El 22 de juliol de l’any 1506, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Lluís Desplà i d’Oms (Barcelona 1444/45 – 1524), ardiaca major de Barcelona i succentor d’Elna; diputat militar: Guillem Pere Dusai, cavaller; diputat reial: Joan Balleró, burgès de Perpinyà; oïdor eclesiàstic: Francesc de Vila-rasa, canonge d’Elna; oïdor militar: Francesc de Caldes, donzell, habitant de Santa Fe, a la vegueria de Cervera; oïdor reial: Valentí Gibert, ciutadà de Barcelona.
Els Desplà, als segles XIV i XV.
L’ardiaca Lluís Desplà i d’Oms, diputat eclesiàstic del General durant el trienni 1506-09, és un personatge popularment molt conegut, sobretot perquè entre el 1490 i el 1510 féu reconstruir la Casa de l’Ardiaca, el gran palau residència dels ardiaques majors de la catedral de Barcelona, on l’heràldica de la seva família és omnipresent. Nascut el 1444 o a la primeria del 1445, Lluís Desplà era fill de Francí de Conomines, àlies Desplà, senyor de la casa Desplà d’Alella, i d’Elionor d’Oms i de Sagarriga. A més de canonge i ardiaca major de la seu barcelonina, també fou succentor o sotscabiscol d’Elna —dignitat per la qual era insaculat—, beneficiat de Castelló d’Empúries i rector de la parròquia dels Sants Just i Pastor de Barcelona, i de les d’Argentona, Vilassar, Badalona i Alella. A la vila d’Alella, d’on fou rector entre el 1508 i el 1524, contribuí a l’ampliació del patrimoni parroquial adquirint una casa contigua a la rectoria, que eixamplà i reformà i on féu esculpir l’escut del seu llinatge en portes i finestres. El 1512 féu fabricar un retaule nou per a l’altar major de l’església, obra de Pere Torrent. A Argentona inicià la reconstrucció i ampliació del temple, l’escriptura de la qual, signada per Desplà i atorgada pel notari de Barcelona Joan Vilana, data del 12 de desembre de 1514. Essent rector a Sant Just de Barcelona, encarregà, el 1522, tres vidrieres al pintor de la Segarra Jaume Fontanet, que també duen els seus escuts.
Lluís Desplà pertanyé al cercle d’erudits humanistes barcelonins. Apadrinà un dels néts de Pere Miquel Carbonell (1506), i Jeroni Pau, que l’esmenta diverses vegades en les seves obres, li dirigí una epístola en lloança de Prudenci (1485), el definí com a «baró excel·lent per la seva cultura i generosa probitat» i li atribuí la restauració de la capella de Sant Julià de Montjuïc. L’ardiaca Desplà reuní una notable col·lecció d’escultures i inscripcions epigràfiques romanes que A. Duran i Sanpere qualificà com el primer museu de Barcelona. Encarregà al pintor cordovès Bartolomé Bermejo la famosa Pietat per a la seva capella, o oratori particular, acabada el 23 d’abril de 1490, i oferí al Capítol de la seu una imatge de sant Jeroni d’argent daurat. Fou, a més, dipositari del sant Sebastià que Bartolomé Ordóñez presentà de mostra al Capítol per als treballs de marbre del rerecor de la seu (1517), i fiador de Joan de Borgonya per a l’acabament de les pintures del cor per al Capítol del Toisó d’Or (1519).
