Situació
Cambra de la primera planta de l’antic palau, mutilada per un envà, amb una columna que sosté dues arcades d’arc de mig punt.
ECSA - X. Rollan
L’antic palau episcopal romànic es troba al barri vell de la ciutat de Tortosa, dins de l’illa que comprèn tots els edificis del capítol de la catedral. Aquesta illa es troba cercada pels carrers de la Creuera, Taules Velles, plaça de l’Olivera, la Suda i Costa de Capellans.
Mapa: 32-20 (522). Situació: 31TBF913213.
L’edifici es troba en concret entre el carrer de la Creuera —números del 12 al 18— i el carrer del Palau (popularment anomenat pati de la Canonja) número 1. La seva façana oest —sense cap aparença exterior que faci sospitar la seva noblesa— dona al carrer de la Creuera i queda afrontada a l’actual palau episcopal. La façana sud és situada dins del carrer del Palau.
Història
El palau episcopal romànic era situat al centre neuràlgic de la ciutat medieval. L’inici de la construcció d’aquest edifici s’ha de situar després de la conquesta de Tortosa l’any 1148 per les tropes encapçalades pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. El primer bisbe de Tortosa fou l’arquebisbe de Tarragona Bernat Tort, el qual ocupà el càrrec fins el 5 d’agost de 1151, en què ell mateix va fer la consagració com a bisbe de Gaufred, abat fins aleshores dels canonges regulars augustinians de Sant Ruf d’Avinyó. El bisbe Gaufred d’Avinyó portà amb ell nou canonges amb la intenció d’establir-se en vida regular a la ciutat reconquerida.
Per a les primeres necessitats del nou bisbat, el papa Adrià IV va enviar una epístola al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, amb la qual l’incitava a protegir la nova església de Tortosa, manant-li que dotés la comunitat eclesiàstica dels suficients beneficis per poder emprendre la construcció d’un temple, oficines per als canonges i cases per al bisbe. Ordenà també que li donés les mesquites i els annexos que havien pertangut als sarraïns. És aquest el moment en què cal pensar que es va començar a construir el palau. A l’agost del 1151 el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va donar a l’església de Tortosa els terrenys i les possessions de la mesquita major i els seus annexos, de manera que es pogués començar la construcció d’una seu cristiana. Entre aquests annexos hi hauria probablement el solar on es construí el palau episcopal. El 5 d’agost de 1153, el bisbe Gaufred, junt amb els seus canonges, establiren els fonaments de la vida canonical mitjançant el document anomenat “Prima ordenatio ecclesiae Dertusensis”. Amb aquest document es pot donar per establerta la canònica augustiniana de Tortosa. A mesura que la comunitat va anar incrementant el nombre de canonges al llarg de l’edat mitjana, les necessitats, principalment d’espais, es veieren indubtablement alterades. Aquest fet, per exemple, podria explicar la construcció d’un nou palau episcopal, l’actual, i a la llarga l’abandonament i emmascarament de l’antic palau romànic.
No hi ha cap referència documental directa de la vida o funcions concretes de l’antic palau episcopal, on van viure fins al segle XVI els bisbes, fins i tot després d’haver-se acabat l’actual palau episcopal gòtic, que fou construït del 1316 al 1340 pel bisbe Berenguer de Prats. Alguns autors, però, suposen que tan aviat com es va acabar el palau episcopal gòtic es va deixar d’utilitzar el palau romànic.
El palau episcopal primitiu ha estat fins fa poc la part més ignorada i oblidada de les antigues dependències del capítol de la catedral. Molts historiadors en desconeixien l’existència. El seu oblit podria ser fruit de la pèrdua de la seva fesomia externa original i del fet que l’Església n’hagués perdut la propietat fa aproximadament cent cinquanta anys. Aquesta data coincideix amb els processos de desamortització de béns de l’església. La desamortització de l’edifici de l’antic palau episcopal és confirmada pel periodista Ramon Vergés Pauli (1874-1938), quan textualment assenyala: “La casa senyalada en los números 14 i 16 del carré de la Cruera perteneixía al Cabildo de la Séu i va apoderar-se d’ella’l Govern, quan les lleys de desamortització de Mendizábal (1835-1836). Ans de la desamortització o secularització dels bens del clero, a la botigueta d’esta casa, que fa cantonada en lo Palau, estava establerta la carnicería dels canonges”.
