Les calàbries tenen una gran facilitat per a cabussar-se i, malgrat les dimensions del seu cos, són nedadores hàbils, de moviments ràpids. En aquesta fotografia de la calàbria grossa (Gavia immer) pot observar-se l’aspecte robust i punxegut del bec, i les potes, que sobresurten per darrere de la cua.
Xavier Bartrolí
Les calàbries constitueixen l’ordre dels gaviformes (Gaviformes). Aquest ordre es redueix a quatre espècies, força similars, de grans ocells nedadors i cabussadors, recoberts amb un dens plomatge lluent que esdevé molt bell a la primavera.
Les calàbries es consideren els ocells més cabussadors d’entre els existents. Poden, en efecte, romandre immergits alguns minuts i recórrer nedant ràpidament per sota l’aigua uns centenars de metres, i són capaços d’afonar-se 80 m. I, en conseqüència, la seva anatomia i fisiologia se’ns apareixen perfectament adaptades a la vida en el medi aquàtic. El cos és allargassat, de forma hidrodinàmica, amb la cua rudimentària, el coll llarg i robust i el bec, recte i punxegut, és emprat destrament per a la pesca. Destaca particularment la posició de les potes —palmades—, implantades en posició molt posterior, la qual cosa facilita la natació, però dificulta la marxa, lenta i maldestra. A les calàbries els costa de remuntar el vol —no poden fer-ho des de terra—, però tenen un batec d’ala ràpid i fort que els permet d’atènyer grans velocitats i efectuar migracions des dels llacs de la tundra i la taigà, on nien, fins al litoral de l’Europa mediterrània. La seva silueta en vol, amb el cap més baix que el cos i les potes esteses, els dona una aparença geperuda. És unànime la impressió que produeixen les variades i, sovint esgarrifoses, vocalitzacions de les calàbries en l’època del zel, que hom interpreta com a riallades sinistres, gemecs i udols.
Totes 4 espècies d’aquest ordre es circumscriuen a les terres més septentrionals de l’hemisferi nord, i 3 d’elles han estat citades —en un nombre escàs— com a hivernants al litoral dels Països Catalans. Totes tres pertanyen a la família dels gàvids. Afegim, finalment, que les calàbries pertanyen a un ordre d’origen molt antic.