El municipi de Sant Martí de Provençals, que incloïa barris actuals com el Poble Nou, la Sagrera, el Clot i el Camp de l’Arpa, va ser qualificat al final del segle XIX com l’obrador de Barcelona (Guía y plano de San Martín de Provensals, 1888), i recentment com a pulmó industrial de la capital catalana, en els temps actuals (Nadal, Jordi i Tafunell, Xavier, Sant Martí de Provençals, pulmó industrial de Barcelona (1847-1992)).
El terme reuní durant la segona meitat del segle XIX la principal concentració de fabricants d’estampats i d’acabaments de Catalunya. No seria correcte parlar del ram de l’aigua a Catalunya sense incloure alguna empresa tradicional d’aquest municipi del Pla de Barcelona. Els Framis poden ser els més representatius.
No hi ha res escrit sobre la història de l’empresa. Només en coneixem les referències puntuals que es troben a la premsa i a les guies de l’època i els esdeveniments catastròfics que afectaren l’establiment. Se n’ha de parlar, per tant, prenent precaucions, ja que la base documental és mínima.
El 1850 trobem per primera vegada dos Framis en una relació d’industrials cotoners: Josep Framis, a Sant Andreu del Palomar, i Narcís Framis, a Barcelona. Són establiments modestos, entre 10 i 20 telers manuals dedicats al tissatge d’empeses, que venen als estampadors, l’aristocràcia de la classe industrial.
El cognom Framis no és gaire corrent. Per això hem de creure que aquests dos personatges tenien alguna cosa a veure entre ells i amb el que encapçalarà una família dedicada íntegrament als acabaments: Joan Framis i Torrents.
Aquest Joan Framis, el 1857, es dedica al blanqueig de les peces teixides en una fàbrica als Horts de Sant Beltran, fora muralles, en el que és el Paral·lel i el Poble Sec avui dia, prop del mar.
Anunci (Guia de Sant Martí de Provençals, 1888). La família Framis és una de les més representatives dels industrials del ram de l’aigua a Sant Martí de Provençals.
Quatre anys més tard (1861), Joan Framis ja està instal·lat a Sant Martí de Provençals amb un taller de blanqueig. Es manté el volum mitjà: 25 obrers i una inversió de 600 000 rals —30 000 duros—. La inversió, però, és sospitosa, ja que el qui dóna la xifra (Giménez Guited, 1862) dóna exactament la mateixa per a 17 blanquejadors i estampadors a Sant Martí, l’un darrere l’altre. La xifra sembla una mica alta per a una plantilla de 25 obrers, xifra que també es repeteix en els disset casos.
L’establiment d’en Framis era situat a l’antiga carretera de Mataró, que després serà carrer de Pere IV. El nom popular de la casa era can Janes. Al carrer Més Baix de Sant Pere, a Barcelona, hi havia el despatx i el magatzem.
El mes d’abril del 1867 l’empresa surt als diaris amb motiu de l’explosió d’una de les calderes amb aigua en les quals es posaven les peces per a blanquejar. Hi havia en aquell moment 500 peces de cotó, que es van convertir en autèntica metralla, i que mataren l’encarregat de la caldera. Aquest, segons la premsa (Diari de Barcelona, 27 d’abril de 1867) havia salvat la vida en tres anteriors explosions, fet indicatiu de la freqüència d’aquests desgraciats incidents.
Joan Framis i Torrents tenia tres fills barons: Joan, Josep i Andreu Framis i Güell. No va tenir sort, ja que els dos primers moriren amb pocs mesos de diferència entre el 1876 i el 1877, ja grans. A l’empresa hi havia, però, tota la família, com per exemple el seu germà Melcior Framis i Torrents.
El 1877, la indústria de Joan Framis es trobava entre els deu primers contribuents de Sant Martí. El creixement s’havia fet a poc a poc i sense que hi haguessin, pel que sembla, aportacions de capital exterior a la família. És la fàbrica més important de la seva especialitat durant tota aquesta dècada i la següent. Blanquegen peces, les apresten i tenyeixen les teles de cotó i fil, preferentment.
Esquela de Joan Framis i Güell (Diari de Barcelona, agost 1877).
Joan Framis devia morir al voltant del 1884 o 1885. L’empresa continuarà a nom dels seus hereus fins el 1888 en què queda a nom del seu tercer fill Andreu Framis i Güell, però amb un afegit de Companyia, indicatiu de la participació d’altres socis, probablement germanes i cunyats, en primer terme.
Les explosions continuaren al voltant de l’empresa. El 1896 explotaren tres calderes que donaven força a l’empresa de blanqueig i aprestos d’Andreu Framis i altres de veïnes. La fàbrica s’ensorrà parcialment i hagué de ser reconstruïda.
Al final de segle, Andreu Framis té el despatx barceloní al carrer de Trafalgar, núm. 58. El seu fill, Andreu, ha organitzat pel seu compte un negoci de teles per a enquadernacions de llibres, que s’integrarà en l’empresa del pare. L’acabarà succeint, ja dintre del segle XX.
L’empresa dels Framis s’acabarà el 1919 o 1920, però la fàbrica continuarà, ara a nom de J. Buhigas, en el mateix establiment.