Consideracions generals
Vistes les característiques generals dels ocells, procedeix que ens endinsem en el coneixement de la nostra realitat ornítica més immediata. Abans d’entrar en l’examen analític, espècie per espècie, de l’ornitofauna dels Països Catalans, serà útil tenir-ne una visió sintètica que n’ofereixi la panoràmica general. A tal efecte, i per mantenir la coherència d’aquesta part de l’obra, ens basarem en els grans grups establerts per la sistemàtica zoològica, tot i que hi hauria arguments a favor de reunir les espècies en grups d’afinitat ecològica (ocells d’aiguamoll, de zones estepàries, etc.).
Per contra, més endavant ens ocuparem de la catalogació i anàlisi completa de totes les espècies de l’ornitofauna dels Països Catalans. Els autors hem intentat que aquest recull fos el més exhaustiu possible i, en aquest sentit, ens hem basat en la bibliografia, en col·leccions d’ocells naturalitzats i, majoritàriament, en observacions inèdites, ja que no en va és el primer catàleg sobre la nostra avifauna que veu la llum. Moltes de les citacions concretes referenciades aquí, posteriors a l’any 1975 i alguna d’anterior, no han estat realitzades pels autors, sinó que són observacions inèdites (prop d’un centenar) de col·laboradors, cedides gentilment per poder fer una síntesi més completa. Això és particularment manifest a les espècies rares o poc freqüents. D’altra banda, a causa de la proximitat en el temps entre la publicació de l’"Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra" (J. Muntaner i col·laboradors, 1984) i el present catàleg, han estat poques les troballes recents, i en aquest sentit molts aspectes de reproducció i distribució a tots dos Principats són hereus directes d’aquell treball. Finalment, cara al futur, cal considerar que la informació ornitològica aplegada ho ha estat fins al final del 1984, encara que puntualment s’hi han incorporat algunes dades del primer trimestre del 1985.
Com ja hem dit, l’ordenació de les espècies és sistemàtica, a l’igual que la major part de les guies de camp d’identificació d’ocells. D’aquesta manera, al lector li serà més fàcil buscar, identificar o completar detalls d’una espècie determinada. Cal puntualitzar en aquest respecte que la posició d’alguns grups concrets no coincideix amb la de les guies, per tal com la sistemàtica va variant, i nosaltres hem triat la classificació més recent. El tractament de les espècies comprèn, essencialment, els aspectes que explicita l’enunciat de la pàgina: estatus, fenologia, hàbitat, poblament i distribució. També, però, i sempre que l’extensió corresponent de l’espècie ho ha permès, s’han incorporat altres temes, com l’alimentació, l’origen de les poblacions que ens visiten, el seu comportament, etc.
El catàleg no inclou les espècies fòssils, ni tampoc les exòtiques o foranes que han estat en captivitat i posteriorment alliberades, encara que s’hagin reproduït en llibertat, d’una forma irregular, i hagin arribat a constituir una població indígena estable. En aquest sentit tenim uns quants exemples, majoritàriament de ploceids i de lloros, periquitos i similars. Alguns d’aquests, com Myiopsitta monachus, que té colònies a diversos punts de l’àrea metropolitana de Barcelona, Quelea quelea, que ha criat almenys al delta de l’Ebre, o Estrilda astrild, de la qual hi ha una colònia de cria al riu Millars, és possible que en el futur esdevinguin membres de la nostra avifauna. Sense afany exhaustiu, la relació dels ocells foranis escapats o introduïts més freqüents és: els voltors Gyps bengalensis i Sarcogyps calvus; les perdius i similars A lectoris graeca, A. barbara, A. chukar, Coturnix japonica, Colinas virginianus, C. californicus; els lloros i similars Psittacula krameri, Melopsittacus undulatus, Poicephalus senegalus i el ja esmentat Miopsitta monachus; el duc Nyctea scandiaca i els moixons. Dins els moixons s’han citat: Estrilda senegalensis, E. troglodytes, E. astrild, Amadina fasciata, Amandava subflava, Taeniopygia guttata, Serinus mozambicus, Padda oryzyvora, Euplectes affer i Bucanetes githagineus. Finalment, a causa de presentar aspectes dubtosos, no hi hem inclòs tres espècies, de les quals hi ha citacions publicades. Aquestes són el xatrac àrtic (Sterna paradisea), l’ànec africà (Dendrocygna viduata) i la guatlla andalusa (Turnix sylvatica).
Els ordres d'ocells presents als Països Catalans
Prescindint d’alguna agrupació intermèdia, més o menys reeixida, la classe dels ocells es divideix i subdivideix successivament en ordres, famílies i gèneres, fins a concloure en les espècies. D’acord amb els criteris sistemàtics més recents, l’avifauna dels Països Catalans s’integra en 64 famílies que, al seu torn, s’apleguen en 21 ordres. Per no caure en una dispersió exagerada i mantenir la perspectiva de conjunt a què aspirem, situem l’exposició en el nivell dels ordres, bé que en el seu catàleg són consignades totes les famílies. Ara bé, atesa la seva extrema desproporció quant als respectius continguts en famílies, gèneres i espècies, efectuarem el tractament particular més adequat a les característiques que aquí presenta cada ordre.
Per a l’exposició dels ordres propis de la nostra avifauna, seguirem la sistemàtica actual, que es fonamenta en els nivells d’evolució respectius que hom considera que ha atès cadascun d’aquells. Així, la iniciarem amb les formes vivents de les quals s’han trobat testimonis fòssils més antics, i l’acabarem amb les més modernes.