On hi havia hagut la casa forta o força d’Estanyol, actualment hi ha una masia restaurada. La primera notícia que tenim d’aquest lloc d’Estanyol és, segons Joan Pagès (Joan Pagès: Els senyorius alodials en el vescomtat de Bas a la baixa edat mitjana, vol. I, Girona 1987, pàgs. 28-31), de l’any 1040, quan Adalès (o Adelaida) d’En Bas llegà el mas Estanyol al seu nebot Adalbert (mansum de Stagnolo qui est in Bas, quod tenet Giscafredus cum sua tenencia). Amb els anys, els possessors aloers d’aquest mas Estanyol, que segurament eren emparentats amb la noblesa local, esdevingueren membres importants de la baixa noblesa del territori. Quan en tornem a tenir notícies ja és, però, al segle XIII. En un document de l’any 1272, segons F. Caula (Francesc Caula: El règim senyorial a Olot, Olot 1935, pàgs. 28, 37 i 46), ja surt esmentada una casa forta o força d’Estanyol (“forcia de Stagneolo”), al terme de Sant Esteve d’En Bas. En aquest moment apareix documentat, com a senyor d’aquest lloc, Arnau d’Estanyol. Segons Joan Pagès (ob. cit., pàg. 175) els senyors d’Estanyol tenien uns masovers a la seva casa forta i també en d’altres masos que en depenien: mas Casals, mas Fagella, mas Ciris, mas Tremoleda, mas Farraginal, mas Serrica, masoveria de Pont i mas Cot. Arnau d’Estanyol fou succeït per Berenguera, que Francesc Caula trobà en instruments datats entre els anys 1292 i 1305; fou casada amb Bernat de Coll, senyor de la casa de Coll, a la vall de Ridaura. Llur filla, Brunissenda, maridà amb Berenguer de Farners, cavaller de la força de Salou (“forcia de Çalou”), de la comarca de la Selva. El patrimoni que tenien, segons trobà F. Caula en un testament de l’any 1320, fou llegat a un benefici instituït a l’altar de la Santíssima Trinitat de l’església de Sant Feliu de Girona. No obstant aquesta referència, després d’aquesta data, continuem trobant senyors d’Estanyol. L’any 1356, d’acord amb Joan Pagès, Alamanda d’Estanyol, que es casà amb un home anomenat Tortosa de Rec, tenia aquesta casa forta i d’altres possessions a la mateixa parròquia de Sant Esteve d’En Bas i també a les parròquies de Begudà, Sant Joan les Fonts i Montagut. L’any 1393, també segons Joan Pagès, Guillem Seixà tenia residència a la casa forta d’Estanyol. Aquest donzell, casat amb una dona anomenada Constança, havia rebut aquest patrimoni dels Estanyol per una donació en vida de la seva tia Alamanda, la qual continuava essent usufructuària dels béns cedits. Vers l’any 1399, Alamanda d’Estanyol morí. En aquesta data Guillem de Seixà prengué possessió davant un notari i de testimonis de tota la senyoria que havia estat de la seva tia. Segons explica el document, per a fer això entrà dins la casa d’Estanyol, tancà la porta forana amb el forrellat i la tornà a obrir. Després li fou lliurada una embosta de terra dels diversos camps de la casa i li foren presentats els pagesos que en depenien, els quals se sotmeteren i s’obligaren a pagar els censos, tasques, agrers, delmes, a retre-li homenatge i a ésser-li fidels, tal com ho eren amb l’anterior senyora del lloc. Guillem de Seixà fou succeït, l’any 1403, pel seu fill anomenat també Guillem.