Segons Duran i Sanpere, l’actuació pública de l’ardiaca Desplà a Barcelona s’inicià durant els darrers anys del regnat de Joan II. Però, de fet, almenys durant la segona meitat del quatre-cents, els Desplà ja havien tingut relacions estretes i personals amb la reialesa: si, el 1461, el príncep de Viana s’havia allotjat a la casa que la família tenia al carrer de la Portaferrissa, el 1481, quan visità Barcelona per segona vegada com a monarca, Ferran II s’estigué a casa de l’ardiaca. El 1488 el rei li encomanà la supervisió de les obres del nou monestir de Montserrat. Lluís Desplà estigué a Roma com a mínim entre el 1470 i el 1474. Fou nomenat canonge i ardiaca major de Barcelona, succentor d’Elna i beneficiat de Castelló d’Empúries per Pau II a mitjan 1470, però no prengué possessió de la canongia fins a la primeria de març del 1474. A la darreria del segle XV, Lluís Desplà esdevingué un dels personatges més influents del clergat barceloní, i se significà i creà estat d’opinió en qüestions controvertides. S’oposà, de primer, fent costat als consellers de Barcelona, a la implantació de la Inquisició de model castellà a Catalunya, bé que, el 1486, quan el papa el comissionà, juntament amb els també canonges Ferrer Nicolau de Gualbes (el primer diputat eclesiàstic del trienni 1503-06) i Guillem Llull, per dur a terme tots els afers relacionats amb el Sant Ofici, declinà la responsabilitat d’intervenir-hi al·legant que havia estat convocat a Roma amb motiu de les discòrdies que hi havia a Barcelona entre el clergat gros i menut, i que havia d’anar-hi immediatament. Pel que fa a la negativa dels eclesiàstics a contribuir al redreç del municipi barceloní pagant les imposicions municipals, aspecte en el qual, d’entrada, tot el clergat féu pinya, Desplà hi adoptà una actitud contrària clarament activa i compromesa. El 1484 fou un dels caps visibles que es presentaren a la plaça de Sant Jaume de manera avalotada i proferint crits, i que en marxaren abans que es decidís a qui pertanyia el coneixement de les diferències amb els consellers. Més endavant, quan, el 1488, semblava que el papa expediria una butlla favorable a la tributació, fou un dels eclesiàstics als quals es dirigí Ferran II per demanar-los que no n’obstaculitzessin l’aplicació. I, després, a l’estiu del 1489, essent un dels canonges que més s’hi oposava, li tornà a escriure per intentar aconseguir que s’hi avingués. L’any següent, quan es determinà que l’ardiaca fos enviat a Sevilla perquè en pogués parlar personalment amb el rei i es produïren les primeres fractures entre els eclesiàstics, els consellers de Barcelona el definiren com «lo qui mes gouerna en lo Capitol, encara que hi hage part contraria a sa voluntat, e es persona molt entesa y que presumex de portar al fi que desige les empreses sues, y ell ha fets molts contraris a que lo redreç no se façe per via de contribucio dels ecclesiastichs en les imposicions, dient que en temps seu ni d·ells no deuen permetre les libertats ecclesiastiques peresquen; y faent aquest presuposit... ell peruertex a molts qui força vindrien voluntaris en que·s fes dita contribucio». Encara que després, a mitjan juliol del 1490, mentre era a Còrdova tractant de l’afer, els consellers s’hi referissin com a persona d’«intelligencia e bona lengua», sembla clar que l’ardiaca Lluís Desplà devia ser, si més no, un home de caràcter i un dels principals artífexs de la intransigència de l’estament eclesiàstic, del qual tornà a ser nomenat síndic el 1495.
Lauda sepulcral de Lluís Desplà, obra de Girolamo Cristoforo, 1539.
ECSA
L’ascendència de Lluís Desplà sobre la Barcelona del tombant de segle també es posà de manifest el 1505 quan, després de la mort de Pere Garcia, en fou elegit bisbe pel Capítol de la seu, que en reivindicava el dret d’elecció. Tant els consellers de Barcelona com els diputats del General escriviren a Ferran II per recomanar Desplà, però el rei no acceptà la mitra, perquè ja la tenia compromesa amb Enric de Cardona. Lluís Desplà i d’Oms, que havia fet testament al juny del 1520, morí a Barcelona el 6 de febrer de 1524, i fou enterrat a l’antiga sala capitular de la catedral, bé que actualment el seu sepulcre és a la sala capitular nova, on fou traslladat el 1677. La llosa de marbre amb l’efígie que el cobreix fou encarregada el 1539 a l’escultor d’origen florentí Girolamo Cristoforo pel seu nebot canonge Guillem Ramon Desplà i pel prevere beneficiat a la seu de Barcelona Gabriel Portella, però hi consta que tingué cura de la seva elaboració el seu nebot Francesc Gralla i Desplà.
