Situació
Vista general dels treballs arqueològics realitzats l’any 1990, on s’observa l’absis poligonal de l’església de Sant Jaume.
J. Martínez
El jaciment és situat al nucli antic de la ciutat, sobre la plana que conforma una estreta franja entre el turó del castell de la Suda, al costat de llevant, i el marge esquerre del riu Ebre, a ponent. La plaça de Sant Jaume pertany al barri de Remolins i és delimitada pel Carrer Major de Sant Jaume, a l’est, i pels edificis que l’envolten.
Mapa: 522 (32-20). Situació: 31TBF913213.
Història
Les excavacions arqueològiques a la plaça de Sant Jaume dutes a terme el 1990 confirmaren la intensa i continuada ocupació humana d’aquest sector de la ciutat, ja des d’època romana i malgrat que no es trobaren vestigis dels segles V al VIII. Una de les aportacions més valuoses de l’excavació fou poder documentar nivells andalusins des del final del segle X i el principi del segle XI fins a la segona meitat del segle XII. Es tractava d’un sector d’habitatges que va canviar radicalment amb la conquesta cristiana, a partir del 1148. Llavors s’hi construí l’església de Sant Jaume. Documentalment consta que l’església de Sant Jaume ja existia, amb caràcter de parròquia, el 1159. En aquesta mateixa època es documenten diverses deixes a l’església, a la seva obra i als seus capellans. En el seu testament del 1166 Osbert Anglès deixà a la confraria de Sant Jaume dos morabatins, així com llegats a l’obra de l’església i al seu prevere. El 1182 Pere Ramon de Tona feu testament i deixà a l’església de Sant Jaume un hort amb el seu eixaric a Tivenys per tal que de les rendes de l’hort el capellà de Sant Jaume fes cremar una llàntia de dia i de nit davant l’altar de la seva parròquia. Aquesta església apareix en les relacions de la dècima papal recaptada a la diòcesi de Tortosa al final del segle XIII.
Durant el segle XIV es bastí una nova església i són nombroses les obres que s’hi dugueren a terme pagades en part per la ciutat. L’any 1348 el Consell acordà la construcció d’un cementiri per a la parròquia en unes cases i plaça veïnes al temple, les quals la ciutat comprà amb aquesta finalitat. D’aquest cementiri, se’n torna a tenir referència el 1556. Se sap també que l’església tenia una abadia a la banda del riu, just davant del mur de la ciutat en aquesta part. L’excavació va documentar la presència d’estructures d’un hàbitat domèstic al segle XVI darrere d’on hi havia probablement l’absis de l’església gòtica.
Aquest temple perdurà fins al segle XVII, moment en què se’n construí un de nou al mateix lloc, iniciat el 2 d’abril de 1615. L’església barroca ocupava pràcticament tot l’espai de la plaça actual. Després de la Guerra Civil Espanyola va ser enderrocada totalment.
Excavacions arqueològiques
La intervenció arqueològica a la plaça de Sant Jaume l’any 1990 va ser motivada pel projecte de remodelació d’aquest espai públic. Els treballs d’excavació, finançats per l’Ajuntament de la ciutat, van consistir en una primera etapa en la neteja en superfície de tota la plaça, que proporcionà la planta sencera de l’antiga església de Sant Jaume del segle XVII, enderrocada després de la Guerra Civil Espanyola. L’edifici religiós ocupava gairebé tota la superfície de la plaça, sobre la qual es realitzaren tres cales: la primera es va realitzar a l’extrem sud (sector 1 000), la segona al mig de la nau (sector 3 000) i la tercera a l’extrem nord, dintre de l’espai emmarcat per l’absis de planta poligonal de l’església barroca (sector 2 000). Els resultats d’aquests treballs van posar al descobert una seqüència estratigràfica que abraça des d’època romana fins als nostres dies. Es van poder diferenciar vuit fases:
Segles IV-V dC
Es localitzaren al sector 1 000 i 2 000 restes d’estructures constructives corresponents a l’època romana tardana. L’espai reduït de l’excavació i la delimitació física d’altres estructures de fases posteriors no permeteren interpretar les restes d’aquest moment; fet que es va veure agreujat per la presència de la capa freàtica quan s’havien assolit entre els 5 i els 6 m de fondària. Entre el material ceràmic pertanyent a aquest moment, predomina la ceràmica grollera de cocció reduïda; també és present la terra sigil·lada clara D i la terra sigil·lada grisa i ataronjada paleocristiana amb decoració estampillada.
Final del segle X-primera meitat del segle XI
Primera evidència de la presència andalusina, amb la documentació de dos habitatges (sector 2 000), que anomenem A i B, amb diferents àmbits. Aquestes unitats domèstiques es trobaren en un excel·lent estat de conservació, especialment les seves restes constructives. Dintre de l’habitatge A hi havia diferenciats dos àmbits comunicats entre si, en els quals la tècnica constructiva dels murs consistia en la utilització de pedra de mida mitjana lligada amb terra. El seu primer nivell d’ocupació era lleugerament anterior a la construcció de l’habitatge B. Respecte a les característiques de l’habitatge B, l’excavació també proporcionà part de dos àmbits d’aquesta unitat domèstica, on els murs eren construïts amb pedra i morter. Aquests àmbits s’adossaven per la banda nord a l’habitatge A. Dintre d’aquest moment, l’habitatge A, en un període curt de temps, patí importants canvis, amb la creació d’un nou àmbit i la refecció dels murs, també amb la utilització de pedra i morter de calç.
