El 22 de juliol de l’any 1509, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Jordi Sanç (? – 1525), canonge de Barcelona, sagristà major de Vic i paborde de València; diputat militar: Jeroni Tord, donzell de la vegueria de Manresa; diputat reial: Joan Vicenç Terrades, ciutadà de Girona; oïdor eclesiàstic: Jaume Coll, canonge i prior de Vilabertran; oïdor militar: Joanot Ferrer, donzell; oïdor reial: Pere Joan Teixidor, ciutadà de Lleida.
Portada de les Constitucions aprovades a les Corts de Montsó del 1510.
R.M.
Encara que el paborde Sanç, diputat eclesiàstic del trienni 1509-12, sembli un personatge desconegut, fou un home d’anomenada i d’una gran cultura al seu temps. Insaculat i extret diputat eclesiàstic com a canonge i sagristà major de Vic, era també canonge de Barcelona i paborde de València, i en les Cròniques d’Espanya Pere Miquel Carbonell s’hi refereix com a «magnífic noble e literalíssimo senyor», advertint que era fill del noble Arnau Sanç, uixer reial, a qui Alfons el Magnànim havia atorgat la castlania del Castell Nou de Nàpols. En efecte, en el seu propi testament, redactat a Barcelona el 20 de setembre de 1524 i en poder del notari Joan Benet, Jordi Sanç es reconeix fill del noble Arnau Sanç, del Regne de Nàpols, i de la seva esposa Maria de Mendoza. Se sap també que Arnau Sanç no solament fou castlà del Castell Nou de Nàpols durant tot el regnat d’Alfons el Magnànim, sinó que dirigí la primera fase de la seva reconstrucció. El 1457, diverses butlles de Calixt III ja fan esment d’un Jordi Sanç, de família noble, clergue napolità i canonge de Barcelona, a qui es concedeix una pensió sobre la sagristia de Vic, que acabava de ser proveïda en la persona de Bartomeu Regàs, i una altra pensió sobre l’ardiaconat de Barcelona. Aquest Jordi Sanç coincideix perfectament, per tant, amb el diputat eclesiàstic del 1509, bé que la reculada cronologia imposi alguns dubtes. En canvi, no pot ser un altre el Jordi Sanç, canonge de Barcelona, que, el 30 de setembre de 1481, Ferran II recomanà al papa Sixt IV i a l’arquebisbe de Salern per un plet que tenia pendent a la cúria apostòlica sobre la sagristia de Vic. O el que, deu anys més tard, el 1491, apareix com un dels membres més intransigents del Capítol barceloní amb la contribució dels eclesiàstics a les imposicions del municipi. L’any 1493, vivia en una casa del vicecanceller Alfons de la Cavalleria, a la baixada de Santa Eulàlia, on habitualment la cort reial celebrava audiència pública. El 1494 el paborde fou, al costat de Jaume Ferrer de Blanes, un dels principals i més acreditats informadors de la Corona sobre el mètode que calia emprar per a fixar la línia de demarcació oceànica establerta, el 7 de juny de 1494, per l’acord de Tordesillas, que repartia entre Castella i Portugal les respectives zones d’influència a ultramar. Com que calien persones expertes per a decidir el procediment a seguir a l’hora de determinar el lloc exacte per on passava la línia, Ferran II demanà al lloctinent del Principat que es posés en contacte amb els mariners, cosmògrafs i astròlegs «de la dicha sciencia mas expertos que en esse dicho principado se hallaran y sobrel fazer la dicha raya linea o limite cierta y verdadera les demandeys su parecer y aquel les fagays scrivir y continuar en scrito». El lloctinent féu extensiva la petició als consellers de Barcelona, i aquests la traslladaren al canonge Jordi Sanç, «quis diu te intelligencia en lo dit negoci», que es comprometé a trametre el seu informe. Encara que la història només hagi llegat el vot o parer de Jaume Ferrer de Blanes, una carta reial de resposta a una d’aquest permet saber que precisament el mateix Ferrer de Blanes opinava que el paborde Sanç era «grande cosmografo y estrologo» i confirma que, efectivament, Sanç treballà amb gran diligència «en dar la informacion del partimiento del mar occeano». Home del seu temps, el canonge Sanç fou també un dels personatges que finançaren algunes de les primeres edicions de llibres de Barcelona, segons indica un contracte signat el 1497 amb l’impressor Diego de Gumiel. Ben relacionat amb les grans famílies de la Barcelona de les albors del cinc-cents, a la ciutat devia tenir-hi una gran reputació, com ho indica el fet que, segons el Manual de novells ardits, a l’abril del 1500 fos una de les persones que aconseguiren apaivagar