Ciutat de Tortosa

Situació

Vista aèria del nucli històric de la ciutat, que s’estén a redós del castell de la Suda (o de Sant Joan), a la riba esquerra de l’Ebre.

ECSA - J. Todó

La ciutat de Tortosa, capital de la comarca del Baix Ebre i capital històrica de les terres de l’Ebre, és situada a ambdues vores del riu Ebre. El seu nucli antic s’alça en una estreta franja, entre les muntanyes i el riu, i es prolonga cap a l’interior per la vall del barranc del Rastre. A dins la ciutat hi ha un turó d’alçada considerable anomenat la Suda, on hi ha el castell del mateix nom (o castell de Sant Joan).

Mapa: 32-20 (522). Situació: 31TBF913213.

La posició central que Tortosa ocupa en el conjunt de les comarques de l’Ebre la converteix en el centre geogràfic de les comunicacions de la zona. Tortosa és lloc obligat de pas de carreteres nacionals i comarcals, però no es veu afavorida pel traçat de les dues principals vies de comunicació amb l’exterior: l’autopista A-7 i la N-340 o eix de l’Ebre. (JMT)

Història

Tortosa romana

A l’Ora maritima d’Aviè (segle IV aC) consta la ciutat de Tyrichae, situada més amunt de la desembocadura de l’Ebre, que segons alguns autors s’hauria d’identificar amb Tortosa. Tanmateix, la font escrita que menciona per primera vegada la ciutat de Dertosa amb tota seguretat, la trobem a l’obra del geògraf grec Estrabó, que pocs anys abans del canvi d’era escrigué un ampli compendi dels coneixements geogràfics de la seva època. En el llibre destinat a parlar de la Península Ibèrica diu que “després [de Sagunt], en el pas del riu Ebre, es troba la colònia de Dertosa” (Ora orientalis III, 4.6). Tortosa constituïa un punt clau de comunicació entre la costa i l’interior, atesa la navegabilitat del riu, i entre el nord-est de la península i el sud, ja que en aquest indret la Via Augusta creuava el riu. A l’obra de l’hispà Pomponi Mela, escrita cap a l’any 43 dC, es llegeix: “Tarraco és la ciutat més opulenta de totes les situades en aquesta costa; està banyada pel petit riu Tulcis, més enllà del qual es troba l’ingent Iberus, que banya Dertosa” (De situ orbis, II). També trobem una referència de la ciutat a la Historia naturalis de Plini, escrita a mitjan segle I dC, on es diu que “a Tarraco acudeixen a solucionar els seus plets els dertosani i els bisgargitani, els quals gaudeixen del dret romà” (III, 23).

L’historiador romà Titus Livi (64 o 59 aC - 17 dC) parla d’una ciutat anomenada Hibera: “urbem a propinquo flumine Hiberam apellatam; opulentissima ea tempestate regiones eius” (T. Livi, XXIII, 28), nom que es presenta en monedes de bronze encunyades a la ciutat. A l’anvers d’aquestes monedes hi figura un vaixell de mar, i al revers, una barcassa de riu amb les inscripcions Mun HIBERA IULIA ILERCAVONIA, respectivament. Daten del voltant de l’any 45 aC. Posteriorment, es feren unes emissions amb el nom de dos magistrats de la ciutat i amb la llegenda COL[onia] DERTOSA, la qual ha estat la base per afirmar que, durant l’època altimperial, la ciutat va gaudir de l’estatut de colònia. Les darreres emissions de Dertosa daten d’època de Tiberi (14-37 dC) i mantenen encara el vaixell marítim com a element identificatiu de la ciutat.

A Tortosa s’ha localitzat un important conjunt epigràfic romà reaprofitat en edificis al cor de la ciutat antiga. Entre el conjunt epigràfic es troben inscripcions de tipus honorífic, dedicades a emperadors, senadors i magistrats de la ciutat, fet que demostra l’organització política i administrativa de la ciutat de Dertosa. També destaquen les inscripcions funeràries amb dedicacions.

Sobre la fundació de la ciutat, la seva delimitació urbana i altres aspectes, no es tenen dades suficients per a poder reconstruir amb fiabilitat l’evolució d’aquesta ciutat romana tan important. Dertosa és una de les ciutats romanes més mal conegudes de Catalunya; mai no ha estat tractada, encara, amb la profunditat i el rigor científic que veritablement es mereix.

Tortosa, des de la fi de l’imperi Romà a l’ocupació musulmana

L’època de la dominació visigòtica a la ciutat de Tortosa i el seu territori és molt desconeguda. Les dades, tant documentals com arqueològiques, són escasses. La primera referència es troba a la Cronica Caesaragustana, la qual diu que l’any 506 el tirà Pere de Tortosa fou derrotat, decapitat i el seu cap tramès a Saragossa. Altres dades parlen de la participació dels bisbes tortosins als concilis provincials i hispànics; són les primeres notícies de l’existència de la diòcesi de Tortosa, encara que és de suposar que el seu origen data d’època anterior. Consta la presència d’un bisbe arrià a Tortosa, Froïscle (580, 589), cosa que demostra que dins la ciutat hi havia una comunitat visigòtica.

La ciutat de Tortosa probablement tenia un paper destacat en la navegació marítima i fluvial, amb importants relacions comercials amb la Mediterrània. Entre les escasses restes arqueològiques atribuïdes a aquest període destaca la làpida trilingüe en hebreu, llatí i grec, dedicada a la noia jueva Meliosa, filla de Judà i Maria, del segle VI i guardada actualment a la catedral de Tortosa. Aquest testimoni revela l’existència d’una colònia jueva a la ciutat de Tortosa dedicada probablement a l’activitat comercial. El fet que la làpida estigui escrita en tres llengües indica la riquesa cultural i l’origen d’aquesta comunitat jueva de Tortosa, que es mantindrà a la ciutat fins a la fi de l’edat mitjana.