Entre el material ceràmic és present la ceràmica vidriada amb decoració en verd i manganès, que consisteix en motius lineals o molt esquemàtics realitzats en formes de tradició califal, que corresponen a les formes del tipus safa i platet. La ceràmica de cuina a torn lent és la més abundant.
Segona meitat del segle XI
L’habitatge A s’abandonà, però continuà utilitzant-se l’habitatge B, en el qual es produïren contínues refeccions als paviments i diferents canvis en la distribució inferior de l’espai. D’aquest moment, al sector 1 000, hi ha evidència de la construcció d’un gran edifici, del qual es localitzà un gran mur longitudinal.
Dintre del material ceràmic, les característiques són plenament taifes. Hi ha una gran varietat de formes, com safes, gerretes, gerres, olles, cassoles i cadufs. El vidriat de les safes és normalment intern, amb una decoració senzilla en punts en verd o traces en manganès. També el vidriat a l’interior de les peces de cuina, especialment les olles, comença a ser una pràctica freqüent. Final del segle XI-primera meitat del segle XII. L’habitatge B mostra una nova compartimentació, en la qual resta tapiada la porta que comunicava els dos àmbits localitzats. Un d’ells es torna a tapiar transversalment, creant un espai reduït de planta quadrada. La funcionalitat d’aquests espais ja no compleix una finalitat domèstica i al principi del segle XII es produeix un total abandó. Sobre aquest nivell es construirà una claveguera que per les seves proporcions era sens dubte de caràcter públic. És evident, doncs, que hi ha un canvi en l’orientació urbanística d’aquest sector.
La ceràmica més significativa d’aquest moment és l’estampillada amb motius cruciformes o geomètrics, que corresponen a grans recipients. Dintre de la vaixella de taula, trobem la utilització d’una nova tècnica decorativa que combina la corda seca parcial amb l’esgrafiat.
Segle XII
Primera fase de l’antiga església de Sant Jaume. Al sector 1 000, sobre les restes constructives d’època andalusina, es bastí una església dedicada a sant Jaume. D’aquesta s’ha localitzat la fonamentació de cinc pilars distribuïts regularment, de 4 m de fondària, dels quals es dedueix que l’edifici era format per tres naus paral·leles, orientades en sentit EW. No es localitzaren nivells arqueològics corresponents a aquesta fase, a causa de les remodelacions del terreny provocades per la nova església del segle XIV.
Segles XIV-XV
Correspon al segon moment constructiu de l’edifici religiós, del qual es localitzaren part de les dues façanes laterals i, a l’interior, quatre pilastres amb una fonamentació d’l m de fondària. Aquesta església era formada, igual que l’anterior, per tres naus, una central i dues laterals. També es documentà part del paviment, fet de rajoles, i una base de columna in situ de secció octogonal sobre un dels pilars.
Segona meitat del segle XVI-principi del segle XVII
Correspon a aquest moment un àmbit domèstic, amb un gran pati i una dependència porticada que hi comunica. L’edifici es trobava tancat per la banda nord amb un mur de bona factura, orientat en direcció E-W. Al pati destaca la base d’una gran gerra encaixada al terra i una claveguera que creuava en diagonal tot l’àmbit, coberta amb lloses de pedra. El material ceràmic més significatiu és la ceràmica de reflexos metàl·lics i la ceràmica policroma de procedència italiana.
Segle XVII
En aquesta fase es construí una nova església, que aprofità en part la fonamentació dels murs del temple del segle XIV. A l’excavació es va poder documentar la planta sencera a nivell de fonamentació. Es tractava d’un edifici de planta rectangular amb un transsepte d’una sola nau amb capelles laterals. L’absis era poligonal amb sis contraforts. A la part esquerra de la façana es va poder observar la fonamentació massissa de la torre del campanar, integrada dintre de l’edifici.
Bibliografia
- Pastor, 1901, pàg. 119
- Bayerri, 1936-60, vol. VII, pàgs. 478-479 i vol. VIII, pàg. 522
- Martínez-Miró, 1993, pàgs. 129-135
- Altisent, 1993, vol. I, doc. 328, pàgs. 252-253
- Virgili, 1997, doc. 103, pàgs. 155-156, doc. 152, pàgs. 204-205, doc. 155, pàgs. 207-208, doc. 199, pàgs. 256-258, doc. 207, pàgs. 265-266, doc. 214, pàgs. 273-274, doc. 233, pàgs. 293-294, doc. 246, pàgs. 308-310, doc. 253, pàgs. 317-318, doc. 254, pàgs. 318-319, doc. 282, pàgs. 349-352, doc. 312, pàgs. 390-391, doc. 314, pàgs. 393-394, doc. 334, pàgs. 413-414, doc. 343, pàgs. 427-429, doc. 352, pàgs. 439-440 i doc. 476, pàgs. 588-590