografia general

• Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vols. XI, XII, i XIV, Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1899-1919.
• Ramon D’Abadal i de Vinyals: Catalunya Carolíngia, vol. II, primera part, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-1950, pàgs. 144-147 i 176-178.
• Francesc Miquel i Rosell: Liber feudorum maior, vol. II, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1945, pàgs. 27 i 28.
• Josep Rius i Serra: Rationes decimarum hispaniae (1279-80), V. I (Cataluña, Mallorca y Valencia), Barcelona 1946, pàgs. 76 i 89.
• A. Pladevall i Font i F. Català i Roca: Els monestirs catalans, Edicions Destino, Barcelona 1970, pàg. 34.
• Narcís Puigdevall i Diumé: La Rodalia de Sant Aniol d’Aguja segons el document de l’any 872, a “III Assemblea d’Estudis sobre el Comtat de Besalú”, Amics de Besalú, Olot 1970, pàgs. 337-356.
• Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977, pàg. 22.
• Josep M. Salrach: El procés de formació nacional de Catalunya (segles VIII-IX), vol. I, dins El domini carolingi, Edicions 62, Barcelona 1978, pàgs. 61-64.
• Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983. (JFC)

Bibliografia sobre l’església

• Ramón Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977.
• Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983.