La custòdia reliquiari dels Corporals de Daroca

Les notícies

A partir dels documents que F. Martorell (1909) trobà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, se sap del cert que el 1384, per encàrrec del rei Pere el Cerimoniós, l’escultor, argenter i també arquitecte Pere Moragues treballava a Saragossa en aquesta custòdia “per a reverència i culte dels santíssims corporals del cos de Jesucrist, de l’església de Daroca”. Un cop acabada l’obra, el 21 de febrer de 1386, el rei Pere ordenà pagar a l’artífex 8 910 sous i 10 diners jaquesos. El document diu així: “que s’ha de pagar a Pere Moragues, argenter de Barcelona, en raó i preu d’una custòdia de plata daurada i esmaltada que Nós hem ordenat fer, perquè a dintre hi puguin estar, com desitgem, els sagrats corporals de l’església major de la ciutat de Daroca, als quals tenim una devoció molt gran, 8 910 sous i 10 diners jaquesos”.

Però els pagaments es van endarrerir i en temps del rei Pere només es lliuraren 1 300 sous. El 27 de març de 1387 el rei Joan I ordenà pagar el saldo deutor, de 7 610 sous i 10 diners, ordre que tampoc no es va complir completament, perquè la vídua de Pere Moragues, Caterina, amenaçà de vendre la custòdia i va desistir de l’acte arran d’una carta que el mateix rei li envià des de Saragossa el 18 de juny de 1388, en què li prometia satisfacció immediata i la pena de 1 000 florins si venia la custòdia (1 000 florins eren 11 000 sous).

L’encàrrec de la custòdia per a exposar els sagrats corporals va ser un dels gestos d’agraïment i pagament que el rei Pere va tenir envers la ciutat de Daroca, ja que la considerà la seva salvaguarda personal i la del regne, pel servei d’armes que la vila li havia prestat en dos enfrontaments bèl·lics anteriors, la guerra de la Unió (acabada amb la batalla d’Épila, el 21 de juliol de 1348, de la qual el cronista Zurita destaca la intervenció de les tropes de Daroca) i la contesa que, entre els anys 1356-63, el va enfrontar contra el rei castellà Pere I, que arribà a amenaçar Saragossa, quan la ciutat de Daroca resistí i amenaçà les tropes castellanes (aliades amb Navarra i Portugal) i fou “baluard del regne”.

Per protegir la frontera del regne, el rei Pere va residir a Daroca una part de la tardor del 1357; aquest any i en aquesta frontera, un dels seus capitans i braç dret del monarca va ser l’arquebisbe de Saragossa Lope Fernández de Luna. Al final de la contesa, el 20 de juny de 1364, el rei concedí el títol de “ciutat” a l’abans vila de Daroca i li prometé que seria seu d’un bisbat i que convertiria la seva església major en catedral. El 1377 l’església major de Daroca, Santa Maria, fou elevada a col·legiata per l’arquebisbe de Saragossa abans esmentat.

En aquest context d’agraïment i devoció a Daroca i als sagrats corporals, el rei Pere va fer l’encàrrec de la custòdia reliquiari.

L’artista Pere Moragues havia treballat com a mestre major de les obres de l’arquebisbe de Saragossa Lope Fernández de Luna (1351-82). El 1381 estava acabat el seu famós sepulcre, que es conserva a la capella de Sant Miquel de La Seo saragossana; almenys des del 1381 treballava també com a argenter i entre els anys 1382-85 va ser mestre major de la catedral de Tortosa.

Els sagrats corporals de Daroca són la relíquia d’un famós miracle eucarístic, potser el més antic i més important, que va tenir lloc el 23 de febrer de 1239 al puig del Còdol, enfront del castell de Xiu, prop de Llutxent (València). L’esdeveniment va anar d’aquesta manera: conquerida València i aprofitant l’absència del rei, el noble Berenguer d’Entença, amb les tropes de Daroca, Calataiud i Terol, s’endinsà en terres de sarraïns per atacar el castell de Xiu. El sacerdot de Daroca, mossèn Mateu Martínez, va haver d’interrompre, després de la consagració, la missa de campanya que oficiava i va recollir sis hòsties al corporal; després del momentani atac dels assetjadors islàmics, en reprendre la missa es va descobrir que les sis hòsties s’havien convertit en sang i estaven enganxades al drap corporal. Amb el miracle per bandera, les tropes de Berenguer d’Entença van obtenir una gran victòria. La relíquia dels corporals va acabar a les portes de Daroca per ordalia i judici de Déu (es van fer diferents concursos entre els representants de Daroca, Calataiud i Terol, i per decisió divina sempre va guanyar Daroca; finalment es va col·locar la relíquia sobre una mula, que va prendre el camí de Daroca; quan l’animal va arribar a les seves portes, es va ajeure i va morir).