Membre d’un conegut llinatge de ciutadans honrats de Barcelona, el diputat militar d’aquest trienni, el cavaller Guillem Pere Dusai —o Durall, forma com apareix a les fonts—, era, probablement, fill de Joan Galceran Dusai i de la seva esposa Caterina. Als primers mesos de la guerra civil catalana, la tardor del 1462, acompanyant el seu pare i amb un grup de prohoms de la capital del Principat, fugí cap a València. Com la resta de desertors, fou sancionat per les autoritats barcelonines i de la Diputació del General. Sempre al costat del seu pare, passà al bàndol reialista i, el 15 de juliol de 1464, Pere de Portugal els confiscà els béns i els atorgà, a perpetuïtat, a Arnau de Vilademany i de Blanes. Posteriorment, pare i fill actuaren en llocs de responsabilitat en el bàndol reialista, com quan el 1466 la reina Joana els encarregà la inspecció de la capitania de Francesc de Verntallat. Guillem Pere Dusai havia estat insaculat diputat militar per la vegueria de Barcelona quan es féu la primera insaculació general, al novembre del 1493, i és un personatge que destacà en la vida pública barcelonina, sobretot a l’entorn de la concessió del privilegi del 1498, privilegi que, a més d’introduir la insaculació al municipi, marcà també l’inici de la participació dels militars en la corporació municipal, encara que no com a estament independent sinó establint-ne la insaculació en les bosses dels ciutadans. A la darreria del 1496, Guillem Pere fou, juntament amb Pere de Santcliment, un dels dos membres de l’estament militar que foren enviats al rei per negociar sobre aquest tema; i, després, al desembre del 1498, esdevingué, precisament, un dels catorze jurats militars extrets amb el nou privilegi. De la mateixa manera que Desplà, abans d’arribar a la Diputació per exercir-hi de diputat, Dusai ja hi havia estat congregat alguna vegada per donar consell. La vigília del dia que havia de prendre possessió del càrrec, els diputats del trienni anterior dubtaren si havia de ser admès a l’exercici de l’ofici, perquè es deia que devia al General, arran d’una fiança feta a un sobrecollidor, 300 lliures. Com succeïa també habitualment en altres institucions, els deutors del General no podien ser-hi proveïts de cap càrrec, i per això els diputats sortints decidiren que, abans de ser admès a la possessió de l’ofici, el cavaller barceloní havia de saldar el deute. Així doncs, Dusai hagué de dipositar les 300 lliures, encara que volgué fer constar que ho feia només per a poder jurar el càrrec, ja que havia interposat un recurs a la disposició dels diputats. Morí pel juliol del 1510.
Bé que el burgès de Perpinyà i diputat reial del trienni, Joan Balleró, també hagués estat insaculat al novembre del 1493, inicialment ho havia estat com a oïdor. No havia estat transferit a la bossa de diputats fins el 2 de juliol de 1506, només vint dies abans de la seva extracció. Segons assenyala Lazerme, la família Balleró arrenca d’una línia de notaris perpinyanesos del segle XV. Joan era fill del burgès Jordi Balleró, nét del notari Antoni Joan Balleró, i germà del Nicolau Balleró que fou batlle de Perpinyà i que assistí com a síndic de la vila a les Corts Generals de Montsó del 1510. Entre el 1497 i el 1500, Nicolau ja havia estat l’arrendador de les generalitats i de la bolla a les col·lectories de Sant Joan de les Abadesses, Perpinyà i Puigcerdà, tot i que el 1498 féu revenda de la taula de Perpinyà a un ciutadà de Barcelona, Joan Bastida, en nom del comte de Palamós. Nicolau va ser nomenat diputat local de Perpinyà del trienni 1506-09, precisament mentre Joan era diputat reial del General. A l’agost del 1507, a petició de Joan, també un altre Balleró, Galceran, rebé, a beneplàcit, l’ofici de receptor general de les entrades i eixides a les diputacions locals de Perpinyà, Vilafranca del Conflent i el bisbat d’Elna. Després que hagués finalitzat el seu trienni com a diputat, el 17 de juny de 1510 el mateix Joan fou proveït d’aquesta receptoria a beneplàcit, arran de la renúncia de Galceran. Alguns anys després, al febrer del 1513, els diputats els reclamaren, a tots dos, deutes de la receptoria: Galceran devia poc més de 128 lliures i Joan, que encara regia l’ofici, tenia pendent el pagament de 100 lliures més, bé que ell pretenia haver-les pagat; al juny del 1518, però, encara li era reclamada aquesta quantitat. Joan Balleró morí al juny del 1538, havent testat el dia 8 d’aquell mateix mes i any en poder del notari de Perpinyà Anton Peris.
