El comte de Barcelona Ramon Berenguer II, dit Cap d’Estopes, va ser enterrat a la galilea de la catedral de Girona al desembre del 1082, pocs dies després del seu assassinat.
Coixí de vellut del sepulcre de Ramon Berenguer II a la seu de Girona. Es tracta d’un teixit de procedència probablement valenciana, del moment en què es traslladà la tomba de la galilea a l’interior de la catedral (1385). El forat del teixit es correspon al lloc on reposava el cap del difunt.
BG/Museu de la Catedral de Girona – J.M.Oliveras
El 1385 Pere el Cerimoniós va decidir canviar de lloc la sepultura del comte i la de la comtessa Ermessenda de Carcassona, també enterrada a la galilea, i va disposar que se’ls fessin dos sepulcres nous, d’alabastre, encàrrec que va confiar a l’escultor i mestre d’obres de la seu Guillem Morei (vegeu el capítol “Guillem Morei i l’activitat gironina”, de J. Domenge, en el volum Escultura I, de la present col·lecció, pàg. 296-303). Aquests sepulcres es van col·locar a prop del presbiteri.
El 24 de desembre de 1982 es va obrir el sepulcre de Ramon Berenguer II, en ocasió del novè centenari de la mort del comte. Això va permetre descobrir el sepulcre romànic primitiu, amb el cos del comte, bastant ben conservat, i algunes restes tèxtils. El cos no conservava les vestidures senceres, però sí alguns fragments. Estava embolcallat amb un llenç blanc i el cap reposava sobre un coixí.
Les mostres tèxtils extretes dels teixits i, posteriorment, el coixí van passar al Museu Tèxtil i d’Indumentària, a Barcelona, on van ser estudiats.
El coixí és l’element tèxtil més ben conservat del sepulcre, malgrat que quan es va trobar estava en força mal estat. Actualment s’exposa al Museu Tresor de la Catedral de Girona (núm. inv. CRD-1). És de vellut llis amb efectes de variacions continuades de color verd, blau i marró. Fa 33 cm d’amplada per 46,5 cm de llargada. La part superior és la més ben conservada. Té un forat rodó de 4,7 cm de diàmetre que correspon al lloc on reposava el cap. La part inferior està molt malmesa perquè era la que estava en contacte amb la pedra del sepulcre sota el pes del cap. Per a procedir al tractament de conservació, se’n va haver de buidar l’interior, farcit de plomes, que es van portar a analitzar al Museu de Zoologia de Barcelona. Sembla que es tractava de plomes de colom comú, tot i que no es pot afirmar amb seguretat a causa del mal estat de conservació.
En desfer-se una de les costures originals del coixí per extreure’n les plomes, es va descobrir que tenia una ànima de teixit de lli de color cru, de lligament de sarja formant espiga, fet en teler de llisos i pedals. També es va haver de desfer una de les costures originals de l’ànima per a poder treure’n les plomes. A fi de buidar-la bé, se separà el coixí de vellut de l’ànima de lli, i es va observar així que aquesta era més llarga que el coixí i que, per a posar-la al seu interior, s’havia cosit fent-li un plec de 7,5 cm d’amplada pel costat de la costura que s’havia desfet.
El tractament de conservació del coixí i de l’ànima, a cura de Maria Dolors Gendrau, restauradora del Museu Tèxtil i d’Indumentària, es va fer separadament, el 1983. Cada peça va ser rentada i col·locada en un suport per sistema de cosit, i la costura desfeta es va cosir novament.
Gabriel Vial, antic secretari tècnic del Centre International d’Étude des Textiles Anciens, va analitzar el teixit del vellut del coixí i el va definir com un vellut tallat llis, ratllat i jaspiat. El teixit té dos ordits amb una proporció de tres fils d’ordit de fons per un fil d’ordit de pèl. L’ordit de fons és de seda de color blau, vermell, groc i marró, de torsió Z; amb una densitat de trenta-quatre fils per centímetre. L’ordit de pèl és de fils de seda de color groc, vermell i verd retorts units amb poca torsió. La seva densitat és d’11,3 fils per centímetre. La trama és una, de fil de lli de color cru, torsió Z; té una densitat de trenta-sis passades de trama per centímetre. El teixit és fet en teler de llisos i pedals. L’efecte de jaspiat es dona mitjançant la combinació irregular dels colors dels fils de l’ordit de fons.
