Situació
Aspecte dels pocs vestigis que resten d’aquesta fortalesa andalusina, amb el poble de Santa Linya als seus peus.
ECSA - J. Giralt
El castell de Santa Linya és situat en el gran turó que domina tot el nucli urbà.
Mapa: 32-13(327). Situació: 31TCG177442.
El poble de Santa Linya és a 6 km de les Avellanes, per on passa la carretera L-904 de Balaguer a Tremp. Per a anar al castell cal prendre un caminet que surt des de l’església parroquial de Santa Maria i que porta fins al cim del turó. (JGB)
Història
El castell de Santa Linya era originàriament un hisn islàmic que formava part de la línia fronterera establerta en aquesta zona entre els segles X i XI. No tenim, però, notícies històriques de la seva etapa musulmana. Sí que se’n coneix bé, en canvi, la conquesta, que realitzaren el comte d’Urgell Ermengol II el Pelegrí i Arnau Mir de Tost, futur vescomte d’Àger, entre l’any 1034 —any que es conquerí Àger— i el 1036. El 2 de juliol d’aquest any, a petició dels habitants del castell, Ermengol II i Constança atorgaren una carta de franqueses on s’assenyalaven els termes del lloc, i el comte afranquí els habitants del castell de tot cens a excepció dels delmes i les primícies que reservava per a Santa Maria de Santa Linya i els seus preveres. La carta assenyalava així mateix que els preveres naturals del lloc fossin els capellans de la seva església. El 15 d’agost del mateix any, el comte i la seva esposa Constança feren donació a la canònica de Santa Maria de la Seu de la meitat d’aquest castell. Entre el 1046 i el 1048 els andalusins s’apoderaren novament dels castells d’Àger i Santa Linya, i el castell quedà segurament despoblat durant un temps. Pocs anys després, el reconquerí Arnau Mir de Tost, que figura també en la carta de franqueses de l’any 1036, i que el posseïa mig en alou, mig en feu pel comte d’Urgell.
El castell de Santa Linya fou durant la segona meitat del segle XI un enclavament fronterer important per a les forces cristianes, com ho demostren les permutes i donacions a què es veié sotmès en aquesta època: el 26 de juny de 1057 el comte Ermengol III, el de Barbastre, i la seva esposa Clemència permutaren a la canònica de Santa Maria de la Seu i al bisbe Guillem el castell de Solsona per la meitat del castell de Santa Linya. Al cap de dos anys, el 17 d’octubre de 1059, en una convinença entre Ermengol III i el cavaller Arnau Mir de Tost, el castell de Santa Linya apareix com a compensació en cas que Arnau Mir perdés per desavinences els castells de Camarasa i Cubells, que tenia en feu pel comte de Barcelona. Les notícies sobre el castell se succeeixen al llarg de tota la segona meitat del segle XI. El 1065 la comtessa Sança, darrera esposa d’Ermengol III, donà a Sant Pere d’Àger un mas al castell de Santa Linya; el 14 d’agost de 1093 Giribert féu donació a Santa Maria de Solsona de tots els alous que tenia a diferents castells, entre el quals hi havia el de Santa Linya. La mateixa comtessa Sança, el 1067, va fer un acte de reconeixement de senyoria als comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis per la tinença dels castells de Santa Linya, Conques, Toló, Biosca, Olius i Maians. El 1072 Arnau Mir de Tost, que tenia infeudat el castell, el llegà en el seu testament a la seva filla Letgarda i al seu nét Guerau Ponç II de Cabrera. L’any 1094, Galceran Erimany, castlà d’Àger i subfeudatari de Santa Linya, llegà en el seu testament l’esmentat castell, entre altres, al seu fill Pere. D’altra banda, el castell de Santa Linya apareix en la documentació d’aquest segle XI, indirectament, com a límit dels termes d’altres castells o territoris: el 31 de desembre de 1060 s’esmenta com a límit de les dominicatures d’Arnau Mir de Tost i la seva esposa Arsenda; el 24 de juliol de 1085 apareix com a límit septentrional del puig de Privà que Ermengol IV el de Gerb i Adelaida donaren als esposos Brocart Guillem i Caritat. Existeix una altra carta de franqueses als habitants de Santa Linya atorgada l’any 1150.
