Situació
Una perspectiva de les ruines del castell.
J. Bolòs
Castell o casa forta situada al vessant de la muntanya, als boscs del mas Toralles, més amunt de l’església de Puigpardines. Des de l’edifici hom pot albirar una part de la plana d’en Bas, que s’estén al seu dessota.
Mapa: 294M781. Situació: 31TDG523659.
Si hom ve d’Olot pot agafar a carretera de Sant Privat d’en Bas. Abans d’arribar al Mallol, cal girar a mà esquerra i seguir la carretera que mena a Joanetes. Aproximadament 1 km més enllà, hom pot agafar o bé la carretera que porta a l’església de Puigpardines o bé, una mica abans, el camí carreter que duu a la casa de Toralles, que és situada al costat de l’església esmentada. Seguint el camí, pocs metres abans d’arribar a la casa, a mà dreta hi ha una pista que puja cap al bosc. Havent agafat aquesta pista i havent deixat la rodalia de la masia, en la primera bifurcació cal enfilar-se cap a mà dreta; més enllà, cal deixar, en canvi, un segon trencall, també a la dreta. Poc després d’aquesta darrera bifurcació hom veurà les parets del castell a mà dreta. (JBM)
Història
El lloc de Puigpardines ja és esmentat en un document de l’any 986 (“Pugo Pardinas”).
Tal com assenyala Joan Pagès, sembla que uns dels primers senyors de Puigpardines foren Mir de Puigpardines i el seu fill Guillem Mir, documentats entre els anys 1060 i 1088. Uns Guillem de Puigpardines i Ramon de Puigpardines que devien viure, respectivament, cap a l’any 985 i l’any 1010, són purament llegendaris.
Segons Francesc Caula, Guillem Mir fou succeït pels seus nebots Berenguer i Ramon, fills de Pere Guerau i de la seva muller Sicarda. En aquesta època, els senyors de Puigpardines degueren participar activament en la fundació d’un priorat de canonges augustinians en aquest lloc de la Vall d’en Bas, esdevinguda cap a l’any 1131.
L’any 1175, Hug de Bas, abans d’anar-se’n a Sardenya, concedí a Ramon de Puigpardines i al seu fill Berenguer la vegueria del vescomtat de Bas, a canvi del pagament de 50 morabatins d’or. Aquest fet permeté que augmentés ràpidament el poder i prestigi d’aquesta família, els membres de la qual aviat arribaren a ésser uns dels senyors més importants de la vall. Degué ésser en aquesta època —darrer quart del segle XII— quan fou construïda la casa forta que, molt malmesa, ha arribat fins a nosaltres. Berenguer de Puigpardines surt documentat fins l’any 1228.
El fill de Berenguer fou Ramon de Puigpardines, casat amb Beatriu d’Avià, el qual, l’any 1265, comprà el castell de Creixenturri, al Ripollès. Els fills de Ramon i de Beatriu foren Ramon, senyor de Creixenturri, Berenguer, veguer del vescomtat de Bas, i Galceran de Verntallat, que ha estat considerat ascendent del cabdill dels remences. Segons Joan Pagès, el darrer cop que surt documentat el pare, Ramon de Puigpardines, és l’any 1278, data en què signa un document juntament amb el seu fill: “Raimundi de Podiopardinarum vicarii de Basso et Berengarii de Podiopardinarum filii sui”. Abans del 1294 ja havia d’haver mort.
L’any 1294 ja apareix Berenguer de Puigpardines que actua sol com a veguer de Bas. Segons Joan Pagès l’any 1301 surt en una reunió, possiblement celebrada al Mallol, on intervingueren els principals senyors del vescomtat: Arnau de Vilanova, Arnau de Bas, Ramon de Sant Romà, Bernat del Coll i el germà de Berenguer, Galceran de la força de Verntallat; en aquesta assemblea foren tractats els problemes plantejats per l’enfrontament que s’havia esdevingut entre el vescomte Hug de Bas i el rei catalanoaragonès. També hi eren presents Bernat d’Estanyol, procurador del vescomte, Berenguer de la Pinya, batlle de Sant Privat, i Bernat de Coromina.
Surt esmentat el fill de Berenguer de Puigpardines, que també s’anomenava Berenguer, en documents de cap a la meitat del segle XIV, fins a l’any 1362.
D’ençà de l’any 1364, hi ha esments de Sibil·la, senyora de la casa i força de Puigpardines, que es casà amb Andreu Martí de Vallterra, cavaller valencià; Sibil·la possiblement era filla de Berenguer. Surt en documents fins l’any 1393.
En aquest època, els senyors de Puigpardines ja no devien viure normalment a la força de la Vall d’en Bas, en la qual devia habitar algun dels procuradors. La casa forta, de fet, ja havia perdut la raó d’ésser. Sibil·la fou succeïda per la seva filla Caterina, que l’any 1383 era casada amb Jaume Soler, cavaller de València. N’era procurador a Puigpardines Bartomeu Felló, el mateix que ja havia fet de procurador de la seva mare.