els ànims després d’un incident que s’escaigué amb un algutzir de la Inquisició. El testament de Jordi Sanç deixa palès el seu lligam amb els Gualbes. Aquest lligam era establert a través de qui no pot ser sinó una filla seva, Jerònima, esposa del ciutadà barceloní Baltasar de Gualbes, ja que no hi ha dubte que Onofre de Gualbes, fill de tots dos i, com Jordi, canonge de Barcelona, era nét (“nepotis sive, nét”) del paborde Sanç. Jordi Sanç, que morí a la primeria del 1525, féu hereva universal la seva ànima i elegí sepultura, simple i sense pompa, al carner dels frares del monestir de Santa Caterina. Era parroquià de l’església de Sant Jaume i habitava, quan testà, en unes cases situades a prop del carrer de Sant Domènec que ell mateix havia fet edificar, i que llegà a Jerònima. Al nét, Onofre de Gualbes, li va deixar tots els seus llibres i aquest heretà, pel que sembla, almenys una part dels seus beneficis eclesiàstics, ja que, en la nota de la publicació del testament, Onofre hi figura com a prepòsit de València. Jordi posseïa dos esclaus i dues esclaves. El testament remet als vincles familiars amb un germà, Ramon, habitant de València, i amb el canonge de Barcelona Alfons Sanç, i també esdevé una mostra dels lligams dels Sanç amb Nàpols, ja que obliga els marmessors de Jordi a cancel·lar-hi deutes.
A diferència de l’il·lustre Jordi Sanç, el donzell manresà Jeroni Tord, el diputat militar, pertanyia a una família de la petita noblesa de la capital del Bages, un membre de la qual, Bernat Tord, cavaller, era veguer de la ciutat el 1480. Jeroni no havia estat insaculat fins el darrer dia de febrer del 1509, de manera que fou extret la primera vegada que concorria a l’elecció de diputat militar. Al maig del 1510, mentre era diputat, el rei sol·licità a Tord que l’anés a trobar, però els seus condiputats el persuadiren que no ho fes, i recordaren al monarca que, atès que els diputats havien de fer residència, no se’ls podia fer abandonar el consistori contra la seva voluntat. A més, per si se’l reclamava per posar pau i concòrdia entre gent de bàndols, manifestaren els seus dubtes, al·legant que ell ni tenia ni havia tingut baralla amb ningú que li hagués de demanar pau i treva, ni havia intervingut mai, per res, en cap bàndol. Adduïren, igualment, que Tord, el qual tenia casa a Manresa, no disposava de gaires recursos econòmics i que, si no fos per causa de l’ofici de diputat, que l’obligava a residir a Barcelona, no es mouria pas de casa seva. La queixa consistorial inherent a aquesta afirmació, sobre la insuficiència del salari dels diputats, va ser formulada, de manera oberta, a la fi del trienni, adreçada als estaments reunits, el 1512, a les Corts de Montsó, perquè en deliberessin; els diputats asseguraven que, a les Corts anteriors (1510), ja havien pensat de plantejar-ho, però que ho havien deixat córrer perquè era a l’inici del seu regiment i no havien volgut que es pogués pensar que ho feien moguts pel propi interès: encara que el salari dels diputats pogués ser raonable per a aquells que habitaven a Barcelona, per als que venien de fora, que havien de deixar casa seva i traslladar-se a la ciutat amb muller i fills, l’ofici representava una càrrega econòmica que, per a molts, era difícil de suportar. El que sí que feren, el 1510, fou lamentar-se de les expectatives de càrrecs del General que el rei i la cort concedien, perquè, ja que els salaris dels diputats no eren gaire profitosos, aquests almenys s’havien de poder consolar esperant poder remunerar o beneficiar algun parent o amic quan es produïen vacants d’oficis durant el trienni. Pel que fa a Jeroni Tord, se sap també que, mentre fou diputat, li fou sobreseguda, a la Reial Audiència, una execució de pensions de censals instada contra ell pel noble Blasc de Castellet. I que, quan s’acostava la fi del trienni i preveient la convocatòria de gent d’armes per fer front a la represa de les hostilitats al Rosselló, els seus condiputats el recomanaren vivament al rei, com a «persona àbil e disposta» que era, evocant la fidelitat hereditària de la seva família a la Corona pels serveis que tant el seu pare com tots els seus ja havien prestat a Joan II i al mateix Ferran II, perquè el convertís en un dels capitans de peons de l’exèrcit. Posteriorment, el 1515, participà en la Cort de Lleida. Morí al novembre del 1523.
