Situació
Pany de muralla del castell amb la torre núm. 8, de base quadrada, al sector de llevant, una de les parts de la fortalesa que conserva encara l’antic parament.
ECSA - J. Colomé
El castell de la Suda s’erigeix al centre de la població de Tortosa, al capdamunt d’un turó estratègic de 56 m d’alçada, des d’on es domina tota la ciutat. El promontori sobre el qual s’assenta el castell es presenta com la prolongació de la serra de Coll Redó, que tanca la comarca del Baix Ebre pel costat est.
Mapa: 32-20 (522). Situació: 31TBF913213.
Actualment s’hi pot arribar amb vehicle, ja que es van practicar accessos per la part nord quan es va construir el complex hoteler del parador nacional de turisme. Des del barri de Remolins o bé del barri del Rastre, amb una pujada pronunciada, es fa cap al que es coneix com a plaça o pati d’armes, ja a l’interior del recinte fortificat, però a la part inferior. Des d’allí, una única rampa es dirigeix al capdamunt, i passa a l’interior per sota d’una arcada pertanyent a l’antic palau reial. Encara subsisteix l’antic accés des de l’interior de la ciutat que conflueix, com els anteriors, al pati d’armes, però que ja no és apte per al transport rodat.
Història
Sembla que el promontori on s’alça el castell de la Suda fou utilitzat ja en època romana. La tesi tradicional que apunta que durant aquell període l’indret tingué una funció d’espai religiós, amb l’existència d’algun temple a manera d’acròpolis, és la més versemblant. Altres hipòtesis indiquen que hi havia una construcció de caràcter militar, cosa que els estudis arqueològics realitzats a la zona fins ara no han demostrat.
Així doncs, es pot afirmar que el castell de la Suda fou bastit durant la dominació islàmica de Tortosa, període al qual corresponen les primeres referències documentals. El geògraf i cartògraf àrab al-Idrīsī, en la descripció que fa de l’Àndalus a la primera meitat del segle XII, fa referència a la distribució urbana de la població de Tortosa al peu d’una muntanya, i esmenta l’existència d’un castell i un circuit emmurallat. Hom coneix també l’existència de la fortalesa de la Suda a través de la crònica que el genovès Caffaro va fer de la conquesta feudal de la ciutat. En la descripció del setge i presa de Tortosa, Caffaro explica com els musulmans es refugien i es fan forts al castell, que anomena inequívocament Suda. Més endavant també se’n fa ressò el geògraf i historiador magribí al-Ḥimyarī.
El castell de la Suda apareix explícitament en els documents de conveni pel repartiment de Tortosa, signats entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i les forces aliades: el Comú de Gènova, els Montcada i l’orde del Temple, abans fins i tot de la pròpia presa de la ciutat.
En un document sense data que fa referència al juny de l’any 1149, i que conté el repartiment de la ciutat de Tortosa després de la conquesta feudal (Virgili, 1997, doc. 18, pàgs. 62-64), s’establí una divisió especial del castell de la Suda; en l’escriptura s’especifica que les cases en què hi habitaven els genovesos i el dapifer Guillem Ramon de Montcada romanguessin en poder de cadascú i s’establiren com a espais d’utilització comuna el palau major, la porta de la ciutadella, l’església de Sant Joan i la plaça que hi havia al davant. Els genovesos, per la seva banda, obtingueren una tercera part de la Suda, la inferior, en direcció a l’aigua. D’altra banda, en virtut del conveni signat entre Guillem Ramon de Montcada i el comte Ramon Berenguer IV, a l’agost del 1146, aquest li cedia una tercera part de la seva porció, en concepte de senyoria, en qualitat de feu. D’aquesta manera el dapifer es convertia en el representant comtal pel sistema feudovassallàtic i li era encomanat el castell de la Suda en concepte de castlà.
D’altra banda, són nombrosos els documents tortosins del segle XII de donacions i vendes de cases a la ciutat, i també testaments, que esmenten el castell de la Suda com a element referencial de les finques objecte de traspàs.
