Acabats i el Vapor de la O
La família Casablancas.
Ferran Casablancas i Peig va néixer l’any 1835 en una casa de pagès de Sant Quirze de Terrassa. Com que no era l’hereu, deixà la masia i s’instal·là a Sabadell. Allí establirà pel seu compte una petita fàbrica de tissatge de llana que treballava per compte d’una altra indústria llanera. Ferran Casablancas formava part de la classe dels drapaires, molt abundants a Sabadell i a Terrassa, aquells petits industrials que treballaven a mans per compte de tercers. El seu treball depenia del seu únic client. Si aquest no li passava feina havia de buscar-ne un altre i si aquest no pagava, la seva situació era insostenible. Això és el que li va passar: la fallida de l’industrial va comportar al mateix temps la seva.
Aquesta primera etapa durà pocs anys. Ferran Casablancas entrà aleshores en el sector dels acabaments i inventà una màquina per escutiar la llana que obtingué una patent de privilegi d’invenció, patent que li permetia l’explotació exclusiva durant vint anys.
Esquema del primer model del sistema de grans estiratges Casablancas. El sistema de grans estiratges Casablancas rebé una patent internacional i fou adoptat per tota la indústria tèxtil.
Fins llavors, les peces teixides acostumaven a sortir amb impureses vegetals incorporades en forma de palles i branquillons. La seva neteja rebia el nom d’escutiament i anava a càrrec d’unes dones —les escutiadores— que repassaven les peces amb unes tisores especials de puntes corbades. L’invent de Ferran Casablancas suplia aquesta feina; se sotmetien les peces a un bany fortament àcid i es passaven posteriorment per una estufa a una temperatura progressivament alta, de tal manera que les fibres vegetals es carbonitzaven. Era el desmotatge químic.
La seva empresa reeixirà, instal·lada a l’anomenat Vapor de la O al carrer de la Mina, dedicat al guerriller navarrès que lluità contra les tropes napoleòniques. El nom del vapor responia a un rosetó a la portalada, dintre del qual figura encara la data de construcció, 1863. El Vapor de la O allotjà la indústria de Ferran Casablancas i la d’altres arrendataris.
L’industrial intentà estendre la seva activitat de desmotatge instal·lant un altre centre a Alcoi —País Valencià— però l’intent fracassà. Els deutors li pagaren amb telers i d’aquesta manera retornà circumstancialment al tissatge durant uns anys.
La fàbrica serà el motiu de la seva mort, com a conseqüència d’unes gravíssimes cremades que va rebre en un desgraciat accident laboral. Morí al mes d’abril del 1893.
Ferran Casablancas, l'inventor (1874-1960)
La indústria de desmotatge químic passà a la vídua de Ferran Casablancas. El matrimoni tenia tres fills, però un sol noi, Ferran Casablancas i Planell.
El desmotatge dels Casablancas es completarà a començament de segle amb una secció de filatura de llana (1903). La tècnica de la filatura queda així profundament vinculada a la joventut del noi Ferran.
Ferran Casablancas i Planell (Personalidades Eminentes de la Industria Textil Española, 1952).
L’hereu Casablancas s’interessarà més per la mecànica i per la tècnica que no pas per l’administració i el seguiment de la indústria familiar. Aleshores els filadors treballaven alhora amb màquines contínues i amb selfactines. Hi havia els partidaris d’unes i els partidaris de les altres. El principal inconvenient de les selfactines era el seu caràcter intermitent; justament el principal avantatge de les contínues, com el nom ja expressa, era que feien la feina sense intermitències. Casablancas trobà un sistema, anomenat “got de falsa torció”, que permetia el treball continu a les selfactines. El procediment era vàlid, però resultava car en aquells moments. Anys més tard, serà un procediment que s’imposarà, però amb patent alemanya, gràcies a nous materials a disposició dels constructors.