Amb l’allunyament de la frontera andalusina, el castell i el seu territori es convertiren durant el segle XII en una possessió més dels comtes d’Urgell i dels vescomtes d’Àger: així, apareix en els testaments d’Ermengol VI, Ermengol VII i Ermengol VIII, els anys 1153, 1167 i 1208 respectivament. En el primer sota la forma Saltum Ladinat, que hom identifica amb el castell de Santa Linya; el segon deixà el castell a la seva esposa Dolça i en cas de mort d’aquesta al seu fill Ermengol; en el testament d’Ermengol VIII apareix el castell de Santa Linya com a propietat en alou de Guillem de Cervera. El 1131, és Guerau Ponç II, vescomte d’Àger, qui cedí els seus drets sobre aquest castell al seu fill Ponç Guerau II.
El 1234, Ponç I de Cabrera, comte d’Urgell i vescomte d’Àger, cedí els seus drets en el castell de Santa Linya a Ramon Berenguer d’Àger, a canvi del castell i la vila de Casserres i 2 000 doblons. El 1256, el tutor del comte Àlvar, anomenat Jaume de Cervera, absolia Ramon de Llimiana de les queixes d’usura i injustícies i també de l’acusació d’haver portat armes al castell de Santa Linya durant la guerra contra Guillem de Cardona.
Al segle XIV trobem el castell i la vila de Santa Linya incorporats al marquesat de Camarasa. (CAT)
Carta de franqueses de Santa Linya (2 de juliol de 1036)
Carta de franqueses atorgada per Ermengol II, comte d’Urgell, i la seva muller Constança als habitants de Santa Linya.
"In nomine Dei eterni miseratoris et pii. Ego Ermengaudus, gratia Dei chomes et marchio et uxori mea Constantia, comitissa, vobis fideles nostros homines de Santa Licinia, maiores atque minores, tam estaturi quam etiam venturi. Certum quidem et manifestum est enim quia venistis ante me Ermengaudo comite cum amicos vestros nomine Arnaldus Mironi de Tusto, et Isarnus Raimundus, et petistis mihi ut carta franchitatis fecissem vobis de castro Sancta Licinia cum terminibus suis. Et affrontat hec omnia de parte orientis in alveo Nogera; de meridie in ipsa fonte de Almahaleve vel in monte Salabro; de occiduo in villa Maiore et in penna de Alleuni, vel in termino Osse; de parle vero circi in saxas de Sancta Cicilia et Coscolgo. Quantum infra istas IIII afrontaciones includunt, sic concedo vobis censum et funtionem si inde aliquid exiit vel exire debet usque in perpetuum exceptus ipsam decimam. Quod si ego Ermengaudus comes, aut filiis meis, aut ullusque homo, comes, vel marchio, sive ulla potestas atque persona qui ista scriptura franchitatis ad inrumpendum venerit nec hoc valeat vindicare set componat in potestate de homines de Sancta Licinia libras quinquaginta de (blanc) tertio (?) et in antea ista scriptura franchitatis fir[ma] (blanc) sit modo vel omnique tempore.
Facta scriptura franchitatis, VI nonas iulii, anno V regnante Enrigo rege.
Et mando ego Er[men]gaudus comes, ut primitias qui sunt infra istos terminos veniant ad Sancta Maria de Sancta Licinia, et ipsos presbiteros qui sunt naturales de Sancta Licina siant capellanos de ipsa ecclesia. Et ego Ermengaudus comes, secundum adquisitionem vestrum et secundum vestrum consilium observabo vobis seniorem vel dabo. Et ego Ermengaudus prefatus ad vos suprascriptos homines sicut scriptum est sic faciam vobis sicuti et iuro.+
Ermengaudus, gratia Dei chomes. S. Ermengaudus, comes, filius Ermengaudi et Adalaiz, comitissa, uxor sua, qui ista carta firmant.
Sig+num Chondepaldo Reimonde. Sig+num Sarno Reumonde. Sig+num Arnal de Toste. Sig+num Bernardi Hilgebro. Sig+num Isarno.
Auriolus, sacer, qui istam cartam franchitatis scribsi et subscripsi (signe) die et anno quo supra."
[O]: Perdut.
