Situació
Bonica estampa d’aquesta església, situada dins del barranc de Sant Pere.
ECSA - A.M. Vilarrúbias
L’església de Sant Pere és al cim d’un esperó rocallós situat dins el barranc de Sant Pere, en un terreny de geologia molt similar a la del proper nucli alt-medieval de Montclús.
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG205468.
L’accés és molt difícil i perdedor, car l’abandó de la zona fa que no hi hagi cap camí que porti a l’església. Per a anar-hi cal sortir de Santa Linya i prendre la pista que va a l’estació del ferrocarril; des d’aquesta, cal desviar-se pel camí que porta cap a Montclús. Un cop a l’altiplà, en una cruïlla, s’ha d’agafar el camí de la dreta, que passa pel costat d’uns coberts, i seguir-lo fins al final, quan arriba a un cingle que domina el pantà de Camarasa. Des d’aquí cal deixar el vehicle i baixar, pel dret, cap al barranc de Sant Pere, on cal cercar, sense cap corriol que hi condueixi, l’emplaçament de l’església de Sant Pere. (JAA)
Història
Aquesta església probablement fou la parroquial o només fou sufragània del terme del castell de Queralt. Estigué vinculada al priorat de Santa Maria de Meià, si bé no formà part de la seva dotació inicial.
Les primeres notícies del terme corresponen a l’any 1072, quan Arnau Mir de Tost manà redactar el seu testament, en el qual deixava a la seva filla Letgarda i al seu gendre Ponç Guerau I de Cabrera el castell de Queralt i el de Santa Linya. Posteriorment, el castell passà a la família Meià, ja que l’any 1115 Guitard Guillem de Meià en el seu testament deixà al seu fill Arnau Guillem el castell de Queralt, que després de la seva mort havia de passar a Santa Maria de Meià. Amb el castell hi degué passar l’església.
Així, en un capbreu del monestir de Santa Maria de Meià atribuït a l’any 1137, hi consta que el monestir tenia l’església del castell de Queralt. En cap lloc no es confirma la condició de parròquia, fins i tot no consta entre les parròquies visitades l’any 1315 pel visitador del delegat de l’arquebisbe de Tarragona que inspeccionà les parròquies dependents del monestir de Santa Maria de Meià; visità la propera de Santa Maria de Mont-roig, però no consta que fes cap visita a la de Sant Pere de Queralt. De fet, ni Roig i Jalpí, que escrigué a mitjan segle XVII, no esmenta que hagués tingut aquesta categoria, com fa amb moltes altres que l’havien perduda, ja que només diu que el priorat de Meià tenia l’església de “San Pedro Apostol, en la quadra de Queralt”.
Actualment, l’església no té culte i l’edifici es troba en mal estat de conservació. (ABC)
Església
Planta d’aquest temple amb els dos arcosolis buidats en els murs nord I sud, a manera d’arcs formers.
J.A. Adell
És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó reforçada per un arc toral, i capçada a llevant per un absis semicircular precedit d’un estret arc presbiteral. Al tram de llevant de la nau s’obren dos arcosolis buidats al mur, que poden interpretar-se com arcs formers de suport de la volta, a l’interior dels quals s’obren sengles finestres d’una sola esqueixada. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada, i al mur de ponent n’hi ha una altra d’esqueixada recta.
La porta, molt alterada i resolta originalment amb un arc de mig punt, s’obre a la façana sud. Al mur nord hi ha una altra obertura, que cal relacionar amb les condicions de l’assentament de l’església i la seva adaptació a la topografia del lloc.
Les façanes no tenen cap mena d’ornamentació. A la façana sud, especialment, s’observa un marcat canvi de l’aparell constructiu, que permet de suposar que la meitat de llevant i la de ponent corresponen a moments constructius diferents. L’aparell de la part de llevant és de carreuó, simplement escairat i disposat en filades uniformes i regulars, amb juntes molt plenes de morter de calç. En canvi, l’aparell de la part de ponent, tot i presentar les peces del mateix tipus i dimensions, té una disposició més irregular, amb juntes buidades.
Per les seves característiques tipològiques i constructives, aquesta església s’inscriu dins una arquitectura que segueix fidel a les fórmules constructives llombardes, però sense el seu sentit ornamental, a l’estil d’altres esglésies de la regió, com ara Sant Romà de Comiols, que es poden considerar obres bastides a cavall dels segles XI i XII. (JAA)
Bibliografia
- Roig i Jalpí, 1668
- Sanahuja, 1961, doc. 26, pàgs. 342-347