Situació
Vista exterior de l’església des del costat de llevant, amb la capçalera a primer terme.
J. M. Melció
El santuari de Santa Maria d’Escales és situat en un lloc feréstec, a l’esquerra de la riera de Llierca, poc després de la confluència dels rius d’Oix i de Beget, que en aquest indret forma el profund engorjat del grau d’Escales, anomenat el Salt dels Liberals per tal com, durant la tercera guerra Carlina (1872-1876), els carlins hi estimbaren un escamot de voluntaris liberals presoners.
Mapa: 257M781. Situació: 31TDG643881.
Per arribar-hi cal seguir per la carretera de Castellfollit de la Roca a Oix, lloc des d’on s’agafa un camí forestal que en una hora aproximadament porta al pont de Can Xicoi. Des d’aquí, amb uns 20 minuts més, cal travessar la riera, seguir-la pel costat dret i tornar-la a saltar fins que hom ja veu l’església. (JVV)
Història
Els orígens del santuari es remunten, segons que sembla, al començament del segle X, bé que les primeres notícies documentals apareixen l’any 977, en l’acta de fundació i dotació de la canònica augustiniana de Santa Maria de Besalú, feta pel comte bisbe Miró de Besalú, on apareix amb el nom de “villa de Scalis”.
Apareix una nova referència del santuari l’any 1092, sota el nom de Sanctae Mariae d’Eschalis, en el testament del noble Bernat Joan, senyor d’Ogassa i de la Clusa, a la seva casa d’Ogassa, el qual deixà dues parts de la dècima de la parròquia al monestir del Coll de Panissars. Aquí figura ja amb la categoria de parròquia. Efectivament, després de deixar el seu cos i moltes propietats al monestir de Sant Joan de les Abadesses, “… et duas partes ecclesiae Sanctae Mariae d’Eschalis cum decimis et primitiis suis et oblationibus sibi penitentibus et omne alodium quod habes in parrochia iam dicte ecclesiae de Eschalis”. El monestir de Santa Maria de Panissars també tenia l’alou veí de Pruneres, situat damunt mateix de la vall d’Escales.
L’any 1160 torna a aparèixer (“Sanctae Mariae de Eschalis, in villa Adano”), en la donació que Bernat d’Oix i la seva muller Acsenda feren al prior de Santa Maria de Besalú d’un molí situat a la parròquia d’Escales.
Vista exterior de l’església des del costat de llevant, des del costat de ponent, amb la construcció molt modificada.
J. M. Melció
L’any 1334 Jaume Peronelli, prior de Santa Maria del Coll de Panissars, féu una concòrdia amb els homes propis de la parròquia d’Escales, el batlle de Palomeres, Arnau de Guàrdia, Guillem de Vila de Pruneres, Pere de Coll de Pruneres, Guillem de Riera, Bernat Maranyó, Pere Palomeres, Ramon de Clotells, etc., en la qual apareixen algunes propietats a favor del monestir de Camprodon.
L’any 1358 el feligrès de la parròquia Gerard renuncià a favor de Bernat, abat de Sant Pere de Camprodon, de tots els seus drets damunt el mas Can Planes d’Escales. En el pergamí el santuari figura esmentat amb el nom de Sante Marie de Scalis.
L’any 1362 hom pot llegir “Parrochia Sancte Marie Descalis” en un document en el qual Arnau Lacosta, veí de la parròquia, es fa home propi de Francesc Aulina, abat del monestir de Sant Pere de Camprodon, pel mas Costa, situat en aquesta parròquia.
Podem trobar noves referències a l’església els anys 1414 i 1432 en les circulars que féu Pere Garriat, vicari del bisbe de Girona, en les quals demanava almoina per al santuari.
A partir d’aquest moment, les referències històriques relatives a Santa Maria d’Escales cal cercar-les en un manuscrit, salvat providencialment, que es conserva a l’arxiu parroquial d’Oix, amb el nom de Llibre d’obra de Nostra Senyora d’Escales.
La data més antiga que figura en aquest manuscrit és del 5 d’abril de 1598, i fa referència la relació d’aportacions que feren els feligresos a la parròquia, anomenada ja “Santa Maria d’Esquales” i després ja “Santa Maria d’Escales”.
Tal com és consignat en l’esmentat manuscrit, durant molts segles, fins gairebé el segle XIX, la feligresia del temple fou constituïda per pagesos dels indrets propers.
L’any 1661 Isidre Fàbregues, rector de l’església, seguia les anotacions al Llibre de llevador de l’obra de Nostra Dona d’Escales, en el qual pràcticament hom pot trobar anotacions històriques des del final del segle XVI fins a la segona meitat del segle XVIII.
