El 22 de juliol de l’any 1671, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Josep de Camporrells i de Sabater (Biosca segle XVII – Barcelona ~1677), ardiaca d’Andorra i canonge de la seu d’Urgell; diputat militar: Francesc de Vilallonga i de Xammar, senyor d’Estaràs; diputat reial: Llàtzer de Talarn, ciutadà honrat de Barcelona, domiciliat a Tortosa; oïdor eclesiàstic: Francesc Ferrer, canonge de la seu de Lleida; oïdor militar: Lluís Canta i d’Oms, donzell de Perpinyà; oïdor reial: Josep Tomàs, ciutadà honrat de Barcelona, domiciliat a Tortosa.
Josep de Camporrells i de Sabater va néixer al si de la noble família dels Camporrells, senyora de la vila de Biosca del bisbat d’Urgell des del segle XIV. Era fill de Bernat Miquel de Camporrells i d’Herclé, baró de la vila de Biosca, i de Magdalena Sabater i Ulbià, natural de Barcelona. Se’n coneixen tres germans: sor Clemència, religiosa professa del monestir de caputxines de Barcelona, Miquel de Camporrells i l’hereu Joan de Camporrells, què es casà el 1625 amb Isabel Gallard i Calders, filla d’una distingida família de la noblesa lleidatana. Els plançons d’aquest matrimoni —i, per tant, nebots de Josep de Camporrells— foren Antoni de Camporrells i de Gallard, cavaller de l’orde de Sant Jaume, membre del Consell d’Hisenda de Sa Majestat i marit de Francesca Roger i Delpaz; Lluís de Camporrells, casat amb la vídua del noble Manuel de Vilalba i de Pol, Maria de Ferreres; i Josepa i Raimunda, religioses del convent d’Alguaire de Lleida. Josep de Camporrells ocupà el canonicat i l’estadoria de Vilamitjana de la seu d’Urgell, que Pau Claris havia deixat vacant en morir el 27 de febrer de 1641. La prebenda fou proveïda pel papa Urbà VIII i les butlles van arribar a la seu urgel·litana al maig del 1642. El dia 30 d’aquell mes, Camporrells prengué possessió del canonicat a través del procurador Pere Eroles, canonge de la mateixa església. Aleshores, el capítol i el bisbat d’Urgell travessaven una situació molt conflictiva. El bisbe de la diòcesi, Pau Duran, estava obertament enfrontat amb els canonges de la catedral urgel·litana. L’antagonisme entre els dos poders per la defensa dels seus privilegis es polititzà després del 1640. Duran fou lleial a Felip IV i va passar-se al costat de l’exèrcit espanyol que tractava de reconquerir Catalunya; el Capítol, per la seva banda, es dividí entre els partidaris i els opositors a l’acció de França a Catalunya. Josep de Camporrells, tot i que es veié obligat a col·laborar amb els francesos, al març del 1652 fou acusat pel temible canceller de l’Audiència Llorenç de Barutell i Puigmartí d’afecte al Rei Catòlic i, per això, fou desterrat, juntament amb el canonge Jaume de Copons i de Tamarit, a Begues del Penedès. Quan fou conquerida Barcelona i reduït el Principat a l’obediència de Felip, aquests dos van substituir els profrancesos en els llocs de vicaris generals de la seu d’Urgell. El 1661, quan era síndic del Capítol a Barcelona, Camporrells va presentar al nou bis-be de la diòcesi, Manuel d’Espinosa, una relació dels abusos i il·legalitats que van succeir a l’església durant el període de seu vacant i de dominació dels francesos. Aquesta actuació va servir a Josep de Camporrells per a ser admès en la llista d’insaculats que concorrien als càrrecs de diputats i oïdors de la Diputació del General. Fou elegit diputat eclesiàstic el trienni 1671-74, però no pogué assistir a la tradicional presa de possessió de l’1 d’agost «per causa de indisposició y malaltia». No va fer el jurament acostumat i no va escoltar la sentència d’excomunió fins el 6 d’agost.
El diputat militar Francesc de Vilallonga i de Xammar pertanyia a una noble família de Cervera. Des del segle XIV eren senyors del castell d’Estaràs, a la Segarra, per la qual cosa van figurar entre els cavallers del Braç Militar a corts. Francesc de Vilallonga participà en la Cort del 1640; el seu pare, Galceran de Vilallonga i de Salvà, en la del 1626, i el seu fill, Magí Antoni de Vilallonga i de Saportella, en les del 1701 i el 1705.
