El 22 de juliol de l’any 1494, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Pere Terrades, canonge, sagristà major i paborde d’Aran a la seu de Girona, no jurà; diputat militar: Miquel d’Oms, donzell de Perpinyà; diputat reial: Francí Guerau de Vallseca, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Sebastià Sala, canonge de Vic beneficiat de la seu de Barcelona; oïdor militar: Joan Bertran, cavaller habitant de Girona, insaculat per la sotsvegueria de Besalú; oïdor reial: Guillem Pere, burgès de Puigcerdà.
A causa de l’epidèmia que assolava Barcelona almenys des del 13 de juny de 1494 —data a partir de la qual els consellers barcelonins havien considerat convenient que es comencés a fer a la ciutat la “cerca de la pesta” (reconeixement o control del nombre de defuncions)—, la primera extracció de diputats del General que es dugué a terme amb el sistema insaculatori, que s’estrenava aquell any, es féu a Mataró. Per fugir de les mortaldats de la capital, els diputats del General que aleshores acabaven el seu mandat havien decidit reunir el consistori en aquesta vila del Maresme, i s’hi havien fet portar el bací, la cera, les tovalles, el pergamí i totes les altres coses necessàries per a fer l’elecció; en canvi, com que la Generalitat era en ple redreç i calia estalviar, no volgueren que s’oferissin confits de cap mena als testimonis de cadascun dels estaments que foren presents a l’extracció.
El primer diputat eclesiàstic que jurà i exercí el càrrec amb el nou sistema insaculatori fou Francí Vicenç (Tortosa ? – ? 1523), prior de Tarragona. Però no fou pas ell el primer diputat eclesiàstic extret, perquè el 22 de juliol, dia de santa Magdalena, a la casa que en Feu, boter, tenia davant la riera —que havia estat tan enramada per dins i per fora que deixà meravellats tots aquells que la veieren— fou extret Pere (o Pere Guerau) Terrades, canonge, sagristà major i paborde d’Aran a la seu de Girona. Fill de l’homònim Pere Terrades, ciutadà i jurat de Girona, que Ferran II havia imposat com a diputat per l’estament reial el 1488, i germà del Joan Vicenç Terrades que fou diputat reial durant el trienni 1509-12, el canonge Terrades no arribà ni a prendre possessió del càrrec, ja que només sis dies després de la seva elecció, el 28 de juliol de 1494, morí víctima de la pesta, a la seva ciutat natal. La notícia arribà a Mataró el dia 30, i l’endemà, havent dinat, després de convocar a corre-cuita tots els testimonis possibles i havent procedit primer a insacular alguns noms nous en substitució de diversos morts, fou extret el seu substitut, Francí Vicenç, a qui la nova fou comunicada aquella mateixa tarda. Per això, l’endemà, 1 d’agost, a diferència dels seus dos condiputats i dels tres oïdors, Francí Vicenç no pogué ser a Mataró per jurar i prendre possessió del càrrec, cosa que féu el dia 13.
Doctor en ambdós drets, canonge i prior de l’església de Tarragona, Francí Vicenç era tortosí. Havent estat nomenat canonge de Tarragona per l’arquebisbe Pero Ximénez de Urrea, el canonicat li fou disputat per Esteve Garret, el futur oïdor de comptes eclesiàstic del trienni 1497-1500 i diputat del mateix estament del 1515-18. Vicenç degué sol·licitar intercessió a Ferran II, perquè al maig del 1484 el monarca postulà a favor seu i demanà al papa que li fes justícia, i al cardenal Roderic de Borja que li fes costat, tot al·legant que, encara que Garret disposés de butlles expectatives, aquestes només feien referència a una canongia, i ja n’havia acceptat una a Tortosa. Tanmateix, Francí Vicenç és sobretot conegut perquè fou qui, durant l’episcopat d’Alfons d’Aragó (diputat eclesiàstic del trienni 1500-03) compongué a Tortosa, per encàrrec del capítol (1508), el rés de la Mare de Déu de la Cinta que s’afegí al breviari de la diòcesi i que s’usà sense interrupció fins que, el 1568, Pius V, en compliment de les disposicions del concili de Trento, suprimí els breviaris que no tinguessin més de dos-cents anys d’antiguitat i imposà el romà.