Aquest teixit no és contemporani de l’enterrament de Ramon Berenguer II, ja que no hi ha cap prova que es fabriqués vellut al segle XI: la tècnica del vellut és posterior a aquesta data. Suposem que el teixit va ser introduït en el sepulcre el 1385, en el moment del canvi d’emplaçament. La tècnica del vellut sí que era coneguda, en canvi, al segle XIV. S’esmenten velluts en els inventaris de les corts d’arreu d’Europa i en resten molts de llisos i alguns de llavorats, o sia, amb decoracions fetes en el teler.
Els inventaris del segle XIV de la cort catalana esmenten velluts per als vestits d’hivern, per als ornaments litúrgics i per al moblament de les mansions. El 1302 l’inventari del rei Jaume II fa referència a “duos veluts de cirico vermilio”. A la mort de la reina Maria de Navarra el 1347, aquesta deixa a la seva capella teixits i coixins de vellut. L’inventari, fet el 1360, del mobiliari de la infanta Joana, filla de Pere III, parla d’“Ítem un pali d’altar de vellut morat tot pla”. Aquí, l’expressió “tot pla” pot interpretar-se com “vellut llis”. Els velluts són esmentats en la correspondència privada de Pere III. Així, encomana al seu sastre una fopa feta a la manera “de la del vellut cenrós que·ns havet feta darrerament”. Aquests documents demostren que el vellut era utilitzat a la cort de Pere III i que aquest podia molt bé haver fet posar un coixí de vellut en el sepulcre del seu avantpassat. Un document del 4 de novembre de 1385, en què el rei parla de pagar “multis et diversis sumptibus et expensis qui necesario [...] ad complementum et perfectionem tumbarum”, podria referir-se al coixí de vellut que es va posar al sepulcre de Ramon Berenguer II, tenint en compte que en aquell moment el vellut era un teixit molt car i reservat exclusivament als poderosos.
Aquest vellut podria procedir d’Itàlia, on al segle XIV se’n fabricaven molts. Des del punt de vista de la història econòmica i política seria lògic, ja que Catalunya importava teixits de seda italians i hi havia molts lligams amb Itàlia, especialment amb Sicília, que començà a ser possessió de la Corona d’Aragó durant el regnat de Pere III. Tanmateix aquestes raons no són suficients, ja que la cort catalana utilitzava també altres teixits de seda d’importació, com els d’Al-Andalus. D’altra banda, entre els noms dels teixits pels quals es pagaven aranzels per entrar a la Corona d’Aragó als segles XIII-XIV (Gual, 1976) no apareix el del vellut, fet estrany, perquè els documents catalans en parlen i en queden restes materials. Això vol dir que no se n’importava o bé que només era destinat a les classes més poderoses, com els molts alts dignataris de l’Església i de la cort, i, per tant, no pagaven aranzels perquè eren comprats directament o regalats, hipòtesi per la qual ens inclinem. Els velluts de fabricació italiana tenien la trama de seda, segons afirmen els especialistes en velluts italians, com Rosalia Bonito-Fannelli.
Els teixits italians no solament van ser portats a Catalunya, sinó també imitats a la Península Ibèrica, en llocs on ja existia una tradició sedera des de l’ocupació musulmana i que després de la reconquesta va continuar, indrets que podien adaptar amb facilitat la nova tecnologia, més complicada, del vellut.
La tradició d’incloure el fil de lli en els teixits de seda era corrent des del segle anterior amb les filosades fabricades per teixidors musulmans que restaren en zona conquerida pels cristians de la Península Ibèrica i continuarà el segle XVI amb els brocatells. Per tant, no pot estranyar que els velluts fabricats a la Península tinguessin la trama de lli, que, per altra banda, n’abaratia el preu per car que fos. El centre productor de seda més important de la Corona va ser la ciutat de València i els seus voltants, on després de la conquesta el 1238 Jaume I havia encoratjat la continuïtat de la indústria sedera dels teixidors musulmans que hi restaren. En els documents dels segles XIV i XV es troben al·lusions als velluts i velluters de València, fins que el 1457 són declarats gremi a part dels seders per la municipalitat de la ciutat de València. Això només es pot justificar per una llarga i acurada producció, que, amb tota seguretat, fornia la cort.
Per totes les raons exposades –existència d’una trama de lli en el teixit del coixí, la presència documental de velluts a la cort durant tot el segle XIV i l’existència d’un important centre seder que fabricava velluts a la Corona d’Aragó–, ens atrevim a formular la hipòtesi que el coixí fou fabricat a València, com molts dels velluts utilitzats a la cort.
Bibliografia consultada
Documents històrics catalans..., 1889, pàg. 43; Sanahuja, 1936; Martínez i Ferrando, 1953-54; Gual, 1965, 1968 i 1976; Martín i Ros, 1988a; Vial, 1992; Martín i Ros, 1992c, 1996a i 1997a.