Sant Pere de Montagut (Montagut de Fluvià)

Situació

Vista exterior de la capçalera de l’església de Sant Pere de Montagut, en la qual l’absis central, mig ofegat per construccions modernes, deixa veure la part superior.

J. M. Melció

L’església de Sant Pere és la parroquial de Montagut de Fluvià, poble situat a 276 m d’altitud, a la plana que hi ha vora l’aiguabarreig del Llierca i el Fluvià, anomenada pla de Montagut, al sector de llevant del terme, a la vall alta del Fluvià, aigua avall de Castellfollit de la Roca.

Mapa: 257M781. Situació: 31TDG667756.

A la carretera comarcal C-150, de Girona a Ripoll, una mica abans del quilòmetre 43 hi ha una carretera que en uns 2 km hi porta. (JVV)

Història

La notícia més antiga que documenta l’existència de l’església de Sant Pere de Montagut es troba en la donació que féu el comte Sunifred de Besalú i Cerdanya al monestir de Sant Pere de Camprodon de diversos alous situats “in parroquia sancti Petri de Monte Acuto”, l’any 965. Un any després, Sunifred deixava al monestir de Camprodon en el seu testament “quantum habeo infra fines de ipsa parrochia de Monteacuto, excepta Canaria”, donació feta efectiva pels seus executors testamentaris l’any 969. També Bernat I de Besalú deixà, el 1004, un alou que es trobava a la parròquia de “monte acuto”, en aquest cas, el monestir de Sant Pere de Besalú. Tanmateix, la primera notícia que fa referència directa a l’església de Sant Pere de Montagut és en la institució de la canònica de Girona per part de Pere Roger, bisbe d’aquesta Seu, dotant-la amb l’“ecclesiam sancti Petri de Monteacuto cum omnibus suis pertinentis”, entre d’altres béns, l’any 1019.

Des del final del segle XI són freqüents les referències documentals a terres situades a la parròquia de Montagut: l’any 1098, Bernat Udalguer donà a Sant Pere de Camprodon un alou en aquesta parròquia; el 1105, Guillem Segari féu el mateix amb un mas anomenat Quintana a favor de Santa Maria de Vilabertran; el 1195, Pere de Cervera i Marquesa, la seva mare, donaren a la canònica de Girona les seves propietats a les esglésies de Bolòs, “Cuilsec” i Montagut i, el 1242, el mateix Pere de Cervera establia Berenguer de Boada a un mas de la parròquia de Montagut. Amb tot, és en les deixes dels testaments de Ramon de “Vilafedante” (1193) i Pere de Cervera (1260) on apareix explícitament l’església de Sant Pere de Montagut, que rebé concretament 5 sous del primer.

La quantitat de propietats acumulades per Sant Pere de Camprodon, de la qual són mostra els establiments de Guillem de “Moireyano” (1264) i de Bernat Riera (1357) per Mateu i Bernat, abats de Camprodon, respectivament, a terres de la parròquia de Montagut, portaren a Hug, comte d’Empúries i vescomte de Bas, a reconèixer el senyoriu del monestir sobre aquestes, el 1294. Finalment, el 1372, Pere III de Catalunya-Aragó es vengué el dret de bovatge de diverses parròquies i castells del comtat de Besalú, entre les quals hi havia la de Montagut, per a poder afrontar les despeses de la guerra de Sardenya.

Actualment, la parròquia de Sant Pere de Montagut té agregades les capelles de la Mare de Déu de la Devesa, Santa Maria del Cós i Sant Eudald de Jou. Són interessants un retaule sobre la vida de sant Pere i un quadre de la Crucifixió, que es conserven a l’interior de l’església. (JFC)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, la qual, a desgrat de les alteracions, deixa veure perfectament l’estructura original d’una basílica amb tres naus capçades a llevant amb sengles absis semicircu-lars.

J. Marguí-G. Anglada

Actualment l’edifici presenta importants modificacions respecte a la construcció romànica, probablement del segle XII.

L’edifici consta de tres naus, amb la central acabada en un absis semicircular amb una finestra al centre, de doble esqueixada. Les laterals han estat coronades per sengles absidioles, cadascuna d’elles amb una petita finestra al centre, actualment cegada.

L’absis central s’ornamenta amb una cornisa sobre unes mènsules senzilles. Hi són visibles també els vestigis d’un absis dentat, entre les tres mènsules més properes del cantó de tramuntana. A l’absis del costat de migjorn hi ha una cornisa de la qual apareixen els vestigis a l’absidiola de tramuntana. Això podia indicar un canvi en l’orientació de la decoració, la qual devia ésser interrompuda i després abandonada quan fou completada l’ornamentació.