Del primer diputat militar extret per insaculació, el donzell domiciliat a Perpinyà Miquel d’Oms, se’n sap ben poca cosa més enllà del fet que segurament pertanyia a la família Oms, alguns membres de la qual, des de la fi del segle XV i durant el segle XVI, controlaren el càrrec de governador general dels comtats de Rosselló i Cerdanya, obtingueren altres càrrecs de confiança reial (el 1499, per exemple, un Guillem d’Oms era castellà de Cotlliure) i es distingiren per la defensa del Rosselló contra els francesos. A la darreria de gener del 1517, després de la seva mort, en no posar-se d’acord els diputats del General per a decidir qui insaculaven en lloc seu, hagueren de fer-ho a sorts i extragueren un altre Oms, Joanot, probablement parent seu. Mentre fou diputat, Miquel d’Oms es mostrà especialment interessat i insistent perquè es tiressin endavant les reformes urgents que necessitava la Casa de la Diputació de Perpinyà, on durant el primer any del trienni realitzà diverses estades per afers propis.
El diputat reial del trienni, mossèn Francí (o Francesc) Guerau de Vallseca, és un personatge a bastament conegut, perquè fou un dels principals actors de les lluites ciutadanes que agitaren Barcelona a la darreria del quatre-cents i la primeria del cinc-cents. Vallseca pertanyia a una de les famílies de l’oligarquia ciutadana barcelonina els membres de les quals es perpetuaven en l’administració de la ciutat. Només entre el 1479 i el 1490, ell mateix fou elegit jurat tres vegades (1481, 1484 i 1487), abanderat de la ciutat (1485) i tauler (1486); el 1485 fou un dels membres de la setzena que redactà les instruccions de l’ambaixada de Francesc de Vallseca i Ramon Marquet a la Cort —sobre la qüestió remença i la Inquisició—, i al novembre del 1488 fou un dels electors que elevà a la conselleria Joan Ros i Joan Berenguer Aguilar. A la segona meitat de la darrera dècada del segle XV —quan s’aguditzaren les lluites ciutadanes i, juntament amb Pere de Conomines, s’erigí en un dels caps més visibles de l’oposició al partit destorrentista— i durant la primera del XVI, fou quan Francí Guerau de Vallseca esdevingué protagonista de la vida ciutadana. Pel novembre del 1487, mentre era un dels dos taulers de Barcelona, ja havia tingut un paper destacat quan es negà a complir l’ordre dels inquisidors d’emparar i segrestar els béns que alguns conversos tenien dipositats a la taula. La discrepància entre els Vallseca i els Destorrent havia cristal·litzat, precisament, aquell mateix any 1487, mentre Francesc de Vallseca era conseller en cap i Pere Destorrent conseller segon. Tots dos havien mantingut divergències en diversos afers, però, després, Francí Guerau de Vallseca havia acusat Jaume Destorrent d’haver participat en la falsificació d’un testament i d’haver testimoniat en fals, de manera que, arran de la reclamació de Jaume que s’apliqués l’usatge contra imputacions deshonorants, el rei Ferran havia acabat ordenant al lloctinent que procedís amb rigor contra Francí Guerau, que havia atemptat contra la fama d’una persona notable i de molta reputació. Posteriorment, a l’inici del 1494, essent membre del primer Trentenari nascut de la reforma del 1493 i ja unit a Conomines, Francí Guerau de Vallseca dirigí l’oposició a l’advocat de la ciutat que proposaven els consellers destorrentistes com a substitut de Jaume Destorrent, que havia hagut de renunciar per haver estat elegit regent de la cancelleria. Posteriorment, com que al llarg del 1494 l’oposició als destorrentistes es dedicà a obstruir totes les iniciatives dels consellers, la dotzena d’elecció de la conselleria del 1495 nomenà els homes més representatius del partit destorrentista, com Pere Destorrent i Francesc Marquet, i quan es renovà la meitat dels jurats del Consell de Cent es prengué especial cura de prescindir dels oposicionistes més destacats, com Francí Guerau de Vallseca, i d’introduir-hi, en canvi, tots els destorrentistes, entre ells Felip de Ferrera i Francesc Bussot de Sitges (futurs diputats reials dels triennis 1503-06 i 1512-15).
