Situació
Una vista de conjunt de la fortificació.
J. Bolòs
Les restes dels murs del castell de Castelló són situades a l’extrem d’un contrafort de la muntanya dels Llancers, damunt la cinglera de Joanetes, des d’on s’albira tota la plana d’en Bas, situada uns 400 m més avall.
Mapa: 294M781. Situació: 31TDG531615.
Per a pujar-hi cal agafar, als afores d’Hostalets d’en Bas, anant cap a migjorn, una pista, no gaire bona, que s’enfila fins a la Coromina. Un cop al petit altiplà de Falgars, abans d’arribar a l’església de Sant Pere, cal agafar un camí que va seguint l’espadat i que, després de travessar, al llarg d’uns 2 km, pastures de vaques i cavalls, arriba fins a Pibernat; darrere aquesta masia surt un corriol que porta uns centenars de metres més enllà al Portell i a Sant Miquel de Castelló. Hom pot arribar també al Portell de Sant Miquel per un camí que ve de la banda de Joanetes. (JBM)
Història
Tot i que és possible que el lloc de Castelló d’en Bas antigament ja hagués estat habitat o fortificat, el primer document on surt esmentada l’existència d’un castell és del segle XI i fa referència als vescomtes de Besalú o de Bas, als quals, de fet, restà lligat aquest edifici.
Udalard fill d’Amaltruda (“Udelardus filius qui sum Amaltrude femine”) jurà fidelitat als comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I i Almodis, en una data compresa entre els anys 1053 i 1066. En aquesta interessant convinença o pacte feudal s’establí què havia de fer Udalard en el cas que hi hagués una guerra entre els comtes de Barcelona i els comtes de Besalú. En el text d’aquest document, en què Udalard es decantà clarament vers el bàndol barceloní, és esmentat el “castrum de Castilione”, el castell de Castelló d’en Bas. Els castells de Castelló i el de Milany, a banda i banda de la serra, formaven el patrimoni primerenc d’aquesta família d’Udalard, els futurs vescomtes de Bas.
L’any 1078, en un document també conservat en el Liber feudorum maior, el mateix Udalard (“Uzalardus”) jurà fidelitat al nou comte de Barcelona, ara Ramon Berenguer II.
A partir d’aquesta data, ja surt sovint esmentat el castell de Castelló, que tenia un paper important dins el conjunt de castells que s’estenien pel vescomtat de Bas. Segons Francesc Caula, en un document sense data fet entre els anys 1066 i 1097 apareix novament esmentat el “castro de Castilionis”.
En el testament de la vescomtessa de Besalú, Ermessenda, de l’any 1119, signa, com a marmessor, un Arnau Guerau de Castelló (“Arnallum Geralli de Castellione”), que segurament era el castlà que tenia aquesta fortificació pels vescomtes. De fet, d’acord amb els estudis de Joan Pagès, durant els segles XII i XIII sovint apareixen esments de diversos castlans de Castelló d’en Bas. L’any 1122 és mencionat un Dalmau de Castelló, que signa un document conjuntament amb el seu germà, que era l’Arnau Guerau suara esmentat; per aquest instrument, el vescomte Udalard de Bas donava a l’abat de Sant Benet de Bages tots els drets i els mals usos, dels quals els seus avis Udalard i Ermessenda, el seu pare Pere Udalard i ell mateix s’havien apropiat injustament. Aquests drets havien estat sostrets indegudament als pagesos de la parròquia de Sant Pere de les Preses. L’any 1155 torna a aparèixer en un altre document Arnau Guerau.
La història del castell de Castelló, com ja hem dit, resta estretament lligada a la de la casa vescomtal de Bas. Apareix esmentada de bell nou aquesta encimbellada fortificació en un document de l’any 1126, una concessió feta pel comte Ramon Berenguer III de Barcelona al senescal Guillem Ramon de la batllia de Pere, fill d’Udalard, vescomte de Bas i de totes les honors que tenia en morir el seu pare. En aquest document, publicat per Francesc Monsalvatje, són esmentats els castells de Milany, de Castelló (“castro Castilionis”), Mont-ros, Beuda, Catllar (“Castlar”) i Montagut. Pere Udalard morí poc més tard i la possessió del vescomtat passà a la seva tia àvia, Beatriu de Bas, casada amb Ponç Hug de Cervera, i a llurs fills Pere i Ponç.