Joan Vicenç Terrades, en canvi, diputat de l’estament reial insaculat diputat reial per Girona al novembre del 1493, ja havia estat elegit diputat local de la vegueria de Girona durant el trienni 1491-94, cosa possiblement relacionada amb el fet que el seu pare, Pere Terrades, havia estat diputat reial entre el 1488 i el 1491. Fill del primer matrimoni d’aquest amb Sibil·la, pertanyia a un dels grans llinatges del patriciat gironí, sorgit, al llarg del segle XIV, d’una família de juristes, els membres del qual tingueren un paper polític important i ocuparen molts càrrecs al municipi durant la baixa edat mitjana i els inicis de la moderna. Segons el cens del 1462, vivien al carrer dels Ciutadans. El germà de Joan Vicenç, Pere, canonge de la seu gironina, havia estat el primer diputat eclesiàstic extret pel sistema de la insaculació, tot i que no havia arribat a prendre possessió del càrrec perquè havia mort abans, víctima de la pesta. El seu fill Francesc Sebastià, que el 1512, just quan expirava el trienni de diputat del seu pare, ja havia arrendat, per tres anys, els drets de la Generalitat de les col·lectories de Figueres, Olot i Castelló i el comtat d’Empúries, esdevingué també, seguint els passos de l’avi i del pare, diputat reial durant el trienni 1524-27, i després, per privilegi de l’emperador Carles, el 19 de juliol de 1528 fou elevat a la dignitat de ciutadà honrat de Girona. El 1474, Joan Vicenç havia estat instituït hereu del seu parent Joan Terrades, mentre encara era menor d’edat. Per bé que acabés establint-se a Barcelona i morint-hi com a ciutadà barceloní, Joan Vicenç havia ocupat llocs destacables a la seva ciutat natal. El 1493 havia estat bordoner del pal·li de la reina Isabel quan aquesta passà per Girona, camí de Perpinyà; el 1503, quan Felip el Bell, camí de Flandes, arribà a Girona, fou un dels dos gironins que sortiren al seu encontre i, després, portador dels cordons del pal·li; el 1507 també fou bordoner d’una processó amb motiu de la sequera; i, segons escriptura atorgada el 3 de setembre de 1503 a la Sala Gran de la Casa del Consell de Girona, que Joan Vicenç conservava entre els seus béns, la universitat el nomenà, aquell any, síndic de la ciutat. Joan Vicenç Terrades morí a Barcelona al novembre del 1518, i se n’ha conservat, en poder del notari barceloní Andreu Miquel Mir ‘major’, l’inventari post-mortem, realitzat entre el 21 de desembre de 1518 i el 15 de gener de 1519. Hi apareix com a ciutadà de Barcelona, qualificatiu que encara no ostentava al novembre del 1514, quan actuà com a procurador d’un ciutadà de Girona que havia estat elegit advocat assessor del General, però que ja usava, almenys, des de la primeria del 1518. Vidu en primeres núpcies de Caterina, els capítols matrimonials amb la qual dataven del desembre del 1494, i casat, després, amb Dionísia, Terrades vivia a Barcelona, al carrer Ample, a la cantonada amb el carrer d’en Carabassa, davant els frares de la Mercè, en unes cases que havia comprat al desembre del 1516. Entre les obres contingudes a la seva biblioteca en destaca una sobre l’eucaristia, en català, del canonge barceloní Bartomeu Oller, de la qual no s’ha conservat cap exemplar. Però entre els papers que quedaren en poder de la seva vídua també és digne de menció un exemplar de les constitucions promulgades per la Cort de Ferran II celebrada a Barcelona el 1493, quan s’instituí la insaculació a la Diputació del General. Entre els béns inventariats, Joan Vicenç també conservava els cartells i actes de camp del seu parent Joan Terrades de Salelles (insaculat, primer, oïdor de comptes i transferit, després, el 1497, al sac de diputats) amb Galceran Escales, que, a cavall del canvi de segle, havien capitanejat, amb notable ressò, dos bàndols enfrontats a la ciutat de Girona.