Un cop introduïda la insaculació també al govern barceloní, Francesc Guerau de Vallseca esdevingué jurat pels ciutadans durant la conselleria del seu cosí Guerau, a qui, com a ell a la Generalitat, la sort afavorí en la primera extracció del nou regiment. D’aquesta coincidència se’n féu ressò el Dietari de la Generalitat, quan assenyala que «és la sort dels primers redolins dels Vallseques». I així ho confirma el fet que el mateix Francí Guerau fos extret conseller en cap l’any següent. Havent recollit el testimoni del redreç de les finances municipals, a la fi de la seva conselleria, a la darreria del 1500, Francí Guerau pogué declarar que el municipi pagava al dia les pensions dels censals i que, per culminar l’obra de redreç, ja només calia lluir-ne alguns i reduir els impostos que pesaven sobre els barcelonins. Francí Guerau es mantingué en primera plana almenys durant tota la primera dècada del cinc-cents. El 1503, per exemple, fou ambaixador al rei per defensar un pellisser barceloní acusat d’heretgia, i el mateix any formà part de la vint-i-quatrena de cort. Tornà a ser notícia el 1508, quan fou empresonat juntament amb Dionís Pau (conseller segon de l’any anterior) perquè s’oposà al fet que fos el rei, en comptes de la Reial Audiència, qui dictaminés sobre el plet que el municipi tenia pendent amb la Batllia General de Catalunya per l’afer dels anomenats censals dels dos reis —endarreriments que la batllia devia a la ciutat per quantitats que havia prestat a Alfons el Magnànim i a Joan II el 1429 i el 1460, deute que el 1503 ja ascendia a vuit-centes mil lliures—. Vallseca, a més, regia aleshores la Taula de Canvi de la ciutat, i es negà a lliurar les claus de les caixes on es guardaven els diners i les joies dels dipositaris. Ultra l’empresonament, la represàlia reial inclogué també la desinsaculació de Vallseca i Pau de les bosses de la ciutat des del primer de gener de 1509, i la prohibició que se’ls admetés en cap càrrec públic, reial o municipal. A més, després que al gener del 1509 el gendre de Vallseca, Pere Ramon Vicenç de Sentmenat, hagués insultat el conseller en cap, Joan Llull, també ell fou desinsaculat, i fins i tot declarat inhàbil. Vallseca i Pau foren finalment alliberats al maig del 1509, però no tornaren a ser insaculats fins el 30 de maig de 1511. Francí, o Francesc, Guerau de Vallseca morí a mitjan octubre del 1517. Al juny del 1515 havia dictat testament davant del notari de Barcelona Antoni Anglès major, i pocs dies abans del seu traspàs li afegí un codicil. Quan morí, era vidu d’una Elionor i tenia vius almenys tres fills i quatre filles: Francesc de Vallseca, doctor en lleis, en fou hereu universal; Pere Miquel, clergue beneficiat a la seu de Barcelona; Bernat Genís Martí; Caterina, casada amb Pere Ramon Vicenç de Sentmenat; Elisabet, monja de Valldonzella; Elionor, monja de Jonqueres, i Serena Genisa, que encara no havia professat. Vivia al carrer de la Carnisseria d’en Sos, que desembocava al carrer Ample, i volgué rebre sepultura al carner dels Vallseca, al monestir de framenors, amb l’hàbit de sant Francesc i sense armes ni insígnies.