La presència a Tortosa del que la legislació de l’època qualifica de transmarini negotiatiores (grecs i siríacs) és provada per la carta del metropolità de Tarragona al papa Hormisdes, en què li demana instruccions a propòsit de les mesures a prendre davant la presència a Tarragona i a Tortosa de comerciants de la Mediterrània oriental. I és que molts d’ells professaven les heretgies llavors en voga a l’imperi Bizantí, cosa que suposava un perill de contaminació per als fidels catòlics.

De la Tortosa musulmana fins a la conquesta cristiana

Ignorem el moment concret en què la ciutat de Tortosa s’incorporà al domini islàmic, de si pactà la seva submissió als vencedors i quines van ser les condicions, o si contràriament fou assetjada i conquerida.

Sobre el procés d’islamització i la submissió de la població indígena (hispanogoda) no es tenen dades concretes a les terres de l’Ebre i especialment a la ciutat de Tortosa. Durant l’emirat omeia, l’evolució politicomilitar fou determinada pel nomenament dels valís o governadors locals dependents dels califes o dels emirs independents establerts a Còrdova (756-929). Vers els anys 764-765 Tamām ibn ‘Alqama fou nomenat governador de Tortosa.

Amb el lliurament de Girona als francs (v 785) i més tard la presa de Barcelona (801), Tortosa es convertí al principi del segle IX en un dels principals baluards de la defensa de l’Àndalus, en una nova línia de frontera que controlava el mar i el pas del riu Ebre. A partir del segle IX, la Catalunya islàmica va ser governada des de dos centres administratius diferents arran de la pèrdua de Barcelona. El sector oriental, al sud del comtat de Barcelona, va passar a dependre de Tortosa, ciutat per a la qual fins i tot abans de la proclamació del califat (929) els emirs de Còrdova van nomenar valís locals. El sector de ponent, des del marge dret del Llobregat, va passar a dependre de Lleida, que també tenia governador propi. Tanmateix, ambdues jurisdiccions es consideraven divisions del conjunt designat amb l’expressió més àmplia de Thagr al-’alā, la Frontera Superior, que era administrada des de Saragossa. A conseqüència del nou impuls militar dels cristians durant els anys 840-899, Tortosa fou assetjada pels francs en diverses ocasions. El futur ‘Abd al-Raḥmān II, l’any 899 acudí en auxili de la ciutat.

La crònica d’Ibn Hayyān (segle XI) defineix Tortosa, vers els anys 912-942, com a “ciutat” o “capital” amb l’epítet de “la que és a l’extrem de la zona fronterera oriental”. Tortosa era, dins de l’Àndalus, la ciutat més oriental situada en una latitud més al nord. La seva situació excepcional demostra l’interès de Còrdova, la qual nomenava els governadors directament. Es tractava d’un enclavament estratègic i de reforç militar, que mantenia la seguretat a la frontera més oriental de l’Àndalus. Tortosa es convertí en una ciutat important per a les relacions diplomàtiques amb el món cristià. L’any 941 obtingué del califa ‘Abd al-Raḥmān III una remissió dels impostos, perquè els seus habitants estaven exposats a continus perills per ser lloc de frontera. Segons explica ‘Ibn Ḥayyān: “La gent de Tortosa, que és a l’extrem, es queixaren pel pes dels seus tributs tot i trobar-se a la vora de l’enemic, que al mateix temps els provocava greus preocupacions i grans danys. Demanaren [al califa de Còrdova] que mirés per ells. Aquest els va eximir de les almoines obligatòries i ho va posar per escrit”.

Tortosa, com a capital de frontera, s’havia convertit en un important nucli de comunicacions per la seva estratègica posició respecte al pas de l’antiga Via Augusta i el pas i control de la ruta fluvial del riu Ebre i de la ruta del litoral. De fet, era una ciutat de frontera per partida doble: per defensar la ruta de l’Ebre i per aturar les invasions procedents del nord, tot seguint l’antiga Via Augusta.

El geògraf del segle XII al-Idrīsī fa una descripció de Tortosa i la defineix com a “ciutat força protegida” al peu d’una muntanya que té una muralla poderosa i on hi ha mercats, edificis, obradors, i es fabriquen naus. Les dades que ens aporta al-Himyarī també són molt valuoses, aspectes que destacarem més endavant a l’hora de parlar de l’urbanisme de la ciutat durant l’època islàmica.

Durant l’època califal, Tortosa, segons sembla, va quedar al marge de les lluites familiars, clàniques o tribals. La ciutat experimentà un procés de creixement econòmic. Augmentà el comerç amb els centres de la Mediterrània occidental i es construïren unes drassanes que, com diu al-Idrīsī, aprofitaven la fusta excel·lent de les serralades interiors. Hi ha un testimoni epigràfic d’aquest últim fet: la làpida commemorativa de la construcció de les drassanes tortosines promogudes per ‘Abd al-Rahmān III; la làpida data de l’any 944-945 (H 333). No cal insistir en la importància d’aquesta peça que ha estat una de les bases fonamentals en l’argumentació de l’auge portuari tortosí impulsat pel califat.

