Característica dels pelecaniformes és la presència d’una membrana interdigital que uneix tots quatre dits, i que es pot observar en aquest exemplar jove de mascarell (Sula bassana), ocell marí de la família dels súlids, cabussador i molt bon pescador, com suggereix la morfologia del seu bec.
Jordi Muntaner.
Els pelecaniformes (Pelecaniformes) són ocells pescadors —d’aigua dolça o salada, segons les espècies— de mida grossa, molt nedadors, cabussadors i excel·lents voladors malgrat el seu pes. Anatòmicament, es defineixen per ésser l’únic ordre que presenta els quatre dits units per una membrana natatòria.
De les 6 famílies en què es divideixen els pelecaniformes, només 3 se citen a les terres catalanes i, encara, comptant-hi l’inconfusible pelicà, d’aparició verament excepcional a la Mediterrània occidental.
La família més coneguda i ben representada és la dels corbs marins, grans pescaires de coloració fosca, cos afusat i bec ganxut, que presenten la curiosa singularitat —atès el seu hàbitat aquàtic— de mancar-los les segregacions sebàcies amb les quals els altres gèneres d’ocells nedadors i cabussadors s’impermeabilitzen el plomatge. Per això els cal assecar-se de tant en tant, i llavors ofereixen la clàssica silueta dreta i rígida, amb les ales entreobertes, dalt d’un escull o d’un piló que sobresurt de l’aigua. De les dues espècies presents aquí, el corb marí és hivernant i l’emplomallat nidifica sobretot a les Illes.
La tercera família, la dels súlids, només té un representant al N de l’Atlàntic, el mascarell, ocell de la mida d’una oca, blanc amb un traç negre entorn dels ulls, que pesca efectuant les cabussades més increïbles, ja que tot volant es precipita a la mar des d’altures de 20 o 30 m, aixecant un brollador d’escuma visible a una bona distància. Una reduïda fracció dels mascarells europeus hivernen a les aigües litorals de la Mediterrània occidental, i resten habitualment a una certa distància de la costa.