Situació
Santa Maria de la Roqueta de Fiol, bell exemplar del romànic tardà, capçat a llevant, exteriorment, per un absis poligonal.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
L’església és situada en un planell alterós, prop del qual, al capcer del turó, hi ha les ruïnes del castell. (FJM-AMB)
Mapa: 35-15(391). Situació: 31TCF736989.
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de la Roqueta. Inicialment no tingué funcions parroquials, que sembla que eren exercides per l’església del castell, si bé després, en un cert moment, les assumí, per perdre-les més tard i passar a ser sufragània de la parròquia de Fiol.
El terme del castell de la Roqueta es documenta a partir de l’any 960, moment en què el comte Borrell donà al seu fi del Isarn el castell de la Roqueta, que havia estat aprisiat pel seu pare, Sal·la de Conflent.
L’església amb la seva advocació es troba documentada l’any 1079 en el testament d’una dona anomenada Ermessenda, la qual deixà quatre mancusos a Santa Maria de la Roqueta, i per a l’obra de Santa Maria i Sant Miquel en deixà quatre més. Sembla que s’ha de considerar que aquestes dues esglésies són del terme de la Roqueta, ja que tenen aquestes mateixes advocacions i la testadora també fa deixes a Sant Martí de Tous, la qual cosa fa pensar que havia de viure en aquest sector o potser en el mateix terme de la Roqueta.
No es pot saber quan començà a exercir funcions parroquials, ja que sempre s’esmenta la parròquia de la Roqueta sense la seva advocació. Després de funcionar com a parròquia passà a ser sufragània de la parròquia de Fiol, fins que deixà de tenir culte, la qual cosa era habitual al segle XIX.
Aquesta església passà al domini del monestir de Santes Creus en la donació que feu l’any 1229 el senyor Guerau de Cervelló del seu castell a l’esmentat monestir. Però l’any 1330 el monestir cedí alguns drets al bisbe de Vic, ja que l’any 1685 el bisbe Pasqual quan visità la parròquia de Fiol digué que l’església de Santa Maria de la Roqueta era dels frares de Santes Creus, cosa que indica que encara hi tenien alguns drets. Actualment el temple es troba sense culte. (ABC)
Església
Planta de l’església que presenta una gran desproporció entre la capçalera i la nau, fruit probablement de l’escapçament d’aquesta.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
L’edifici és un bonic exemplar romànic, força tardà, format per una sola nau, gairebé quadrada, capçada a llevant per un absis que exteriorment té un perímetre poligonal de nou cares, mentre que a l’interior és retallat per un contorn semicircular.
L’absis s’obre a la nau mitjançant un arc lleugerament apuntat, que recolza a tots dos costats sobre unes columnes dobles de mitja canya, coronades amb capitells i col·locades sobre unes bases amb plint comú. Els capitells, llevat d’un que conserva alguna traça de decoració, són totalment llisos.
L’absis és cobert per una volta de quart d’esfera, revestida amb un estucat posterior, que arrenca a partir d’una cornisa, present també al mur nord, però absent al sud que, d’altra banda, ha estat més retocat. La nau, altrament, és aixoplugada per una volta ogival gòtica que substitueix la primitiva, probablement en consonància amb l’arc d’obertura de l’absis, amb una volta de pedra lleugerament apuntada.
La nau és ampliada, al capdavall del mur nord, per un petit cos de perímetre semicircular, cobert amb una volta de quart d’esfera, a manera d’absidiola, el qual confronta amb una arcada, ara desfigurada i malmesa per l’obertura d’un portal, la qual, tot i que s’endinsa al mur, insinua la curvatura inicial d’una absidiola pariona a la de l’altra banda, no acabada o malmesa posteriorment.
La llum penetrava a l’interior del temple a través de tres amplis finestrals —un dels quals ara és obturat— situats a la capçalera i desclosos amb doble esqueixada, que acaben en arcs de mig punt adovellats.
