L’empresa de la família Grau és la més important que hi ha a Sabadell, i possiblement a Catalunya, en el sector dels aprestos i acabaments.
Antoni Grau i Gambús (1835-1899), fundador de l’empresa (Grau, SA. 1868-1968).
Antoni Grau i Gambús va néixer al mateix Sabadell l’any 1835. Va treballar de menut en un dels molins bataners a la vora del riu Ripoll. Aquest molí era habitatge i lloc de treball alhora. Quan li arribà el moment de fer el servei militar li tocà anar a Cuba, un colònia espanyola que entrava en un període d’agitació política amb l’aparició de moviments independentistes. Antoni Grau es quedà uns anys a l’Havana quan el llicenciaren i tornà a Catalunya cap a la meitat de la dècada dels anys seixanta en preveure potser l’esclat d’una guerra que s’iniciarà el 1868.
Aquest any, precisament, és el de l’aparició de la seva empresa d’acabaments. Ell treballava en una petita empresa d’aquest ram anomenada Can Noi de la Laia, a la plaça del Safareig Vell. El propietari traspassà el negoci al seu col·laborador. Un negoci en el qual treballaven tres o quatre obrers més, o sigui molt petit.
Antoni Grau no constituirà cap societat per tirar endavant. Això significa que només comptava amb el seu capital —que era molt modest— i amb el seu esforç. És un cas d’autofinançament i de dedicació personal a la indústria. En créixer l’empresa traslladà la fàbrica al carrer Montserrat, primer, i més tard, abans del 1890, a un edifici de la Rambla de Sabadell. No tenia estudis, però veia molt clar que els països industrialitzats del centre d’Europa marcaven la pauta. Va fer aleshores un viatge a Bèlgica que li va servir per a conèixer l’estat de les fàbriques estrangeres. Devia ser també poc o molt inventor, ja que patentà un sistema d’encongiment dels teixits, que anomenava “shrunck” —encongiment en anglès—. Era l’any 1895. Antoni Grau va morir el 1899, als seixanta-quatre anys d’edat.
La fàbrica dels Grau sobre el riu Ripoll segons el pintor Vila Cinca (Grau, SA. 1868-1968).
El succeirà el seu fill, Joan Grau i Puig. El pare li havia fet córrer món abans d’entrar a la fàbrica. Als disset anys se n’anà a Alemanya, on treballà en establiments d’acabaments. Després passarà a Anglaterra, Suècia i Noruega, on va fer el mateix. El 1890 ja tornava a ser a Sabadell, ja que va atendre personalment el periodista de “La Ilustració Catalana”, tal com figura en el quadre adjunt.
El 1901 amplià el negoci en llogar el Vapor de Cal Sec, antic molí d’en Moratones, al costat del Ripoll, a la viuda de Joan Baptista Corominas i Pla, de la coneguda empresa llanera sabadellenca. Les màquines anaven amb vapor i l’aigua s’aprofitava per a les operacions pròpies del ram de l’aigua. Aquests van ser els anys de més fort desenvolupament de l’empresa, durant els quals Joan Grau i Puig era el primer aprestador de la ciutat i, possiblement, de Catalunya. Ho demostra l’atenció que meresqué la fàbrica quan el rei Alfons XIII visità Sabadell. El 18 d’abril de 1904 visità tres fàbriques: la filatura d’estam de can Quadras, la de tissatge de Mateu Brujas i la seva.
Quan s’acabava la primera guerra europea, l’any 1918, que proporcionà bons beneficis a tot el sector tèxtil, Joan Grau constituí una empresa amb el tintorer Mateu Iglesias i Benet, que es dedicarà al tint. Grau i Iglesias es mantindrà viva fins el 1947, en què serà absorbida per la societat dels Grau.
Vista general de la fàbrica, 1888 (Grau, SA. 1868-1968).
Joan Grau va ser membre actiu de la Unió Industrial de Sabadell i president del Gremi de Fabricants (1923-24). El 1921 va ser l’objectiu d’uns anarquistes, però sortí viu de l’atemptat. Políticament fou un dels fundadors del Centre Català. En l’àmbit ciutadà va ser també fundador de l’Orfeó de Sabadell, del Centre d’Esports Sabadell i tinent d’alcalde i regidor de l’ajuntament. Va morir el 1926 als cinquanta-nou anys.
A mans dels fills, l’empresa es convertirà el 1931 en Grau, SA.
El 1962 va ser una de les fàbriques que va rebre fortament les conseqüències dels aiguats que deixaren Catalunya i Espanya sense establiments d’aprestos i acabaments. La fàbrica del riu Ripoll quedà materialment destrossada, però fou reconstruïda i es tornà a posar en marxa.
L’empresa es manté.
Una visita a la fàbrica dels Grau (1890)
"Tot seguit vaig anarmen al taller d’aprestos que té establert don Antoni Grau al costat del Convent de la Divina Pastora, y m’hi vaig convèncer de lo molt que influeix una direcció entesa en aquest ram tan important de la fabricació. M’acompanyá á veur’ho tot bó, y explicántmho ab gran claretat lo hereu del senyor Grau, jove que posseheix varis idiomas y una cultura poch comuna, y que visqué alguns anys en lo Extranger, no per darse’l bany d’extrangerisme é indiferentisme que solen alguns indivíduos que’s diuhen aristòcratas respecte á las cosas de la pátria, sinó pera estudiarhi’ls avensos que tenen aplicació á sa important industria y lliurarse de la tutela dels estranys.
—Mon pare era un obrer —va dirme ab noble satisfacció— sens altres elements que son jornal; però que comptava ab una gran laboriositat y una aptitut notoria, que trobá l’ajuda que merexía y conseguí fundar nostre establiment.
Aquest se distingeix per lo ordenat y net, ab maquinaria de la més avansada y que brilla ab més esplendor baix los reflectors de la llum elèctrica. Me cridá l’atenció, entre sas máquinas, una admirable prempsa, qual pressió pot arribar á 500 atmòsferas, ò sía á milió y mitx de kilos, que ordinariament se li fá exercir la de 300 á 400 atmòsferas.
—¿Arriban vostès alguna vegada á la de 500?— vaig dirli.
—Sí senyor, algun cop; quan nos convé prempsar en fret. Los poderosos montants d’aquexa máquina, son cilindro y pistó, han sigut fets per la Casa Krupp, ab arreglo á las nostras indicacions.
També vaig admirarhi una centrífuga que arriba á dar 1.300 voltas per minut, y que no está fixa á terra, sinó penjada, apoyada en tres montants fixos sobre’l pis."
Font: La Ilustració Catalana, 1890, pàg. 94.
Bibliografia
- Grau, SA. 1868-1968.