Situació
Vista del conjunt amb els vestigis del castell i l’antiga església parroquial de Sant Urbà, a mà dreta.
ECSA - J.A. Adell
A la petita vall de Montclús, davant de l’embassament de Camarasa, tot aprofitant unes roques, trobem les restes del castell i de l’antic poblat de Montclús i l’església de Sant Urbà.
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG197482.
Per a arribar-hi cal sortir de Santa Linya, poble situat a 5 km de les Avellanes (sobre la carretera de Balaguer a Àger), des d’on cal prendre la pista que mena a l’estació del ferrocarril i desviar-se a la primera cruïlla, a l’esquerra, per una pista que s’enfila cap a l’altiplà. Cal no deixar mai aquesta pista, seguint sempre el tram més fressat, i en arribar a una cruïlla que es troba al pla cal agafar la pista de la dreta. A uns 7 km de Santa Linya, en ple descens cap a la vall de la Noguera Pallaresa, s’arriba a un pla, des d’on es veu, al nord, el conjunt de Montclús, situat a uns 200 m i a una cota inferior. Des d’aquí, cal prendre un corriol que baixa al barranc per unes escales de formigó i porta fins a l’església. Al costat hi ha les restes del castell. (JAA-JBM)
Història
La conquesta del lloc de Montclús degué produir-se vers l’any 1047, un cop fou conquerida definitivament la vall d’Àger als àrabs per Arnau Mir de Tost i el comte d’Urgell Ermengol III, el qual infeudà a Arnau aquest indret amb el seu castell. La primera referència documental data del 1060; es tracta d’una escriptura de donació atorgada a l’abadia de Sant Pere d’Àger per Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda, en la qual, entre moltes altres propietats, li cediren també la meitat del castell de Montclús. Cal dir que aquest castell tenia una importància estratègica considerable, ja que formava part de la frontera amb què els àrabs defensaven els passos de la serra de Montsec.
Una altra referència data de l’any 1073, en una escriptura per la qual l’abat d’Àger, Guillem, i els seus canonges, juntament amb Ponç Guerau I de Cabrera, la seva esposa Letgarda, filla d’Arnau Mir de Tost, i llur fill Guerau, infeudaren als germans Arnau i Guillem Isarn la meitat del castell de Montclús, tot expressant que era a la marca extrema d’Espanya, entre el castell de Santa Linya i el de Cas. També es donen en aquest document les afrontacions de la meitat de la fortalesa: a l’orient el riu, la Noguera [Pallaresa]; a migdia, el peu del mateix castell de Montclús i els termes de Santa Linya i Cas; a ponent els termes de Santa Linya i Cas; i al nord, els termes de Cas i Oroners.
Cal dir, abans de continuar, que la nissaga dels Isarn s’emparentà amb els Fluvià mitjançant el matrimoni de Nèvia, neboda de la muller d’Arnau Mir de Tost, amb Guillem Isarn, els fills dels quals, Arnau i Guillem, van rebre el feu de Montclús. D’altra banda, els Isarn formaren part del tronc dels castlans d’Àger. El Dr. Camps i D. Sangés han estat els que han relacionat el llinatge Fluvià amb els esmentats feudataris, de la manera com ja s’ha manifestat.
A la darreria del segle XIII, en morir el rei Jaume I l’any 1276, el vescomte Ramon Folc de Cardona posseïa el terme de Santa Linya, el qual comprenia els castells de Privà, Vilanova (de Bellpuig), l’Estardit, Moragues, Castellnou i Montclús. (FFLI)
Castell
Planta del castell, amb la restitució del perímetre del recinte poligonal central o castellet.
J. Bolòs
El castell, envoltat de cingles als costats sud i oest, és força complex. S’hi veuen transformacions dels edificis V \ originals i construccions de moments diferents. Hi veiem un castellet de planta poligonal, segurament l’element més antic, una ampliació feta posteriorment d’aquesta construcció original, una possible torre circular, una bestorre, situada a la banda septentrional, etc.
A la part septentrional del recinte, damunt del cingle que domina la vall, hi ha una petita elevació, un munt d’enderrocs, de planta circular, que podria correspondre a una torre primerenca, de la qual, però, no n’ha restat cap vestigi. Caldria una excavació arqueològica per a poder assegurar-ne les característiques.