A l’interior de l’edifici, s’hi accedeix a través de dues portes: una oberta a la façana de ponent i l’altra al capdavall del mur de migdia, sense cap concordança amb l’obra romànica, i més encara la de ponent que resta totalment deslligada de l’edifici. La que s’obre al mur sud és coronada per una llinda, sobre la qual hi ha encastat un bloc de pedra, on hi ha esculpida la figura d’un cérvol que campeja en l’escut heràldic dels Cervelló. A la banda dreta, sobre la llinda, encara apareix incrustada al mur una mènsula esculpida, centrada per un caparró humà.
Al capdavall del mur nord, s’hi havia aixecat un campanar d’espadanya, posteriorment cobert, on s’accedia per mitjà d’una graonada que s’enfilava pel mur de ponent, i on encara romanen els graons, que ara no condueixen enlloc, ja que el campanar ha estat desarticulat totalment. La nuesa dels paraments externs només és trencada per una cornisa sostinguda per mènsules que recorren la part superior de l’absis, diferenciat perfectament de la nau, a l’exterior, per uns contraforts que marquen la divisòria dels dos cossos de l’edifici.
Bona part de l’edifici ha estat aparellat amb carreus força voluminosos, ben carejats i polits, que, disposats a trencajunt, es distribueixen en perfectes filades horitzontals. Contrastant la faiçó d’aquest aparell, es diferencia el del mur de ponent, obrat de manera més descurada i sense escatimar la reutilització d’altres blocs, com ho demostren les llindes monolítiques de finestres que hi ha incorporades. En aquest mateix mur, però a l’interior, ressalta un bloc, situat damunt la porta, on hi ha esculpit un falcó amb l’additament d’un motiu vegetal.
Pel que fa a l’aparell, cal assenyalar la textura adoptada pels carreus extrems de l’absidiola situada al mur nord, els quals, tallats adientment, comprenen una part de l’absidiola i de la nau, amb què ambdós cossos de l’edifici resten perfectament encaixats i travats, cosa que també es dóna a l’església de Sant Miquel de Sorba (el Berguedà), on uns blocs de característiques semblants uneixen l’absis amb la nau.
De l’aparell també cal esmentar que una bona part dels carreus són esculpits amb marques de picapedrer: dues ratlles que formen un angle agut, dues més que en dibuixen un de recte, unes línies en ziga-zaga, etc.
A la banda de ponent, els murs perimetrals (nord i sud) mantenen llur continuïtat per mitjà d’uns fragments que excedeixen el mur que tanca la nau en aquesta banda, els quals continuen mostrant una motllura a la base dels murs interns. A més a més, a la banda nord, dins d’aquests fragments de mur, hi ha una esqueixada que apunta un finestral. Tot això, més uns basaments que apareixen arran de terra fins a l’acabament del planell, trencat bruscament per un marge, ens mena a pensar que la nau originàriament devia ésser més llarga, cosa que també semblen confirmar la posició tan extrema de les absidioles (actuament una ha desaparegut), que gairebé són escapçades vers ponent, i la discordança de l’aparell del mur extrem amb el de la resta de façanes. D’altra banda aquest fet explicaria la inusitada desproporció existent entre la nau —excessivament petita— i l’absis.
Es tracta, ateses les seves característiques, d’un edifici sens dubte força tardà, que des del punt de vista estructural i constructiu palesa uns recursos tècnics i estilístics prou evolucionats per a situar-lo a les acaballes del segle XII, tot i que, posteriorment, ja en època gòtica, es feren algunes reformes, a les quals caldria afegir uns quants retocs realitzats modernament. Ja hem apuntat que la nau probablement fou reduïda i, si més no, des d’un bon començament, l’edifici havia estat concebut perquè la nau assolís les mateixes dimensions que les restes descrites.
L’edifici, a desgrat de trobar-se abandoant i sense culte, es manté, un cop arranjada la teulada, íntegre. Amb tot és una obra que caldria consolidar i valorar urgentment. (FJM-AMB)
Escultura
A l’església de Santa Maria es conserven diversos elements esculpits, alguns encastats en els murs i d’altres exempts. Dels relleus encastats a la paret de migdia, un sembla pertànyer a una cara de capitell d’estructura gairebé cúbica; presenta els angles escapçats, per la qual cosa no es pot apreciar si tenia àbac o no, en canvi sembla que s’hi observa un astràgal o collarí. És decorat amb la figura d’un ocell de bec llarg, potser una àguila, que sembla picotejar una mena de fruit o simplement la punta d’una branca amb fulles. L’ocell té les ales plegades i ben detallades amb fileres de petites plomes, disposades en diferents sentits, que acaben en una ampla cua. Les potes són fortes, però no es pot veure si acaben en urpes. Damunt del capitell, al cantó dret, es pot observar un tros de fust llis de columna, encastat també a la paret en sentit horitzontal.
