El projecte de L’Auxiliar de la Indústria, SA, és del 1852, però es constituí el 1853. Primer calia presentar un projecte a l’administració, esperar l’autorització i aleshores constituir la societat davant de notari. L’empresa es va autoritzar per Decret de 29 de juny de 1853.
El capital era de 6 000 000 de rals o 300 000 duros, distribuït en 3 000 accions de 100 duros cadascuna. Es va desemborsar tot el capital i la societat s’emmarcà dintre de la vintena llarga de societats anònimes que cotitzaven a la Borsa de Barcelona. El seu domicili social era al número 116 del carrer del Carme d’aquesta ciutat.
L’objecte social serà el blanqueig, tint i aprest de tota mena de teixits, siguin de cotó, llana, seda, lli o les seves mescles. El seu caràcter queda ben clar en la seva denominació social: és una empresa auxiliar de la que es considera que és la indústria autèntica, la filatura i el tissatge.
La junta de govern de l’empresa estava formada per:
- Pelegrí Masó i Masó, propietari
- Josep Fiter, fabricant de blondes
- Jaume Grases, propietari
- Joan Grasset, notari
Acció de la societat anònima.
L’administració fou confiada a un home de l’ofici: Josep Barrau i Cortés, germà de Jacint, l’industrial i inventor (vegeu Jacint Barrau, un geni de la mecànica).
L’Ausiliar de la Industria —així escrivia el seu nom inicialment— construirà la seva fàbrica al terme de Sants, en el lloc ocupat fins aleshores pels prats de blanqueig d’Erasme de Gònima (vegeu Erasme de Gònima (1746-1821). Riquesa i promoció social), sota la muntanya de Montjuïc, i que es deia encara el prat de l’Erasme.
L’edificació serà important. Hi havia una sala central de 34 metres per 16 d’ample, dos de laterals de 36 per 15 i unes altres quatre també laterals de 23 per 9, o sigui un total de 2 704 metres quadrats edificats. Al costat hi havia dos assecadors coberts, procedents possiblement de l’anterior propietari.
L’energia era el vapor. La fàbrica disposava de dues màquines de vapor de 60 cavalls cadascuna. El canal de l’esquerra del riu Llobregat, anomenat de la Infanta, en honor de Lluïsa Carlota de Borbó, facilitava l’aigua necessària per al tint. La fàbrica s’il·luminava amb gas d’hulla i tenia un gasòmetre o dipòsit de gas. L’arquitecte fou Josep Oriol Mestres.
L’Auxiliar tenia també un establiment industrial a les pròpies dependències del carrer del Carme, però aquestes devien ser les que devien funcionar abans d’inaugurar-se la nova fàbrica.
Els resultats econòmics de l’empresa permeteren el pagament d’un dividend als accionistes durant els deu primers anys d’actuació. Un 20% dels beneficis servien per a pagar el director i administrador. La junta de govern cobrava un 4% i un 3% passava a les reserves de la societat, segons el que disposaven els Estatuts.
El 2 d’abril de 1858 morí l’administrador Josep Barrau, que fou substituït pel seu germà Joan. L’empresa continuà sense novetats. Les juntes d’accionistes se celebraven a la fàbrica i la companyia oferia un servei de carruatges, per a facilitar-hi l’assistència, que sortia del carrer del Carme.
L’Auxiliar de la Indústria, SA. Dividends. L'Auxiliar de la Indústria, SA es constituí el 1853. És una empresa auxiliar de la que es considera la indústria autèntica, la filatura i el tissatge de cotó.
L’any 1862 es pagà el darrer dividend després d’uns anys de baixa continuada de resultats. El 1861 havia començat la guerra de Secessió americana i amb ella els anys de fam de cotó, provocada pel bloqueig dels ports de la Confederació que exportaven la primera matèria dels cotoners catalans. La crisi i la posterior liquidació de L’Auxiliar de la Indústria s’ha de veure en el context de tancament de moltes de les indústries cotoneres barcelonines. Tot i treballar amb distintes fibres, és evident que els cotoners constituïen la part més important de la seva clientela.
El 1869, l’administració acceptà la liquidació de la societat. Aquest permís era tan necessari a l’hora de constituir-se com a la de liquidar-se. La fàbrica ja devia estar tancada aleshores. Es nomenà una comissió liquidadora encarregada de vendre els actius, una cosa no gens fàcil en aquells moments. Aquesta intentà de vendre l’edifici i els terrenys a l’Ajuntament de Barcelona, oferint-los primer com a possible emplaçament per a l’escorxador municipal (1871) i després per a una Casa de Correcció (1874), però sense èxit.
Consta que al voltant del 1875 els accionistes havien recuperat només un 12% del seu capital i mantenien l’edifici en venda.