El diputat reial Llàtzer de Talarn, fill de Montserrat Talarn i Càndida Seró, era un mercader de Tortosa que, com a compensació dels seus serveis a la causa filipista, obtingué el privilegi de ciutadà honrat de Barcelona el 8 d’agost de 1653 i fou insaculat el 1655. Des de la seva casa de Tortosa dirigí els seus múltiples negocis i càrrecs —síndic dels caputxins tortosins, procurador en cap de la corporació municipal durant el període 1655-56— fins el 1671, que fou escollit diputat i es traslladà a Barcelona. Morí el 1679.
De l’oïdor eclesiàstic Francesc Ferrer, no se’n té més notícia que la d’haver estat canonge de Lleida.
L’oïdor militar Lluís Canta i d’Oms era donzell de Perpinyà, fill de Lluís Canta i de Vallgornera i Maria Àngela d’Oms i de Sant Martí. Aquesta família fou despullada del seu patrimoni i va haver de fugir del Rosselló a causa de les repressions dels francesos. Lluís Canta tenia dos germans, Francesc i Teresa: el primer es casà amb Maria Sacirera i de Llupià, i la segona, el 1642, amb Josep Bru i de Granollacs, donzell de Barcelona. Com que Francesc no tingué fills del seu matrimoni i Lluís no va arribar a casar-se, tot el patrimoni dels Canta va anar a parar a les mans de Teresa.
L’oïdor reial Josep Tomàs pertanyia a una família tortosina ennoblida el 1625 per Felip. Els seus pares eren Cosme Josep Tomàs i Pastor i Tomasa Moliner, dedicats als negocis de compra, venda i arrendament de finques. Fou l’hereu del seu pare, mort a l’octubre del 1637, i, el 1638, establí capítols matrimonials amb Felipa Figuerola i Bosc.
La pau és pitjor que la guerra
La primera qüestió important d’aquest trienni que van haver d’afrontar diputats i oïdors de la Generalitat fou la relacionada amb la irregular manera de procedir de Gaspar de Bocanegra Portocarrero de la Vega, comte de la Monclova i governador de Puigcerdà, que fou acusat d’arrestar, desterrar i empresonar injustificadament individus d’aquell territori. El governador va defensar-se al desembre del 1671 davant el consistori de la Generalitat de les imputacions que se li feien. Les seves rèpliques a les acusacions es van reunir en catorze punts.
Malgrat la teòrica situació de pau que hi havia amb França, al territori fronterer eren molt habituals les batusses. Les intencions del país veí no inspiraven gaire confiança, i és per aquesta raó que un contingent important de tropes continuava allotjat al Principat. Les queixes sobre aquesta qüestió eren constants. Així, per exemple, els jurats de les viles d’Ulldecona i els Prats de Rei demanaven a la Generalitat, al maig del 1672, de ser alliberats de les càrregues dels allotjaments que patien des de feia dos anys. Aquest fet, al qual s’havien d’afegir les collites dolentes dels darrers anys, convertien la situació en insuportable. Igualment, els municipis del vescomtat de Castellbò van enviar una súplica pel setembre del 1672 on declaraven que en aquell moment s’hi allotjaven quaranta-tres soldats de la companyia del capità de cavalls Josep d’Agulló; que cada dia pagaven a aquest capità nou lliures i dotze sous, i al governador de Puigcerdà 110 lliures l’any i li subministraven llenya, i que estaven arruïnats.
Les contínues visites del consistori al lloctinent i capità general de Catalunya relacionades amb aquesta qüestió van resultar, però, infructuoses. Francesc de Cardona-Fernández de Córdoba i Pimentel, duc de Sessa, de Somma i de Baena, virrei del desembre del 1669 a l’agost del 1673, governà Catalunya en una època de pau, i les seves intencions foren honorables (ell mateix estava emparentat amb la noblesa catalana i, una vegada, va afirmar que «estimava esta provincia y a los catalanes», però la seva indolència era exasperant. La Generalitat aviat optà per elevar les súpliques directament a la reina mare, Marianna d’Àustria. Per això, al febrer del 1672, envià a la cort un ambaixador: Lluís de Sabater. Durant l’estada de l’ambaixador a Madrid es van presentar davant la reina i el Consell d’Aragó diversos memorials de greuges que, en conjunt, feien referència a les càrregues excessives que suportava el Principat. El primer dels memorials manifestava que, si en temps de guerra l’allotjament durava sis mesos, en temps de pau era permanent. Quan hi havia campanyes militars, els soldats deixaven les cases abans de l’estiu; d’aquesta manera, durant el temps de la collita, en què calia treballar al camp, els camperols no patien la molèstia d’haver de deixar les seves famílies soles amb aquells elements. Es cometien, però, molts excessos, i les disposicions fetes per tal d’evitar-los no havien produït cap alleujament. A més, les contribucions estaven