El seu treball de recerca i d’investigació l’apartarà de l’administració de l’empresa i donarà així un bon disgust a la família. El jove s’instal·larà en el que anomenarà “quarto de les rates” per continuar treballant.
El llaner de Sabadell, l’home preocupat per la filatura de llana, trobarà aleshores que aquesta fibra presentava problemes que no tenia la fibra de cotó, més regular i més llisa. També tenia consciència que la indústria cotonera era la que tenia més importància en el mercat mundial. Però Ferran Casablancas, com confessà més tard, no havia vist una filatura de cotó en tota la seva vida. A Sabadell, sortosament, en quedava alguna, amb els Brutau i Prat i Carol com a principals representants d’aquesta fibra d’importació. El Vapor Gran de Sabadell li permeté d’estudiar-la i de trobar-hi la solució a un problema que tenia una incidència considerable en el procés de preparació de la fibra per a la filatura.
Per a confeccionar un bon fil de cotó calien diversos passos per les metxeres, les màquines que anaven estirant i torçant la metxa abans de passar a les selfactines o contínues. La massa de fibres havia d’anar-se estirant a poc a poc i doblant per a donar un fil prim i sòlid. L’invent de Ferran Casablancas consistí a fer grans estiratges de la fibra sense que aquesta es trenqués, tot mantenint o millorant la qualitat del fil. Ho aconseguí en trobar una solució mecànica que imitava el que feia la filadora amb la filosa primitiva: els dits d’una mà retenien les fibres, mentre l’altra mà les estirava i la pua les torçava.
Ferran Casablancas i Planell a l’època en què va presentar el seu invent (Cataluña Textil, 1913).
L’inventor no va treballar sol al “quarto de les rates”. Era un geni, però sense els coneixements dels enginyers. El seu primer col·laborador fou Francesc Permanyer, un intel·ligent i disciplinat manyà que amb gran habilitat realitzava materialment les primeres idees de l’inventor. Més tard, s’incorporaran enginyers com Josep Noguera, Arnau Izard i Esteve Comas.
El procés fou llarg. El 1907 Ferran Casablancas obtingué una patent (número 41 506) d’un “mecanisme per a l’estiratge continu i simultani amb torsió de fibres tèxtils”. El 1911, dedicat d’una manera total al seu treball, trobà el sistema que serà posteriorment patentat amb la denominació de “grans estiratges Casablancas”.
Casablancas militava aleshores a la Lliga Regionalista de Catalunya. El 1911 fou elegit regidor de l’ajuntament de Sabadell en representació d’aquest partit. Quan buscà un suport al seu invent el trobà en persones vinculades a aquest partit i a la indústria tèxtil. Les dues persones que ho feren des del primer moment foren Lluís Sedó i Guichard, gerent de can Sedó a Esparreguera, i Frederic Rahola i Trèmols, economista. Aquests dos i Ferran Casablancas constituïren al començament del 1913 la societat Patents Casablancas, SA amb un capital de 340 000 pessetes, destinada a explotar les patents d’invenció del sabadellenc i, especialment “el mecanisme per a retenir metxes tèxtils i lliurar-les als cilindres estiradors”. La patent fou valorada en 190 000 pessetes, i hom lliurà a Ferran Casablancas les accions representatives d’aquest capital; la resta fou subscrita per Lluís Sedó i Frederic Rahola.
Presentació oficial, el 1913, del sistema de grans estiratges Casablancas (La Ilustració Catalana, 1913). Ferran Casablancas, inventor del mecanisme per a l’estiratge de fibres tèxtils, pertanyia a una família d’industrials sabadellencs dedicada als aprestos.
El 30 de setembre de 1913 es va fer la presentació oficial i pública de l’invent a l’Escola Industrial de Sabadell. L’acte fou presidit per l’alcalde de la ciutat. Parlaren Lluís Sedó i Frederic Rahola. Hi assistiren nombrosos polítics i personalitats, entre els quals Francesc Cambó i Alfons Sala.