La titularitat de la Suda en els anys posteriors a la conquesta va sofrir una constant alteració. La compra per part del comte Ramon Berenguer IV el 1153 de la part corresponent als genovesos i la donació feta pel rei Alfons I el 1182 a l’orde del Temple de “totam civitatem Dertuse cum Zuda et furtitudinis, cum omnibus suis terminis per mare et per terram…” són dos moments significatius d’un període confús i actiu alhora. De l’any 1197 data el conveni entre els templers i el capítol i bisbe de Tortosa referent al cementiri del castell, pel qual no es permetia enterrar a cap parroquià. Els conqueridors havien establert al castell de la Suda una església dedicada a sant Joan, abans esmentada, el capellà de la qual és documentat l’any 1172.
Durant el segle XIII, la Suda afegí a les seves funcions intrínseques la de presó. Així s’estableix explícitament en els Costums de Tortosa: “Atressí; presó nenguna no deu aver, sino en la ciutat, ço és a saber en la Çuda, là on acostumat és”. Quan, d’altra banda, es descriu la composició de competències i funció de la cort tortosina, es dóna notícia de la coexistència de tres presons diferents al recinte del castell: la tàvega, on s’empresona els qui han de ser jutjats a mort i penes corporals; la presó, que és al seu damunt, amb presos als quals s’imposen penes pecuniàries, i el mateix recinte fortificat per a penes menors.
Que el castell de la Suda fou l’allotjament oficial per a les corts itinerants dels monarques catalanoaragonesos és un fet conegut i referenciat a bastament, com ho testimonia el mateix rei Jaume I en el seu Libre dels Feits. Si presumiblement l’edificació residencial àrab va servir com a inicial palau senyorial, no fou fins al segle XIV, i amb importants reformes i ampliacions al segle XV, que es construí un palau reial, de gran anomenada, però del qual dissortadament resten pocs elements. La reincorporació a la corona del castell a partir del 1294 marcarà un nou període, on la figura del castlà apareixerà vinculada estretament amb els avatars del castell.
Ja en temps posteriors, el castell de la Suda patí les conseqüències de la guerra civil catalana contra Joan II (1462-72), la guerra dels Segadors, la de Successió i les guerres carlines. Durant aquests conflictes, les seves estructures antigues foren greument afectades, però al mateix temps, per tal de fer front a les escomeses, s’havien bastit casernes noves i s’havien construït altres estructures defensives; tot això féu que l’obra medieval restés força emmascarada. L’any 1972, el govern determinà convertir el vell castell de la Suda en parador nacional de turisme, que és la funció que té en l’actualitat.
Castell
Planta de la fortalesa, a escala 1:1 000, amb indicació numèrica de les diferents torres del recinte, algunes de les quals avui són inexistents.
Àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Tortosa
El castell de la Suda, altrament conegut com castell de Sant Joan, ha sofert variacions evolutives al llarg de la seva dilatada història, i per això és una mica complex precisar el conjunt constructiu anterior al segle XIV. Els canvis derivats de les successives reformes, reconstruccions, reedificacions i adaptacions a la tecnologia militar deixen pocs —i confusos— elements que es puguin identificar amb claredat dins el període comprès entre l’any 1000 i el 1300.
A l’hora de descriure el castell de la Suda hem de precisar que ens referim exclusivament al nucli originari, clarament identificat i isolat, on avui es troba el parador nacional de turisme. Això no obstant, des del segle XVII a l’extrem nord-est de la fortalesa originària es va construir una avançada que es completaria amb una segona avançada al segle XVIII, i que es coneix amb el terme constructiu militar d’Hornabeque. Aquesta part de la fortalesa no es descriurà en el present estudi per tractar-se d’un seguit d’edificacions molt posteriors al període romànic.