En aquest període, Tortosa es convertí també en un punt neuràlgic de la política entre els regnes cristians i el califat cordovès. El cap de policia i alcaid de Tortosa Hišā ibn Muhammad ibn ‘Utmān acompanyà l’ambaixada de Borrell II a Còrdova a l’estiu de l’any 971; quan el “partit eslau” intentà imposar el seu candidat al califat, el canceller Wādih es va presentar a Tortosa i negocià amb els comtes Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol d’Urgell la participació dels mercenaris catalans en la marxa contra Còrdova (1010). Wādih obtingué l’ajut de Ramon Borrell de Barcelona i d’Ermengol I d’Urgell per a un dels pretendents al califat.

Tortosa va tenir un paper destacat en la nova orientació naval militar del califat a la Mediterrània. Les illes Balears, el reducte musulmà de Fraxinetum, al sud de Provença, i Tortosa, conformaven un triangle marítim on els musulmans dominaven tot el comerç de les costes catalanes. És indubtable que la política califal, a causa de l’intrèpid atac de l’estol emporità al port d’Almeria (891), de l’expansió dels fatimites del nord d’Àfrica, de la consegüent i obligada ocupació definitiva de les Balears (903) i dels desembarcaments normands dels segles IX-X, havia de procurar assegurar-se aquesta zona geoestratègica a partir del 929. Per això hom suposa que entre Tortosa i Fraxinetum (desaparegut el 972) hi havia vincles estrets, talment com entre les Balears i Tortosa.

Destaca en aquesta època la personalitat del jueu tortosí Ibrāhīm ibn Ya’q ū b, que entre els anys 961-965 representà el califat cordovès davant el papa Joan XII i l’emperador germànic Otó I i que escrigué un relat dels seus viatges.

Després de la caiguda del califat, les dades sobre la ciutat de Tortosa són minses. La taifa de Tortosa, dirigida per l’anomenat “partit eslau” o amirita, fou controlada per antics clients de la família d’Almansor que havien destacat en càrrecs importants de l’administració cordovesa durant la segona meitat del segle X. La taifa de Tortosa acabà sotmesa militarment pels Banū Hud de Saragossa-Lleida l’any 1059, de manera que es restablí la unitat de les terres islàmiques de la vall de l’Ebre, des de Tudela fins a la desembocadura del riu a la Mediterrània. Tortosa, com a taifa, havia estat a cavall d’un triangle “eslau” que s’estenia des d’Almeria fins a les Balears. El 1099 els almoràvits ocuparen definitivament l’antiga taifa de Tortosa, pocs anys després que els cristians haguessin assetjat la ciutat repetidament (1086, 1092, 1095 i 1097).

La conquesta i el repartiment de Tortosa

El primer intent seriós per conquerir Tortosa es produí en l’època del comte de Barcelona Ramon Berenguer III, que l’any 1097 va projectar una campanya encaminada a conquerir Tortosa. Aconseguí el suport del comte Artau de Pallars en canvi de la infeudació de Tortosa i també del monestir de Sant Cugat, al qual va prometre el districte de la Ràpita. Tanmateix, el projecte del comte Ramon Berenguer III va fracassar en bona mesura per l’arribada dels almoràvits. Aquest fracàs va introduir la necessitat de cercar suports militars més forts, sobretot en les repúbliques comunals italianes (Pisa, Gènova). Després d’alguns assaigs (atac sobre les Balears a l’inici del segle XII), la conquesta definitiva de Tortosa pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la república de Gènova va tenir lloc a la darreria del 1148.

L’exèrcit feudal era constituït per les tropes del comte de Barcelona, de les quals formaven part Guillem Ramon de Montcada, Guillem de Montpeller i altres cavallers procedents d’Occitània, Provença i Catalunya; l’armada del Comú de Gènova; diverses companyies de croats angloflamencs; i cavallers dels ordes del Temple i de l’Hospital. El setge s’inicià al principi del mes de juliol de l’any 1148 i s’allargà fins al 30 de desembre, que es rendí el castell de la Suda mitjançant capitulacions.

El repartiment de la ciutat entre els conqueridors va ser complex. El comte va haver de fer moltes concessions per tal de compensar la participació dels diferents senyors en la campanya de conquesta. Inicialment el comte va prometre infeudar la tercera part de Tortosa a Guillem de Montpeller. També cedí la tercera part als genovesos i una cinquena part del total de la ciutat a l’orde del Temple. Així mateix, el comte arribà a una convinença amb Ramon de Montcada per la qual aquest noble retindria la tercera part de la part comtal. Aquest repartiment va patir variacions pocs anys després. El 1153 el Comú de Gènova va vendre la seva part al comte Ramon Berenguer IV per 16 640 morabatins. En època del rei Alfons I, es produí un altre gran canvi en la correlació de forces dins la ciutat, ja que l’esmentat monarca cedí el 1182 la seva part de la ciutat (dos terços) a l’orde del Temple. A partir de llavors hi hagué un condomini entre els templers, que ja havien fundat una comanda a la ciutat, i els Montcada. El condomini s’allargà fins el 1294, que hi hagué una permuta entre els templers i el rei, el qual recuperà els seus drets.

