Santa Maria de Santa Linya (les Avellanes i Santa Linya)

Situació

L’església parroquial de Santa Linya és al nucli urbà del poble de Santa Linya, al peu del turó del castell.

Mapa: 32-13(327). Situació: 31TCG177443.

Per a arribar-hi cal seguir el mateix itinerari descrit en la monografia precedent. (CPO)

Història

La primera referència sobre l’església parroquial de Santa Maria de Santa Linya es consigna en la carta de franqueses atorgada pel comte Ermengol II d’Urgell als homes del castell de Santa Linya l’any 1036. El comte afranquí els habitants del terme de tot cens, excepte del delme i de les primícies, que reservava per a Santa Maria de Santa Linya i els seus preveres. També establí que els capellans de la parròquia fossin naturals del terme. L’any 1068 Arnau Mir de Tost li feu un llegat d’un cobertor, amb motiu de la mort de la seva esposa Arsenda. La parròquia de Santa Linya, segurament per donació comtal, fou incorporada al patrimoni de la canònica de Solsona abans de l’any 1097, en què ja consta en la butlla que el papa Urbà II adreçà a Santa Maria de Solsona. La vinculació a aquesta canònica és corroborada per les butlles posteriors dels anys 1151, 1180 i 1188; i per l’acta de consagració de Santa Maria de Solsona del 1163.

Fou sufragània seva l’església de Santa Margarida de Privà. Malgrat que molts autors han classificat aquesta església com un edifici romànic, es tracta d’una església bastida en època posterior, tot i que la seva capçalera és constituïda per un absis semicircular. (CPO)

Talla

A l’Arxiu Mas es guarda una fotografia (clixé Gudiol E-327) d’una marededeu de Sanya Linya de la qual, actualment, es desconeix la seva ubicació; no es troba en el seu lloc original, ni consta com a tal en la relació dels fons dels museus més propers (Lleida, Seu d’Urgell i Solsona). Les úniques dades conegudes, doncs, es basen en el clixé fotogràfic esmentat, fet als voltants del 1956, on consta com a procedent de la població de Santa Linya.

Fou probablement una talla de fusta policromada i coronada. Sembla que la mà dreta de la Mare havia estat manipulada, i probablement la posició primitiva fou la de presentar el palmell i els dits disposats verticalment i subjectant quelcom, tal com apareix a la imatge de Cubells. Al Nen li manca la mà dreta. La Mare seia en un escambell sense coixí d’estructura rectangular amb tres nivells, l’interior dels quals era més alt i ample que els altres, que anaven separats per unes motllures arrodonides; tenia un ample marxapeu semicircular. En tot era idèntic al model emprat en la imatge de la marededeu de Cubells.

La Mare anava vestida amb túnica ajustada de cos i mànigues i cenyida amb cinturó, del qual penjava pel davant un dels extrems; a partir dels genolls queia folgadament formant uns plecs tubulars que arribaven fins a terra, tot doblegant-se i fent la impressió de moviment. Els peus calçats sobresortien sota dos plecs molt convencionals en forma d’arc. La túnica tenia el coll rodó amb galó que penjava pel davant i treballat amb relleu estucat simulant pedreria i brodats de gran riquesa. Tots els trets esmentats segueixen també el tipus representat en la imatge de Cubells.

El mantell, posat damunt les espatlles, anava subjectat pel davant amb dues cadenes o cordons, agafats per dins del mantell a uns fermalls que en la part exterior (espatlles dreta i esquerra) eren decorats amb formes estucades simulant igualment pedreria i brodats. El voraviu o sanefa del mantell era també estucat amb motius vegetals estilitzats. La part dreta del mantell presentava la volada i el caient sinuós propi de les imatges del segle XIII, que envoltant el braç dret cau sobre els genolls i les cames i descriu una darrere i ampla corba abans d’arribar als peus. En aquest caient de roba els plecs eren rígids i massa simètrics, fet que diferenciava la imatge de Santa Linya, menys aconseguida, de la perfecció de la talla de Cubells.

El vel curt emmarcava el front i era recollit una mica enrere al nivell del pols, cosa que permetia veure una abundosa cabellera ondulada que queia per darrere les espatlles amb el vel. Aquesta solució es troba també a la imatge de Cubells. Tret, d’altra banda, que indica ja el moment de transició cap al naturalisme gòtic.

El rostre era molt ovalat: hi destacaven sobretot un nas llarg i ben perfilat i uns ulls grossos i arrodonits, emmarcats per unes amples i ben corbades celles. Els llavis esbossaven un somriure. Tenia el cos esvelt i majestuós i deixava veure un cert naturalisme tant en l’anatomia com en els vestits, però la imatge conservava encara la frontalitat i el hieratisme romànics. Aquests trets ens porten a afirmar que probablement aquesta talla era del mateix mestre o taller que la imatge de Cubells.

La figura del Nen era més malmesa que la de la Mare; presentava la part superior del cap una mica escapçada, potser pel fet que posteriorment se li va afegir una corona que no portava originalment. Anava vestit igual que la Mare i amb el mateix tipus de túnica i mantell. En aquest detall es diferenciava de la imatge de Cubells, on el Nen només portava túnica. Li mancava la mà dreta, amb la qual segurament devia beneir, mentre que l’esquerra presentava el palmell obert descansant sobre el genoll; desconeixem si duia quelcom. Estava assegut sobre el cantó esquerre de la falda de la Mare, i aquesta el subjectava per sota amb la mà, igual que la imatge de Cubells.

Aquesta imatge, pels seus trets i la riquesa de detalls, com també per la seva factura, s’allunyava dels tipus de representacions populars que abunden a la Noguera i a les comarques veïnes, properes a Lleida, i presentava un model d’imatge senyorial i refinada vestida al gust noble de l’època, cosa que fa pensar en la filiació d’algun taller de certa importància ubicat en algun centre urbà o forà. Com hem esmentat, aquesta imatge és una rèplica menys perfecta, encara que de bona factura, de la imatge de Cubells, i ambdues probablement procedeixen del mateix taller o artista.

Cook-Gudiol ([1950] 1980, pàgs. 308-309) esmenten un grup d’escultures de bona factura que apareixen a Lleida a les acaballes del segle XIII i que reflecteixen una potent i renovadora influència francesa, independent del corrent tolosà que trobem a Lleida i Solsona. I presenten com a exemplars més típics les imatges de la Mare de Déu de Cervera i la de Cubells, a les quals ara podem afegir la de la Mare de Déu de Santa Linya. (CPG)

Bibliografia

• Font i Rius, 1969-83, vol. I, doc. 18, pàgs. 34-35
• Riu, 1979, vol. II, pàgs. 211-256
• Baraut, 1986, doc. 88, pàgs. 184-187