A: Còpia de 1292: ACA, Cancelleria, pergamins de Ramon Berenguer I, núm. 1.
a: Muñoz Romero: Colección de fueros municipales y cartas pueblas de los reinos de Castilla, León, Corona de Aragón y Navarra, Madrid 1847, vol. I, pàgs. 185-186.
b: Font i Rius: Cartas de población y franquicia de Cataluña Madrid-Barcelona 1969-83, vol. I. doc. 18, pàgs. 34-35.
Traducció
"En nom de Déu etern misericordiós i piadós, jo Ermengol, per la gràcia de Déu comte i marquès, i la meva muller Constança, comtessa, a vosaltres els homes de Santa Linya, majors i menors tant els qui hi residiu com els qui hi vindran a residir. És cosa certa i manifesta que vinguéreu davant meu, el comte Ermengol, amb els vostres amics Arnau Mir de Tost i Isarn Ramon i que em demanàreu que us fes una carta de franquesa pel castell de Santa Linya i els seus termes. Termeneja aquest per la part d’orient en el llit de la Noguera; a migdia amb la font d’Almahaleva o en el mont Salabre; a ponent en Vilamajor o en la penya d’Alleuni o en el terme d’Os; i a cerç en les pedres de Santa Cecília i Coscolló. De tot el que s’inclou dintre d’aquestes quatre delimitacions, us en concedeixo el cens i el seu ús i tot el que pugui o hagi d’eixir de dit lloc, excepte el delme. I si jo, el comte Ermengol o els meus fills o algun home, comte o marquès o alguna potestat o persona intentés anar contra aquesta escriptura de franquesa, que no la pugui reivindicar sinó que pagui als homes de Santa Linya cinquanta lliures de terç? i en endavant aquesta escriptura de franquesa conservi ara i sempre tot el seu valor.
Feta aquesta escriptura de franquesa el dia sis de les nones de juliol, de l’any cinquè del regnat d’Enric, rei.
I mano jo, el comte Ermengol, que les primícies dels béns que es troben dintre dit terme siguin per a Santa Maria de Santa Linya i que els preveres que siguin naturals de Santa Linya siguin els capellans de dita església. I jo, el comte Ermengol, segons els vostres drets i el vostre consell us conservaré o daré un senyor. I jo, el comte Ermengol, juro als homes abans dits que actuaré tal com està escrit.
Ermengol, per la gràcia de Déu, comte. Ermengol, comte, fill del comte Ermengol i de la seva muller la comtessa Adelaida, que signen aquesta carta.
Signatura de Gombau Ramon. Signatura d’Isarn Ramon. Signatura d’Arnau de Tost. Signatura de Bernat Hilgebre. Signatura d’Isarn.
Oriol, sacerdot, que ha escrit i signat aquesta carta de franquesa el dia i l’any més amunt anotats."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
Castell
El castell de Santa Linya és un dels exponents clars del que podia ser el concepte del hisn andalusí: sempre situats en punts estratègics importants dels límits del districte, devien complir un paper de refugi, protecció i vigilància de les comunitats rurals, alhora que dominaven un espai geogràfic on hi havia hàbitats rurals de menor entitat.
Malauradament, la disposició topogràfica del terreny, en clar pendent cap al sud-est, no ha permès la conservació de moltes restes constructives de l’antiga fortificació. Efectivament, l’erosió s’ha emportat la major part dels murs, i sols resta una petita estructura a la part més alta del turó. Es tracta d’un mur de 3, 85 m de llargada, 0, 80 m d’amplada i d’una alçada interior-exterior de 0, 90/1, 70 m. Construït amb encofrat de maçoneria a base de pedres calcàries irregulars i argamassa de guix i calç, encara conserva a l’exterior les juntes de les diferents tongades d’encofrat. (JGB)
Bibliografia
- Sanahuja, 1965, pàgs. 101, 121 i 124
- Font i Rius, 1969-83, vol. I, doc. 18, pàgs. 34-35
- Villanueva, 1976, pàgs. 324, 329 i 339
- Corredera, 1978, pàg. 108
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 443-449
- Bonnassie, 1979-83, vol. I, pàg. 382
- Baraut, 1983, vol. VI, doc. 693, pàgs. 72-73
- Fité, 1985, pàgs. 143, 150, 170, 172, 228 i 240
- Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1 119, pàgs. 44-46