Al sud-oest d’aquest munt d’enderrocs hi ha les restes d’un edifici de planta poligonal irregular, gairebé trapezial. El costat oest, que s’adapta al límit de l’espadat, és format per tres panys de mur de 3,2 m, 2 m i 5 m. De la banda nord sembla que sortia un altre pany de mur cap a la possible torre, amb una longitud d’uns 3,5 m; actualment només se’n conserven els primers 40 cm. A l’extrem sud, sembla que començava un mur de tancament que havia d’enllaçar amb l’extrem nord. D’aquest darrer mur resta, però, ben poca cosa, només un marge força refet. El gruix de les parets occidentals és de 100 cm i llur alçada, a la cara interior, és de 2,5 m. Són fetes amb uns carreus petits (15 cm d’alt per 20 cm de llarg) i ben arrenglerats, units amb morter de calç.
Sembla com si aquest edifici original hagués restat petit o hagués estat en part destruït. Fou ampliat, tant en superfície com en alçària. Per damunt de tot el mur oest hi ha 3 m més, amb una amplada de només 80 cm; aquesta pèrdua de 20 cm no correspon pas a un relleix del mur original, sinó a la superposició d’un mur més modern. Per damunt seu encara hi ha 1 m més de paret, molt estreta. Així mateix, la nova muralla s’estén més cap al sud (almenys uns 5 m més) i més cap al nord (almenys uns 2,3 m més). A la banda meridional sembla que arribà a tenir una amplada d’uns 6 m. Al sector septentrional encara fou potser més gran, si hi pertany la bestorre quadrangular que s’alça damunt de l’espadat, més enllà de la possible torre circular. A la banda oriental hi havia d’haver un mur de tancament, del qual no s’ha trobat cap resta; uns murs que hi ha en aquest sector sembla que són posteriors. A la banda occidental del mur, veiem que l’aparell constructiu d’aquesta segona etapa és diferent del de l’anterior. Els murs són fets amb carreus de mides més diverses, bé que també són arrenglerats en filades. Cal dir, però, que, per la cara exterior, damunt de l’espadat, la diferència entre les dues etapes no és tan gran. En relació amb aquest segon moment, cal situar les nombroses espitlleres que trobem al mur occidental: 8 en el sector que coincideix amb la part més vella i 2 més a l’ampliació més meridional. A la part baixa del mur hi ha també dues grans espitlleres, segurament obertes en un moment força més tardà que el moment en què es feu el castellet original. Al nord del castell, arran de cingle, hi ha l’església. (JBM)
Vestigis del vilatge
A l’est del castell i al sud-est de l’església, hi ha les restes del poble envoltades per tota la banda est i sud per un profund cingle. L’espai ocupat pel poble fa uns 55 m —d’est a oest— per uns 65 m —de sud a nord—. A l’interior, hi ha uns 15 habitatges, protegits per les mateixes característiques del relleu natural, cosa que fa que, en aquest indret, no calgués una muralla perimetral. Les cases, de les quals encara es conserven alguns murs amb alçades de fins a 3 m, són força grans. Els murs són fets amb un aparell normalment irregular, tot i que en una de les més meridionals hi trobem un opus spicatum. Tot i que caldria una excavació arqueològica per a poder arribar a conèixer bé l’urbanisme d’aquest poble rònec, en principi, sembla com si els habitatges estiguessin arrenglerats en tres o quatre línies, a part els situats en zones més marginals.
Un dels elements que crida més l’atenció en l’indret de Montclús és l’aprofitament que es fa d’un relleu natural molt trencat, tant per a construir el castell com també a l’hora de triar la situació de l’església i del poble. En principi, cal datar el castellet de planta poligonal cap al segle XI. No sabem si la hipotètica torre circular fou feta, però, en el mateix moment o bé en un moment anterior (o posterior). D’un moment poc o molt posterior és, en canvi, el segon recinte del castell. Per la seva banda, si no hi havia uns precedents anteriors, cal pensar que el poble es creà també cap al segle XI i que va continuar existint al llarg de tota l’edat mitjana, per ser finalment abandonat al final d’aquest període. (JBM)
Bibliografia
- Sanahuja, 1961, pàgs. 44, 46 i 59
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 233, 236, 446
- Fité, 1985, pàgs. 92, 97, 107 i 150
- Buron, 1989, pàg. 177