Pesta i inquietud pels drets del General
Fou justament arran de la provisió d’oficis del General que els diputats Desplà, Dusai i Balleró tingueren, durant el seu trienni, algunes discòrdies. Al febrer del 1508 ja fou feta elecció d’un porter i de dos guardes de la mar sense que hi hagués consens, perquè els diputats militar i reial no estaven d’acord amb el diputat eclesiàstic i els tres oïdors. Posteriorment, al juny del 1509, Joan Balleró s’oposà a la provisió de l’ofici d’ajudant de l’escrivà dels oïdors de comptes feta pels altres dos diputats i pels oïdors eclesiàstic i reial en la persona del ciutadà de Barcelona Bertran Desvalls, ja que pretenia col·locar-hi el seu germà Nicolau, i també continuà el seu estira-i-amolla particular amb la resta de diputats i oïdors amb relació al nomenament d’un advocat i assessor ordinari del General. A mitjan juliol, volgué fer constar que si dissentia en aquells nomenaments era perquè, com sabien els altres diputats i oïdors, abans de la mort de l’oïdor de comptes Francesc de Caldes (febrer del 1509) havien concordat entre ells com proveirien les vacants en oficis de la Diputació que es produïssin en el període que quedava de trienni, i que en conseqüència li pertocava a ell decidir en qui requeia el nomenament d’ajudant del notari dels oïdors.
Com en 1494-95 o en 1501-02, l’any 1507 els diputats hagueren d’abandonar Barcelona perquè s’hi declarà una epidèmia de pesta. Les morts s’havien iniciat durant la segona quinzena de febrer, i l’1 de març, després que el lloctinent reial ja hagués traslladat l’Audiència a Vilafranca del Penedès, advertint que, segons la relació de la cerca de la pesta, a la Ciutat Comtal les defuncions ja assolien la xifra d’una catorzena diària, els diputats decidiren convocar el consistori a Alella —tria indubtablement influïda per les vinculacions personals de l’ardiaca Desplà, que s’hi retirà diverses vegades, fent-hi breus estades, mentre fou diputat eclesiàstic— per al 2 de maig següent. Preveieren, però, que, si aleshores Alella no era lloc sa, es traslladarien, depenent de la situació sanitària, a Mataró o Sabadell, i que si tots dos llocs estaven infectats es trobarien al veïnat de Vilapicina, a Sant Andreu de Palomar, per decidir on es mudaven. El 4 de maig, reunits a Alella amb la sola absència de Balleró, que era a Perpinyà, els diputats constataren que cap d’aquests indrets no era lliure de pestilència i que, a Catalunya, hi havia pocs llocs reials que no estiguessin contaminats. Com que, a més, a Guillem Pere Dusai se li havien mort, a casa seva, un fill, una filla i un mestre, eren conscients que no trobarien cap indret lliure de l’epidèmia que volgués acollir-los mentre Dusai no hagués passat un temps raonable per purgar tota sospita de pesta, i per això decidiren que prorrogarien el consistori fins al primer de juliol i que, mentrestant, cadascú es buscaria, pel seu compte, un lloc sa on habitar. Finalment, a mitjan juliol, la Diputació del General acabà instal·lant-se a Manresa, al monestir de frares predicadors. Entre les baixes que va produir l’epidèmia hi hagué la de l’oïdor eclesiàstic, el canonge d’Elna Francesc Vila-rasa, que havia mort el 23 de juny de 1507 en aquesta ciutat