El flamenc (Phoenicopterus ruber), pastura dret a les aigües somes, submergint de tant en tant el cap a l’aigua; la fotografia de dalt ens en mostra un exemplar fotografiat al delta del Llobregat. L’exemplar jove de baix, ens mostra l’hàbit d’aquests ocells d’adoptar postures estrambòtiques, amb el coll retorçat. El color rosat dels flamencs adults és d’intensitat variable en relació amb el tipus d’alimentació. En vol mostren els colors negres i roses de les ales i, amb el coll i les potes estirades, atenyen tota la seva envergadura, fins a 127 cm.
Ramon Torres i Josep M. Barres.
Els recents anellatges massius, fets a la Camarga, amb anelles de colors, han posat de manifest que el flamenc d’aquí no es pot considerar un habitant de certes localitats concretes, sinó un poblador circummediterrani que, segons les condicions ambientals, pot canviar gairebé d’un dia per l’altre la seva residència i passar, per exemple, de la Camarga a Tunísia, anar després a Sardenya i finalitzar al delta de l’Ebre o a Las Marismas del Guadalquivir. Aquesta condició fa que per a calcular els seus efectius i fluctuacions s’hagin de considerar alhora els altres quarters del Mediterrani occidental, avaluats en conjunt en uns 60 000 individus.
Aquesta mobilitat i una estricta especificitat pel litoral fan que les observacions de flamencs siguin comunes o, almenys, possibles a qualsevol punt del nostre litoral. A tota la nostra àrea, el nombre d’observacions i d’individus ha augmentat, especialment des de mitjan anys setanta, a causa, en una bona part, de la sequera de Tunísia i altres punts del N d’Àfrica i, alhora, d’unes excel·lents condicions per a la nidificació a la Camarga, que han fet decantar cap a aquesta localitat, i també a algunes d’Andalusia, un gruix molt fort de la població de la Mediterrània occidental. Així, mentre que fins al 1973 era poc freqüent al Rosselló, posteriorment ha aparegut massivament sobre l’estany de Canet (també roman tot l’any al de Salses), on el 1978 i el 1979 tenia mitjanes anuals de 700 i 300 exemplars, respectivament, i no són rars els comptes de més de 1000, que arriben fins a 3500 al principi de setembre de 1977. A Catalunya, solament són presents tot l’any als aiguamolls de l’Empordà (uns pocs exemplars) i al delta de l’Ebre, on aquests últims anys la mitjana poblacional ultrapassa els 500 i la màxima és de 2500 (agost 1984), mentre que a mitjan anys setanta fluctuava entorn del centenar, amb una màxima de 400 flamencs. Els immadurs i els joves són aquí pocs, ja que en base a una mostra de 4831 individus, 4483 eren adults. Al País Valencià l’únic sector en què són presents tot l’any és el dels marjals del Baix Vinalopó i el Baix Segura, concentrats principalment en les salines de Santa Pola, i una mica menys als marjals del Fondo, mentre que esporàdicament ocupen les salines de la Mata i les de Torrevella. En conjunt hivernen uns 800 flamencs, que a vegades atenyen els 2000 exemplars. Tant aquí com a les altres localitats importants dels Països Catalans, el gruix sol produir-se cap al final de l’estiu, encara que, com ja hem dit més amunt, el flamenc és molt mòbil, i hi ha variacions d’efectius molt sobtades i fins i tot curtes. A les illes és un divagant no rar, però escàs, especialment en migració i a l’hivern.
El vol en formació és habitual en moltes espècies migradores, com aquests flamencs (Phoenicopterus ruber) arribats a les salines de Santa Pola.
Jordi Vidal / TAVISA.
El flamenc és bastant estricte respecte a les condicions ambientals. És volençós típicament per les salines i altres ambients salabrosos tirant a salats, com llacunes litorals i badies marines, sempre, però, amb poca interferència humana i poca fondària (a poder ser, menys de 80 cm) on menja crustacis (Artemia), dípters, catifes de cianofícies i algun peixet. És molt freqüent també que a primera hora del dia voli des de les salines o badies marines a les llacunes litorals per beure en els desguassos d’aigua dolça. En pas, però, pot ocupar altres masses d’aigua, com albuferes, goles de riu, etc.
A les nostres costes solament es coneixen dues reproduccions. Al delta de l’Ebre, durant el segle XVI ho feren almenys alguns centenars de parelles i, més recentment, l’any 1973, es trobaren al voltant d’un centenar de nius amb ous i polls a les salines de Santa Pola. Posteriorment, són freqüents alguns indicis de bona disposició reproductora en forma de nius incipients, ous solts o nius amb ous no covats, tant a les salines de Santa Pola (ho fan gairebé cada any) com al Fondo (algunes temporades) i al delta de l’Ebre (almenys ho han fet els estius de 1973, 1974, 1978, 1983 i 1984). Aquests indicis mostren solament la possibilitat que, amb una bona política de conservació dels indrets on viu, el flamenc hi torni a criar.