L’estructura politicoadministrativa de la ciutat

El comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va dictar una primera carta de poblament de Tortosa al final de l’any 1148, on s’atorgaven diverses exempcions, immunitats i privilegis als pobladors de la ciutat, per tal d’incrementar-ne el nombre. Aquesta carta, segons sembla, fou solament l’esborrany de la posterior i definitiva de l’any 1149, on Ramon Berenguer IV, concedí molts privilegis als habitants de la ciutat i limità molt els seus drets senyorials. En el document, signat pel comte, el gran senescal i els màxims representants de l’església i la noblesa catalanes, es formulava la donació lliure de la ciutat als seus habitants, amb els seus termes, boscos i aigües, dins el territori comprès entre el Coll de Balaguer i Ulldecona i des de la Roca Folletera (entre Benifallet i Miravet) fins al mar. Eximia els habitants de pagar lleudes i altres impostos de tràfic, amb la finalitat de garantir llur seguretat jurídica. El comte es reservava només el novè de la sal i el peix. Segons establia la carta, la justícia s’aplicaria segons els bons costums i consuetuds. Aquesta carta de població constituïa l’estatut elemental per a la vida jurídica de la ciutat, fonamentada en el dret tradicional català i en les pràctiques curials del comtat de Barcelona, al punt que esdevenia l’inici de la formació del dret local tortosí.

Amb la donació que feu Alfons I el 1182 de les dues terceres parts de la ciutat a l’orde del Temple, s’iniciaren un seguit de conflictes entre els ciutadans i els templers. Els ciutadans lluitaren aferrissadament per recuperar la senyoria de la ciutat i retornarla al poder reial, és a dir, per evitar la contradicció flagrant entre les seves àmplies llibertats i la dependència senyorial. D’aquest conflicte i dels intents arbitrals portats a terme durant el segle XIII (sentència de Flix, 1241, composició de Josa, 1272) sorgiran els Costums de Tortosa, redactats en català i aprovats el 1279.

El primer conflicte entre el Temple i la ciutat és conegut gràcies a una sentència del rei Pere I de l’1 de gener de 1199. En la sentència es diu que els ciutadans ja detenien part de l’exercici de la judicatura, en oposició a la senyoria. La resolució del rei donava una explicació detallada del procediment, establint en cada cas l’exclusió d’uns jutges i l’atribució a uns altres. La sentència del 1199 va ser recollida en una altra posterior, del rei Jaume I, del 30 d’abril de 1228. Aquest monarca va establir que els jutges, en cas de controvèrsia entre la senyoria i la universitat, s’elegirien de comú acord entre les dues parts, i a més, que els plets entre els senyors i algú o alguns membres de la universitat haurien de ser jutjats pel juí de la cort i els prohoms. La sentència de Jaume I establia també el lloc on s’havia d’exercir la justícia, vulgariter ab omnibus curia apellatur.

Una altra sentència important és la de Flix de l’any 1241, dictada pel bisbe de Lleida Ramon de Siscar i que suposà un retrocés en els drets dels ciutadans. En l’aspecte judicial, establí la distinció entre plets civils i criminals, reservant al juí de la Suda —és a dir, als jutges de la senyoria— les qüestions criminals greus que es relacionaven amb la senyoria o els seus domèstics i familiars. I deixant al juí de la cort de la ciutat les nafres menors o injúries i els afers civils.

Finalment la composició de Gallard de Josa del 1272 marcà la fi de les discòrdies i plets entre la senyoria i els ciutadans. En aquest mateix moment s’arribà al compromís de sotmetre a arbitratge el corpus de costums preparat pels ciutadans. La versió final dels Costums es realitzà els anys 1277-79.

La divisió de jurisdiccions dins la ciutat —la convivència del poder feudal, sobretot l’orde del Temple, enfront de les llibertats ciutadanes— portà a una duplicitat de càrrecs, cosa que provocà conflictes i incompatibilitats. En diversos documents dels segles XII i XIII apareixen actuant al mateix temps dos veguers, representants dels diferents senyors. També hi havia dos batlles i continuaran essent-ho en els Costums (després de 1272), quan el veguer ja s’haurà vinculat a una sola persona. Veguer i batlle, per tant, eren dos, mentre els senyors van ser dos i representaven una magistratura diversa, encara que de vegades superposada, amb una certa subordinació dels batlles al veguer, no solament per l’extensió de la seva jurisdicció (la del veguer comprenia tot el territori de Tortosa, mentre que la del batlle es reduïa a la ciutat i el seu terme estricte) sinó també per les seves funcions específiques, encara que de vegades concurrents. El veguer tenia poders jurisdiccionals i executava les disposicions judicials; el batlle tenia al seu càrrec l’administració ciutadana. A partir del bescanvi del 1294, es tornà íntegrament la jurisdicció a la monarquia i només romangué el batlle reial.

A partir de l’enfrontament amb els templers i els estaments nobiliaris, la comunitat ciutadana prengué consciència jurídica i començà a rebre el nom d’universitat (així consta des de la sentència de Jaume I del 1228). Els magistrats ciutadans eren anomenats a Tortosa prohoms o procuradors i es reservava el nom de paers a uns prohoms específics: els qui jutjaven les causes criminals reservades a la paeria des del 1275. Els ciutadans es reunien en consell general al claustre de la seu, on acordaven tot allò que fa al cas sobre la seva administració, amb la supervisió dels representants dels senyors. (JMT)

El call jueu

La primera notícia del call jueu de Tortosa data del 1149, any en què el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va concedir a la comunitat jueva l’espai urbà de les drassanes àrabs perquè hi establissin el seu barri i consolidessin la seva presència a la ciutat. El document no està exempt d’incògnites, com la mateixa localització de les drassanes. En els documents del cartulari de la catedral apareix esmentat el barri de Vilanova des del 1154, que no és altra cosa que el call nascut a mitjan segle XII. Al call vell és on sembla que caldria situar la sinagoga de la ciutat. És documentada una sinagoga a Tortosa des del 1262, any en què s’obrí una causa entre els templers i Astruguet de Xixo per la construcció d’una sinagoga. Un document del 1347 diu clarament que la sinagoga era situada al call vell i l’únic que dona algunes pautes de la seva situació exacta és la proposta de la seva venda per part del municipi, un cop aquest ja se l’havia incautat arran de l’expulsió del 1492. En les clàusules de compravenda s’estipula que el futur comprador podia obrir portes a la banda que donava a “la via de la Plaça o Replà, qui és al costat de la dita casa”.

