Església
L’establiment dels templers a la capital de les terres de l’Ebre fou immediat a la seva conquesta l’any 1148, en la qual els mateixos frares prengueren part. Tot i que el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV no havia signat cap pacte previ amb els templers, aquests reberen en el repartiment el cinquè del total de la senyoria. Els frares templers fundaren un convent quarter ben aviat, fora del recinte murat, al sector sud-occidental de la ciutat medieval. Vora seu aixecaren una església dedicada a Santa Maria.
Les primeres referències concretes a l’església de la comanda templera de Tortosa són llegats o deixes monetàries que es poden resseguir a través dels nombrosos testaments de la documentació local conservada de la dotzena centúria. Al segle XIV, quan es construí el nou recinte emmurallat de la ciutat, el conjunt del convent quarter i l’església quedaren intramurs, gairebé tocant el pany de muralla immediat a la porta del Temple. L’església de Santa Maria acollí la confraria dels soguers, dels espardenyers i d’altres gremis per espai de dos segles, i malgrat l’incendi del 1643, va estar oberta al culte fins a la guerra del Francès, en què durant el setge dels exèrcits francesos del 1810 va ser destruïda. A mitjan segle XIX quedaven només unes parets enrunades al solar que posteriorment s’edificà; i al final de segle, en la façana d’aquest edifici, núm. 55 del carrer del Temple, encara hi havia un fragment d’arc de l’església, el qual, segons notícies dels anys vint, fou donat juntament amb un escut al Museu Municipal, en construir-se una nova casa.
Posteriorment, en l’obra d’enderrocament de la casa cantonera del carrer de Teodor González amb l’avinguda de la Generalitat, al desembre del 1978, es posà al descobert fortuïtament un dels murs de l’església de Santa Maria de la comanda del Temple. Així, doncs, la situació de l’edifici quedava delimitada entre els actuals carrers de Teodor González, Sant Ildefons, la travessera de la Parra i l’avinguda de la Generalitat. (JMT-MUV-PLA)
La comanda templera de Tortosa
Fundada, com ja s’ha dit, pels frares de l’orde del Temple després de la conquesta de Tortosa, aquesta comanda es convertí en el primer focus d’expansió templera del futur districte de Ribera, fins al traspàs del centre d’activitat a Miravet, vers el 1165. Durant els primers anys, hi hagué una estreta vinculació entre les cases templeres de Tortosa i Miravet, i cal suposar que la darrera es començà a estructurar partint de la primera. De fet, abans d’aquesta data, la documentació parla només de mestres o procuradors de Tortosa (el primer, fra Eimeric de Torrelles, al gener del 1156), per bé que amb una mobilitat excessiva dels càrrecs.
És a partir del 1165, com s’acaba de dir, que es comença a fer una certa especificació i es produeix el canvi del centre d’autoritat. Així, fra Guillem Berard és presentat primer com a cap de Miravet amb uns delegats a Tortosa i, després, com a cap de les dues comunitats, amb la materialització consegüent de la idea de districte. A la mort d’aquest primer impulsor dels assentaments templers de les terres de l’Ebre, el 1174, trobem el primer comanador propi de Tortosa, fra Pere Auxor, amb una actuació ben autònoma, per bé que respectant sempre l’autoritat del cap de districte, càrrec per al qual fou nomenat fra Bernat de Gospí.
Els primers anys de vida de la comanda s’esmerçaren sobretot en la formació del domini territorial, element que constituïa la base de la senyoria. Hi contribuïren les donacions, tant de monarques i senyors com de particulars, explicables en l’àmbit fortament religiós del segle XII, època de desplegament monàstic i de fundació dels grans monestirs cistercencs. Tanmateix, en un moment inicial també foren importants les compres, motivades potser pel desconeixement de l’activitat dels frares i pel medi encara hostil en què havien d’actuar, però que reflectien ja la seva capacitat econòmica i una ben definida política patrimonial.
La política desplegada pels frares consistia en la concentració de possessions disperses, per obtenir-ne una major rendibilitat. Així s’explica la gran quantitat de permutes que realitzaren, ben sovint amb addicions d’importants sumes. Aquestes possessions s’estenien per tot el territori tortosí, preferentment vora el riu i al seu marge dret. D’aquesta manera, els coneixem importants propietats a: Alcàntera, camí de Vinallop; l’Aldea; Alfa ra, al massís dels Ports; Algesira Mascor, a la baronia de Carles, vora el riu; Arenys; Benifallet; Bercat; Burjassénia; Labar, actual torre d’en Corder; Palomera; el Raval de Jesús; la Pedrera, vora Amposta; Pimpí, al camí de Bítem; Vinallop; Xerta, etc.
Format el patrimoni bàsicament en els primers trenta anys, els frares assoliren una gran importància en l’àmbit local. I, afermats en la senyoria de la ciutat, en el darrer terç del segle XII i en el decurs del segle XIII aprofundiren en les relacions amb els altres poders locals, relacions carregades de conflictes jurisdiccionals i que menaven ben sovint a la signatura de pactes i d’acords.
