Sant Iscle i Santa Victòria de Béixec (Montellà i Martinet)

Situació

Llenç del mur nord, únic element que resta dret d’aquest antic edifici.

ECSA A. Roura

Les ruïnes d’aquesta església són a la part alta del poble de Béixec, sobre una petita prominència amb un fort pendent a la part de llevant. Béixec és situat al sud-oest de Martinet, damunt de l’engorjat del Segre, als contraforts septentrionals de la serra del Cadí.

Mapa: 35-10 (216). Situació: 31TCG899894.

Des de Martinet, cal prendre la carretera de Montellà i tot seguit la pista que porta a Víllec, Estana i Bastanist. En arribar en una bifurcació cal prendre el camí de la dreta, que mena a Béixec. (MD-RMAE)

Història

La parròquia de Béixec és esmentada per primera vegada en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, juntament amb Montellà (Monteliano sive Bexabe). Aquest document, suposadament escrit l’any 819, sembla que en realitat reflecteix l’estat de la diòcesi al final del segle X.

Es tractava d’una parròquia amb una renda força baixa per comparació amb la majoria de la Cerdanya. En les visites de 1312-14 se li calculaven unes rendes anuals de 15 lliures.

Béixec fou senyoria de la comunitat de preveres de Puigcerdà. El 1359 tenia tres focs reials.

L’església va ser enderrocada en el període 1936-39. (MD)

Església

En l’actualitat l’edifici es troba totalment ensulsiat. De l’església, només resta un llenç del mur nord, d’uns 8 m de llarg. Aquest mur de la part septentrional de la nau, d’1,20 m de gruix, té una arcada buidada en el mateix mur d’uns 2 m d’ample i 40 cm de profunditat, amb dovelles de pedra tosca, que devia contenir un altar. Per la part de fora, el mur nord puja fins a uns 3,6 m sobre el nivell del terra, mentre que per dintre només arriba als 2,5 m, un metre més amunt de l’arrencada de la volta.

La fàbrica és de pedra calcària grisa i pedra sorrenca vermella, barrejada, de formes allargades, amb poques excepcions, sensiblement escairada i només una mica retocada.

L’aparell és curiós, i únic a la Cerdanya. Una o dues filades de 20 a 30 cm de gruix alternen amb d’altres de 6 a 10 cm, que recorden les verdugades d’obra cuita.

Els junts verticals varien entre els 3 i els 8 cm d’ample; els horitzontals només tenen de 2 a 3 cm. Algunes pedres són falcades amb teulissos i trossos de rajoles.

L’interior era arrebossat amb una gruixuda capa d’argamassa bastant granelluda, i als llocs on aquesta ha caigut es veuen alguns carreus units amb argamassa fina i amb el junt ratllat.

Sembla, per les seves característiques, una edificació del segle XII. (EVS)

Bibliografia

  • Pladevall, 1983, pàg. 139
  • Ordeig, 1993, vol. I (I), doc. 1, pàgs. 1-8