A partir del segle XIII es documenta un nou call a la ciutat, que els autors situen de manera unànime a l’actual barri de Remolins, i el relacionen especialment amb el que es coneix com la Vilanova, és a dir, el sector que va des del Carrer Major de Remolins cap a muntanya, limitat per la muralla. El call nou es formà a partir d’una carta de franqueses que el 1228 Ramon de Montcada i els frares del Temple atorguen a vint-i-cinc jueus.

Sembla prou raonable, i la documentació així ho indica, que ambdós calls (el vell i el nou: el del segle XII i el del segle XIII) durant una època foren coexistents i diferenciats. El call vell devia estar al costat del call nou. Foren unificats al segle XIV, quan la documentació només parla del call en singular, que abraçava tot l’extrem nord de la ciutat, des de la muntanya on avui hi ha les fortificacions avançades del castell de la Suda (l’Hornabeque) fins al riu. Les muralles de davant del riu, fetes al final del segle XIV, tancaven el call. Durant l’esmentada centúria el call jueu s’estendria a ambdós costats del Carrer Major de Remolins. La part baixa, on hi havia el call vell, més castigada per les riuades, era poc urbanitzada, amb predomini d’horts i camps, si bé encara mantenia elements tan emblemàtics com la mateixa sinagoga. La part alta, on es concentrava el call nou, era més poblada i atapeïda.

El cementiri dels jueus era extramurs, al pendent de la lloma de l’actual avançada del castell de la Suda, al sector del camp de futbol de Remolins, davant el portal dels Jueus. La referència més antiga que es coneix d’aquest fossar data del 1206, quan en una de les afrontacions d’una vinya que era a Banyeres, s’esmenta el cementiri dels jueus. En tenim constància com a topònim fins al segle XVII. Tenia un recinte tancat amb porta d’accés, format per mur de pedra i tàpia. Quan es construïren les noves muralles de la ciutat el 1368, per disposició de les autoritats municipals se saquejà el cementiri a la fi d’obtenir carreus per a les muralles, i s’arrencaren les làpides funeràries. És testimoni de l’antigor del fossar dels jueus i de la comunitat jueva de la ciutat la làpida funerària trilingüe de Meliosa, de la qual s’ha parlat anteriorment. Altres notícies sobre l’aljama jueva informen de la seva carnisseria (1322), que compartien amb els musulmans, i del seu forn o forn de Remolins (documentat des del 1261), que segons un inventari del comú de l’aljama ja era enderrocat al segle XV. (ACH)

La moreria

La formació d’un barri musulmà a la ciutat de Tortosa fou conseqüència de l’acta de capitulació del 1148, que obligà els natius a abandonar la ciutat, a renunciar al culte a la mesquita major i a establir la residència en un barri perifèric en el termini d’un any. Sembla que la moreria era situada entre els calls jueus i la muralla interna que separava aquests espais de la ciutat cristiana. La presència dels sarraïns era notable en indrets com la plaça del Mercat o plaça de l’Assoc. Sabem per la documentació que la moreria estava tancada, murallada, i que als seus accessos hi havia portes i portells. De la comunitat mudèjar, se’n tenen notícies des de poc després de la conquesta, com en un document del 1174 en què Alfons I i Ramon de Montcada van imposar un tribut de 400 masmudines d’or a la comunitat musulmana de Tortosa a canvi de quedar dispensats dels treballs personals establerts a la capitulació. (ACH-AVC)

Nucli urbà

Tortosa, situada a ambdues vores de l’Ebre, és una ciutat accidentada. El seu nucli antic s’alça en una estreta franja, entre les muntanyes i el riu, i es perllonga cap a l’interior per la vall del barranc del Rastre, que constituïa una frontera natural entre els dos nuclis urbans principals. Dins la ciutat hi ha un turó d’alçada considerable, on se situa el castell de la Suda (o de Sant Joan), que avança en el seu vessant més occidental gairebé fins al riu. Un petit pla similar, a uns 100 m al sud, és el turó de Sitjar, des d’on es domina la ciutat baixmedieval, i on avui es troba la Residència Sanitària “Verge de la Cinta”.

Al nord del turó de la Suda hi ha una planta extensa, en pendent cap al nord, i en la qual se situa el barri de Remolins, que arriba fins al barranc del mateix nom, també dit de Celio.

En un espai relativament petit, entre el riu, el barranc del Rastre i la Suda, s’han concentrat tradicionalment els edificis religiosos i administratius, l’antic nucli del poblament, ja des d’època clàssica.

La ciutat romana

Sobre el poblament ibèric de Tortosa es poden dir poques coses. Les notícies materials son escasses i descontextualitzades, i en cap cas no han estat fruit d’intervencions arqueològiques.

Les notícies sobre la Tortosa romana són una mica més abundants, encara que fins ara no s’ha realitzat cap excavació arqueològica d’envergadura que aporti dades fonamentals sobre el tema. Tot i que no podem delimitar el plànol de la Tortosa romana, les restes materials localitzades des del segle XVI semblen indicar que la ciutat s’estenia per l’estreta plana que voreja el turó de la Suda, entre aquest, el barranc del Rastre i el riu, i es perllongava cap a la plana de Remolins.