El 1937 es procedí a l’enderroc de part de la façana del palau romànic per alinear el carrer amb la façana del palau episcopal actual, que és davant d’ell i, d’aquesta manera, poder eixamplar el carrer. De la façana anterior a aquesta remodelació se’n té referència aproximada gràcies a un plànol del recinte del capítol fet per Kenneth John Conant (1920).
Fins fa aproximadament deu anys, l’edifici va restar pràcticament tot ocupat en règim d’arrendament per diverses famílies i tenia un únic propietari. Actualment, per qüestions d’herències, té dos propietaris diferents. El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, mitjançant el Servei del Patrimoni Arquitectònic, ha catalogat l’edifici com a conjunt historicoartístic.
Palau
Secció de l’antic palau, ara totalment contingut dins d’un edifici posterior.
X. Rollan
Aquest edifici ha patit un procés de remodelacions i reformes que n’han variat l’aspecte original substancialment. Amb tot, el seu relatiu allunyament del claustre el salvà de reformes o reconstruccions totals, com va passar amb la seu vella romànica o amb altres dependències de la canònica. Un cop fet l’aixecament pràcticament integral de l’edifici ha aparegut ben marcada la seva estructura original. Amb tot, les interpretacions de les parts actualment inexistents s’hauran d’entendre com a aproximacions, ja que per a poder donar una total validesa a aquestes interpretacions caldria endegar un procés de documentació arqueològica, possibilitat descartada actualment, ja que es tracta d’un edifici privat i habitat.
El palau episcopal romànic és un edifici d’espais totalment rectangulars, delimitats a base de murs de càrrega resistents que marquen la distribució interna i el tancament extern. Per tant, podem parlar d’un edifici molt funcional des del punt de vista estructural, amb un gran sentit de la simetria i alhora amb poques complicacions constructives.
Les crugies o murs de càrrega són totalment perpendiculars entre si i delimiten espais rectangulars habitables de superfícies útils que oscil·len entre els 26 i els 32 m2 aproximadament. Els grans canvis d’ús que han convertit el palau en edifici d’habitatges han afectat les distribucions interiors, deixant tapiades moltes de les arcades de connexió entre els diferents espais, fins al punt que en alguns casos és difícil de precisar-ne l’existència.
A la planta baixa suposem que els murs són d’obra de carreus lligats amb argamassa (el conglomerat és molt probablement a base de calç) i també en tota la vertical dels contraforts. Tots els arcs són de dovelles de pedra ben treballades i amb les seves cares totalment planes. La prolongació dels murs a les altres plantes superiors és probablement de paredat concertat. És també probable que en alguna d’aquestes plantes superiors es prolongui l’obra de carreus existent a la planta baixa. El major coneixement de la composició dels murs estructurals resta impossibilitada per l’aplicació al damunt d’aquests murs de diferents capes d’arrebossats i pintures sobreposades.
Les distribucions existents actualment a l’edifici i les que s’han explicat anteriorment han variat radicalment la funcionalitat originària de l’edifici. S’han tapiat gairebé totes les arcades de la planta baixa que connectaven de ben segur totes les dependències d’aquesta planta. El tapiat d’aquestes arcades correspon probablement a un canvi d’ús de l’edifici, encara que no es pot descartar aquesta solució com a mesura de reforç estructural.
Antigament l’edifici disposava solament de planta baixa, primera planta i golfes. Actualment l’edifici té plantes intermèdies que parteixen les plantes originàries, amb l’afegitó d’un sostremort i una segona planta a la sala gran de l’originària primera planta. Altres reformes, fins i tot més importants, comportaren mutilacions de l’edifici original i la construcció d’annexos a l’estructura original, de les quals es farà referència més endavant.
Dintre del conjunt conservat queden definits clarament dos sectors: el costat meridional i el costat septentrional.