A partir d’aquest moment, els vescomtes de Bas normalment visqueren cada cop més lluny del vescomtat, i progressivament Castelló degué perdre el paper important i central que potser havia tingut al segle XI. Hug de Cervera, vescomte de Bas, morí a Sardenya l’any 1185, després de viure-hi uns anys. En el seu testament, fet l’any 1175 i publicat modernament per Francesc Monsalvatje, signà com a testimoni Dalmau de Castelló (“Dalmatii de Castiliono”), que tenia aquest castell de Castelló pel vescomte.
Després d’això encara apareixen diversos nous esments d’aquests castlans de Castelló. L’any 1183, surt Dalmau de Castelló, que signa en un document de venda per Bernat de Balbs. Segons Joan Pagès, en una concòrdia establerta entre el vescomte Hug i l’abat Ramon de Sant Benet de Bages, signada l’any 1197 en presència del rei Pere I i motivada per les extorsions que sotmetia el vescomte al monestir de les Preses, Guerau de Castelló també hi féu de testimoni.
El fet que els vescomtes tinguessin la residència habitual a l’illa de Sardenya motivà que haguessin de nomenar un lloctinent per tal que regís el vescomtat. Hug de Cervera nomenà com a lloctinent el seu germà Ponç, casat amb Marquesa i pare de Pere de Cervera. Aquesta dualitat entre qui tenia el títol i el qui feia la funció de vescomte fou motiu de diversos enfrontaments, especialment al final del segle XII.
Després d’unes generacions els lloctinents dels vescomtes s’acabaren considerant i anomenant ells mateixos vescomtes de Bas. L’any 1240 Simó de Palau —fill d’Eldiarda de Torroja— encara es titulava “lloctinent de Pere, vescomte d’En Bas”; l’any 1243 ja signava, en canvi, com a vescomte. El rei Jaume I li confirmà la possessió del vescomtat.
L’any 1245 Simó de Palau, ja com a vescomte de Bas, va retre homenatge a Berenguer de Puigpardines, abat del monestir de Sant Benet de Bages, pels feus que el vescomte tenia per l’abat a la parròquia de les Preses. En aquest document també apareix esmentat el castlà de Castelló que era anomenat Dalmau. El testament d’aquest Dalmau de Castelló és de l’any 1275.
Entre els anys 1265 i 1277, segons Joan Pagès, hi ha documentat un Guerau de Castelló, que era casat amb Sicília. En aquesta darrera data Guerau féu un contracte d’establiment a Pere Bernat de Castelló i a la seva muller Saurina per a l’ús d’una rovira o bosc de roures situada sota el castell de Castelló. Segons aquest Joan Pagès, aquesta família de castlans tenia en feu dels vescomtes de Bas diversos béns seents a les parròquies de Falgars, Joanetes i Amer.
L’any 1262, el vescomtat restà lligat al comtat d’Empúries, ran del casament de Sibil·la de Palau i el comte Hug V d’Empúries. Tanmateix, però, l’any 1280 el vescomtat fou venut al rei Pere II.
Segons Francesc Caula, en un document de l’època de Jaume II, Castelló és considerat una roca (“rocam vocata de Castelló”) i hom manifesta que no era castell ni posseïa termes (tot i que sembla que en depenien les parròquies de Joanetes, Sant Esteve d’en Bas i les Preses). En un document més tardà, del 1328, Alfons III reconegué Castelló novament com a castell i afirmà que era posseït com a alou pels vescomtes de Bas, els quals ni li havien de donar la potestat. Fos com fos, aquests dubtes demostren força clarament que aquest castell ja havia perdut bona part de la seva funció i de la seva importància.
Després del 1280 —data en què passà a la corona—, el castell encara tornà a dependre dels vescomtes de Bas. L’any 1285 el vescomtat fou retornat als comtes d’Empúries, Ponç Hug, fill de Sibil·la i d’Hug.
De fet, és, però, prou significatiu, tenint en comte la importància del castell, que el castlà d’aquesta fortificació, anomenat Berenguer de Castelló, que féu testament l’any 1296, renunciés, abans d’aquesta data, el castell i se n’anés a viure al castell d’Hostoles. En el testament deixà el domini útil del castell d’Hostoles a la seva muller Elisenda i a llur fill Guillem. El darrer document on, segons Joan Pagès, surt esmentat un membre de la família Castelló és el de l’any 1305, quan Sicília, la vídua de Guerau de Castelló, féu testimoni en la venda d’una cabana situada a la parròquia de Joanetes.