La planta del castell de la Suda recorda la d’un vaixell. L’extrem sud-est acaba en punta, amb una única torre rodona, com si es tractés d’una proa, mentre que a l’extrem oposat ho fa amb un costat ample. Aquesta apreciació inicial sobre el dibuix perimetral del castell ja no respon amb exactitud a l’original, perquè al segle XVII s’hi va afegir a l’extrem nord un gran contrafort defensiu. Per tant, la visió d’aquesta “popa” figurativa, més ampla, respon a una configuració posterior. No posseïm plantes del castell anteriors al segle XVII, però aquest nou element és representat en el plànol més antic conegut de la ciutat de Tortosa, el de González de Mendoza de l’any 1662. No obstant això, i malgrat que en un dels dibuixos a mà alçada de la ciutat, d’Anton van den Wijngaerde (1563), aquest acabament del castell, per raons de la perspectiva, no s’aprecia clarament, podem suposar que en línies generals la planta del castell no ha canviat excessivament des del seu bastiment; la delimitació de la plataforma rocallosa sobre la qual s’assenta, en condiciona la configuració. Tot sembla indicar que el sector nord, més vulnerable que els altres per la proximitat d’un altre promontori (conegut com a mont Banyera als segles XII i XIII, i les Bastides a partir del segle XV per l’edificació que s’hi practicà d’ençà de la guerra civil contra Joan II), en rebre successives escomeses va necessitar reforçar-se amb un element més sòlid: el gran contrafort bastit al segle XVII. Anteriorment, l’alternança de panys de muralla i torres quadrades havia de ser la configuració d’aquest sector. Si bé la referència planimètrica és la que ha de donar major localització a la descripció dels diferents elements del castell, podem dividir-los en tres sectors diferents: oest, nord i est.
El sector oest, sens dubte el més ben conservat i que ofereix la visió més espectacular des del costat dret del riu, es pot resseguir avui en la part inferior per l’habilitació d’un passeig a peu de muralles.
En primer lloc, amb el número 1, hi trobem l’única torre de planta circular, a l’extrem sud-est. Segons F. Pastor, aquesta torre “…tomó y retiene el nombre de torre Tubalina, la redonda que mira al sur y cae encima de la catedral”.
Aquest nom està relacionat amb la llegenda de la fundació de Tortosa pel mític personatge bíblic Túbal, nét de Noè. A partir de l’historiador Martorell, del segle XVII, tenim la referència que era anomenada torre de Túbal. Com a torre de planta circular, ja apareix representada en un dibuix d’A. van den Wijngaerde, el qual, per evitar confusions visuals, corrobora en una anotació marginal que és rodona. L’interior d’aquesta torre és buit. Des del sòl superior, per una petita obertura quadrangular, mostra un espai buit de planta circular i secció periforme de 3 m de diàmetre per 7 d’alçada. L’any 1986, en una campanya arqueològica es va fer l’estudi dels estrats interiors, que no donaren material anterior al segle XIV. La seva funcionalitat, si bé encara resta per definir totalment, sembla respondre a una presó o calabós. Així doncs, per les dades que posseïm, no podem assegurar que es tracti d’una torre anterior al segle XIV, on sabem que al segle XV es practicaren importants reformes, com a tota la resta del castell. El parament exterior de la torre es defineix amb fileres no gaire acurades de pedres treballades, de mida mitjana, més o menys homogènies i travades amb morter. S’aprecia un canvi de parament i tècnica en les unions de la torre amb els panys adjacents, fet que corrobora la idea que es tracta d’una torre construïda en un moment diferent del de les muralles. És difícil precisar si es tracta d’una reconstrucció sobre una torre original anterior o es tracta d’una solució arquitectònica innovada en aquest període.
El que sembla correspondre millor al període àrab d’aquest sector oest del castell és l’equidistància i alternança de torres i pany de muralla, si bé en cada cas les torres han estat reestructurades.
La torre 2 és de planta quadrada; és feta amb carreus ben treballats de proporcions més grans que la resta del parament, format per fileres ben delimitades de pedres, travades amb morter. Denota un aspecte constructiu sòlid, reforçat per una base atalussada que descansa sobre el conglomerat natural. De fet, en tot aquest sector l’alçada del relleu fa innecessària una construcció elevada de muralles i torres, visiblement més baixes que les del sector est. Les característiques formals i tècniques de la torre 2 no es diferencien gaire de les torres 5, 6 i 7. En totes elles, però, s’aprecien les consolidacions modernes i contemporànies.
