Acció de l'Aprestadora Española, SA. datada el 1856.
L'Aprestadora Española, SA va ser autoritzada per un Reial Decret de 28 de setembre de 1853, tres mesos més tard que L’Auxiliar de la Indústria. El capital serà exactament el mateix: 6 000 000 de rals en 3 000 accions de 2 000 rals cadascuna. L’objecte social també era el mateix. El domicili i la primera fàbrica, amb caràcter provisional, eren al carrer de la Riereta de Barcelona, núm. 15.
La junta de govern estava formada per:
- President: Francesc Camps i Artigas
- Vocals:
- Bonaventura Coniell i Parés, comerciant
- Ramon Durant
- Josep Daurella, comerciant
- Secretari : Josep Rodríguez
- Director-gerent: Agustí Feliu
Poca cosa se sap d'aquestes persones. El president, Francesc Camps, és possiblement un aprestador professional amb establiment al carrer de Jupí, núm. 4. Es podria pensar que va voler passar del nivell individual al corporatiu, del petit negoci al gran.
El director-gerent pot ser un Agustí Feliu que tenia una fabriqueta de teixits de cotó a Barcelona des de la dècada dels anys quaranta, però no deixa de ser una suposició perquè coincideixen els noms.
L’Aprestadora Espanyola construí la seva fàbrica en el terme municipal de l’Hospitalet, en un lloc anomenat el Prat dels Maons. Es va inaugurar el 17 de juliol de 1856 (vegeu Diari de Barcelona, 18 de juliol de 1856), al cap de tres anys de constituïda la societat. Tenien aleshores dues màquines de vapor de 50 cavalls de força cadascuna. Un any més tard (1857) parlaran de quatre màquines amb un total de 140 cavalls.
El blanqueig de les teles de cotó i el tint representen les principals operacions de la fàbrica. Tenen estenedors a l’aire lliure i coberts i assecadors de les teles amb el vapor de la màquina. L’enllumenat de la fàbrica era per gas, proporcionat per la Catalana.
L’Aprestadora Espanyola SA es dedicà sobretot al blanqueig i al tint de les teles de cotó.
Al voltant del 1861 l’empresa té 300 treballadors i el domicili és ara al carrer Comtal de Barcelona, núm. 44.
Els resultats foren mínims, tal com es desprèn dels dividends repartits —vegeu el quadre, més amunt—. La inversió no tenia raó de ser. I els anys de la fam de cotó empitjoraren les coses. L’any 1867, la junta d’accionistes modificà els estatuts socials, preveient la possible dissolució de la societat, prèvia autorització del govern i l’acord d’una majoria del capital. Aquesta modificació anuncia clarament la seva fi. La liquidació es va acordar formalment el 1869. Al final d’aquest any la subhasta pública per a la venda de l’edifici i la maquinària havia quedat deserta per dues vegades i s’acordà vendre els actius per separat: l’edifici i la maquinària, incloses dues màquines de vapor de 40 cavalls cadascuna. L’any 1870 alguna cosa han aconseguit, ja que reparteixen 5 duros per acció a compte del capital (5%). Un any més tard anuncien que han rebut una proposta per a comprar l’edifici i els terrenys.