Segons Francesc Monsalvatje l’any 1323 Marquesa de Cabrera, comtessa d’Empúries, manava els homes de Castelló d’en Bas que reconeguessin Ramon d’Empúries com a senyor. Segons el mateix autor, l’any 1338 Pere III donà a Ramon d’Empúries en franc alou tots els drets que tenia al castell i a la parròquia de Castelló d’en Bas i a Sant Pere de Falgars. Tanmateix, en morir Ramon d’Empúries tornà a la corona. Així, l’any 1339, Pere III es comprometia a no donar, ni vendre ni bescanviar ni alienar el vescomtat de Bas i, evidentment, Castelló d’en Bas.
El vescomtat de Bas passà a ésser part, l’any 1351, del ducat de Girona, creat per al primogènit, el futur Joan I. L’any 1353 el sobirà concedí, però, el vescomtat de Bas a Bernat de Cabrera. Així s’uniren els vescomtats de Bas i de Cabrera. L’any 1381, tal com diu Francesc Monsalvatje, el rei retornà el vescomtat —després d’haver estat confiscat el 1364— a Bernat de Cabrera. En aquest document són esmentats els llocs de Mallol i de Castelló i també el castell de Castelló (“loco seu castro de Castello”).
Els territoris del vescomtat de Bas, al final del segle XVI, passaren a la família Montcada i al segle XVIII, per matrimoni, a la casa de Medinacelli. (JBM-MLMS)
Església
Actualment només resten algunes parets d’aquest castell de Castelló, que encara permeten, però, d’endevinar-ne les característiques. Al cim de la penya hi havia l’edifici principal, emmurallat, amb una longitud total d’uns 30 m, a l’extrem oriental del qual ara encara resta la capella de Sant Miquel. A la cara de tramuntana hi ha un dels panys de paret més ben conservats de tot l’edifici; és format per pedres treballades i força grosses i el podem datar cap al segle XIII. També hi ha importants restes de parets, amb pedres escairades i amb una alçada de fins a uns 6 m, a la banda occidental, molt més estreta.
Al costat meridional d’aquesta construcció hi ha una petita esplanada amb una llargada d’uns 40 m, tancada a la banda est i sud pel cingle i al costat de ponent per un mur, en el qual encara podem veure algunes espitlleres. Al cantó meridional d’aquesta esplanada hi ha restes d’una possible cisterna, amb uns 2,8 m d’ample per uns 5,5 m de llarg i amb uns murs llargs que tenen un gruix de 140 cm; era coberta amb una volta.
A ponent del castell i d’aquest recinte hi ha un primer vall, amb uns 6 m de fondària i uns 8 m d’ample. Uns metres més enllà hi ha l’anomenat Portell o pas enclotat, que podia fer de segon vall. Des d’aquest indret d’una banda surt el camí que va a Pibernat i Falgars, de l’altra el que s’enfila al castell i, en tercer lloc, hi comença el camí que davalla cap a Joanetes i Hostalets. En aquest darrer camí hi ha restes de paviments, formats per lloses o pedres clavades a terra. Aquests empedrats, tot i que segurament tenen un origen antic, deuen haver estat refets nombroses vegades. (JBM)
Bibliografia
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas del condado de Besalú, vol. I, Imprenta y Librería de Juan Bonet, Olot 1892, pàg. 218; vol. V, Olot 1898, pàgs. 15, 30, 34, 55, 103, vol. XI, Olot 1901, pàgs. 41, 416, 421, 503; vol. XII, Olot 1902, pàgs. 48, 56, 362; vol. XV, Olot 1908, pàgs. 330, 355, 381, 387; vol. XVIII, Olot 1910, pàg. 5; vol. XIX, Eusebi Simó, Girona 1908, pàgs. 239, 323, 412.
- Joaquim Botet i Sisó: Província de Gerona, dins Geografía General de Catalunya, Barcelona s.d., pàg. 94, 792.
- Cèsar August Torras: Pirineu català. Comarca d’Olot, Barcelona 1910, pàg. 150.
- Francesc Miquel i Rosell: Liber feudorum maior, vol. II, Centro Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1945, pàg. 195, vol. II, Barcelona 1947, pàg. 27.
- Francesc Caula: Jalones de la Historia. Los castillos de la Casa de Bas, Barcelona 1946, pàgs. 9 i ss.
- Joaquim Pla i Cargol: Plazas fuertes y castillos en tierras gerundenses, Girona-Madrid 1953, 2a. ed., pàg. 215.
- Jaume Sobrequés i Vidal: Els barons de Catalunya, ed. Vicens-Vives, Barcelona 1957, pàg. 41.
- Pere Català i Roca, Miquel Brasó i Vaqués i Armand de Fluvià i Escorsa: Castelló de Bas i noticia del vescomtat de Bas, dins Els castells catalans, vol. III, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1971, pàgs. 115-123. (ISB)