El costat meridional del palau correspon a una gran sala d’aproximadament 85 m2, la qual és coberta per dues arcades que defineixen tres espais de planta rectangular. Tota aquesta sala és lliure estructuralment gràcies als arcs de mig punt que suporten la planta superior i que descarreguen lateralment a sobre dels massissos contraforts que per la part dreta donen directament al carrer del Palau; en queda un de tercer fent mitgera amb l’edifici de dalt del Portal de Palau. Les llums entre contraforts són de 7,5 m.
Pel costat esquerre, actualment per l’interior, també hi ha un altre contrafort idèntic geomètricament als que donen al carrer del Palau. Aquest es correspon a la dreta amb l’existent a la mitgera de l’edifici que limita per l’est. Aquest contrafort es troba en un estat de conservació molt bo, probablement pel fet que des de ja fa segles va quedar intern i a la mitgera i, per tant, protegit dels agents exteriors. Els altres dos estreps esquerres són de menys volum, ja que es corresponen amb les crugies de les sales que queden a l’esquerra d’aquesta sala gran i, per tant, els esforços transmesos queden compensats.
És interessant el fet que els contraforts esquerres siguin diferents, ja que aquesta dada pot demostrar que aquesta gran sala s’allargava més a l’est. Si el contrafort esquerre que queda a la mitgera és idèntic geomètricament als de la dreta és perquè aquest era antigament també extern i estructuralment no havia de suportar cap càrrega per l’esquerra. Això provocà que el contrafort fos més massís i més voluminós. Una altra dada important és l’observació que la teulada d’aquesta gran nau i la de la casa que limita a l’est són d’amplades idèntiques amb careners coincidents, encara que a diferents alçades. Aquesta dada manifesta continuïtat entre la sala gran de l’antic palau i l’edifici que limita a l’est, encara que externament no hi ha cap resta de contraforts en aquest edifici veí.
Actualment, a nivell de la planta primera, aquesta gran sala és seccionada per l’actual planta segona, que arrenca aproximadament un metre per baix de la clau d’aquests arcs, motiu pel qual hi ha un arc que fins i tot ha perdut la seva funció estructural, de manera que les càrregues del forjat d’aquesta part de la segona planta són sostingudes mitjançant grans bigues de fusta.
Les distribucions de la primera planta corresponen només a envans i no hi ha cap element estructural afegit. Per tant, l’únic factor que ha influït en el canvi de distribució ha estat el canvi d’ús com a habitatge, i no se suposen patologies estructurals als arcs, encara que, com hem dit, la planta superior queda suportada per grans bigues de fusta que alliberen i fins i tot en algun cas han mutilat les estructures arcades originals. Aquestes bigues de fusta que realitzen la funció portant del forjat de la segona planta queden amagades a sobre del cel ras de la primera planta.
A nivell de la planta baixa tornem a trobar una sèrie d’arcs coincidents amb les de la planta superior, però de menys volum. També es fa un altre cop visible la subdivisió de l’espai original. El que en un principi corresponia a una única planta baixa de gran alçada (4,75 m aproximadament) fou convertit en dues plantes. El forjat intermedi abasta tota la superfície que correspon a la sala gran. Aquests arcs estan majoritàriament paredats, i el seu recorregut es va perdent sobretot a la segona crugia. L’arc coincident amb la mitgera est no és visible però cal suposar que encara existeix, mentre que l’arc de la crugia més propera al carrer de la Creuera és visible en la seva major part. El tapiat de les arcades fa del tot impossible precisar si es feu a causa d’algun problema estructural i de reforç o senzillament com a mesura de tipus funcional, si bé no s’aprecien esquerdes i això fa pensar que els arcs estan íntegres i en bon estat de conservació.
La segona planta i les golfes d’aquest sector d’edifici suposem que són totalment afegides i posteriors, per raó del fet que el tipus de material emprat és maó massís i l’estructura és de pilars, mentre que a la planta inferior trobem l’estructura originària amb murs de càrrega massissos d’origen petri. També es pot observar que els contraforts arriben fins aproximadament al sostre de la segona planta, una alçària coincident amb el lloc on acaba la transmissió de forces dels arcs als contraforts laterals, prolongant-se al seu damunt pilars de maó massís. Cal assenyalar, d’altra banda, que en aquesta segona planta, a la part superior dels arcs, s’aprecien permòdols de pedra que originàriament havien de servir com a suport de l’entaulat de fusta superior i que avui en dia ja no fan cap funció. La teulada, amb bigues i entrebigat de fusta i teula corba ceràmica, té una barbacana que dona al carrer del Palau, certament antiga i espectacular, però que cal suposar també com a posterior.
