Situació
Vista de l’interior de l’església a l’indret de la capçalera.
J. M. Melció
L’església de Sant Llorenç és la parroquial d’Oix, antic cap de municipi que l’any 1972 fou unit al de Montagut de Fluvià. El temple és dins el nucli del poble, situat en un apèndix del territori, alsud-est de l’antic terme, al costat de llevant de la serra de Talló, a la vall de la riera d’Oix, a la seva riba esquerra i a 413 m d’altitud.
Mapa: 257M781. Situació: 31TDG802613.
Per anar a Oix cal agafar la carretera que surt de Castellfollit de la Roca i que amb 9,5 km hi porta. (JVV)
Història
La notícia més antiga sobre l’església de Sant Llorenç d’Oix, la proporciona la donació que féu el comte Sunyer de Barcelona al monestir de Santa Maria de Ridaura, l’any 937, d’un alou anomenat “Evo”, amb l’església de “Sancti Laurentii” i els seus delmes, primícies i oblacions, els límits del qual eren “Petrafita”, del terme de “Monte acuto”, els alous d’Aurià i Eldenari i el “villare Betrecano”. Tanmateix, al final del mateix segle, el 977, hi havia un nucli de població, que esmenta l’acta de fundació de la canònica de Santa Maria de Besalú, feta pel comte de Besalú i bisbe de Girona Miró Bonfill, com “villa de Ovoxo”.
L’any 1017, l’església de “Sancti Laurenti de Evol” fou donada pel comte Bernat Tallaferro de Besalú a la seu de Besalú, la creació de la qual havia aconseguit aquest comte del papa Benet VIII, i que desaparegué el 1020, quan, havent mort Bernat Tallaferro, els bisbes de Girona i Vic reclamaren els territoris de llurs diòcesis cedits pel papat a la diòcesi de Besalú.
Després d’un segle sense cap dada, el 1201, Bernat d’Oix, Arsendis i Ramona, les seves muller i germana, respectivament, vengueren unes terres situades a la parròquia de Sant Llorenç d’Oix al prior de Santa Maria de Besalú, Pere, per 200 sous barcelonesos de tern.
Més interès té la concòrdia establerta entre Pere de Cervera i Berenguer de Villarí, de l’any 1213, segons la qual aquest darrer rebia de Pere de Cervera tot el que tenia a les parròquies de Sant Pere de Montagut, Sant Miquel de Meians, Sant Cristòfol de Baget, Santa Maria de Bolòs, Santa Maria de Castellar i “Sancti Laurenti de Uxo” per raó del castell de Montagut. Uns anys després, el 1279, l’"ecclesia de Uxo” era esmentada en les Rationes decimarum del capítol de Girona.
A partir d’aquest moment, llevat de la cita de “Sancti Laurencii de Uxio” al Llibre verd del capítol gironí de l’any 1362, la parròquia d’Oix no torna a ésser documentada fins al final de l’època moderna.
L’any 1722, durant la visita que el bisbe de Girona, Josep Taverner i d’Ardena, féu a l’ardiaconat de Besalú, aquest ordenà al rector d’Oix, el qual tenia com a sufragànies les esglésies d’Escales, Talaixà, Hortmoier i Ribelles, que s’encarregués que tots els dies de festa se celebrés missa a les cinc esglésies, ja que, fins en aquell moment, el rector i el seu vicari feien missa dues vegades tots els festius, i, per tant, sempre quedava una de les cinc poblacions sense la celebració del culte.
Un segle més tard, l’any 1826, l’església de Sant Llorenç d’Oix es trobava en bones condicions, i tenia, a més de l’altar major dedicat a sant Llorenç, dos altars més, un en honor de sant Joan Baptista i sant Joan Evangelista i un altre sota les advocacions de sant Teodor, sant Antoni de Pàdua i la Mare de Déu del Roser, amb uns retaules del segle XVI, donats per la família dels Barutell. (JFC)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, capçada al cantó de llevant per un absis semicircular.