Alguns anys després, el 1263, a causa del miracle eucarístic de Bolsena (el Laci, Itàlia), el papa Urbà IV instituí la festivitat i processó del dia del Corpus Christi, però a Daroca ja es feia processó pública amb els corporals almenys des del 1261.

L’actual custòdia

Vista frontal de la custòdia reliquiari dels sants corporals de Daroca, amb les escenes del Calvari i la Mare de Déu flanquejada pels donants, Pere el Cerimoniós i la seva esposa Sibil·la de Fortià. Va ser obrada per l’argenter, escultor i arquitecte barceloní Pere Moragues entre el 1384 i el 1386.

©R.Manent

La custòdia dels Corporals que ha arribat fins avui, conservada encara a la col·legiata de Daroca, fa 1,05 m d’altura. Té forma de petit retaule i el seu dors és un armari per a poder col·locar-hi el reliquiari dels Corporals, que és una altra caixa d’or, a l’interior de la qual hi ha la relíquia.

La custòdia és una peça de plata sobredaurada amb esmalts translúcids de fons blau al pilar i altres de tipus de camp llevat (champlevé), que mostren les quatre barres, senyal que utilitzava Pere com a rei de la corona aragonesa. Aquests escuts apareixen al peu i a les portes del reliquiari.

La custòdia actual és fruit de tres reformes i obres successives. La primera obra va ser una realització de Pere Moragues: és la part frontal de l’actual caixa, formada per un petit retaule rectangular de dos pisos, amb petites escultures de plata daurada. El retaule està emmarcat per traceries arquitectòniques d’estil gòtic amb fons d’esmalt translúcid de color blau verdós. També és obra de Pere Moragues el pilar que sosté aquest petit retaule i els àngels del coronament (sense les ales). El pilar és rectangular i amb traceries arquitectòniques gòtiques flanquejades per contraforts i fons d’esmalt translúcid blau.

La segona obra és una gran reforma dels darrers anys del segle XV feta per encàrrec dels Reis Catòlics; no està documentada, però el 25 de novembre de 1495 el capítol de l’església de Daroca, agraït per totes les obres que els reis havien ordenat fer a la capella dels Corporals, va regalar-los la relíquia de la fillola, que tenia les empremtes de la sang dels sagrats corporals. La reina Isabel, poc abans de morir, regalà aquesta fillola a la seva cambrera major, Inés de Bobadilla, la qual en feu donació al monestir de Carboneras (Andalusia) i avui es venera a l’església parroquial d’aquesta localitat. La reforma consistí en la realització d’un peu nou i de les dues portes del reliquiari, on es van afaiçonar els escuts del regne d’Aragó, i els quatre evangelistes coberts amb dosserets, que són de traceries gòtiques tardanes i amb fons d’esmalts translúcids de color blau que n’imiten els anteriors. Aquesta obra porta al fons del peu el punxó, gairebé il·legible, de l’obrador de Saragossa de la seva època: + CES (abreviatura de Caesaraugusta).

La tercera reforma, realitzada amb menys cura, és del segle XVIII. Va consistir a fer una nova base al petit retaule, amb xapa de plata, un coronament amb un ostensori per a l’exposició de l’hòstia (de plata daurada) i, a fi d’harmonitzar el conjunt, s’elevà la col·locació dels quatre evangelistes i es van aprofitar dos àngels de la primera factura.

L’obra de Pere Moragues

L’obra de Moragues és tota de plata sobredaurada amb esmalts translúcids de color blau intens. Com s’ha dit, es conserven diverses peces de la seva factura: el pilar que sosté el reliquiari, el petit retaule del reliquiari, els quatre dosserets laterals i dos àngels amb els instruments de la Passió.