empobrint el país. Se sol·licitava fer els allotjaments segons les Constitucions de Catalunya. També, amb fonamentades raons, els memorials justificaven els privilegis dels taulers i dels oficials de la Generalitat d’estar exempts d’haver d’allotjar soldats. Com que no es complia aquest dret, molts oficials amenaçaven de renunciar els càrrecs. L’actitud del capità general i del tribunal de la Capitania General també hi eren tractats. El duc de Sessa publicà unes crides el 29 de maig de 1670 i el 27 de juliol de 1672 que eren contràries a les Constitucions de Catalunya. S’imposava un dret del 10% a les mercaderies preses de contraban, es prohibia la tala d’arbres amb el pretext de reservar la fusta per a la fabricació de galeres i vaixells, i s’impedia el comerç amb els enemics de la Monarquia. Aquestes iniciatives contravenien als drets del Principat, però la mala fe dels juristes de la Capitania —entre els quals hi havia l’eminent Bonaventura Tristany— obria unes causes interminables. Els memorials recollien també una queixa segons la qual al mes de setembre del 1671 els veguers de Barcelona i els oficials reials, per ordre del capità general, s’apropiaren diverses quantitats de gra que eren de Francesc de Montserrat i les van lliurar als assentistes de Sa Majestat, cosa que violava les Constitucions. La Llotja de Mar de la ciutat de Barcelona lamentava la interdicció de comerciar amb la Barbaria, Turquia i «terres de moros», la qual cosa atemptava contra els privilegis de Catalunya. Finalment, es demanava a Sa Majestat que enviés un visitador reial per inspeccionar els ministres reials. Aquesta demanda pretenia turmentar l’administració reial a Catalunya davant «las bexaciones» del tribunal de la Capitania General.
Els memorials van tenir un curs molt lent, tant, que es va haver de denunciar el Consell d’Aragó per deixar dormir els papers sense donar cap resposta. Potser una conseqüència d’aquesta pressió diplomàtica de la Generalitat fou el relleu del capità general duc de Sessa. Efectivament, el 17 d’agost de 1673 Francesco de Tuttavilla, duc de San Germano i amic de Joan d’Àustria, jurà el càrrec de virrei. Malgrat això, el 21 de setembre, la reina envià una comunicació al consistori on anunciava la seva negativa a concedir l’exempció d’allotjaments als oficials de la Diputació. Aquesta resolució i els altres greuges pendents, però, van passar a un segon terme quan els francesos iniciaren les hostilitats a la frontera. També per aquesta causa, al principi del 1674, Lluís de Sabater, l’ambaixador de la Generalitat a la cort, va tornar a Barcelona.
Els primers dies de novembre del 1673, un exèrcit francès de 3 000 infants i 1 000 soldats de cavalleria entrà a l’Empordà amb la intenció de venjar-se d’uns incendis provocats pels espanyols en algunes poblacions del nord de França. Començà aleshores una nova guerra que va durar fins a la pau de Nimega del 1678. Els francesos van ocupar Llívia i van escometre la Jonquera, «ahont estaven fent moltes hostilitats als naturals dels país». Davant d’això, el capità general sol·licità la lleva d’un terç d’infanteria, però el consistori va posar-hi objeccions, perquè aquestes demandes acostumaven a ser formulades directament pel rei. Per a no tibar massa la corda, i tenint en compte la urgència de la situació, San Germano demanà a la reina que fes la petició, la qual arribà el 28 de novembre.
L’endemà, la Generalitat es va oferir a finançar un terç de 300 infants, cosa que va deixar el capità general «dessabrit... dient que Sa Magestat no se donaria per servida». Després de nombroses deliberacions, al gener del 1674 es va decidir augmentar el nombre d’homes fins a 400 i nomenar mestre del terç Ramon de Montcada, marquès d’Aitona. La despesa que el terç comportava a la Diputació era considerable. S’havien d’encarregar 400 vestits de soldat, cadascun dels quals costava set lliures i cinc sous. Els vestits, confeccionats pel sastre Jaume Pujol, eren «de drap vint y dosé foraster color de plom aforrat, lo vista cos de vayeta colorada y los balons aforrats de tela crua ab dos faldriqueras del mateix». A més, cada soldat cobrava cinquanta lliures mensuals. Tot plegat comportava un dispendi, si el terç romania sis mesos de servei, d’unes 125 000 lliures.
Durant aquella campanya, la iniciativa militar, que el capità general va dirigir personalment, va resultar favorable. El 12 de juny de 1674, San Germano avisava la Diputació de la rendició del castell de Bellaguarda. La reeixida ofensiva militar i les conspiracions que es tramaven al Rosselló contra el domini francès van fer pensar en la reconquesta de la Catalunya del Nord.