Corts, bandositats i inseguretat financera
El trienni presidit pel paborde Jordi Sanç fou d’una gran intensitat per als diputats, en part arran de la convocatòria de dues Corts Generals a Montsó, el 1510 i el 1512, la qual cosa ocasionà un gran desplegament de memorials i ambaixades, però en part també per la preocupació existent pels problemes que afectaven, respectivament, el Principat, «notable marlet de la real corona d’Aragó», i la Diputació del General: el bandolerisme, que ja havia aflorat durant el trienni anterior però que ara adquirí la màxima virulència, i les inquietuds econòmiques i l’apatia comercial, que entroncaven amb la por d’haver de fer front a nous donatius de cort.
Les Corts convocades a Montsó el 1510 amb la finalitat de finançar les campanyes africanes (al setembre del 1505 s’havia pres Mers-el-Kebir; al maig del 1509, Orà: a l’inici del 1510, Bugia, i a l’estiu es prengué Trípoli) s’inicià a la primeria de maig i es clogué a la primeria de setembre. S’hi concedí un servei de 220 000 lliures, que tingueren com a contrapartida la garantia de llibertat de comerç amb el nord d’Àfrica. Les Corts del 1512, que s’iniciaren a la primeria de juny, no es clogueren fins al setembre, ja durant el trienni següent.
Entre el 1509 i el 1512, els diputats no feren sinó donar reiteradament senyals d’alarma sobre la impossibilitat que hi hauria de renovar els arrendaments pel mateix preu que durant el trienni en curs, i sobre la possible precarietat de les finances del General arran de la inestabilitat que hi havia a Catalunya a causa de les bandositats, dels fraus als drets i, fins i tot, de la por de la pesta. A la primeria d’abril del 1510, els diputats asseguraven que la ciutat de Barcelona, el crèdit de la qual era habitualment considerat el més segur, pagava les pensions amb sis mesos d’endarreriment, mentre que el General pagava al dia i, a més, encara podia lluir censals. Per això, per evitar una situació semblant, demanaren al rei i als estaments reunits a Montsó que procuressin no tornar a carregar massa la Diputació, de manera directa, amb el donatiu, sinó que part d’aquest es recaptés per via de fogatge, per tal que pogués restar sempre alguna quantitat per a destinar a lluïcions de censals. A més, mostra del bon estat de les seves finances, els diputats també se sentiren capaços de sol·licitar, en previsió de futur, que se’ls atorguessin poders per a rebaixar, quan fos possible, d’acord amb assessors dels tres estaments, els drets que s’havien anat augmentant per fer front a «les turbacions passades», sense que haguessin d’esperar la celebració d’una cort general. Al capdavall, a desgrat de les queixes i pors manifestades insistentment durant tot el trienni, al juliol del 1512 els arrendaments del General es pogueren fer fins i tot a l’alça, amb obtenció de 1 890 lliures anuals més.
Igualment, com alguns dels seus predecessors, Sanç, Tord i Terrades també posaren una acurada diligència en l’exacció dels deutes al General, considerant que s’hi cometia reiterada negligència. Al gener del 1510, diputats i oïdors fins i tot s’imposaren com a tasca exclusiva del dimecres, posposant qualsevol altre afer, «portar a clarícia» els endarreriments; però és que, de fet, a l’inici del trienni declaraven, preocupats, que el testament dels seus predecessors contenia capítols de tres, quatre i cinc diputacions anteriors pendents encara de resolució i, pel que feia als deutes, de cobrament, i s’havien proposat que, «a la exida de nosaltres, fossen complides e haguessen fi tals antiquitats», encara que, «en lo exigir dels deutes, no sols haurem terribles prechs, més encara nos ne restaran algunes descontentacions e desgrats de aquells a qui toque». En conseqüència, el 1512 demanaren a les Corts de Montsó que prenguessin les mesures necessàries per a posar fi a aquella manca de definició dels comptes dels triennis anteriors, i també per a evitar que les dones dels collidors, en enviduar, poguessin apropiar-se els diners recaptats pels seus marits però que pertanyien al General. Possiblement fou també aquesta voluntat de tancar afers que, al seu entendre, feia massa temps que s’arrossegaven, el que induí els diputats a repassar els registres dels diputats anteriors per localitzar-hi els memorials presentats en temps de celebració de corts generals que encara no haguessin tingut la deguda provisió —com, per exemple, el que Francí Vicenç i els seus condiputats havien enviat, el 1495, a la Cort de Tortosa—, i tornar-los a presentar als estaments reunits, el 1510, a Montsó.