Al mur de tramuntana de la nau central i a l’altura de l’arrencada de la volta hi ha dues finestres romàniques, actualment cegades. Els dos pilars que separen la nau central de la lateral de tramuntana tenen una mateixa secció rectangular i donen lloc a tres arcades gairebé d’unes mateixes dimensions. Al costat oposat, la mateixa distància entre els pilars del costat de tramuntana es conserva per al tram més proper al presbiteri, amb un pilar de les mateixes característiques que els anteriors. Els altres dos pilars del costat de migjorn tenen seccions distintes i donen lloc a tres arcades.

Tant el costat de migjorn com les naus laterals presenten una factura més tardana. Al costat de tramuntana s’observa un estrenyiment vers els peus de l’església, la qual cosa fa que la distribució sigui asimètrica i sembla indicar que les naus laterals foren construïdes amb posterioritat, fins i tot després dels terratrèmols del segle XV.

L’accés a l’edifici s’efectua per la façana de ponent, més tardana, a través d’una petita porta que encara conserva actualment el pany d’època romànica. A ambdós costats de la porta, a la qual hom pot accedir després de pujar uns quants graons, hi ha una finestra de doble esqueixada i un ull de bou just damunt la porta. Damunt la teulada, sobre la rosassa hi ha la inscripció “A. 26 AB. 1669”, la qual correspon a l’ampliació efectuada en aquell moment.

El campanar probablement és d’aquesta mateixa època; és situat damunt l’angle sud-oest de l’edifici.

Després de la guerra civil de 1936-39 hom construí noves dependències que modificaren i taparen el desenvolupament de la capçalera, de manera que actualment només n’és visible la part superior de l’absis central.

A causa de totes aquestes modificacions es fa difícil imaginar l’estat original de la construcció. Tot sembla indicar, amb tot, que l’edifici es devia adaptar a un pla basilical, poc freqüent a la comarca, tot i que ha deixat notables exemplars.

Les característiques d’aquest edifici el fan similar a les basíliques sense arcs torals senzilles, com Sant Vicenç de Besalú o Sant Feliu de Beuda, sense arribar a l’elaboració que hom pot veure en altres edificis de planta basilical de la Garrotxa, com Sant Joan les Fonts o Santa Maria de Besalú, en els quals apareixen elements d’una major profusió ornamental, tant en els suports com en la decoració exterior. (JLAV)

Forja

Ferramenta que decora la porta d’entrada al temple.

J. M. Melció

La porta principal de l’església de Sant Pere de Montagut, de dos batents, és reforçada amb una estructura de ferro forjat, formada per un seguit de bandes horitzontals, disposades una sota l’altra. D’aquestes bandes horitzontals surten, a costat i costat, unes cintes que prenen la forma d’espirals. A la part inferior de la porta, al batent dret, hi ha una renglera d’espirals que no estan subjectes a cap banda horitzontal i que es disposen alternativament en relació amb les espirals sorgides de les bandes de dalt i de baix. Totes aquestes peces són de metall pla, subjectades a la porta per claus.

La porta té dos panys —amb els seus corresponents forrellats— disposats al batent dret. El de més amunt és el més treballat. Els seus quatre costats formen corbes còncaves. El perímetre interior és resseguit per una franja incisa de línies verticals molt prima. El forrellat, sense cap mena d’ornamentació, passa a través d’unes anelles que el sustenten. A sota, un a cada batent, hi ha dos picaportes amb les anelles de secció cilíndrica. El pany de sota és molt més senzill i d’època posterior a l’anterior. És de forma quadrada i, com el forrellat, no presenta tampoc cap mena de treball ornamental.

L’estat de conservació de la ferramenta és força bo, malgrat que falten alguns fragments a la part inferior de la porta.

La utilització dels ferros llisos, sense canaletes, és una característica del forjat del segle XI, època que és coneguda, d’altra banda, per la senzillesa compositiva. Tanmateix, cal recordar que es tracta d’una església rural, localitzada en un indret que resta al marge dels grans corrents estilístics i formals; per això, els trets que interpretem com a característics d’una fase prèvia podrien ésser entesos, també, com a signes de rusticitat i de primitivisme. És difícil, per tant, donar una datació exacta. Si ens atenim a la data de construcció de la majoria d’esglésies de la contrada, entorn del segle XII, podem formular la hipòtesi que la ferramenta de la porta de Sant Pere de Montagut fou executada en aquest període de temps. (EBC)

Bibliografia

Bibliografia general

  • Francesc Monsalvatje I Fossas: Noticias históricas, vols. XI i XII, Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1889-1913.

Bibliografia sobre l’església

  • Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983.

Bibliografia sobre la forja

  • Georg Kowalczyk: Resumen del arte de la forja desde la Edad Media hasta el siglo XVIII, Hierros Artísticos, ed. Gustavo Gili, Barcelona 1927.
  • L. Pérez Bueno: Hierros artísticos españoles de los siglos XII al XVIII, Biblioteca de Arte “Vell i Nou”, vol. IV, Barcelona 1942.
  • Jaume Barrachina: Romànic. Arts sumptuàries, “Art Català: Estat de la qüestió”, V Congrés CEHA, 1984. (EBC)