Situació
La torre del castell des del costat de migjorn, molt malmesa.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Les ruïnes del castell, sota les quals s’arredossa l’església de Sant Andreu, s’estenen al cim d’un serral que es dreça a la banda ponentina del terme, prop de la carretera de Manresa a Vic, des d’on es fa ben albirador. Long. 2°04’52” - Lat. 41°49’19”.
Per a visitar les ruïnes del castell i l’església cal agafar la carretera esmentada. Després del quilòmetre 25 hi ha, a mà esquerra, un camí carreter que, en poca estona, mena als peus del turó on són encimbellades les construccions medievals. (FJM-AMB)
Història
Aquest castell tingué la missió de defensar el terme de Moià, i és un dels pocs on els senyors no ho eren del terme, ja que la formació de la vila de Moià en un alou comtal féu que el domini civil restés pels senyors de la vila o a les pròpies autoritats locals o reials. El terme del castell, que suposem que devia ésser el mateix que el de Moià, comprenia l’actual terme municipal, excepte la zona nord-occidental corresponent a l’antic terme del castell de Rodors.
Les restes del castell semblen molt homogènies, però podria ser que la part més antiga correspongués, com en tants d’altres castells, a la torre, i els murs exteriors i altres dependències fossin construïdes posteriorment.
El castell es documenta el 912 encara com a castell de Moià, si bé a partir d’aquesta data ja no apareixerà més amb aquest nom. El 915 ja es documenta el terme de Clarà corresponent a la part occidental del terme i el 916 es documenta el castell de Clarà al terme de Moià, que serà la forma més habitual de situar els béns en aquest.
Aquest castell formava part del lot de castells adjudicats en dot a la comtessa Ermessenda de Carcassona. El domini eminent estava en mans dels comtes de Barcelona. Els feudataris principals foren els senescals del comte de Barcelona, primerament Amat Elderic tingué aquest castell en feu comtal, i com a tal entre el 1057 i el 1058 jurà fidelitat a la comtessa Almodis per diversos castells i entre ells figurava el de Clarà. No sabem res més sobre la continuïtat d’aquesta família en el domini del castell de Clarà, ni de Ramon Miró d’Aguda ni de Pere Amat, cunyat i fill respectivament d’Amat Elderic. No tornem a tenir notícies sobre el castell de Clarà fins al 1136 quan el senescal Guillem Ramon de Montcada feu jurament de fidelitat i un conveni amb el comte Ramon Berenguer IV sobre diversos castells, entre els quals figurava el de Clarà que el tingueren fins al 1202. El domini del principal feudatari es tornà a perdre i el 1246 el rei Jaume I permutà al bisbe de Vic el castell i vila de Moià i “el castell de la qual diuen Clarà” amb tota la jurisdicció i en alou franc i lliure, encara que sembla que els bisbes de Vic volgueren arrodonir el domini tot permutant, el 1260, a la canònica de l’Estany, l’església de Moià; no creiem que aquest domini durés, ja que el 1288 el rei Alfons II va vendre el castell de Clarà i les viles de Moià i Santpedor, per recuperar-los deu anys més tard.
Els castlans degueren pertànyer a la família Gallifa primer, i a la Rocafort després, per vinculació matrimonial. Primerament apareixen dos castlans de nom Ramon, però un fill de Maria i l’altre d’Adaltrud, que en una data incerta, segurament entre el 1057 i el 1058, com en el cas d’Amat Elderic, juraren fidelitat al comte Ramon Berenguer I i a la comtessa Almodis pel castell de Clarà. Un d’aquests Ramons morí aviat i aleshores el seu fill Bernat Ramon de Gallifa, el 1065, feu un conveni i un jurament sagramental als esmentats comtes pel castell de Clarà. El 1178 la castlania ja havia passat als Rocafort però no sabem quan finí el seu domini en la castlania.
A partir del segle XIV el domini del castell de Clarà i de la vila de Moià segueix el mateix curs que el ja esmentat al final del segle XIII. El rei se’n serveix per a solucionar els problemes econòmics més peremptoris que tenien com a final la redempció dels propis moianesos i el rei recuperava el domini sense haver de fer cap despesa econòmica, només jurava que no vendria mai més la vila fins que la tomés a vendre, i la tornés a recuperar, i així el castell de Clarà i la vila de Moià romangueren sota el domini reial.
Actualment el castell és una pura ruïna i, malgrat que la torre es troba esberlada i li falta una gran part, es pot reconstruir fàcilment la seva antiga estructura fins al primer pis. (ABC)
Castell
Planta i alçat de les construccions que encara resten del castell.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Entre les nombroses restes que romanen escampades a l’esplanada del turó, les més destacables les constitueixen les de la torre mestra, les quals ocupen l’indret més alteros, bo i dominant la resta d’esfondralls que es despleguen al seu entorn.
La torre és una construcció cilíndrica, ara força malmesa, que pren volum mitjançant unes parets de 205 cm de gruix, aixecades a partir d’un pla circular, el diàmetre exterior del qual fa 680 cm, mentre que l’interior arriba només als 270 cm. El que resta dempeus de la torre assoleix 4,90 m d’alçada fins a un breu desgruixament del mur intern (20 cm), d’on arrenca una cúpula de pedra, actualment mig esfondrada, que es tancava amb un arc de 210 cm, sobre els quals encara s’aguanten uns 70 cm més de les parets que tanquen el recinte; això vol dir, doncs, que l’alçada total que mostra ara la torre és de 7,70 m.