En parlar del primitiu recinte fortificat de la ciutat, sovint es fa referència a un mur que tancava el flanc sud seguint el barranc del Rastre, i que tindria continuació per la vora del riu, davant de l’actual barri de Remolins i continuaria resseguint el barranc de Celio. Alguns autors han parlat de l’origen romà d’aquest mur, teoria factible però de difícil comprovació, ja que actualment del mur de vall del barranc del Rastre no es conserva cap resta, i el pany de muralla dempeus de Remolins correspon al segle XIV.

Un dels vestigis de l’estructura urbana de la Tortosa romana podria ser el traçat del Carrer Major de Remolins, de direcció N-S, que correspondria, força alterat, a un dels eixos principals de la ciutat. D’altra banda, les diferents troballes al voltant de la catedral semblen confirmar aquesta zona com a probable àrea de localització del fòrum, amb diversos temples. També és possible que hi haguessin edificis religiosos al turó del castell, segons les restes materials localitzades.

Com a ciutat dedicada a un actiu comerç marítim i fluvial, Dertosa havia de posseir instal·lacions portuàries significatives, que devien estar situades extramurs, no gaire lluny del riu. En canvi, la zona principal de necròpolis, almenys durant l’Alt Imperi, es devia trobar en els vessants septentrional i occidental del turó del Sitjar, seguint el traçat de la via d’entrada a la ciutat fins al coll de Sant Joan.

La ciutat islàmica

Plànol actual de la ciutat, amb indicació de la possible estructura urbana entre els segles X i XII.

J. Martínez

Les restes materials que tenim de la Tortosa islàmica són el resultat d’intervencions arqueològiques realitzades els últims anys. Disposem, a més a més, del testimoni de la historiografia islàmica d’època medieval i moderna, que ens proporciona una idea, si bé breu, de la morfologia de la ciutat. Potser el més explícit de tots és el testimoni d’al-Himyarī, recopilador àrab d’origen nord-africà, que l’any 1461 havia fet un recull geogràfic del món islàmic a base de textos d’autors anteriors, del qual transcrivim part del text referent a Tortosa:

“[Tortosa] És situada sobre el vessant d’una muntanya i té una muralla sòlida. Inclou mercats, llogarets agrícoles, aldees i tallers de manufactura. S’hi construeixen vaixells grans, en els quals hom utilitza la fusta de les seves muntanyes (…). L’alcassaba de Tortosa ocupa el cim, en forma de plana, d’un turó extens. A l’est de l’alcassaba hi ha el Jābal al Kahf (Muntanya de la Cova), que és una muntanya pelada, i l’oratori a l’aire lliure. El nucli de l’aglomeració s’estén a l’oest i al nord de l’alcassaba, i està rodejat per una muralla de pedra que va ser construïda pels omeies seguint el traçat d’un recinte antic. Aquesta muralla és foradada per quatre portes, totes reforçades amb ferro. La ciutat també té barris que es toquen amb els del nord i del sud, i unes drassanes; tot el conjunt és envoltat per una muralla sòlida de pedra que va fer edificar ‘Abd al-Raḥmān III. A Tortosa també hi ha una mesquita aljama de cinc naus i amb un atri ampli, erigida l’any 955 (345 H), quatre banys i un mercat, que és situat dins el barri meridional, on es troben tota mena d’objectes manufacturats i de mercaderies (…).”

Alguns d’aquests elements urbanístics perduraren, físicament o només com a topònim, dins del món medieval cristià. El més significatiu, a banda del castell de la Suda, són les drassanes construïdes per ‘Abd al-Rahmān III els anys 944-945, del bastiment de les quals es conserva una inscripció commemorativa, i que foren concedides pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV als jueus de la ciutat, l’any 1149, per a fer-hi el call. La carta de donació descriu un recinte fortificat de disset torres unides per un mur, la localització del qual és un tema controvertit.

A l’extrem sud del barri de Remolins pervivia encara als segles XIII i XIV el topònim de “plaça del Mercat”, fent referència a un lloc davant la porta de l’Assoc que podria correspondre a una de les zones comercials de la ciutat islàmica. Aquest topònim encara es conservava al segle XIV quan la zona ja era una de les places públiques de la ciutat medieval cristiana descrites pels Costums al segle XIII.

Hom ha situat la mesquita tradicionalment a l’indret de l’actual seu, sobre l’antic fòrum romà, fet que no ha estat comprovat. Cal tenir en compte també els barris extramurs, al nord i al sud, més enllà de la vall del Rastre, cap al coll de Sant Joan, on les restes arqueològiques recollides situen terrisseries i una àrea de necròpolis.

Encara que desconeixem el tramat urbà andalusí, aquest és sens dubte hereu de l’entramat de la ciutat romana i adoptà alguns aspectes de l’organització espacial anterior. Es mantingueren probablement els principals accessos a la ciutat i els eixos viaris bàsics. Sobre l’entramat viari urbà actual, un dels vestigis que perviu en època andalusina i es manté al llarg dels diferents moments històrics, és l’eix viari que creua la ciutat de nord a sud. Aquesta via tan important estaria formada pels actuals carrers Major de Remolins, Major de Sant Jaume, Santa Anna i Garidells i Ciutat.