El costat septentrional del palau es correspon amb els números 14 i 16 del carrer de la Creuera i és format per una sala composta per dos espais rectangulars, com els definits anteriorment, units entre si també per arcs de mig punt. En aquest cas la planta baixa uneix aquests dos espais mitjançant un arc de mig punt, mentre que a la primera planta la unió es produeix per dues arcades de mig punt, evidentment de la meitat de la llum que la inferior. Aquesta crugia d’unió entre els espais amb dues arcades de mig punt a la primera planta provoca una forta càrrega puntual a la clau de l’arc de la planta baixa, motiu pel qual es va disposar un pilar de carreus de pedra, de manera que l’arc de la planta baixa resta dividit en dues parts per aquest pilar. Es tracta d’un pilar que sembla bastant antic, sense poder precisar si el seu emplaçament fou contemporani o posterior a la construcció de l’arc inferior. Els dos arcs d’aquesta sala de la primera planta, sobretot el de l’esquerra, presenten pèrdua de secció en una de les dovelles i un cert desplaçament, que si bé actualment no comporta un perill imminent, a mitjà termini podria ser molt més preocupant. En l’actualitat resta apuntalat com a mesura preventiva. El moviment sofert en aquest sector també és visible a la columna central del conjunt, que presenta una gran esquerda vertical.
Aquestes dependències suposaven originàriament 60 m2 aproximats per planta. Actualment aquests dos espais són mutilats com a conseqüència d’unes modificacions radicals de la façana del carrer de la Creuera que es van fer l’any 1937 per eixamplar el carrer i alinear-lo amb la façana del palau episcopal gòtic, enfrontat al palau romànic. Amb aquesta alineació es va seccionar en diagonal l’espai més proper al carrer de la Creuera, de manera que actualment l’espai que ens ha quedat a l’interior és de forma trapezoidal, sense l’encant que definia en conjunt la gran simetria dels espais del palau.
D’aquesta façana anterior no n’ha restat cap constància fotogràfica, però segons afirmacions d’un dels propietaris de l’edifici, l’única particularitat que tenia era el portal de mig punt de pedra de l’entrada, probablement també posterior a l’edifici original i del qual encara avui en dia n’han quedat dues lloses de pedra a la vorera del número 12 del carrer de la Creuera, les quals ens defineixen el lloc exacte que ocupava aquest arc.
A nivell de la planta baixa i justament a la crugia darrera d’aquest arc reforçat amb el pilar de pedra, es tornen a trobar dues arcades de mides semblants a les de la primera planta, encara que queden pràcticament tapiades. És impossible precisar si, igual que passa a la primera planta, hi ha treballs escultòrics de certa importància a les columnes i als capitells laterals i central. A la part superior dels arcs d’aquesta crugia i també a la crugia més propera al carrer de la Creuera hi tornem a trobar permòdols, que en aquest cas encara realitzen una funció portant. La tipologia de forjat d’aquesta sala és idèntica a la que li suposem originàriament. És format de permòdols de pedra que suporten bigues contínues de fusta adossades a la crugia, amb embigat també de fusta en sentit transversal, entaulat de fusta, massissat amb terra solta a sobre dels taulons i enrajolat. Aquest espai de l’edifici és l’únic que manté intacta la seva funció estructural originària amb els permòdols, ja que a totes les altres arcades (menys a les de la sala gran) han desaparegut els permòdols i actualment les bigues de fusta dels forjats són suportades directament a sobre de les crugies.
La resta d’estructura d’aquesta zona septentrional i principalment el cos d’edifici que pertany a la façana del número 18 del carrer Creuera se suposa que fou afegit posteriorment, ja que hi ha certs indicis que ho fan palès. Les golfes de tot el sector septentrional de l’edifici no tenen cap particularitat i probablement també han sofert modificacions respecte del seu estat original.