Capitell encastat en un dels murs, decorat amb la figura d’un ocell que picoteja un fruit o vegetal.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
Relleu de la figura d’un cérvol encastat en el mur fent la funció d’un carreu, tot i que en el seu origen devia formar part d’un altre àmbit.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
El capitell està treballat en la mateixa pedra rogenca que alguns dels grossos carreus que corresponen a la part més antiga de l’església. Presenta una tipologia de baix relleu, però amb un tractament molt diferent a l’altra part esculpida, que tot seguit descriurem, i menys ric en detalls.
L’altre relleu, treballat sobre un carreu gairebé rectangular, presenta un cérvol amb llargues banyes ramificades i disposades en sentit paral·lel al cos de l’animal, el qual s’emmarca en un requadre sobresortint. La part superior del carreu és escapçada i la cara del cérvol resta un xic malmesa, tot i que es pot apreciar la incisió oval de l’ull i la nineta. L’animal està representat dret i en actitud de caminar, amb les potes disposades en perspectiva. El relleu és pla i llis, i destaca la superfície de l’animal sobre el fons excavat en un mateix nivell que la banda que l’emmarca. El material sobre el qual ha estat treballat és diferent al del capitell descrit en primer lloc; en aquest cas es tracta de pedra calcària de color grisós. Per la forma del carreu que presenta, aquesta peça potser formà part d’un fris o d’un conjunt iconogràfic integrat per més peces; potser era situat entre les mènsules que subjectaven la cornisa de l’absis.
Originàriament és probable que la iconografia d’aquest relleu fos tan sols un símbol cristià que representés l’ànima, en general o en particular, del nou batejat (cf. Salm 41, Hababuc 3, 19 i Cantar dels Cantars 8, 14) o de la figura de Crist. Generalment el cérvol no es troba com a figura aïllada, sinó que forma part d’un programa iconogràfic: és més freqüent la representació de la cacera o persecució d’aquest animal (lluita entre la virtut i el vici), com apareix a la tribuna de Serrabona o a la cripta de Cruas. No podem descartar, d’altra banda, que en reutilitzar aquest carreu en la paret de migdia es fes amb la clara intenció de recordar la família dels Cervelló, com sembla apuntar J. Font i Rius (1963).
Ambdues peces pertanyen probablement al segle XII, però corresponen a dècades diferents. La més antiga és el capitell.
Les mènsules, d’un estil més tardà, han estat treballades en pedra calcària grisa, diferent també del material emprat per a les altres peces. Actualment, de localitzada, tan sols n’hi ha una a la paret nord, en la part pròxima a l’absis, just a l’arrencament de l’arc de la volta. Presenta un personatge grotesc de cara rodona, orelles sobresortints i trets esquemàtics en general, que subjecta amb les mans un objecte rodó que es posa a la boca. Està treballat en alt relleu, de superfície molt arrodonida, i segueix una tipologia que correspon a un romànic tardà.
Fragment exempt de pedra amb un relleu de tipus geomètric que potser formava part d’una imposta.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
També s’ha localitzat entre les ruïnes que envolten l’església un fragment de pedra esculpit, potser corresponent a un cimaci o una imposta, decorat amb una sanefa d’entrellaç de dues bandes trenades, cada una de les quals és formada per un triple filet. Gairebé és impossible discernir si la peça va pertànyer a l’església o al castell. (CPG)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Pladevall, 1969-79, núm. 3287
- Fort i Cogul, 1972, pàgs. 129-133
- Font i Rius, 1973, pàg. 5
- Junyent, 1976, pàg. 255
- Buron, 1980, pàg. 90
- Albareda, 1981, pàgs. 89-95
Bibliografia sobre l’escultura
- Font i Rius, 1963
- Els castells catalans, vol. V, 1976, pàgs. 378-380, nota 14