La torre 3 és de planta poligonal (pentagonal) i s’encara a l’exterior amb un angle tancat. Podria correspondre a una reforma dels segles XV o XVI, d’acord amb els nous conceptes defensius angulars condicionats per a la incorporació de l’artilleria. A. van den Wijngaerde, ja la dibuixà així el 1563. La confusa terminologia actual sobre les torres fa que sovint es barregin popularment el mateix nom en torres diferents. La famosa torre dita del Diamant —que alguns identifiquen amb la torre rodona (núm. 1) i altres amb la torre situada a l’extrem oposat (núm. 7)—, sembla, sens dubte, que es pot identificar amb la torre que tractem; aquesta conserva una estructura homogènia, sense afegits ni remodelacions. Fins i tot l’atalussament inferior respon íntegrament al mateix moment constructiu. Tota ella és carreuada, i els carreus corresponents a la base són encoixinats.
La torre 4 sobresurt molt més que les altres de la línia de la muralla. Els costats frontal i lateral dret responen, a grans trets, al de les torres 2, 5, 6, 7, mentre que l’altre costat s’equipara molt més a les construccions del segle XVII, amb l’existència d’un element un xic desconcertant, un gran arc adovellat cec a manera d’arc de descàrrega.
La torre 5 sobresurt poc, gairebé resta només insinuada, i respon a les característiques generals que hem apuntat. Si apliquem el concepte de regularitat equidistant entre les torres, trobem que entre la torre 5 i la 6 n’hi hagués pogut haver una altra, si bé al pany de muralla no s’aprecia cap vestigi que permeti afirmar-ho. Tot i això, en un dibuix d’A. van den Wijngaerde fet el 1563, sembla representar-se una torre entre les actuals torres 5 i 6.
Detall de l’aparell de la muralla, entre les torres núms. 6 i 7, on és visible, a la part superior, el parament antic fet de petites pedres amb alguna filada d’opus spicatum, i a la part inferior, l’aparell fet de grans carreus, fruit de reformes posteriors.
ECSA - J. Colomé
A partir de la torre 6, el recinte del castell es desvia a l’interior formant un angle obert. La torre 7, ja en el sector nord, guarda encara l’aspecte comú, si bé amb importants remodelacions típiques d’èpoques posteriors. El tancament de tot aquest sector nord no té res a veure amb la fesonomia fins ara descrita. La fortificació és més massissa, sense torres, i correspon a la construcció del segle XVII, feta amb grans blocs, barrejats amb reble, i angles acurats. En un dels dibuixos fets per A. van den Wijngaerde a mitjan segle XVI, és a dir, abans de les reformes de la dissetena centúria, es veu clarament que entre les actuals torres 7 i 8 n’hi havia una altra, de base quadrada i amb reforços.
Ja al sector est hi ha la torre 8; és una construcció de planta quadrada que s’imposa en tota la verticalitat del castell. Els angles diferenciats no són carreuats, i tot el parament té un tractament semblant: pedres no treballades i disposades en fileres.
Del que considerem com la torre 9 només resta la part inferior, assentada sobre el conglomerat que es troba reforçat per una cobertura de maçoneria que simula una base atalussada. Es tracta d’un mur de carreus ben treballats, de major proporció que la resta.
La torre 10, mutilada en els seus costats laterals, presenta una disposició angular, presumiblement pentagonal. La muralla col·lateral és de construcció recent després de l’esllavissament del pany original l’any 1898. Només els angles presenten pedres de proporció mitjana. La resta de la construcció és senzilla, feta amb maçoneria de pedra petita, poc treballada. La torre 11 presenta un angle obert, molt refet i retocat amb escaires carreuats.