Les excavacions arqueològiques realitzades al nucli urbà, producte de la intensificació de les actuacions d’urgència i no d’un projecte d’investigació planificat, han documentat una densitat important de troballes d’època islàmica en alguns sectors concrets del nucli antic. Cal assenyalar les següents intervencions d’urgència, realitzades a partir de l’any 1982, amb presència de nivells islàmics: plaça de la Mare de Déu de la Cinta o de l’Olivera, xamfrà carrer de la Ciutat-carrer del Dr. Despuig, edifici anomenat “Sinagoga”, carrer de la Costa de Capellans, carrer de les Taules Velles, núm. 4, plaça d’Alfons XII, solar carrer de Rasquera-carrer d’Hospitalet, plaça de Sant Jaume i carrer del Sol, núm. 18. Durant els anys seixanta i setanta, algunes actuacions urbanístiques també posaren al descobert materials d’època islàmica en els següents punts: obres d’urbanització darrere l’absis de la catedral, carrer de Sant Domènec núm. 9 i obres de fonamentació per a emplaçar l’antiga façana del palau Oliver de Boteller al carrer del Dr. Despuig i al carrer de la Ciutat.

A excepció de la plaça de la Mare de Déu de la Cinta i la plaça de Sant Jaume, que afecten un extens espai, el registre arqueològic ha estat purament testimonial, producte de petites cales de sondeig. Un altre jaciment clau va ser l’excavació de la plaça d’Alfons XII, on es va poder excavar un petit nombre d’enterraments que pertanyien a una necròpoli islàmica de la ciutat. Aquesta necròpoli era situada fora del recinte emmurallat, pròxima a l’actual plaça Cabrera, on en una intervenció d’urgència recent també s’han exhumat diferents enterraments.

L’excavació de la plaça de la Mare de Déu de la Cinta, acabada l’any 1984, va ser la primera intervenció amb una certa envergadura. L’excavació posà al descobert una seqüència estratigràfica que mostra una ocupació d’hàbitat continuada des d’època baiximperial romana fins al segle XII, que es convertí en plaça, finalitat que ha conservat fins als nostres dies. D’època andalusina, destaquen les restes d’un edifici de planta rectangular (segle X), on es produïren diferents fases de reutilització i distribució interna d’aquest espai. Segons els seus excavadors, aquestes habitacions formarien part d’una vivenda de major extensió, en la qual les estructures excavades podrien respondre a estances dedicades a zona d’emmagatzematge. Durant la fase corresponent al segle XI, és molt significativa la presència d’estris de terrissaire, que fan pensar en un taller de terrisseria molt pròxim.

Una altra intervenció excepcional van ser els treballs d’excavació efectuats a la plaça de Sant Jaume durant l’any 1990, que posaren al descobert una seqüència estratigràfica que va des d’època romana tardana fins al segle XX. L’excavació va permetre observar les diferents fases constructives de la desapareguda església de Sant Jaume, d’origen medieval. En aquest mateix indret es documentà una fase andalusina anterior, que va des del final del segle X o el principi del segle XI fins a mitjan segle XII. El sector andalusí més destacat que s’excavà, a l’interior de l’absis de l’antiga església construïda al segle XVII, corresponia a dos habitatges.

En aquestes cases es produïren diversos canvis en la distribució interna dels diferents àmbits. El material ceràmic és força característic del període taifa. Dintre de la primera meitat del segle XII, les cases s’abandonaren i sobre el seu solar es bastí una claveguera de gran capacitat, que travessa parcialment tot el sector.

La ciutat feudal

Plànol actual de la ciutat, on s’indica la situació dels calls jueus i l’aljama sarraïna als segles XII i XIII i el recinte murat del segle XIV.

J. Martínez

La conquesta de la ciutat pels exèrcits feudals del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, l’any 1148, i el posterior assentament dels nous pobladors, forçosament hagué de significar un trasbals important de les estructures urbanes, amb el trasllat de les minories ètniques a altres barris, el repartiment de la ciutat entre els vencedors, l’abandonament d’edificis i la seva ocupació per part de nova gent. Però, malauradament, la informació sobre aquest període és mínima. De l’organització urbana esbossada aquests anys anirà sorgint la futura Tortosa medieval cristiana, totalment definida al final del segle XIII i que arribarà al moment de plenitud durant els segles XIV i XV.

El recinte emmurallat previ a les importants modificacions i ampliacions que es produïren a l’últim terç del segle XIV estaria definit pel traçat de la medina islàmica. La circumval·lació defensiva devia estar delimitada probablement pel barranc del Rastre al sud-est, la façana fluvial a l’oest, les fortificacions de la Suda a l’est, i al nord pel barranc de Celio. Més enllà d’aquest recinte, hi havia barris extramurs, que posteriorment quedaran inclosos dintre del nou perímetre emmurallat del segle XIV.

Els Costums de Tortosa proporcionen dades sobre aspectes urbanístics. En el cas del recinte emmurallat diu: “Los murs, les torres, los valls, las barbacanes de la ciutat son a defeniment de la senyoria e del ciutadans. E negu no pot aqui edificar, ne portes ne altra obra fer, per que la fortalea de la ciutat s’en puxa miruar. Empero aquels qui han les cases q’es tenen ab los murs, poden en aquels murs metre cabirons e jacens, et fermar arcs, e usar de les torees e del mur, et fer privades, en així que la fortalea de la ciutat no s’en mirue. En los valls, ne en les barbacanes no pot negu ne deu hedificar, mas podeu ne trer fems, si n’hi ha” (Llibre I, Rúbrica I, Cap. I).