El retaule és un rectangle de dos pisos o escenes sobreposades. Cada pis es troba a sota d’un arc de mig punt ornat amb traceries gòtiques a l’intradós i als carcanyols i flanquejat per muntants amb traceria gòtica. Totes aquestes traceries tenen de fons un esmalt translúcid semblant al que hi ha al pilar ja esmentat.

El pis superior del petit retaule recull l’escena de la mort de Crist a la creu. Totes les figures són de volum rodó o d’alt relleu. Al centre, hi col·locà Crist mort a la creu en una postura molt característica dels cristos de mitjan segle XIV. Al costat dret de Crist hi ha la verge Maria i les altres tres Maries (Maria Magdalena, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Salomé). Al costat esquerre hi ha sant Joan i els dos soldats, Longí i Estefànton. El fons de l’escena és una quadrícula molt marcada. En la reforma del final del segle XV s’hi afegiren dos àngels que baixen del cel, de plata sense sobredaurar.

El pis inferior del retaule mostra la Verge coronada, que duu un lliri a la mà dreta i suporta al braç esquerre el nen Jesús; la Mare de Déu és adorada per les figures orants i agenollades del Cerimoniós i Sibil·la de Fortià, que són els donants d’aquest reliquiari, en agraïment a la protecció que Daroca i els corporals els dispensaren en la guerra i la humiliació de la Unió, i posteriorment en la guerra i invasió que dugué a terme el rei de Castella Pere I.

Detall dels donants i la Mare de Déu de la custòdia de Daroca. Pere el Cerimoniós va manar construir aquesta obra com a mostra d’agraïment, a causa del servei d’armes que la vila li havia prestat durant les guerres de la Unió i contra el rei de Castella Pere el Cruel.

©R.Manent

Aquestes petites figures de volum rodó o d’alt relleu que va executar Pere Moragues són d’un realisme dolç i ideal, molt semblants a les que es feien en els retaules d’altres localitats catalanes des de mitjan segle XIV, però més evolucionades. La Mare de Déu, tot i que recorda la figura del retaule de la catedral de Tortosa, té un aspecte una mica més agradable, dialogant i amb vestimenta de plecs dinàmics, que marca una mica més l’anatomia de les cames. El grup de les Maries presenta una mobilitat i unes robes folgades que supera força el que havia fet l’artista al sepulcre de Lope Fernández de Luna. Fa la impressió que Pere Moragues, en aquesta obra, va estar atent als darrers corrents expressius de l’art europeu, allò que després s’anomenarà el corrent internacional.

El pilar és de planta rectangular. Té dos finestrals als frontals i un a cada lateral. Els finestrals tenen traceria gòtica i van separats per arcbotants. Cada finestral és doble, separat per un mainell, i es corona amb un gablet molt apuntat que recull vuit cercles lobulats, en aquest ordre: dos de quatre lòbuls, tres de tancats en un cercle i formant triangle, cadascun de tres lòbuls, i un altre a la part superior. El fons del finestral està gravat a burí i forma esquemàtiques fulles, com de palma, i amb esmalt translúcid de color blau que s’acosta al verd. La traceria és fina i els arcbotants molt delicats, però en la reforma del segle XVI van perdre el coronament.

Per tota l’obra realitzada es pagaren a Pere Moragues 8 910 sous i 10 diners jaquesos, i per tant cal suposar que actualment només es conserva la meitat de l’obra de l’artista; la resta, el peu, la caixa i altres ornaments, devien ser aprofitats com a material de plata en la reforma que es va fer de la custòdia al final del segle XV.

Avui no se sap quina fou la forma de la custòdia que va executar Pere Moragues, però es pot suposar que devia ser quelcom semblant a un conjunt format pel petit retaule (que era el dors de la custòdia) i el pilar conservat, suportat per un peu amb treball de repussat a l’estil de l’època i guarnit amb esmalts translúcids i pintats i filigrana. El davant de la custòdia i el dors del petit retaule era l’expositor del miracle dels corporals, perquè aquests són el veritable cos i la sang de Crist. Als laterals del retaule hi havia quatre figures d’àngels, sense ales, vestits amb una llarga túnica, que portaven els instruments de la Passió, coberts amb els dosserets actuals. Avui se’n conserven dos, un amb la llança i l’altre amb la canya. La custòdia no tenia coronament.