L’accés entre la sala trapezoidal que queda a la part septentrional i la sala gran de la part meridional es realitzava originàriament a través d’arcs de mig punt a nivell de planta baixa. A la primera planta les úniques connexions entre ambdós sectors es fan mitjançant petites portes obertes al mur, molt probablement posteriors. Aquestes arcades de la planta baixa restaren també tapiades totalment com a conseqüència de la compartimentació que originà el canvi d’ús de l’edifici per a habitatges.
L’última sala que resta per esmentar és la situada entre l’actual celobert i el contrafort esquerre de la sala gran. Aquesta sala té una altra tipologia de forjat amb bigues de fusta i amb llums intereixos més grans. Com ja hem dit anteriorment, el fet que aquest contrafort sigui idèntic als que per la part dreta donen al carrer del Palau indica molt probablement que aquesta dependència es construí posteriorment i, per tant, també s’hauria d’entendre com un annex a l’estructura del palau.
De tota aquesta descripció, se’n pot extreure una conclusió molt bàsica, que és que els elements que han suportat el pas dels segles són tots d’origen petri i els elements de fusta originals han desaparegut i s’han anat substituint amb el pas dels segles. La data del 1158, paral·lelament al començament de la construcció de la seu romànica, la podem donar com a aproximada per a l’inici de la construcció del palau romànic.
Capitell
Capitell romànic d’una de les cambres de la primera planta del palau, amb una decoració de fulles d’acant que recorden el model clàssic corinti.
ECSA - X. Rollan
A la primera planta del sector septentrional de l’edifici, a la sala mutilada i actualment de planta trapezoidal, hi ha una columna coronada per un capitell decorat. Si bé avui en dia la columna queda descentrada respecte de la sala, antigament era al centre exacte i, per tant, n’era un element cabdal. A la sala també destaquen les mitges columnes dels estreps laterals, molt més senzilles i menys treballades. El seu fust té forma semicilíndrica i és llis. La base té també forma semicilíndrica i no s’hi diferencia el plint. EI capitell no té cap treball, és totalment llis i té forma corba còncava respecte a la posició de l’observador. Acaba amb un àbac prismàtic rectangular. El fust és separat del capitell i la base per mitjà de collarins, el més gruixut dels quals és el collarí que separa la base del fust. L’altura d’aquestes semicolumnes és superior a la de la columna central i el tipus de pedra emprada és molt més corrent i evidentment la mateixa que la dels estreps.
La columna central, construïda amb una pedra grisosa molt més resistent i compacta que la dels arcs laterals i els estreps, va ser descoberta fa pocs anys. Havia estat emblanquinada amb guix, motiu pel qual avui en dia es troba pràcticament intacta. La peculiaritat d’aquesta columna és que el capitell i la base són idèntics, però en posició invertida. El seu fust és cilíndric i llis, i actualment té una fissura a la part baixa. La separació del fust amb el capitell i la base es fa amb un collarí. La forma esquemàtica del capitell és cúbica, amb tres petits detalls cúbics en forma de mètopes a la part superior i arrodonit i decorat a la part inferior amb una espècie de fulles enrotllades en forma de volutes imitant amb senzillesa el model clàssic corinti. La base torna a ser idèntica al capitell, però invertida. La part superior del capitell i que representa el trobament entre la columna i la primera dovella de l’arc acaba amb un equí en forma de prisma trapezoidal invertit i al seu damunt amb un petit àbac rectangular. La diferència de material entre la columna central i la resta de l’edifici podria indicar que la columna fou reaprofitada d’algun altre edifici anterior, fet bastant generalitzat al romànic, però que en aquest cas concret no s’ha pogut demostrar.
Bibliografia
- Villanueva, 1806, vol. V
- Fernández, 1867
- O’Callaghan, 1886-88, 3 vols.; 1890 i 1896
- Martorell, 1925
- Matamoros, 1932
- Bayerri, 1936-60, vols. VII i VIII
- Miravall, 1970
- Jover, 1973
- Beguer, 1980
- Despuig, 1981
- Miravall, 1983, pàg. 149
- Almuni, 1991
- Virgili, 1997, pàssim