Ecos del redreç i inici de la conflictivitat amb França
L’1 d’agost de 1494, el mateix dia que Oms, Vallseca i els tres oïdors prengueren possessió del càrrec a Mataró, els nous diputats i oïdors decidiren traslladar el consistori a Vic, perquè als veïnats propers a Mataró ja hi havia hagut alguns morts de pestilència, que havien estat enterrats al cementiri de l’església de la vila, i perquè consideraven que la comunicació contínua i quotidiana que els mataronins tenien amb Barcelona constituïa un perill. En canvi, creien que Vic era un lloc segur i, a més, s’hi havien dictat ordinacions que els semblaven molt adequades per a salvaguardar la sanitat. Tanmateix, hagueren d’esperar l’arribada de Francí Vicenç a Mataró per marxar-ne. El consistori romangué a Vic fins el 9 de febrer de 1495, data de la seva primera entrada a Barcelona, si bé a la capital la cerca de la pesta havia estat suspesa des de l’octubre.
Encara que tant la correspondència expedida pels diputats com el registre de llurs deliberacions només ho reflecteixin ocasionalment, de manera gairebé accidental i ben poc explícita, el trienni encapçalat per Francí Vicenç es pot considerar presidit d’una banda per la inèrcia dels anys anteriors pel que fa a l’intervencionisme reial i a la voluntat de sanejar les finances de la institució, i de l’altra, per la conflictivitat amb els francesos en terres del Rosselló. En canvi, no es trasllueix pas que, com assenyala J. Vicens i Vives, Vall-seca, des de la Diputació del General, amb la col·laboració de l’oïdor eclesiàstic Sebastià Sala, hagués intentat posar entrebancs a la gestió del batlle general de Catalunya Joan Sarriera, que el 1491 havia arrendat els drets del General amb el suport dels Destorrent (no cal oblidar que Pere Destorrent havia estat el diputat reial nomenat pel rei pel trienni 1491-94). Al juliol del 1494, poc abans que acabessin el seu mandat, els diputats sortints anunciaren al rei que havien lliurat —i per tant renovat— l’arrendament dels drets de les generalitats al batlle general de Catalunya, Joan Sarriera, per 45 000 lliures anuals, el mateix preu que el del 1491, el qual, segons asseguraven, havia de considerar-se bo si es tenien en compte els estralls que causava la pesta, ja que si no hi hagués hagut l’epidèmia hauria estat més alt. A més, afirmaven que ja havien lluït 8 000 lliures, i que, abans de deixar l’ofici, encara en lluirien 6 500 més, dels censals dits de la cera. Tres anys després, a mitjan 1497, quan Vicenç, Oms i Vallseca havien de procedir a renovar l’arrendament, hagueren de defensar-se de «sinistres informacions» mal intencionades fetes arribar a orelles del rei que asseguraven que, per interessos particulars i avantposant el seu propi benefici al bé comú, pretenien arrendar les generalitats a la manera antiga, és a dir, per taules i no en conjunt. El rei ordenà que convoquessin les dues formes d’arrendaments i que es quedessin amb el que fos més profitós al General. A la fi de juliol, els diputats asseguraven que l’arrendament per taules —compresa la de la Bolla de Barcelona i les entrades i eixides de tot Catalunya— hauria ascendit a 66 500 lliures, i que, a precs dels consellers de Barcelona i de moltes persones principals del Principat, no havien arrendat ni les entrades i eixides ni la Taula de Barcelona. Segons sembla, hom només n’havia ofert, respectivament, 13 500 i 15 100 lliures, quantitats que es consideraven irrisòries: Vallseca assegurava que la Taula de Barcelona sola ja rendia més de 66 000 lliures anuals i que, per tant, en un sol any hauria pogut pagar tot l’arrendament. Tanmateix, sembla que el rei no en quedà del tot convençut: entre la fi del 1497 i l’inici del 1498 Ferran II encara retragué als diputats del nou trienni que ni la Taula de Barcelona ni les entrades i eixides no s’haguessin arrendat, i àdhuc intentà que procedissin a arrendar-les, cosa que ells refusaren categòricament al·legant que els capítols de cort només els ho permetien fer a la fi del trienni; que, altrament, calia recórrer a la cort general, i que, de tota manera, els seus predecessors havien actuat com calia.
