Morfologia
La serp verda (Malpolon monspessulanus) és, amb la serp blanca (Elaphe scalaris), una de les espècies més corrents a les terres baixes catalanes. Hom la caracteritza per la forma del cap, estret, amb la part superior deprimida i una mena de cresta supraocular que li atorga una mirada peculiar; la coloració és variable, malgrat el nom, i oscil·la entre el bru i el verdós, amb taques o sense; els joves posseeixen un dibuix més viu que els adults, més uniformes.
Lluís Solé.
És una serp de cos llarg subcilíndric, relativament esvelt però robust i fort. La cua és afilada i el coll poc marcat. Pot superar els 200 cm de longitud: és la serp més grossa de les nostres terres. Presenta la part superior del cap molt deprimida, de manera que es forma una cresta damunt de cada ull. L’ull és gros, de pupil·la rodona i té al voltant dues escates loreals, una anterior i l’altra posterior, una preocular grossa, dues de postoculars i dues de temporals. La frontal és típica, llarga i estreta, en forma de T, més estreta que les supraoculars veïnes. Té vuit o nou escates supralabials, de les quals la quarta i la cinquena són sota l’ull. Les escates dorsals són llises i es disposen en 17-19 fileres longitudinals a la meitat del tronc. Hi ha de 160 a 190 escates ventrals, i de 68 a 102 parells de subcaudals; l’escata anal és dividida.
Els joves presenten una coloració amb fons dorsal oliva, o gris acastanyat, amb fileres de taquetes fosques a dors i flancs, més petites en aquests darrers. La part superior del cap és negra, amb bandes clares damunt de l’ull i taques clares a les escates supralabials. Els adults són més aviat uniformes, amb les mateixes coloracions de base, sovint prou foscos i de vegades amb taques negroses esparses al dors. La part ventral és blanquinosa o groga, quasi sempre uniforme.
Biologia i ecologia
La serp verda o de Montpeller viu a àrees seques, pedregoses o rocoses, amb vegetació baixa i/o arbustiva, localitats de substrat calcari amb brucs i arbustos espinosos, vorades de bosc i clarianes, a terres baixes o mitjanes, barrancs, zones agrícoles, en conreus, vinyes o fruiterars, parets de pedra seca, àrees de dunes o sorres i, fins i tot, a àrees habitades, que inclouen la perifèria de les grans ciutats. A causa de la seva grandària és, en general, molt termòfila i no es troba en àrees obagues o en altituds elevades.
Aquesta serp és opistòglifa: té glàndules verinoses connectades a les dents de la part posterior de la boca. La funció del verí és només la d’immobilitzar les preses durant el procés de deglució. És un verí neurotòxic, d’efectes moderats; en l’home acostuma a provocar, només, una inflamació local o entumiment, en cas de picada, cas poc probable, perquè la posició de les dents no facilita la inoculació del verí en mossegades accidentals, durant la seva captura o en qualsevol altra circumstància. La caça és activa, i a la vista, que sembla bona en aquesta serp. L’alimentació, molt variada, inclou des d’insectes grossos, com els ortòpters, fins petits vertebrats, com ratolins, rates o cries de conill, sargantanes i tota mena de saures, ocells, etc., amb la corresponent distribució diferencial de preses segons la mida de l’animal; els joves mengen sargantanes i insectes, amb preferència, i els adults esdevenen més especialment ratadors, la qual cosa els fa ben útils a l’home. Aquesta espècie no és constrictora, sinó que subjecta fortament la presa mentre li inocula una dosi de verí.
Aparentment, aquesta serp és més rígida que altres espècies, però és ràpida i àgil per a amagar-se, de manera que no és fàcil observar-la, tot i que és d’hàbits diürns i sovint activa al pic del migdia. Molt robusta, i en general grossa i, per tant, pesada, és d’hàbits quasi exclusivament terrestres. Bufa i xiula de manera extraordinàriament sorollosa en sentir-se en perill, acorralada o amenaçada per l’home, però, contràriament a altres espècies, quan es troba en aquest cas no mossega quasi mai, i si ho fa, no és especialment perillosa, per la posició molt endarrerida de les seves dents verinoses.
L’aparellament té lloc d’abril a maig, la posta es fa al juny o al juliol i és constituïda per de 4 a 20 ous, segons la mida de la femella; els ous mesuren de 40 × 12 mm fins a 55 × 20 mm i, després d’uns cinquanta dies d’incubació, es desclouen, cap al mes de setembre (o entre l’agost i l’octubre, segons les comarques) i donen cries de 20 a 28 cm de longitud. La hibernació és relativament llarga; dura des del principi de la tardor fins ben entrada la primavera, com correspon a les espècies de serps grosses, amb marcada termofília.
Corologia
Àrea de distribució de la serp verda (Malpolon monspessulanus) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Present a tots els països mediterranis llevat d’Itàlia, la serp verda es troba a les terres baixes i muntanyes mitjanes arreu dels Països Catalans continentals, però no a les Balears. Pot arribar, sempre en indrets secs i assolellats i més o menys a prop de l’home, a uns 1000 m d’altitud, encara que, als països meridionals, arriba fins a 2000 m. És extremament abundant als Països Catalans, a tot el Principat i a la zona d’Alacant, excepte als Pirineus centrals (es desconeix per sobre de l’estatge montà) i a l’àrea de Castelló i de València, on ha estat poc estudiada.