Finalment, la torre 12, amb la construcció del parador nacional de turisme fou sobrealçada fins a adquirir una altura considerable a fi d’imitar el que es coneix com a torre de l’homenatge. A la base, però, d’aquesta nova edificació, s’aprecia una torre quadrada, amb un aparell constructiu format per fileres de pedres regulars. Certament la fàbrica d’aquesta torre presenta un acabament millor que la resta. Es tracta d’una torre exempta, tancada pels 4 costats i d’accés des de l’antic palau reial. Conserva una finestra. Si ens continuem basant en els dibuixos d’A. van den Wijngaerde, es tractaria de fet d’una torre de gran alçada, ja que s’eleva per sobre de les altres, si bé l’aspecte que s’ha conegut fins abans de la construcció del parador ha estat sempre el d’una torre esmotxada. És evident, per tant, la singularitat de la torre 12 respecte a la resta, i la seva funció ultrapassa la merament defensiva, ja que podia haver servit com a residència; ara bé, pensem que és una extrapolació superficial identificar-la amb la torre de l’homenatge o donjon.
Respecte als trams emmurallats, coexisteixen paraments diferents dins de la tècnica de maçoneria. Sovint s’intercalen fragments refets, a manera de pedaços, com a testimoni de les confrontacions bèl·liques. Cal destacar, però, de tot el conjunt, la base del tancament del contrafort al sector nord, on hi ha una concentració de grans carreus reaprofitats i algunes fileres en disposició d’opus spicatum. És sabut pel corpus epigràfic romà l’existència de làpides distribuïdes de forma dispersa com elements constructius reaprofitats per diferents parts del recinte del castell.
Podem concloure, amb les reserves que ens imposa la inexistència d’un estudi detallat planimètric i de l’anàlisi constructiva del castell de la Suda que:
1- el perímetre actual del castell respon a grans trets a l’original, construït durant el període islàmic, possiblement a partir del segle X, i condicionat per les característiques del terreny.
2- la fesonomia original alternava regularment torres defensives de planta quadrada amb panys de muralla, tots ells emmerletats. El sector oest és el que millor conserva avui aquesta disposició.
3- les constants reestructuracions del castell afectaren elements concrets, com les torres 3, 10 i 11, al sector nord, i possiblement d’una o altra manera, les torres 1 i 12. Els canvis més importants s’han fet en la part alta de les muralles i en totes les estructures internes: palau reial, allotjaments, presons, sitges, galeries subterrànies, pou, cisternes, polvorí i d’altres dependències militars. D’altra banda, hi ha constància de reformes i reestructuracions als segles XIV i XV (especialment d’ençà dels desperfectes produïts per la guerra civil contra Joan II), i ja un plantejament totalment renovador al segle XVII.
Excavacions arqueològiques
Vista parcial de les excavacions realitzades al cementiri andalusí del castell, dels segles X-XII.
A. Curto
A causa de la nova orientació funcional del castell de la Suda a l’inici de la dècada dels anys setanta d’aquest segle, que s’assignà com a propietat estatal i s’hi establí un parador nacional de turisme, es van practicar grans remogudes de terra, trencaments d’estructures, cegaments de passadissos subterranis, etc. La fonamentació del complex hoteler va requerir molts moviments de terra, que incomprensiblement no van ser compensats amb cap tipus de control ni supervisió arqueològica. Únicament tenim constància de recollida de material, sobretot ceràmic, una part del qual és dipositat des de llavors al Museu Municipal de Tortosa. L’entitat Omnium Cultural, entre els mesos de març i novembre del 1972, féu un seguiment de les obres recollit en un diari, en el qual s’indiquen els avenços en la destrucció d’estructures i fonamentació del nou edifici, i s’enumeren les peces trobades més destacades; les fotografies que es van obtenir són dipositades avui a la Secció de Patrimoni dels Serveis Territorials de Cultura de Tortosa.
