Situació
Panoràmica general del turó de Privà amb les restes del castell i de l’església de Santa Margarida.
ECSA - J.Giralt
Dominant el barranc de la Ribera, única via de comunicació des del riu Noguera Pallaresa cap a Vilanova de la Sal, s’aixeca el turó on són situats tant aquest castell com l’església de Santa Margarida de Privà.
Mapa: 32-13(327). Situació: 31TCG185404.
És una mica difícil d’arribar-hi. El camí més curt i fàcil és camp a través, o bé per la banda de ponent o bé per la meridional, sempre partint des de la pista que porta de Vilanova a l’antic baixador del tren, sobre el riu Noguera Pallaresa.
Història
La primera notícia que tenim sobre el castell de Privà és de l’any 1085, en què el comte Ermengol IV cedeix als esposos Brocard Guillem i Caritat el puig de Privà, reservant-se part del delme per a obres del castell; situat al territori de Santa Linya, limitava a orient i el sud amb el Montroig i el coll de Llorenç i de Marmiolo. Pocs anys després, el 1093, el comte Ermengol V feu donació a Santa Maria de Solsona de l’església de Privà. El mateix any Guillem Brocard cedia a l’esmentada canònica el castell de Privà. El 1155 el castell consta que es troba sota la guarda de castlans de la canònica de Solsona.
Al segle XIV el castell de Privà s’incorporà al marquesat de Camarasa.
Castell
Queden poques restes visibles del castell de Privà, sobretot per dos factors; el primer és l’espessa vegetació que domina tot el turó i que fa molt difícil de distingir els elements constructius. El segon és l’acció de l’home, que ha saquejat els murs i ha reaprofitat els carreus per abancalar sobretot el vessant oest, factor que a més de destruir bona part del castell ha disfressat les poques restes amb nous elements. De tota manera, sembla que el castell es va adaptar a la topografia allargada del sector septentrional del turó i hom va construir defenses en aquest sentit, com en el vessant oest; la cara de llevant, molt malmesa, segur que també tenia muralla, perquè és la part més feble des del punt de vista defensiu. Es conserven restes de la muralla a la cara oest fins a una alçària variable entre 1,20 i 1,60 m; tota ella de maçoneria irregular de pedra calcària i argamassa de guix i calç. Sembla que es pot afirmar l’existència d’habitacions rectangulars adossades a la muralla de la cara oest. En el centre del turó destaca una estructura que per l’arrebossat que presenta pot tractar-se d’una cisterna. El material ceràmic que fins ara s’ha trobat en superfície indica una ocupació feudal durant els segles XIII i XIV, i sols una intervenció arqueològica podria donar dades referents a les primeres cites documentals del final del segle XI.
Bibliografia
- Sanahuja, 1965, pàgs. 121 i 292
- Font i Rius. 1969-83, vol. I, pàg. 716
- Riu, 1979, vol. II, pàg. 228
- Fité, 1985, pàg. 208