Els cérvols (Cervus elaphus), dels quals veiem un exemplar mascle a la fotografia, constitueixen els cèrvids més grans de la nostra fauna; llur pes pot arribar als 200 kg en els mascles. Habiten tota mena de boscos, preferentment aquells on hi ha clarianes. Com la resta de cèrvids, muden cada any la seva cornamenta, que només ostenten els mascles.
Ramon Torres.
El cérvol i la daina es troben actualment a alguns indrets dels Països Catalans, com a conseqüència de repoblacions oficials i privades realitzades amb finalitat cinegètica. En altres èpoques, van poblar els seus boscos en estat salvatge. Del primer, se’n coneix la seva existència, durant el segle passat, per exemple, al Montsià (Ulldecona); és, en general, més abundant a la península Ibèrica que la daina. Recentment (1984-85), s’han realitzat repoblacions del cérvol a la serra del Boumort i al SE de la serra de Cadí (serra de Moreu, Sant Romà de la Clusa, al Berguedà, etc.). La daina, malgrat el seu origen mediterrani, sembla que només es trobava en estat lliure a les muntanyes de Toledo, encara que també s’assegura que en temps dels romans ja havia desaparegut i que havia estat reintroduïda per aquests. Als Països Catalans, s’han realitzat diversos intents de reintroducció, per bé que amb èxit escàs. Per exemple, a les serres de Prades i al Montnegre, a Bellver, Castellbò, Aigüestortes (Alta Ribagorça) i a la Vall d’Aran. Actualment, es pot veure algun exemplar, de tant en tant, al Montgrony.
La daina (Dama dama) presenta com a característiques les seves banyes en forma de pala i el pelatge tacat de blanc. A la fotografia veiem un mascle en un dels seus hàbitats típics: el bosc «buit» o amb deveses.
Ramon Torres.
La diferència anatòmica més aparent entre ambdues espècies consisteix en la forma de les banyes. El cérvol les té a la manera de canelobre, amb un eix o pal i diverses puntes o «candeles» (no necessàriament relacionades amb l’edat). Les de la daina tenen forma de pala, amb diverses puntes al final. El pelatge de la daina acostuma a ser puntejat de blanc a l’estiu; en els cérvols les taques clares només es troben a les cries menors de sis mesos. Les dimensions del primer també són més petites, com reflecteixen els pesos respectius: de 30 a 110 kg les daines, enfront dels 60-200 kg dels cérvols.
El tipus d’hàbitat potencial presenta també algunes diferències: primitivament, la daina hauria estat un animal de la màquia mediterrània i de deveses d’alzines, mentre que el cérvol prolifera bé a tota mena de boscos, preferentment amb clarianes.
Àrea de distribució actual de la daina (Dama dama) als Països Catalans.
Maber, original de Jordi Ruiz Olmo.
Àrea de distribució del cérvol (Cervus elaphus) als Països Catalans.
Maber, original de Jordi Ruiz Olmo.
Pel que fa al cicle anual, segueix un model semblant en les dues espècies, però és una mica més retardat en la daina. El zel s’esdevé a l’octubre. Les femelles, després d’un període de gestació d’unes trenta-tres setmanes, pareixen pel juny una única cria. Els mascles perden les banyes al març o a l’abril, al cap de poc els comencen a créixer de nou i pel juliol ja les tornen a tenir plenament desenvolupades. Fregant les banyes contra els arbres, es desprenen de la «borra», o pell vellutada i molt vascularitzada que les recobreix.
Els hàbits alimentaris són similars. Totes dues espècies ingereixen plantes herbàcies i llenyoses en proporció variable segons el medi. Tanmateix, el cérvol sembla que fa més mal als conreus agrícoles i als arbres, tant pel trencament de branques que efectua per després menjar-se’n només una part com per la fregadissa de les banyes en l’escorça.