J. Marguí-G. Anglada
L’església de Sant Llorenç d’Oix presenta una planta molt simple, formada per una nau que acaba en un absis semicircular orientat a llevant. A l’interior, la nau és coberta per una volta apuntada i l’absis, per una volta de mig cercle; el perímetre de l’església és resseguit, a la part superior dels murs, per una cornisa que indica l’arrencada de la volta.
La porta d’accés al temple és emplaçada a la façana de migdia. Anteriorment havia estat tapada i substituïda per una altra a ponent; tanmateix, les obres de restauració realitzades l’any 1977 van comportar la seva recuperació i l’encegament de la més moderna. El portal és format per tres arcs de migpunt en gradació i una llinda.
Si hom observa amb deteniment els murs exteriors de l’església veurà que, posteriorment a la construcció de l’edifici, hi hagué un sobrealçament que afectà tant la nau com l’absis; aquest sobrealçament queda marcat per una cornisa que recorre els murs i forma el ràfec original.
Imposta decorada amb un cap d’animal. Devia servir de suport a la biga que aguantava la coberta del porxo que cobria la porta d’entrada.
F. Tur
El temple és il·luminat mitjançant tres finestres de doble esqueixada, situades dues a la façana de migdia i l’altra al bell mig de l’absis. Aquesta darrera, a més, és composta per dos arcs en gradació a banda i banda del pany. A la façana de ponent hi ha un ull de bou que devia ésser obert durant la mateixa fase de construcció que la porta moderna, el perímetre de la qual encara es pot observar.
Segons R. Sala i N. Puigdevall, les cartel·les situades a la façana de llevant demostren l’existència d’una galilea romànica ara desapareguda; creiem, però, que cal una investigació arqueològica per confirmar-ne l’existència.
El campanar d’espadanya que s’aixeca damunt la façana de ponent és de doble obertura i posteriorment a la seva construcció fou transformat en un campanar de torre.
L’aparell dels murs és força regular i ordenat en filades de carreus ben escairats i de mida semblant. Per aquesta raó hom pensa que l’edifici correspon al segle XII. (EBC)
Pica
Pica baptismal, molt simple d’execució.
J.M. Melció
A l’interior de l’esglèsia de Sant Llorenç d’Oix hi ha una pica baptismal, datable probablement al segle XII. És constituïda per un gran bloc de pedra, actualment col·locada damunt un suport quadrat. El seu interior ha estat buidat per tal de formar la cavitat destinada a contenir l’aigua del baptisme. La pedra és de bona qualitat i es troba força ben conservada; l’exterior presenta una superficie completament llisa i mancada d’ornamentació. Aquesta austeritat només ha estat trencada, bé que tímidament, per un petit sortint, el qual, a manera de cinta, també llisa, circunda tot el límit superior de la peça. Ara la pica és coberta amb una tapa, la cara superior de la qual és plena de pues.
És, doncs, un tipus d’element molt simple, molt freqüent en la geografia romànica catalana i cal situar-lo dins un ampli ventall cronològic que durà més de 150 anys. A manca d’altres detalls, no ens és pas possible d’afinar-ne més la datació. (MPiP)
Portalada
Porta d’entrada a l’església, oberta al mur de migjorn. És un típic exemplar que apareix sovint a les comarques orientals catalanes d’un costat i altre del Pirineu.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Planta, alçat i secció a la porta d’entrada a l’església.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Ja hem indicat que al mur de migjorn s’obre la porta d’entrada. Aquesta ha estat constituïda per una obertura, la part superior de la qual es tanca amb una llinda rectangular i llisa. L’obertura és ressaltada mitjançant uns plecs a través dels quals, es fa una gradació al gruix del mur. Sobre la llinda hi ha una petita cornisa excurvada que marca el punt d’arrencada a les tres arcades amb què es tanca el conjunt. La més interior emmarcava la zona del timpà, que actualment és inexistent.
Probablement aquesta porta fou coberta per un porxo, tal com porten a creure les dues mènsules esculpides que flanquejen la part superior, una a cada banda.