Pel que fa a la cúpula, que cobreix el primer i únic nivell actual, aquesta, a desgrat de trobar-se malmesa, no presenta cap obertura central, per tal com en aquest espai encara resta tancada.
No hi ha cap indici patent de cap obertura, bé que alguna, potser fins i tot una porta, podria situar-se al cantó de migdia, on les parets han caigut totalment. Diem això perquè, si la cúpula restava totalment closa, de no haver-hi un accés, aquest nivell restaria totalment incomunicat i alhora inutilitzat, tret que l’obertura de la cúpula se situés en un lateral, cosa que també sembla possible.
Un detall del mur exterior de la torre del castell, el qual mostra un bonic aparell fet amb carreus escantonats a cops de martell i posats a trencajunt fent filades.
F. Junyent-A. Mazcuñan
L’aparell amb què ha estat obrada aquesta construcció rodona és fet amb blocs de pedra de mides mitjanes i escantonats barroerament, però disposats formant filades horitzontals força ben marcades. Quant a l’aparell de la cúpula, aquest mostra un aspecte més barroer, per tal com aquest element arquitectònic es tanca amb pedres sense escantonar, disposades irregularment, tot i que, dins el desordre, s’endevinen un seguit de filades concèntriques que s’empetiteixen progressivament fins a cloure definitivament aquesta coberta.
El morter que hom emprà per tal d’unir i enfortir els carreus que conformen els murs és de color blanquinós tirant a beix i ha estat pastat amb una sorra de gra molt fi barrejada amb calç abundant.
Com sigui que la torre és mig esfondrada, els nombrosos esvorancs que la perforen permeten de veure com l’espai comprès entre les dues filades que delimiten el mur ha estat emplenat amb reble, és a dir, amb pedres fragmentades disposades caòticament, barrejades amb morter.
La cisterna del castell, mig tapada, però que encara deixa veure una part important del seu mur.
F. Junyent-A. Mazcuñan
A tocar de la torre i vers ponent, hi ha una cisterna circular de 290 cm de diàmetre intern, que s’enfonsa fins als 265 cm. El gruix de les parets que la conformen és d’uns 70 cm. Hom l’ha aparellada amb blocs de pedra de mides mitjanes, però quelcom més petits que els de la torre i ensems més ben escantonats, els quals es disposen en filades horitzontals, reblerts amb el mateix morter que hem descrit en l’aparell de la torre. Altrament, hom devia haver revestit totalment amb argamassa l’interior de la cisterna, cosa que es pot deduir dels pegats d’arrebossat que encara resten encastats als murs.
Les altres restes del castell, desplegades, tret de la banda ponentina, a tot el voltant de la torre, són formades per un conjunt de dependències que, segons l’indret, es fan més o menys patents, puix que les parets que les conformen adés amb prou feines s’endevinen, adés assoleixen els dos metres, passant per multitud d’alçades intermèdies.
A la banda de tramuntana hom distingeix perfectament dues estances de pla trapezial, de les quals la situada vers ponent, que té unes dimensions més reduïdes, resta, en part, escapçada vers migdia per la torre, mentre que l’altra, en no trobar cap impediment, s’allargassa gairebé fins a l’altre extrem de la torre tancant el conjunt vers ponent. La primera fa 4,70 m X 4 m, mentre que la segona ateny 8 m × 3,30 m, ambdues, però, delimitades, a l’exterior, amb un mur de 110 cm de gruix i, a l’interior, amb una paret mitgera de 90 cm, la qual s’estira, bé que amb dues obertures, fins als 13,5 m, bo i penetrant a l’estança sud-oriental i deixant un estret passadís mitjançant el qual hom es pot traslladar d’una sala a l’altra a través d’una de les obertures que, com l’altra, devia fer de porta. L’habitacle de ponent encara mostra dues obertures més, consistents en una espidiera oberta a tramuntana i en una altra porta, oberta a migdia, mitjançant la qual es comunica amb un petit compartiment, a manera de rebedor, que mostra una porta exterior i una arcada interior que continua comunicant amb el passadís i de la qual encara resten uns fragments de l’arrencada de l’arc que la rematava.
Les altres dues estances, és a dir, les situades a migdia, són formades per dos habitacles, dels quals el de ponent adopta forma trapezial, mentre que el de llevant, tot i que tendeix a aquesta forma, mostra un perímetre més irregular. La primera fa 5,30 m de llargada per 3,40 d’amplada i és perforada per dues portes: una d’exterior situada a migdia i una altra al cantó oposat que comunica amb un recinte molt reduït (2,10 × 1,30 m), en el qual hi ha una altra porta que surt a l’exterior pel cantó de ponent.
La darrera estança, que fa uns 4,30 m X 3,30 m, no mostra clarament cap obertura, bé que, a tramuntana, sembla que se n’endevinen dues, de les quals una es devia obrir al rebedor i l’altra devia donar al passadís salvant un desnivell resolt amb una esglaonada, de la qual encara queden vestigis.
Pel que fa al gruix dels murs exteriors d’ambdós compartiments, aquest continua tenint, com en els altres, 110 cm, i la paret mitgera que les uneix, per la seva part, en fa 70.
L’aparell ha estat obrat amb carreus mitjans, escantonats a cops de maceta i disposats en filades horitzontals. El morter que els trava, tot i que conté calç, és més terrós que el de la torre, bé que manté el mateix color.
Hom pot datar la torre com a una construcció obrada el segle XI, mentre que la resta de construccions són de datació imprecisa, bé que pertanyen a l’època medieval. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Pere Català i Roca i Josep M. Planella i Riera: Castells de Moià, Clarà, Rodors i Nou de Moià, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1976, pàgs. 667-681.