Situació
Vista de l’església en el seu estat actual, amb la volta de canó de perfil apuntat mig ensorrada i l’absis desaparegut.
ECSA - J.Giralt
L’església ocupa el sector meridional del turó on es troba el castell de Privà. L’itinerari per arribar a l’església és el mateix que s’ha descrit en la monografia precedent. (CAT-CCA-JGB)
Mapa: 32-13(327). Situació: 31TCG185404.
Història
La primera dada d’aquesta església és la donació que feu Ermengol V de l’església de Privà a Santa Maria de Solsona l’any 1093. L’església de Privà passà a ser sufragània de la propera parròquia de Santa Maria de Santa Linya i per aquest motiu, tot i ser patrimoni de la canònica solsonina, no apareix en les butlles de l’any 1151 ni en l’acta de consagració de Santa Maria de Solsona de l’any 1163. Tanmateix, sí que és consignada en una relació d’esglésies pertanyents a Solsona de la fi del segle XIII, al costat de l’església de Santa Linya. La vinculació de Privà a la parròquia de Santa Linya és coherent amb el fet que al segle XI el castell de Privà apareix integrat al terme de Santa Linya. En les llistes d’esglésies del bisbat d’Urgell que contribuïren a les dècimes dels anys 1279, 1280 i 1391, hi apareix la de Privà, que segurament en aquesta època ja no era sufragània de Santa Linya, ja que tenia capellà o rector propi. (CPO)
Església
Planta de les estructures que es conserven de l’església, amb la restitució del mur de ponent.
C. Alòs, C. Carreño i J. Giralt
Església de planta rectangular amb una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular del qual només es conserva l’arrencada de l’angle nord-est. La nau presenta una volta de canó apuntada, parcialment ensorrada, que carrega directament sobre els murs laterals, molt gruixuts, i que era reforçada per dos arcs torals, l’un situat al punt de carregament de l’absis amb la nau i l’altre al punt central de la nau. Els arcs torals tenen un perfil amb doble ressalt que coincideix amb l’estructura del seu suport, formada per una pilastra rectangular amb una semicolumna adossada.
De les dues capelles laterals obertes prop de l’absis, només se’n conserva la capella del mur septentrional, amb arc apuntat adovellat.
A la nau resten tres columnes adossades, de les quals les dues centrals presenten el plint més o menys alt amb bases àtiques amb grapes i collarí amb bossellet, mentre que la de l’absis no té ni plint ni base ni collarí. El fust llis acaba amb un astràgal motllurat en bossellet, que en la columna central del mur nord està decorat amb dents de serra. El punt de contacte entre els murs verticals i l’arrencada de la volta és marcat en tot el perímetre conservat per una doble motllura correguda de bossell i llistell triangular, que coincideix també amb el capitell i que a la porta d’accés adopta la forma d’arc escarser.
La porta d’accés al temple s’obre a l’extrem oest del mur septentrional. Aquesta portada, que ja es pot considerar d’estil gòtic, presenta quatre arcs de mig punt lleugerament apuntat decorats i en gradació interior. L’accés a la nau es devia fer per mitjà de tres esglaons dels quals sols es conserva l’arrencada des de la pilastra central. Interiorment la porta d’accés té arc escarser i encara disposa de les dues pollegueres de la porta.
Com que tot l’edifici és situat en una zona topogràficament en pendent, el nivell de la zona nord i est és més alt que el del sud i l’oest, i, per tant, es van adoptar mesures per salvar aquesta diferència que es veuen reflectides tant a l’interior de la nau (graons d’accés) com, sobretot, al mur meridional, on a l’angle sud-oest es disposen de quatre a sis podis esglaonats tant per a salvar l’alçària com especialment per a fer una correcta descàrrega de la pressió vertical de l’edifici. És en aquest angle on es troba el campanar, avui parcialment enderrocat i del qual sols es conserva l’escala de cargol per a accedir-hi. De planta rectangular, sobresurt molt poc del mur de l’església, però, en canvi, disposa d’una bona fonamentació esglaonada adaptada a la topografia. Al campanar hom pot veure l’escala de cargol desplaçada de l’eix central i l’estreta porta d’ingrés, que no conserva la forma original.
A la part superior del mur meridional, prop del campanar, es conserven sis de les mènsules que formaven la cornisa exterior, totes sense decoració i de secció de quart de bossell.
L’aparell constructiu és molt acurat, fet a base de carreus rectangulars ben escairats de pedra calcària blanca tant a la cara interior com a l’exterior. Pràcticament, tots els carreus tenen marca de picapedrer, de les quals se n’han identificades fins a onze de diferents.
Totes les solucions arquitectòniques adoptades indiquen una datació de ben avançat el segle XIII. (CAT-CCA-JGB)
Bibliografia
- Rius, 1946, pàgs. 182 i 205
- Riu, 1979, vol. II, pàg. 255
- Bertran, 1979, vol. II, pàg. 318