D’ençà del 1404 apareix en els documents com a senyor de Puigpardines, Pere de Vallterra, donzell; morí cap a l’any 1434. Els afers dels senyors de Puigpardines a la vall d’en Bas eren a mans dels procuradors o dels notaris que tenien al País Valencià.
D’altra banda, l’any 1404, Pere de Vallterra establí a Pere Soler la casa forta de Puigpardines amb la seva devesa, les rieres o cursos d’aigua, la masoveria de Casadavall i la coromina del Pou. És molt interessant veure què era el que formava el nucli del domini dels Puigpardines a la Vall d’en Bas. Els terratrèmols del 1427 i del 1428 acabaren d’ensorrar una construcció ja força malmesa i mig abandonada. L’any 1438 tot es devia trobar en tan mal estat —i la situació demogràfica estava canviant tant— que Jaume Soler i el seu gendre Jaume renunciaren a la casa de Puigpardines, retornant el domini útil al nou senyor del lloc, el vescomte de Bas. L’any següent, el 1439, els Soler signaren un nou contracte d’establiment, però en unes condicions molt més favorables per a ells; en lloc de pagar 46 sous i 3 quarteres de forment tal com feien abans, només havien de lliurar un cens de 20 sous barcelonesos de tem i 2 quarteres de blat.
D’altra banda, per entendre el que acabem de dir, cal pensar que els Vallterra, que sembla, cap a l’any 1437 alienaren en els vescomtes de Bas el domini directe dels béns que tenien a la Garrotxa.
L’any 1475 els Soler vengueren els drets que tenien sobre l’antic nucli de la senyoria dels Puigpardines a Joan de Toralles, sabater de la vila de Camprodon. Els Toralles degueren aprofitar els carreus de la casa forta per a bastir el mas Toralles, segons parer de Joan Pagès, al mateix lloc on hi havia hagut la masoveria Casadavall. (JBM-MLMS)
Església
Aquest castell tenia gairebé una planta quadrada amb uns costats d’uns 14 m. Hi havia també una torre adossada a la façana sud-est, amb una longitud de 6,20 m i una amplada de 5,40 m. De molts dels murs d’aquesta construcció, o en resta només algun pany de paret o bé sols en podem endevinar la localització aproximadament pel relleu del terreny.
A la façana del nord-oest, tanmateix, encara hi ha un tram de paret amb una longitud de 5,50 m i amb una alçada d’uns 6 m. El gruix del mur és d’uns 110 cm. Ran de terra hi ha una doble renglera d’espitlleres, l’alçada de cada una de les quals —uns 45 cm— correspon a dues fileres de carreus. Hi és notable una clara alternància de les espitlleres de la renglera de dalt amb les de la de baix; en total n’hi ha nou en el tros de paret que s’ha conservat. Una mica més amunt hi ha un permòdol (o potser una imposta). A l’extrem de llevant d’aquest mur, en aquest nivell més alt, sembla que hi havia una obertura. Els carreus d’aquesta paret són més aviat grossos; fan, per exemple, 25 cm d’alt per 35 cm de llarg, 20 cm per 50 cm, etc. El morter de calç que hi ha entre les pedres és més aviat dur.
A uns 19 m d’on sembla que hi havia la paret nord-est del cos central del castell s’endevina l’existència d’un altre possible mur. A l’interior del recinte també hi ha restes de diverses parets, molt malmeses però, i potser d’una arcada. De la torre meridional només es conserva una alçada d’uns 180 cm. Els seus carreus són molt semblants als de la resta de l’edifici (25 cm d’alt per 40 cm de llarg, etc.).
Als costats de migjorn i de ponent d’aquesta fortificació hi ha un vall amb una amplada de més de 5 m que, sobretot al sector de ponent, és força profund.
Per tot allò que ha restat d’aquest edifici sembla que devia ésser una força o castell del segle XII o, com a màxim, potser de la primeria del segle XIII. (JBM)
Bibliografia
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas del condado de Besalú, vol. V, Imprenta i Librería de Juan Bonet, Olot 1893, pàg. 122 i ss; vol. XXVI, Olot 1915, pàgs. 59 i ss.
- Francesc Caula i Vegas: Breves comentarios a la Crónica de Puigpardines, “Pyrene”, núm. 25 (reimprès a “Recull d’articles i treballs”, vol. III, Amics de Sant Joan les Fonts, Sant Joan les Fonts 1984, pàgs. 65-75).
- Luis Monreal i Martí de Riquer: Els castells medievals de Catalunya, vol. I, Barcelona 1955, pàg. 175.
- Pere Català i Roca: Castell de Puigpardines, dins “Els Castells Catalans”, vol. III, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1971, pàgs. 140-142.
- Joan Pagès i Pons: Els senyorius alodials en el vescomtat de Bas a la baixa edat mitjana, vol. I, Girona 1987, pàgs. 43-55. (ISB)