El gran esclat urbanístic de la ciutat medieval tingué lloc, com a la resta de Catalunya, durant el segle XIV. L’expansió urbanística s’explica per un creixement general de la població, amb la consegüent formació de nous barris de menestrals i comerciants extramurs. Tortosa consolida en aquest moment el creixement urbà des del seu primitiu nucli al peu del castell i a Remolins, cap al sud del barranc del Rastre, sobre el vessant nord del turó del Sitjar. Supera així el recinte emmurallat antic, que quedà definitivament com a línia defensiva interior d’aquest sector, anomenat l’Alfòndech, i que al final del segle XIV restà clos pel nou recinte de muralles. Hem de dir, però, que el poblament en aquest espai no és un fenomen iniciat en aquest moment. Cap a mitjan segle la zona es trobava força habitada —tot i que coneixem l’existència d’horts dins del nou perímetre— i era centre d’activitats mercantils, com ho prova la construcció de la llotja el 1368. Desconeixem la situació als segles XII i XIII, però no és possible descartar l’ocupació d’aquests sectors en època islàmica, amb l’existència de ravals.

Remolins fou, des de la conquesta cristiana, el lloc on s’instal·laren les minories jueva i sarraïna, en barris separats de la resta de la ciutat per murs, com ja s’ha esmentat. La hipòtesi més factible de la localització del call jueu, al nostre parer, és a Remolins, a l’oest del Carrer Major, entre aquest i el riu. Amb el transcurs del temps, aquest call de la drassana o call vell fou ampliat cap a llevant, amb la construcció d’un call nou a l’est del Carrer Major.

Del destí i l’evolució del call primitiu no en sabem gairebé res. Com ja s’ha esmentat, durant el segle XIV n’hi havia dos, encara que el vell devia estar poc o gens habitat perquè s’utilitzava com a lloc de parada dels acompanyants reials en les visites dels monarques a la ciutat. Amb els atacs als jueus del final del segle XIV i les conversions massives, l’aljama quedà molt disminuïda, i al principi del segle XV la ciutat hi intervingué urbanísticament obrint-hi un nou carrer.

La moreria o barri sarraí es trobava també a Remolins, encara que desconeixem el lloc amb exactitud. És molt possible que es trobés a llevant del Carrer Major, al peu del castell.

L’estreta plana entre la Suda, el riu i el barranc del Rastre continuà essent en aquesta època baixmedieval el centre de l’activitat politicoadministrativa i religiosa de la ciutat, i lloc de residència de l’oligarquia urbana, malgrat el progressiu transvasament de persones i activitats artesanals i comercials cap al sud de la ciutat. Algunes activitats industrials semblen centralitzar-se a la zona o barri del Temple, fora de la muralla del segle XIV, i també a Ferreries, a l’altra riba del riu (casa de Tints, terrisseries, adoberies, casa del Pont). En el sector del Temple i extramurs, hi havia també una important concentració d’edificis religiosos, construïts tots ells als segles XII-XIII als afores de la ciutat. Ens referim al convent de Sant Francesc, al de Santa Caterina, a l’hospital dels leprosos i l’església de Sant Llàtzer, a l’hospital de la Santa Creu, i al gran cementiri i l’església de Sant Joan del Camp, propietat de la seu i lloc general d’enterrament dels ciutadans, que acabà substituint en aquesta funció el cementiri de la seu situat al carrer de la Croera.

L’altra banda del riu, l’actual barri de Ferreries, no estava edificada a l’època medieval. Una disposició municipal del 1394 prohibí explícitament edificar a l’altra banda del riu, especificant que qui volgués construir ho fes dintre dels murs de la ciutat. De fet, Ferreries en aquesta època era una zona d’horts i també una àrea d’ús públic. Allí es trobaven les Parellades i les eres del Delme, on es trillava el blat i els llegums que percebia el capítol catedralici, hostals per a viatgers i la casa del Pont, magatzem de fusta de la ciutat i d’altres materials destinats a la construcció i manteniment del pont de barques i altres obres públiques.

Durant el segle XIV i l’inici del XV, el consell tortosí dugué a terme una forta política urbanística: s’eixamplaren carrers i places, es construïren edificis públics, muralles i es dugueren a terme obres d’infraestructura. Entre els edificis de les institucions de govern que es construeixen en aquest moment, hem de destacar la casa de la Paeria o de la Cort, les presons i el tribunal de justícia de la ciutat, al carrer de la Croera, davant de la casa del Consell, també d’origen medieval. La ciutat intervé en la construcció d’edificis relacionats amb les activitats comercials i d’abastament de la ciutat, com la peixateria pública municipal, a la vora del riu; la llotja, magatzem de blat i centre de contractació mercantil, començada l’any 1368 a la Rambla; o les escorxeries, una a l’actual plaça del Rastre, extramurs, a la vora del portal de l’Escorxeria, i l’altre al “Carrer Nou”. Al sector del Temple hi havia unes drassanes, pròximes al riu i vora la muralla del segle XIV.

La gran obra que la ciutat du a terme en aquest segle XIV és la construcció d’un nou recinte emmurallat que amplia considerablement l’espai urbà respecte al recinte anterior. L’obra correspon a l’ordre de Pere III (1336-87) a les ciutats catalanes de tancar els barris extramurs per fer front a la guerra amb Castella. La construcció del nou perímetre es començà a la dècada del 1340, amb l’inici del portal de Tarragona i el de Sant Joan i la determinació del traçat del nou mur, tot i que l’empenta decisiva no es produí fins al projecte del 1367, que disposava la construcció de muralles a les partides del Temple i Santa Clara. (MUV-JMT-PLA)

Bibliografia

• Caffaro, 1890, pàg. 86
• Imperiale de Sant’Angelo, 1936, docs. 168 i 169
• Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 462, pàg. 485
• Massip, 1984b
• Pagarolas, 1984
• Diversos autors, 1987
• Epalza, 1987
• Balañà, 1991, pàgs. 91-92
• 1992
• Curto, 1991, pàg. 270
• Epalza, 1994, pàg. 31
• Virgili, 1997, pàssim