Situació
Excepcional situació d’aquesta església, davant l’embassament de Camarasa.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Sant Urbà és situada en el conjunt arqueològic de Montclús, on es conserven també importants restes del seu castell i vilatge, emplaçades en un indret excepcional, al cim d’unes agulles rocalloses, dins el barranc de Sant Urbà.
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG197482.
Per a anar-hi cal seguir el mateix itinerari que condueix al castell de Montclús. (JAA)
Història
De l’antiga església parroquial de Sant Urbà hi ha notícies documentals des de l’any 1066. Es tracta d’una escriptura per la qual Arnau Mir de Tost, d’acord amb l’abat Guillem Ramon d’Àger, dividí en tres parts tots els béns del monestir, assignant una part a la canònica, l’altra a l’abat Guillem i la tercera a cadascun dels canonges com a benefici. En aquest sentit, l’escriptura especifica que al canonge Mir Oliva li pertocava “...medietatem ex parrochia Montis Clusi...”, és a dir, la meitat dels beneficis que se sostreien de la parròquia de Montclús. (FFLI)
Possiblement, és aquesta mateixa parròquia la que veiem anys més tard vinculada a la canònica de Solsona. Efectivament, com altres esglésies veïnes, Montclús apareix en la butlla atorgada a Solsona pel papa Eugeni III l’any 1151. També és consignada entre les possessions de Santa Maria de Solsona en l’acta de consagració d’aquesta canònica del 1163 i en butlles posteriors. La parròquia de Montclús consta, així mateix, al costat d’altres esglésies de la rodalia, com Tartareu o Santa Linya, en un inventari d’esglésies que al final del segle XIII romanien subjectes a Solsona. En l’actualitat s’hi celebra un aplec anual el dia 25 de maig. (CPO)
Església
Planta de l’església, que presenta una singular capçalera formada per dos absis i una sola nau.
J.A. Adell
És un edifici d’estructura molt singular, motivada només en part per les singulars condicions del seu excepcional emplaçament topogràfic, que si bé poden justificar la forma del cantó oest de l’església, amb l’angle sud-oest fortament esbiaixat, no influeixen en les singularitats de la seva tipologia i el seu procés constructiu.
Es tracta d’una església d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per dos arcs torals, també de perfil semicircular, l’un d’ells adossat al mur de ponent, que arrenquen de sengles pilastres rectangulars, amb impostes prismàtiques sense ornamentació. La volta recolza en dos arcs formers adossats als murs laterals i que formen com uns profunds arcosolis a la nau.
La capçalera és extraordinàriament singular i inusual. És formada per dos absis semicirculars, de dimensions molt semblants exteriorment, però molt diferents a l’interior, ja que l’absis sud és de dimensions molt reduïdes i situat excèntricament, de manera que en part és dins l’arcosoli format per l’arc former de la volta, que arrenca per sobre de l’arc presbiteral d’obertura d’aquest absis, que, dins l’espai de l’església, té proporcions i situació de simple absidiola.
Capçalera de l’església composta de dos absis de dimensions desiguals i sense cap tipus de decoració.
ECSA - J.A. Adell
L’absis situat al nord és de dimensions més grans, especialment en alçada, i també té forma semicircular. És col·locat de biaix en relació amb el mur de llevant de la nau, on s’obre un arc amb impostes similars a les de l’arc toral, amb un acusat ultrapassament, que dona accés a l’absis pròpiament dit. Aquest presenta alhora una mena d’arc presbiteral, només en la seva meitat nord, que resol el biaix format amb el mur de la nau.
En principi, sembla que almenys l’absis nord ha de correspondre a una fase constructiva inicial o anterior a la del cos de la nau primitiva, que devia haver estat interrompuda o enderrocada per la construcció de la nau actual; però aquest fet, que explicaria la solució de l’absis nord, no justifica ni aclareix els motius de la forma de la nau ni de l’especial absis sud.
La porta, resolta en arc de mig punt adovellat (amb la clau decorada per incisions), s’obre a la façana sud, on també hi ha una finestra de doble esqueixada. A l’absis sud hi ha una altra finestra de doble esqueixada, paredada interiorment, amb l’arc retallat en un sol carreu, amb l’intradós decorat per estries acanalades paral·leles.
A l’absis nord hi ha dues finestres, paredades, l’una al sud, d’una sola esqueixada i de factura tardana, i l’altra centrada, de doble esqueixada, construïda amb peces de pedra tosca, molt més rústega que les altres finestres de l’edifici, executades amb un aparell molt més polit i acurat. A la façana de ponent hi ha una finestra cruciforme.
L’interior és totalment arrebossat, fet que impedeix de precisar-ne les característiques constructives i l’existència, o no, de traces indicadores del seu procés constructiu o que puguin justificar les seves singularitats tipològiques i formals.
En un sector on s’ha desprès l’arrebossat de la volta és visible la seva construcció, de carreuons ben escairats i disposats molt ordenadament.
Les façanes són totalment mancades d’ornamentació i presenten un parament format per carreuons ben escairats, sense polir, disposats molt ordenadament en filades uniformes, amb els arcs de les obertures de la façana sud executats amb carreus polits de pedra tosca. Tot i no tenir diferències fonamentals, el parament de l’absis nord presenta un aparell menys polit i més irregular, especialment en la construcció de la finestra.
Seccions transversal i longitudinal de l’església.
J.A. Adell
La tipologia constructiva sembla assenyalar una relació amb les formes del segle XII, seguint la tradició constructiva del segle anterior, especialment pel que fa al treball de la pedra, que no és polida. Aquesta hipòtesi cronològica, que situaria l’edifici a cavall dels segles XI i XII, no aclareix el seu procés constructiu ni explica les seves singularitats tipològiques i formals, com ara l’ultrapassament de l’arc d’obertura de l’absis nord, aspectes que no tenen paral·lels en el context de l’arquitectura catalana del seu temps. La seva arquitectura resulta, en conjunt, d’una singularitat excepcional, tot i que utilitza elements comuns en l’arquitectura del seu temps, però combinats amb una tipologia i unes proporcions totalment personals i allunyades dels models més comuns. (JAA)
Bibliografia
- Sanahuja. 1961, doc. 21, pàgs. 334-335
- Riu, 1979, vol. II, pàgs. 238 i 255
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 322-325