L’obra del final del segle XV

Del final del segle XV són el peu, les portes de l’armari reliquiari i els quatre evangelistes que flanquegen el petit retaule pels laterals. Són figures de gran qualitat, de volum rodó, en un clar estil hispanoflamenc, amb amples teles pròpies del moment.

La base del peu és un treball característic i molt repetit en obres similars del final del segle XV. El peu té forma de doble flor de lis, però repartida en quatre panys, que estan ornats per una tija de fulles repussades. El 1908 aquest treball fet al peu i a l’exterior de les portes de la custòdia ja cridà l’atenció d’E. Bertaux i més tard de J. Cabré, perquè el repussat, els motius i els esmalts de camp llevat (champlevés) no eren ni temes ni tècnica utilitzats el 1384. És un repussat de tija amb fulles, com de card, sobre fons puntejat. Les fulles, de vegetal estilitzat, són molt semblants a les que, en miniatures, ornen els llibres i documents des del principi del segle XV.

Tot aquest repussat vegetal serveix de marc a deu blasons amb els pals del rei d’Aragó; dos d’aquests blasons tenen forma d’escut (col·locats als frontals del peu) i la resta, de losange. La repetició dels blasons s’ha d’entendre com un record de l’encàrrec de la custòdia pel rei Pere el Cerimoniós, perquè a la resta de les obres fetes sota el patrocini dels Reis Catòlics a Daroca hi ha l’escut de la monarquia espanyola i les divises de tots dos monarques. Aquests blasons es realitzaren en esmalt de camp llevat, sens dubte perquè aquesta tècnica era la més apropiada per a un blasó geomètric.

A la part interior de les portes, s’hi va fer un treball vegetal molt més fi, ja que està destinat només a qui pugui admirar-lo de prop. És una tija de dues branques que s’entrecreuen formant tres òvals. Els repussats del peu i de l’exterior de les portes són una imitació del que s’havia executat a la primera obra.

Amb la reforma de l’època dels Reis Catòlics, duta a terme els darrers anys del segle XV, la custòdia quedà pràcticament igual de com es conserva actualment: el nou peu, el pilar i el petit retaule de Pere Moragues, els quatre evangelistes dels costats, de nova factura, amb els dosserets i, a la part superior, s’hi degué fer un petit ostensori flanquejat per dos àngels. Al dors les portes tancaven el reliquiari dels Corporals. D’aquesta manera es va fer una doble custòdia: podia mostrar el miracle dels corporals i alhora el miracle quotidià de l’hòstia.

En aquesta mateixa època es realitzà l’actual reliquiari dels corporals, que és una altra caixa de plata sobredaurada, amb portes d’or, en les quals es repussà finament una labor en forma de malla de losanges. Aquesta caixa està feta per ser col·locada en el petit armari de la custòdia, al dors del retaulet. Una preciosa cadena d’or en filigrana penja de la caixa. Aquest reliquiari el portava penjat del coll i sobre el pit el rector de Santa Maria durant la processó del Corpus Christi, i el mostrava en l’adoració a la Torreta (un petit edifici en forma de torre que era als afores de Daroca, avui desaparegut, on s’exposaven a l’adoració els corporals).

L’obra del final del segle XVIII

Segons sembla, al segle XVIII s’hi construí encara un coronament per a sostenir un ostensori radial, de tipus tradicional en aquell moment. Per equilibrar l’obra es desplaçaren, apujant-los del seu lloc, els quatre evangelistes i s’aprofitaren els dos àngels, als quals es van fer ales i es col·locaren als costats de l’ostensori. Als àngels se’ls va fer una flor de card com a peu, en un clar intent historicista.

Sens dubte, l’ostensori i l’aprofitament dels àngels es devien fer fora de Daroca, i després un argenter local s’encarregà de la composició final; per això i perquè la caixa reliquiari era feble, l’argenter en reforçà el terra amb xapa de plata blanca, arranjament que desentona força amb la finor del conjunt.

Bibliografia consultada

Gudiol i Cunill, 1908a; Bertaux, 1909, pàg. 309; Martorell, 1909; Bertaux, 1910; Duran i Cañameras, 1915-16, Cabré, 1922; Esteban Abad, 1959, pàg. 240-241; Esteban Lorente, 1977; Canellas, 1989; Signos. Arte y cultura en el Alto Aragón medieval, 1993; Mañas, 2006.