Sant Miquel de Meians (Montagut de Fluvià)

Situació

L’església de Sant Miquel de Meians o Sant Miquel de Mitjà es troba al sector més septentrional de l’antic terme d’Oix, als vessants de Comanegra, vora l’església de Sant Feliu de Monars i prop del mas de Meians.

Mapa: 257M781. Situació: 31TDG622848.

Pany de mur corresponent a l’antiga església.

F. Tur

Per arribar-hi cal agafar la carretera comarcal C-151, de Ripoll a Coll d’Ares. Uns 3 km després d’haver passat Camprodon, a mà dreta, surt la carretera que amb uns 8 km porta a Rocabruna. A 1,5 km després d’aquest poble i en direcció a Beget, surt a mà esquerra una pista de muntanya que amb 8 km porta a les basses de Monars, als peus del Comanegra. Des d’aquí cal baixar per un viarany força perdedor fins al Mas Mitjà, després d’haver-ne passat el corral. Hom veurà un camí que surt d’aquest mas i baixa al mas de l’Om, lloc des del qual un petit camí porta a la font de Meians, després de passar pel baixant d’en Carrera i per una fageda. A molt pocs metres de la font hi ha la casa de Meians i les restes de l’església, al seu costat. Hom pot anar-hi també des d’Oix per la pista forestal en direcció a Hortmoier. Al començament d’aquesta vall cal deixar el vehicle i pujar per la dreta fins a Talaixà. Des d’aquesta església hom agafa un camí a mitja muntanya, sota el pic de Sant Marc, on és visible la gran masia de Meians. De Talaixà a Meians hi ha una hora llarga de camí perdedor. (JVV-ANM)

Història

L’any 931, els marmessors d’un home anomenat Belloni donaren al monestir de Sant Joan de les Abadesses “unus campus qui est ad Midiano”; tanmateix, no és fins el 937 que Sant Miquel de Meians apareix documentada per primera vegada, en ésser donat l’alou de “Mediano” i la seva església al monestir de Santa Maria de Ridaura pel comte Sunyer de Barcelona.

El 977, Miró Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, deixà a la canònica de Santa Maria de Besalú “in Medianos … ecclesia quae ibi est fundata in honore sancti Michaelis”, donació que fou confirmada l’any 982.

Poc temps després, l’any 1017, Sant Miquel de Meians fou cedida pel comte Bernat Tallaferro de Besalú a la seu de Besalú, creada a petició d’aquest pel papa Benet VIII, però que desaparegué el 1020 (data de la mort del comte de Besalú) a causa de la pressió dels bisbes de Girona i Vic.

L’any 1066, Ramon Rotballo deixà en el seu testament els alous de “Collo suritano” i el mas “Bosacolent”, de la parròquia de “sancti Michaelis de Medianus”, al monestir de Sant Pere de Camprodon, mentre que el 1095, Arnau Arnall, de la parròquia d’Oix, la seva muller i els seus fills, Ponç i Hug Arnau, donaren a Santa Maria de Besalú el mas “Conill" de la parròquia de Meians.

Aquesta mateixa canònica de Besalú rebé de Ramon Rodbaldi i el seu fill, Pere, l’any 1106, un alou, situat “in parrochia sancti Michaelis de Medianis sive parrochia sancti Cristophori de Bageto, excepto alodium de Malo pertuso”, en canvi de la custòdia del seus cossos.

En la confirmació de la donació que féu el bisbe de Girona, Berenguer de Llers, a Santa Maria de Besalú, feta l’any 1147, apareix esmentada l’església de “Sancti Michaelis de Mediano”.

L’any 1213, Pere de Cervera i Berenguer de Villarí signaren un conveni, segons el qual el darrer rebia del primer tot el que tenia a les parròquies de Sant Pere de Montagut, Sant Llorenç d’Oix, Sant Cristòfol de Beget, Santa Maria de Bolòs, Santa Maria de Castellar i “Sancti Michaelis de Medianes” en raó del castell de Montagut.

Uns anys més tard, el 1277, el prior de Santa Maria de Besalú, Ramon, concedí a Pere, clergue, el benefici i el curat de l’església de Sant Miquel de Meians, amb totes les seves pertinences, espirituals i materials, en canvi del jurament d’obediència i fidelitat. Aquest fet palesa la dependència de l’església respecte a la canònica de Besalú, que es mantingué durant tot el segle XIII i, com a mínim, fins ben entrat el segle XIV, ja que l’any 1322, Rostany Gaudissardi, prior de Santa Maria de Besalú, féu col·lació de la rectoria de Sant Miquel de Meians a favor de “Bisuldumu de Pirario”, clergue, que li jurà obediència i fidelitat, rebent, l’any següent, també el curat d’aquest església.

La darrera notícia d’època medieval d’aquesta parròquia la proporciona el Llibre verd del capítol de Girona, de l’any 1362, que l’anomena “Sancti Michaelis de Moyanis”.

Tanmateix, el culte en aquesta parròquia perdurà fins a mitjan segle XVII, en el qual deixà d’exercir les seves funcions religioses i desaparegué eclesiàsticament. (JFC)

Església

De l’edifici resten actualment tan sols uns panys de paret, en runes i coberts per la vegetació, que no permeten de conèixer la planta del temple, que sols una neteja i prospecció arqueològica podria revelar. Molts dels carreus de l’església foren utilitzats en la construcció del corral de la masia de Meians. Dels panys de paret visibles es desprèn que l’església era construïda amb carreus, de mida gran i ben tallats en la tecnologia pròpia del segle XII. (MLlC-JAA)

Bibliografia

Bibliografia general

  • Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vols. XI, XII, i XVII, Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1899-1919.
  • Francesc Miquel i Rosell: Liber feudorum maior, vol. I, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1945, pàg. 44.
  • Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977, pàg. 86.
  • Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 126. (JFC)

Bibliografia sobre l’església

  • Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977, pàg. 86.