rossellonesa. Per tant, un cop a Manresa, els diputats havien de procedir immediatament a una nova extracció, però prèviament havien de fer les moltes insaculacions que eren necessàries per a substituir les persones mortes. Amb aquesta finalitat, s’enviaren a buscar a Barcelona el llibre de les insaculacions, el bací d’argent, les tenalles, cera i pergamins. El 27 de juliol es féu l’extracció de l’oïdor, i l’elegit fou Francesc de Santmartí, canonge de Girona i ardiaca de Besalú. Però aquest recusà l’acceptació de l’ofici, de manera que el 4 d’agost es realitzà una nova extracció, que afavorí Antoni Codó —un canonge de Barcelona que el 1494 havia actuat com a procurador del bisbe de Barcelona Pere Garcia per intentar que se li mantingués l’elecció com a diputat eclesiàstic, encara que durant l’extracció hagués estat fora del Principat, i que, el 22 d’agost de 1496, havia estat nomenat delegat dels comissaris generals de la Croada a l’arquebisbat de Tarragona i bisbat de Barcelona—. A més de canonge de Barcelona, Codó era, també, ardiaca de Llimiana a la Seu d’Urgell i, de fet, era com a tal que havia estat insaculat oïdor. Com que no hi havia la certesa que, en el moment de l’extracció, Codó fos al Principat, perquè es dubtava de si era a Tarragona o al Regne de València, calgué demanar-ne certificació al diputat local de Tarragona, que confirmà que, en efecte, era al Principat, a la mar dels Alfacs, davant de Tortosa. Així, doncs, el canonge jurà el càrrec l’11 d’agost de 1507. Encara que l’exercí amb tota normalitat, a mitjan abril del 1508 Guillem Pere Dusai seguia assegurant que els testimonis que havien declarat que Codó era a Catalunya en el moment de l’extracció havien declarat en fals, però no se sap pas que pogués arribar a demostrar-ho.
Un cop passada l’epidèmia, el consistori de la Diputació tornà a Barcelona —on el 17 de juliol ja s’havia posat fi a la cerca de la pesta— a la darreria de l’agost del 1507. A banda d’alterar la dinàmica de les reunions dels diputats i oïdors amb els trasllats i pròrrogues del consistori, la pesta també influí negativament en la tasca quotidiana dels oficials del General. Al començament de maig del 1507, per exemple, un dels sobrecollidors advertia que, mentre encara no feia trenta dies que havia sortit de Barcelona, algunes poblacions li havien negat l’entrada per por del contagi. La por de la pesta afectava, igualment, la mentalitat i les actuacions col·lectives. Així, al final del juliol del 1508 (gairebé un any després, per tant, que a Barcelona s’hi hagués donat per tancada l’epidèmia), els diputats suplicaren el rei que anul·lés un manament que havia fet al lloctinent general per tal que anés a Perpinyà a atendre els afers del Rosselló, o que almenys l’endarrerís fins que la gent es calmés, perquè, des de la pesta de l’any anterior, Barcelona es trobava en situació crítica i, com que els darrers dies havien mort dues o tres persones ‘de condició’ i la gent s’havia espantat molt tement que no fos un nou brot d’epidèmia, la partença del lloctinent crearia una gran alarma, ja que tothom creuria que marxava per por, i en conseqüència es buidaria la ciutat, cessaria el comerç exterior i també disminuirien, per tant, els drets del General.