Les mènsules, una esculpida amb una màscara humana i l’altra amb el cap d’un animal, devien aguantar la biga travessera que servia de punt de recolzament a les altres bigues que sostenien la coberta del porxo.
Aquesta porta, de bona factura i amb una estructura simple i austera, constitueix un de tants exemples de portes que amb algunes variants defineixen una tipologia molt pròpia de la Garrotxa i també de les comarques veïnes, a un i altre costat dels Pirineus. Amb aquest tipus de porta hom ha dut fins a l’extrem l’aprofitament dels recursos estructurals i dels materials, tot passant per alt el treball d’escultura que aquí, llevat del detall tan modest de la cornisa i de les dues mènsules del porxo, és inexistent. És una portada senzilla i nua, pròpia del segle XII, molt semblant a la de les esglésies veïnes de Sant Feliu de Riu o de Sant Feliu de Rocabruna, entre moltes d’altres. (JVV)
Forja
Els batents de la porta han estat decorats i reforçats per una gran quantitat de claus de cabota quadrada, els quals, de manera ordenada, ocupen tota la superfície visible de la porta.
Detall de la porta d’entrada amb la decoració de claus i el forrellat.
F. Tur
El forrellat és format per una gran barra de ferro, acabada en un cap de serp. Aquest cap de serp és un motiu molt freqüent a les portes d’època romànica. El cos de l’animal pot ésser fet amb incisions o bé llis, però el cap generalment és girat vers enfora i adopta la forma d’un mànec. La simbologia de la serp és molt rica i en el món occidental acostuma a tenir un significat relacionat amb el maligne. Aquesta barra passa per unes argolles de ferro que conserven algunes mostres de decoració incisives, tot i que és molt malmesa.
Les característiques del forrellat, especialment per la forma de la serp del passador, estan inscrites dins el que és habitual en la forja catalana. És difícil establir una datació concreta en aquesta mena de treballs que responen a una tradició romànica dels segles XII i XIII, ja que la tècnica i els esquemes es prolongaren durant segles. (MPiP)
Creu esmaltada
L’any 1957, durant una campanya d’obres duta a terme a l’església, fou trobada una creu esmaltada, probablement de l’escola llemosina, la qual posteriorment desaparegué, sense que actualment hom en sàpiga la localització.
Treballs de restauració
Entre els anys 1990 i 1994 es dugueren a terme obres de restauració en aquest edifici, a càrrec de la Generalitat de Catalunya conjuntament amb la Diputació de Girona. Durant els treballs de consolidació i restauració es referen les cobertes del temple, s’enderrocà la sagristia, que amagava l’absis, i es van reobrir les obertures de la fortificació situada sobre el mateix absis, les quals havien estat cegades. També, a l’exterior del temple, es reféu el recinte del cementiri i el de l’entrada a l’església i es va enjardinar l’entorn. (MLIR)
Bibliografia
Bibliografia general
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vols. II, XI, XII i XVII. Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1889-1919.
- Josep Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae (1279-80), vol. I: (Cataluña, Mallorca y Valencia), Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1946, pàg. 76.
- Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977, pàg. 72.
- Josep Murlà i Giralt:Notícia dels temples de l’Ardiaconat de Besalú a través d’un document del bisbe Josep de Taverner i d’Ardena, “IV Assemblea d’Estudis sobre el Comtat de Besalú”, vol. I, Olot 1980, pàgs. 155-194.
- Josep Murlà i Giralt:Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983, pàg. 94.
Bibliografia sobre l’església
- Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977.
- Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983.
Bibliografia sobre la forja
- Eduard Carbonell i Esteller:L’art romànic a Catalunya. Segle XII, vol.5, Edicions 62, Barcelona 1974, pàg. 33.
- Santiago Alcolea i Gil: Artes decorativas en la España Cristiana, dins Ars Hispaniae, vol. XX, Madrid 1976, pàg. 19.
- Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch: Els inicis i l’art romànic. Segles XI-XII, dins Història de l’art català, vol. I, Edicions 62, Barcelona 1986.