Al final del segle XVI l’església de Santa Maria d’Escales perdé la parroquialitat i passà a ésser sufragània de la de Sant Llorenç d’Oix. Com sigui que el rector d’aquesta parròquia només tenia un vicari, que vivia a Talaixà, per atendre les sufragànies de Talaixà, Hortmoier, Ribelles i Escales, l’any 1722 Josep de Taverner i d’Ardena, bisbe de Girona, autoritzà els dos capellans a dir dues misses cadascun els dies festius; amb això només hi havia una església que quedava sense missa cada diumenge. Fins els anys 19081910 el vicari d’Oix anà a Escales a dir la missa i ensenyar catecisme totes les festes, i la casa de Ca l’Ermità, d’enfront de l’església, encara era habitada.
Durant els primers dies de la guerra civil de 1936-39 l’església fou saquejada i profanada, igual que la majoria d’esglésies de la zona. En aquesta guerra desaparegué la imatge de la Mare de Déu.
Anualment s’hi celebrava un aplec el dia 15 d’agost. Avui dia, l’església, com a integrant de la parròquia d’Oix, depèn de la parròquia de Castellfollit de la Roca.
Darrerament, l’església fou restaurada pel grup Amics de l’Alta Garrotxa. (JVV)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular. Al llarg del temps el temple ha sofert alguna modificació.
I. Sala
L’església de la Mare de Déu d’Escales presenta diverses fases de construcció atribuïbles al període romànic. la seva estructura és molt senzilla: una sola nau capçada per un absis semicircular orientat a llevant.
La porta d’accés al temple és emplaçada a la façana de ponent; a la llinda hi ha inscrit l’any 1831.
A la façana de ponent hi ha adossat un cos de planta quadrangular considerat per alguns autors(*) com una galilea construïda al segle XII.
Cinc finestres d’arc de mig punt i de doble esqueixada donen llum al temple; quatre són situades a la façana de migdia i l’altra al bell mig de l’absis.
L’edifici és coronat per un campanar de torre aixecat damunt la façana de ponent; és de planta quadrangular, presenta una obertura a cada costat i és cobert amb una teulada a doble vessant. S’hi accedeix a través d’una escala de pedra adossada al mur de tramuntana.
A l’interior del temple hi ha quatre arcs formers seguits adossats al mur de migdia i dos al de tramuntana; es recolzen damunt pilastres. la nau és coberta amb una volta de canó.
Segons R. Sala i N. Puigdevall(*), la part més antiga de l’edifici correspon a la part inferior dels murs de la nau, que caldria datar al segle X; al segle XI potser correspon la fase d’aixecament d’aquests murs i de construcció de la coberta de llosa; la galilea, situada a ponent de l’edifici, deu ésser del segle XII i l’absis, que en devia substituir un altre de més antic, del XIII. Aquestes dates, però, no van seguides d’una tesi que les justifiqui o que expliqui el perquè de les diferents fases constructives i la presència d’arcs formers als murs laterals de la nau, tret que no es repeteix en cap altra església de la comarca de la Garrotxa. (EBC)
El santuari de Santa Maria d’Escales constitueix un dels escassos exemplars de l’arquitectura del segle XI a l’Alta Garrotxa, ja que sembla clar que la part de la nau correspon a aquesta datació per l’estructura del seu aparell i elements. El que no es pot saber, en l’estat actual, és si els arcs formers reforcen un mur preexistent, o són coetanis del mur. Aparentment aquesta segona hipòtesi sembla la més raonable.
Vista interior de l’església amb la nau i la capçalera al fons.
J. M. Melció
És especialment interessant el contrast entre l’aparell de la nau i el de l’absis, el qual palesa les diferències entre les tècniques del segle XI i les del XII i XIII.
El procés constructiu del santuari d’Escales pot ésser molt alliçonador respecte al conjunt de l’arquitectura garrotxina, on no hi ha gaires edificis del segle XI, els quals devien ésser substituïts totalment o parcialment durant els segles XII i XIII, de manera gairebé generalitzada. Així i tot, s’han conservat alguns rars exemplars en els quals la substitució afecta només una part de l’edifici, com a Escales o Santa Maria de Besalú. (JAA)
Bibliografia
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, Imprenta i Librería de Juan Bonet, Olot 1889-1913, vols. I, XI, XII, XV i XVI, Olot 1899-1913.
- Nolasc Del Molar: L’església de Santa Maria d’Escales, manuscrit inèdit.
- Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977
- Josep Murlà i Giralt: Noticia dels temples de l’Ardiaconat de Besalú a través d’un document del bisbe Josep de Taverner i d’Ardena IV Assemblea d’Estudis sobre el Comtat de Besalú, vol. I, Olot 1980. (JVV)