Alfons I els confirmà en el domini de la ciutat el 1175, i això segurament davant la intervenció d’elements forans, atès que el rei un any abans havia lliurat Tortosa a la seva muller, Sança de Castella, en dot. Tanmateix, la donació cabdal la reberen els templers al març del 1182, en què el sobirà, per tot un seguit de raons econòmiques, religioses, de política interna i d’interessos, els cedí els dos terços de la ciutat juntament amb Ascó i Riba-roja. Aquest lliurament comportà el punt d’inflexió en el domini, compartit ara només amb els Montcada.
El regnat de Pere I suposà un període certament complex en l’evolució del règim senyorial templer a Tortosa. El 1200 se signà un acord amb la reina mare de retenció de per vida dels drets que aquesta hi tenia, acord que comportà la ratificació del 1202 als frares, per a salvar els seus drets. Morta la mare del rei Pere el 1208, aquest no lliurà la ciutat a l’orde, sinó que la donà, per raons econòmiques i militars, al cavaller Guillem de Cervera.
L’esquema senyorial se simplificà al començament del segle XIII, ja que Guillem de Cerverà cedí els seus drets el 1215. Aleshores, només els templers i els Montcada restaren com a consenyors, amb una preeminència clara dels primers en el control dels ressorts de poder, i això fins el 1294, any en què es realitzà la permuta de Tortosa.
És a mitjan segle XIII que es produeix el punt d’inflexió desfavorable, a partir del qual les prerrogatives dels frares comencen a minvar, davant les pressions de dos elements aliats: la monarquia i l’estament ciutadà, protagonista del desvetllament urbà i comercial. Durant els darrers decennis del regnat de Jaume I, els papers de la monarquia i de l’orde s’intercanviaren. Així, es passà d’una evident aliança amb la corona a un augment del recel dels templers, els quals, tot i mantenir el seu potencial, veien minvar els seus privilegis, alhora que el seu domini senyorial era qüestionat pels consenyors, combatut pels ciutadans i minat pel mateix sobirà. D’aquesta manera s’arribà als regnats de Pere II i d’Alfons II, que suposen l’anorreament del règim senyorial amb la permuta de la ciutat, el 1294.
A més de les rendes procedents de les explotacions, els templers tenien copiosos ingressos provinents de rendes jurisdiccionals: sobre el comerç i les vies de comunicació; sobre els monopolis de béns comunals; sobre l’exercici de la jurisdicció, del govern i de la justícia; sobre les prestacions paramilitars i les exaccions arbitràries, aplicades solament damunt jueus i sarraïns.
La comanda templera de Tortosa cal inscriurela entre les de primera línia, després de Montsó, Gardeny, el Masdéu i Miravet. Hi tenim documentats lloctinents de comanadors, cambrers i capellans. La comunitat superà els vint frares en els moments d’esplendor, entre els anys 1220 i 1250, amb funcions ben diversificades (fins i tot, un frare que tenia cura dels captius i un altre dels bous). Però la comanda no la nodria només la comunitat de frares i sergents; hi havia també escuders, servents, gent assalariada, esclaus i tota una munió de persones vinculades o donats.
Format el patrimoni, al segle XIII els frares es dedicaren a la seva explotació, de manera directa, mitjançant servents i esclaus, o bé de manera indirecta signant cessions emfitèutiques, amb moderades exaccions econòmiques i amb absència d’altres imposicions i drets senyorials més vinculants. Desplegaren igualment una activitat ramadera. També es dedicaren a l’activitat industrial, mitjançant l’explotació de molins, de salines, de forns, de mines, de banys públics i d’altres monopolis senyorials, amb una elevada rendibilitat. I, evidentment, intervingueren també en nombroses operacions comercials i financeres.
El 15 de setembre de 1294, el mestre provincial fra Berenguer de Cardona permutava amb el rei Jaume II el domini templer sobre la ciutat i el seu terme. En canvi, l’orde rebia el castell i la vila de Peníscola, amb les aldees de Benicarló i Vinaròs; el castell i la vila d’Ares; la tinença de les Coves de Vinromà; el domini reial sobre Ollers, a la Conca de Barberà; i, en darrer lloc, les cenes de la batllia de Xivert. La pèrdua dels drets sobre la rica ciutat comercial de Tortosa i el seu territori es veia, així, pobrament compensada per dominis a la Plana i al Maestrat. El mestre adduïa, d’entrada, com a raó d’aquesta permuta, la impossibilitat de mantenir l’exercici ple de la jurisdicció sobre Tortosa i la disminució progressiva dels drets de l’orde. Tanmateix, aquesta raó era més aviat una conseqüència, la conseqüència de tot un seguit d’esdeveniments que es produïren d’ençà de mitjan segle XIII. Primerament, l’orde del Temple i la monarquia havien vist transformades les seves relacions, i això de manera desfavorable per als frares. Als monarques els interessava més la reducció de les concessions i exempcions dels poders senyorials, per augmentar els ingressos i poder atendre millor les noves necessitats. I en segon lloc, cal tenir present la mateixa davallada interna de l’orde.
La comanda templera de Tortosa s’estalvià, així, els trasbalsos dels anys difícils, iniciats a l’octubre del 1307 amb l’empresonament dels templers de França i acabats al març del 1312 amb l’abolició de l’orde. (LPS)