Si el 23 de juny de 1507 havia mort, a causa de la pesta, l’oïdor eclesiàstic Francesc de Vila-rasa, el 19 de febrer de 1509 morí l’oïdor militar, el donzell Francesc de Caldes. El substitut fou extret el 28 de febrer de 1509: mossèn Galceran Burguès de Santcliment, de Barcelona, que jurà l’ofici el primer de març. Poc després, induïts sens dubte tant pel nombre d’insaculats difunts que havia calgut substituir el 1507 com per l’experiència d’haver hagut de fer dues extraccions excepcionals d’oïdors en tan poc temps, els diputats, d’acord amb els oïdors i els assessors del General, decidiren que es fes «un libre en paper en què sien posats, per orde, tots los noms ensaculats per la Cort General ab grans spays, a ffi que, en cascun nom dels ensaculats, hage tant spay que, inmediadament, se puxen continuar tots los qui, per mort o transferiment, succehiran al tal ensaculat per la Cort, de manera que sien clarament vistes les mutacions e sien relevats de tant traball com tenien los senyors deputats e oydors de comptes en les eleccions e extraccions stant lo libre com de present sta ordenat»; igualment, també es decidí que es fessin unes segones tenalles d’argent per fer els rodolins per al dia de santa Magdalena, perquè d’aquesta manera es podria abreujar el procés d’extracció de diputats i oïdors, que era fatigós i llarg arran del nombre d’insaculats i de la calor que feia pel juliol; i, a més a més, s’acordà fer un segon llibre d’insaculacions, o de l’Ànima, semblant al que s’havia fet en paper però obrat en pergamí, lligat amb posts i pintat, perquè romangués sempre custodiat a la caixa del consistori mentre l’exemplar en paper circulés cada vegada que fos necessari.
Encara que les preocupacions per la pesta dominessin bona part del trienni, entre el juliol del 1506 i el juliol del 1509 els diputats també tingueren, lògicament, altres inquietuds. Al novembre del 1506, alarmats pel perill de disminució dels drets de sortida dels draps que s’exportaven cap a Nàpols i Sicília, tant a causa de la facultat que el monarca havia concedit als francesos d’exportar draps francesos a Nàpols com de la suspensió del dret que els draps francesos pagaven a Sicília (el 50%, que era imposat a tots els draps estrangers), els diputats enviaren a Nàpols el diputat reial del trienni anterior, Felip de Ferrera, perquè aconseguís, almenys, «que los drets imposats en Sicília resten en exacció com han acostumat, a ffi que, per fer bé a XX persones de Perpinyà, no·n destruesca deu mília en lo Principat, e no leve al General lo major emolument que tena de entrades e exides». Les primeres queixes en aquest sentit ja havien aflorat a la fi del trienni anterior. A més de sostenir que el monarca havia consentit que els draps francesos entressin a Nàpols en canvi que els de Perpinyà entressin a França per complaure els pocs perpinyanesos que freqüentaven les fires del país veí, i que, d’aquesta manera, es posava fi al que, fins aleshores, havia estat el major ingrés del General —els drets de sortida per mar de la draperia—, hom assegurava també que els francesos ja havien aconseguit apropiar-se, a Aragó, totes les llanes que anteriorment solien comprar-hi els catalans per obrar-les a Catalunya. Igualment, Ferrera hagué de repetir antics laments del General, com ara la poca diligència que els doctors de la Reial Audiència mostraven en l’expedició de sentències des que el General els pagava el sou («si ells se haguessen pagar dels dits salaris, hi treballarien lo doble»).
Entre el 1506 i el 1509, els diputats també hagueren de tenir especial cura a vetllar per l’adequada aplicació i per evitar fraus del dret del 10% que s’havia imposat sobre la canemasseria a la fi del trienni anterior, en substitució del dret de la bolla. Seguiren atenent, també, les lluïcions de censals, sobretot els que el rei tenia sobre el General, i exigint els deutes pendents, per poder disposar dels diners necessaris per a procedir a les lluïcions. Tingueren algun nou enfrontament amb els inquisidors, perquè convocaven com a assessors doctors de la Reial Audiència i, quan aquests s’excusaven al·legant que estaven obligats a fer residència a l’Audiència, els fulminaven sentències d’excomunió, sense tenir en compte que si s’absentaven paralitzaven l’administració de justícia reial. Cap a la darreria del mandat, donaren els primers símptomes d’alarma sobre un problema que esdevingué, ben aviat, una de les principals preocupacions dels futurs diputats: els danys que els bàndols i deseiximents ocasionaven al Principat de Catalunya.