També és difícil de documentar que, com diu Vicens i Vives, Francí Guerau de Vallseca aprofités el càrrec de diputat reial per continuar presentant batalla als destorrentistes des de la Diputació del General. És cert que hi ha constància d’alguns dissentiments de Vallseca al parer dels seus condiputats i oïdors, però sovint són arran de qüestions purament administratives i, quan no és així, és únicament perquè no hi ha acord amb els altres diputats sobre el nomenament, per exemple, d’un porter del General o d’un defensor substitut. En canvi, a l’estiu del 1496 són tots els diputats els que estan d’acord que no poden pagar a Jaume Destorrent, regent de la cancelleria, el salari del temps que havia estat absent de la Reial Audiència, com pretenia el rei. A banda d’això, l’única actuació destacable de Vallseca que es pot consignar fa referència al sistema de nomenament dels diputats locals. Abans que ell i els seus condiputats prenguessin possessió de l’ofici el 1494, el rei havia lliurat un memorial als seus predecessors manant que posessin determinades persones al front de determinades diputacions locals, i les fonts no deixen constància que això produís cap problema a Vicenç i els seus condiputats, ja que eren ells els qui havien de fer els nomenaments. En canvi, quan expirà el trienni de Vicenç, Oms i Vallseca, l’escrivà major del General, Jaume Ferrer, volgué deixar constància que no copiava el memorial per al nomenament dels nous diputats locals que acostumaven a deixar els diputats sortints perquè no hi havia consens. Vicenç i Oms no s’havien posat d’acord sobre les persones a designar i havien lliurat dos memorials diferents, i Vallseca sostenia que no s’havia de deixar cap memorial. Això ocasionà algun problema als seus substituts, que, en trobar-se que els nomenaments només havien estat fets per dos dels tres diputats i que, a més, els dos diputats discordaven en gran part de les persones nomenades, hagueren de procedir a l’elecció i provisió dels diputats locals seguint només quan els semblà les indicacions d’algun dels dos diputats. Encara que amb una versió diversa i fent-ne recaure tot el pes sobre Vallseca, un memorial adreçat el 1510 a les Corts de Montsó pels diputats Jordi Sanç, Jeroni Tord i Joan Vicenç de Terrades deixa ben paleses les repercussions que l’actitud de Vallseca i la discòrdia dels seus dos condiputats tingué en un futur en el nomenament dels diputats locals. El memorial sosté que quan mossèn Vallseca havia entrat com a diputat s’havia oposat a proveir els diputats locals que els seus antecessors havien deixat designats en un memorial, al·legant que això anava contra Capítol de cort. En efecte, un Capítol de cort dis-posava que eren els diputats que entraven a l’ofici els qui havien de proveir les diputacions locals. Però, com que només els donava quinze dies per fer-ho i hom considerava que en quinze dies no hi havia prou temps per informar-se de les persones idònies per als oficis, des d’antic s’havia introduït el costum que els diputats que plegaven deixessin un memorial, redactat amb tranquil·litat i coneixement de causa, designant els diputats locals que després eren elegits pels seus substituts. Per això, els diputats de 1510 asseguraven que, des del trienni de Vallseca, amb la desaparició dels memorials, els nous diputats tenien problemes per fer les eleccions, i demanaven que es trobés un sistema alternatiu que pogués evitar nomenaments precipitats i inadequats.
