Situació
Vista exterior de l’església des del costal sud-occidental.
J. M. Melció
Al vessant meridional de la serra de Monars, dita també de Bordellat, que s’estén entre els colls de Mal-rem, a ponent, i de les Falgueres, a llevant, i separa les conques del Fluvià i del Tec, hi ha l’església de Sant Feliu de Monars o Sant Sebastià de Monars. Es troba al sector més septentrional de l’antic terme d’Oix, en una fondalada al peu del Comanegra i amagada entre una abundant vegetació.
Mapa: 257M781. Situació: 31TDG621863.
Per arribar-hi cal agafar la carretera comarcal C-151, de Ripoll a Coll d’Ares. Uns 3 km després d’haver passat Camprodon, a mà dreta, surt la carretera que amb uns 8 km porta a Rocabruna. A 1,5 km després d’aquest poble i en direcció a Beget, surt a mà esquerra una pista de muntanya que amb 8 km porta a les basses de Monars, als peus del Comanegra. Des d’aquí cal baixar per un viarany força perdedor primer fins al corral i poc després fins al Mas Mitjà; des d’aquí surt un camí que baixa al mas de l’Om. Abans de travessar un torrent, a mà dreta, entre els arbres, hi ha l’església de Sant Feliu de Monars. (JVV)
Història
L’indret de “Monars” apareix per primera vegada en la fundació de la canònica de Santa Maria de Besalú pel comte de Besalú i bisbe de Girona, Miró Bonfill, l’any 977. Tanmateix, cal esperar fins el 1064 per a trobar documentada l’església de Sant Feliu de Monars, coneguda popularment com Sant Sebastià, en la donació feta per una dona anomenada Arsendis a favor del monestir de Sant Pere de Camprodon d’un alou, situat a la parròquia de Beget, que afrontava amb el camí que portava vers l’església de Monars. Aquesta torna a ésser esmentada cinc anys més tard, novament com afrontació d’una altra donació d’aquesta Arsendis al monestir de Camprodon, i l’any 1094 en una d’efectuada per Arnau Arnall, la seva dona i els seus fills a favor de Santa Maria de Besalú.
La primera notícia relacionada directament amb Sant Feliu de Monars, l’“ecclesia de Monaris” o “Monariis” de les Rationes decimarum de la diòcesi de Girona dels anys 1279 i 1280, la proporciona la donació dels delmes d’aquesta parròquia que féu Alamandade Sales, que els tenia en feu del bisbe de Girona, a la capella de Santa Maria Magdalena de Montpalau, l’any 1228. Posteriorment, els delmes de la parròquia de Monars, com els d’altres, foren cedits pel bisbe de Girona a Ponç de Rocabertí, que a canvi li féu homenatge (1324). (JFC)
En època moderna, Sant Feliu de Monars perdé la categoria de parròquia i esdevingué sufragània de la parròquia de Sant Miquel de Pera, fet que explica que el bisbe de Girona. Josep de Taverner i d’Ardena, durant la seva visita a l’ardiaconat de Besalú, l’any 1722, obligués el rector de Pera a encarregar-se que un capellà digués missa tots els dies festius a Monars, i no cada tres setmanes com es feia fins aquell moment. Malgrat tot, la situació no degué millorar per gaire temps, ja que un segle més tard, l’any 1826, una visita pastoral informà de les queixes dels feligresos de Monars pel fet de dir-se missa només un dia festiu de cada tres i per no tenir llur església ni sacrament ni pica baptismal. (JFC)
Església
Sant Feliu de Monars. Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, capçada a llevant per un absis també rectangular.
J. Marguí-G. Anglada
L’església de Sant Feliu de Monars és un edifici, molt simple, d’una nau coberta amb volta de canó, de perfil apuntat, capçada a llevant per un absis rectangular (cobert també amb volta de canó), i obert a la nau per un arc triomfal de mig punt, suportat per unes senzilles impostes i elevat tres graons en relació amb el paviment de la nau. Al cantó de tramuntana de l’absis fou bastida una sagristia, la qual és l’únic afegit que presenta l’església.
La porta amb llinda i timpà llis, emfasitzada per una arquivolta, s’obre a la façana de migjorn. A la façana de ponent hi ha una finestra, de doble esqueixada, sobre la qual es dreça el campanar d’espadanya, format per la perllongació, per sobre les cobertes, del mur de ponent, que té el mateix gruix. Això dóna al campanar un aspecte força massís, que s’accentua per les dimensions dels dos ulls, en arc rebaixat, que allotgen les campanes. El ràfec és format per una senzilla motllura en cavet, i sota les bardisses que ocupen les cobertes, hom pot veure encara algunes lloses de la coberta original.
L’aparell, molt uniforme en tot l’edifici, fins i tot en el campanar, és format per carreus, sense polir, però generalment ben escairats, disposats en filades uniformes, però força irregulars.
L’església de Sant Feliu de Monars és un bon exemple del retorn a una certa rusticitat tecnològica que s’observa en certes esglésies garrotxines del final del segle XII, o del començament del segle XIII, com la de Santa Maria de les Agulles, i que pot relacionar-se directament amb altres exemples contemporanis on reapareix l’absis rectangular, com l’església de Sant Corneli de Ribelles, dins les sèries arquitectòniques que esgoten els llenguatges expressius romànics. (JAA)
Bibliografia
Bibliografia general
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vols. II, XII i XVII, Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1889-1908.
- Josep Rius i Serra: Rationes decimarum hispaniae (1279-80), vol. I (Cataluña, Mallorca y Valencia), Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1946, pàgs. 76 i 89.
- Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977, pàg. 83.
- Josep Murlà i Giralt: Notícia dels temples de l’Ardiaconat de Besalú a través d’un document del bisbe Josep de Taverner i d’Ardena, “IV Assemblea d’Estudis del Comtat de Besalú”, vol. I, Olot 1980, pàgs. 155-194. (JFC)
Bibliografia sobre l’església
- Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977, pàgs. 88-89.