No tenim, per tant, gairebé cap constància testimonial del jaciment, amb un desconeixement total dels nivells estratigràfics. Entre d’altres troballes importants cal destacar dos fragments de làpides funeràries àrabs del tipus mqābrīya, datades al segle XII, una altra, rectangular, del segle X, i d’una magnífica tomba isolada de planta rectangular i secció semicircular. Precisament l’indret on aparegué aquesta tomba i on s’havien d’encabir serveis del parador, va ser respectat. No fou fins el 1984 que s’iniciaren uns treballs arqueològics en aquest sector del castell. Part de la paret de llevant de l’antic palau reial tanca amb dos panys de muralla que entre si formen un recinte trapezoïdal d’uns 60 m2, al costat sud-est del castell. Si fem cas de la cartografia històrica, constatem la singularitat d’aquest espai, perfectament delimitat malgrat les línies genèriques dels dibuixos. Allò que va afavorir la conservació del jaciment ha estat el gruix del nivell de terra sobreposada en època moderna a fi de practicar les rampes i plataformes per a l’artilleria.
Aquesta primera campanya arqueològica de l’any 1984, inclosa dins del Programa de Solidaritat amb l’Atur endegat pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, es va completar amb campanyes consecutives durant els anys 1985, 1986 i 1987, en aquests casos com a campanyes programades, dins del programa del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona i dirigides per Albert Curto i Roser Martínez.
El resultat d’aquestes intervencions apunten la localització de diversos nivells d’enterraments segons testimoni d’una trentena de restes òssies humanes. Tots aquests enterraments presentaven la mateixa orientació: NE-SO, tant els localitzats en fosses simples com els pertanyents a les tombes de sobreestructura. La disposició dels esquelets era de lateral dret, de tal manera que el crani era orientat cap al SE. Cap de les sepultures no presentava aixovar.
D’altra banda, hi ha una variada tipologia de sepultures. Es va localitzar, com ja s’ha esmentat, una única tomba isolada, de planta rectangular i secció semicircular, que recorda les tipologies de les tombes romanes. Cal cercar paral·lelismes d’aquesta sepultura al Magreb. Tota ella és recoberta d’un estuc de color vermell i a l’interior hi ha dues rengleres paral·leles de lloses enclavades verticalment que delimiten la sepultura pròpiament dita, recoberta de còdols i terra.
Altres tombes presenten una estructura de forma parallelepipèdica, recobertes també d’estucat vermell (80 cm d’ample × 60 cm d’alçada; no en podem saber la llargada perquè es troben sota la muralla del segle XVII). A la cara superior un replec sense restes d’estuc indica la possibilitat de servir com a base de làpides tipus mqābrīya.
També es localitzaren fosses excavades al terra recobertes de morter, amb els extrems arrodonits; fosses simples amb delimitació de còdols, per a sepultures infantils, i fosses simples amb aprofitament d’alguna pedra d’estructures anteriors per a delimitació de la sepultura. En aquestes fosses foren exhumats 4 individus que aparegueren amb puntes de llança i fletxa clavades al cos, la qual cosa apunta a una mort violenta fruit d’un conflicte bèl·lic.
D’aquest jaciment podem concloure que algunes de les sepultures localitzades són del segle XI, mentre que la gran majoria d’enterraments semblen correspondre a una inhumació col·lectiva pertanyent al segle XII.
Bibliografia
Bibliografia sobre el castell
- O’Callaghan, 1886-88, vol. I, pàgs. 63-66
- Pastor, 1913, 3, pàgs. 1-4
- Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 538-563
- Curto i altres, 1984, 1, pàgs. 141-145; 1986b, pàgs. 655-665; 1986c, pàgs. 115-120
- Virgili, 1997, doc. 18, pàgs. 62-64, doc. 22, pàgs. 69-70, doc. 276, pàgs. 342-343, doc. 330, pàgs. 409-410, doc. 387, pàgs. 481-482 i doc. 390, pàgs. 485-486.
Bibliografia sobre les excavacions arqueològiques
- Curto i altres, 1984, 1, pàgs. 141-145; 1986b, pàgs. 655-665; 1986c, pàgs. 115-120.