Pel que fa a l’afer del Rosselló, amb el tractat de Barcelona del 1493, els comtats de Rosselló i de Cerdanya, empenyorats per Joan II a Lluís XI de França durant la guerra civil catalana, havien estat retornats a la Corona d’Aragó per Carles VIII. No obstant això, arran de l’ocupació de Nàpols pel monarca francès (febrer del 1495) i com a efecte secundari de les guerres d’Itàlia, aviat el Rosselló tornà a ocupar un primer pla en l’actualitat catalana, per la necessitat de tenir-ne ben reforçada la defensa. Fou amb aquest teló de fons que es convocà la Cort General de Tortosa (1495-96), on es pactà un donatiu de 129 000 lliures de Barcelona per pagar 200 homes d’armes i 200 genets durant tres anys, que havia de ser satisfet amb la imposició d’un fogatge i un increment de dos diners per lliura del dret d’entrades i eixides.
La mentalitat de redreç dels diputats queda palesa en el fet que, per estalviar-se despeses, decidiren que fos l’oïdor Sebastià Sala, que ja hi assistia com a síndic del capítol de Vic i que, per tant, no prenia salari, qui actués com a representant seu a la Cort. El llarg memorial que li fou adreçat permet veure quines eren les principals preocupacions dels diputats i els afers que consideraven que calia resoldre: els perjudicis que els oficials reials ocasionaven a la jurisdicció del General pel que feia a la recaptació de les generalitats i a la persecució dels fraus, la també invasió de jurisdicció feta per oficials de la Inquisició arran de les confiscacions i empares de béns, i les discrepàncies amb els doctors del Consell Reial amb relació a l’administració de justícia i al pagament dels seus salaris. Els diputats volien, igualment, que es perfilessin alguns extrems del nou règim d’insaculació, perquè arran de la seva aplicació havien sorgit dubtes que calia resoldre. Nogensmenys, sembla ser que Sala no arribà mai a presentar el memorial; així, si més no, ho asseguren els diputats de 1509-12, que repassaren els registres dels diputats anteriors, rescataren de l’oblit aquest i altres memorials redactats en temps de celebració de corts i els tornaren a presentar a Montsó el 1510, fet que demostra que quasi quinze anys després s’havia avançat ben poc en el reconeixement de determinades reivindicacions.
Els diputats seguiren amatents a les corregudes militars a una banda i l’altra de la frontera, amb especial preocupació a la fi del 1496, arran de l’ocupació de Salses per part dels francesos i d’un atac a Torroella de Montgrí amb quatre naus i deu galeres, la tripulació de les quals, segons les informacions, s’havia abonat als degollaments, mentre molts capitans i gent de sou encara no s’havien incorporat als seus llocs. Però, per davant de tot, vetllaren fermament per evitar que la gent de guerra defugís el pagament dels drets del General, perquè els problemes bèl·lics no n’afectessin la recaptació i per posar en execució el nou dret de dos diners per lliura que la Cort havia imposat per subvenir a les despeses militars. D’aquesta manera, per exemple, a la primavera del 1496 demanaren al rei que reconsiderés l’expulsió del Principat de tots els francesos, al·legant que era injusta i damnosa per les generalitats: molts dels francesos eren persones senzilles, deien, que no estaven avesades a dur armes; d’altres feia tant de temps que eren a Catalunya que ja s’hi havien naturalitzat; d’altres, encara, eren només persones treballadores molt allunyades de la frontera i de les quals no s’havia de tenir recel, fins al punt que moltes d’elles, per no haver de tornar a França, es plantejaven de traslladar-se a altres terres. Durant aquest trienni, els diputats també s’esforçaren per intentar combatre un problema endèmic, el de les falsificacions de safrà, que segons ells havia arribat a extrems insostenibles, puix que es deia que a Alemanya tots els safrans que procedien del Principat ja es donaven per falsos, i que també a França, Aragó i València, on en altre temps eren molt valorats, eren desestimats.