La preocupació per la situació de la draperia catalana, que en certa manera ja s’havia posat de manifest durant el trienni anterior, també queda més que patent. Però sembla obvi que, per als diputats, allò realment preocupant era la por de la davallada en els ingressos del General, arran dels fraus que es cometien en la sortida de llana cap a França i cap a Gascunya, per la Vall d’Aran, esquivant els grans drets amb què s’havia gravat (tres sous per rova de llana sutza i sis sous per rova de llana neta), creient que això equivaldria a prohibir-ne la treta del Principat. S’assegurava que, per manca de llanes, les terres on s’obraven els draps, que fins aleshores havien donat feina a molta gent pobra, es despoblaven, i que els paraires marxaven a viure allí on anava a parar la llana; que, on abans es feien 100 draps, ara no se’n feien ni 20; i que, mentre que de Barcelona habitualment en sortien, per mar, més de 3 000 draps anuals, ara no se n’hi embarcaven ni 800. Calia aconseguir, per tant, com a mínim, que les llanes no sortissin del Principat sense pagar els drets.
La sensació de desgavell generalitzat era tan gran, que els diputats fins i tot asseguraven que els mercaders, atesa la poca activitat i rendibilitat mercantil, en lloc d’invertir els diners en negocis ho feien en censals del General, mentre s’insistia que calia prohibir el comerç dels estrangers amb Barbaria, o bé imposar a aquests un dret prou elevat (del 50%) per frenar-ne la competència, «a ffi que la utilitat de la negociació redunde sols en los súbdits de vostra majestat». A més, els catalans també tenien problemes a Sardenya, amb el corall, encara que la cerca d’una solució en aquest sentit quedà ajornada fins al trienni següent, perquè al juliol del 1512 els diputats estaven pendents dels resultats d’una ambaixada enviada a l’illa. En principi, una pragmàtica preveia que tots els coralls que es pescaven a Sardenya havien de ser venuts a vassalls reials, però els genovesos, posats d’acord, de sotamà, amb alguns sards, aconseguien quedar-se’n gairebé tota la producció.
D’altra banda, les bandositats i el bandolerisme, o la «pestilència de malfactors», havien reduït el Principat a una situació de descontrol i de manca d’autoritat dels oficials reials que els diputats no feren sinó il·lustrar i llistar contínuament. Pel que fa a la manca de respecte envers la justícia i els oficials reials, a l’octubre del 1509 els diputats arribaren a assegurar que si, en altre temps, en sentir el nom del rei, els malfactors fugien, ara, ben al contrari, corrien «tras los officials, per matar-los, ab més affecció e audàcia que si fossen los enemics llurs formats, de manera que, hoint ells lo crit dels officials de sa altesa tenir al rey, són oÿts respondre “muyre lo rey!”». A més, els criminosos ja ni tan sols no respectaven els llocs sagrats —s’havien produït assassinats en esglésies— ni els homes del clergat; el mateix diputat eclesiàstic, Jordi Sanç, podia testimoniar-ho, ja que havien assaltat la casa d’una rectoria seva, hi havien turmentat el vicari fins que havia confessat on guardava els diners, i li havien robat la roba, pa, gallines i tot el que havien trobat. Al novembre del 1511, els diputats afirmaven que, només als voltants de Barcelona i en tan sols deu dies, s’havien assassinat dos homes a Sant Andreu, un a Sant Boi i un altre a l’Hospitalet.