L’explotació de l’invent requeria diners i no foren fàcils de trobar: diners per a millorar un sistema del qual el mateix Casablancas no estava prou satisfet, diners per a patentar-lo a tots els països industrialitzats del món. El capital de Patents Casablancas, SA aviat s’exhaurí. El mes de novembre del 1913 es constituirà una altra empresa que volia ser més ambiciosa, amb el nom de Filatures Casablancas, SA; hi participaren els tres socis i, a més, el polític Francesc Cambó i Eusebi Bertrand i Serra, un altre industrial cotoner. Aquesta vegada aconseguiren recollir 500 000 pessetes, que foren utilitzades per crear una petita filatura que servís de laboratori de proves i per anar registrant la patent en els països europeus. El taller no es va aconseguir fins el 1915 i gràcies al fet que una sèrie de cotoners, Prat i Carol, Viladomiu, Burés, Botey i Viuda de J. Tolrà, entre d’altres, començaren a aplicar el sistema.
Els grans estiratges Casablancas permetien l’abaratiment del cost de producció del fil en un 50% i comportaven una reducció substancial del procés de preparació. L’interès a conèixer l’invent va ser general, però la seva acceptació internacional exigí grans esforços, destinats en part a donar-lo a conèixer i en part a la defensa dels drets de l’inventor en front de succedanis que volien treure profit de l’invent. A la mateixa Catalunya hi hagué qui volgué treure-li importància, però en general revistes com “Cataluña Textil” i institucions acadèmiques com l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona o l’Escola Industrial de Terrassa acceptaren l’enorme importància de l’invent.
Una sèrie de persones, entre elles el seu fill Ferran, s’encarregaran de donar a conèixer al món el nou sistema. Josep Noguera a Anglaterra, on es constituirà la Casablancas High Draft Co. Ltd.; Francesc Permanyer a l’Índia amb l’establiment de The Indian Casablancas High Draft Co. Ltd.; Claudi Portella a Rússia i a la Xina; Francesc Camprodon al Japó; Salvador Inglada al Brasil; Gaspar Amorós per Europa; Eudald Franquesa i Martinià Mirabet a Mèxic; Joan Mora a Grècia i Turquia, Ernest Pujol a França i Bèlgica i Esteve Comas a la Xina i al Japó.
Entre el 1925 i el 1930 Ferran Casablancas millorarà el seu descobriment, que serà cobert amb una nova patent: el sistema de superestiratge, en el qual la feina de la metxera i de la contínua quedava integrada en una sola operació.
Ferran Casablancas, amb el prestigi ben guanyat, tindrà un especial paper protagonista l’any 1926 amb motiu d’una crisi financera per la qual passà el Banc de Sabadell. El banc no suspengué pagaments perquè els seus clients —els industrials de la ciutat, especialment— acordaren de no retirar els seus dipòsits i, fins i tot, d’ajornar el lliurament de xecs al seu càrrec, que haurien provocat l’inici d’un procés judicial que podia haver estat catastròfic per al banc. La reacció de solidaritat amb el banc i els seus interessos és un rar i únic exemple en la història financera catalana. I el principal mèrit correspon a persones com Ferran Casablancas, el qual serà elegit president del consell d’administració un cop superat el tràngol. Ho serà del 1926 al 1936, quan esclatà la guerra, i ho tornarà a ser des del 1943 fins a la seva mort, el 1960.
Els anys de la guerra els passà a Manchester amb la seva família. Després, els seus fills Ferran i Joan es dedicaran a l’explotació internacional de l’invent. El reconeixement ja era aleshores general i hi havia molts milions de pues de cotó i altres fibres que utilitzaven el sistema Casablancas. Anglaterra, que fou el país que més reticències generà, acabà nomenant Ferran Casablancas soci d’honor de l’Institut Tèxtil de Manchester, un nomenament concedit per primera vegada a un no-anglès.