El 22 de juliol de l’any 1497, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Diomedes de Vilaragut i Pardo de la Casta, castellà d’Amposta, no jurà; diputat militar: Francesc de Guimerà, donzell i varvassor, de la vegueria de Montblanc; diputat reial: Vicenç Orrit, ciutadà de Lleida, doctor en ambdós drets; oïdor eclesiàstic: Esteve de Garret, canonge de Tortosa, ardiaca de Borriol; oïdor militar: Guerau Bisbal, donzell de la vegueria de Vilafranca del Penedès; oïdor reial: Joan de Gualbes, ciutadà de Barcelona.
En la segona elecció de diputats del General pel sistema insaculatori, foren extrets Diomedes de Vilaragut, castellà d’Amposta, per l’estament eclesiàstic; el donzell Francesc de Guimerà, pel militar, i el ciutadà de Lleida Vicenç Orrit, pel reial.
Diomedes de Vilaragut i Pardo de la Casta, cavaller de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, devia residir, el 1481, a l’illa de Rodes, perquè fou un dels personatges als quals el rei Ferran II recomanà el frare Ramon de Ciscar, que s’hi traslladà per secundar-hi la defensa contra els turcs. El 1493, però, es trobava a Catalunya, ja que el 19 de setembre prestà jurament com a castellà d’Amposta a Perpinyà; havia estat nomenat a Rodes el 19 de juliol per Pierre d’Aubusson, cardenal de Sant Adrià, mestre de Rodes i gran mestre de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, i ocupà el càrrec en substitució de Pere Fernández de Heredia, que havia mort un parell d’anys abans. A l’estiu del 1497, en ser extret diputat eclesiàstic, tornava a ser fora del Principat, i també el 1501, quan capitanejà un dels estols de l’orde a la Mediterrània. Els Capítols del 1493 sobre les insaculacions de la Diputació del General disposaven que si, un cop transcorreguts dos mesos des de l’extracció d’un diputat o oïdor, l’electe no s’havia presentat a jurar el càrrec al lloc on els diputats fessin residència, calia procedir a una nova extracció. Aleshores, calia extreure directament algú que no estigués absent del Principat, de manera que si convenia s’havia de repetir l’operació tantes vegades com fos necessari. Com que, un cop transcorregut aquest període preceptiu, Vilaragut no havia comparegut, el 23 de setembre es procedí a fer la nova extracció. La sort recaigué, en primera instància, sobre el bisbe de Barcelona, el xativí Pere Garcia. Com que es tenia constància que Garcia era a Castella, a la cort, tractant de defensar la jurisdicció i les llibertats eclesiàstiques enfront de les seculars, i per bé que el seu procurador, Antoni Codó —canonge de Barcelona que esdevingué oïdor eclesiàstic del trienni 1506-09—, intentà que se li mantingués l’elecció, es procedí a una nova extracció, que recaigué en Pedro de Mendoza (? – 1519), abat del monestir de Santes Creus.
També l’oïdor de l’estament eclesiàstic, Esteve de Garret, el canonge de Tortosa que gairebé deu anys més tard, durant el trienni 1515-18, fou diputat eclesiàstic, era absent del Principat en ser extret, però jurà el càrrec el 4 de setembre; des d’aleshores, i fins que ho hagué fet Pedro de Mendoza, el 10 d’octubre de 1497, exercí de representant de l’estament al consistori.
Pedro de Mendoza, el primer abat de Santes Creus que no era d’origen català, ostentà l’abadiat més llarg de la història del monestir: pràcticament quaranta anys que abracen del 14 de setembre de 1479 al 20 d’abril de 1519, data de la seva mort. No sembla que, en ser elegit, fos ja un monjo de la casa, sinó que, possiblement, el seu nomenament fou influït per Ferran II. De fet, segurament és el mateix Pedro de Mendoza que, ja en època de Joan II, a l’abril del 1467, fou nomenat per la reina Joana Enríquez servidor continu de la casa de l’aleshores infant Ferran i, certament, anys més tard està documentat com a capellà major de Ferran II. Pedro de Mendoza (o Pere de Mendoça, tal com apareix en les fonts catalanes) es posà personalment al capdavant del monestir quan aquest tot just començava a superar la greu crisi econòmica en la qual es veié sumit durant el segle XV, arran de la guerra civil catalana i de la contribució als nombrosos subsidis de guerra. Se li atribueix el redreç tant espiritual com material del cenobi. El 1488, per exemple, adduïa que, en pocs anys, tant «por las turbaciones de las guerras passadas, con la qual se despoblaron en grant parte los lugares de la dicha abbadía» com «por causa de las vaccantes, que, como ha vacado en pocos anyos quatro vezes, y por cada vacante pagaua mil y ccc ducados, y los abbades, que eran proueydos, luego alienauan y empenyauan las rentas, por lo qual es venida la abbadía en punto que, segund los cargos que tiene, se puede tener y dezir pobre», les rendes del monestir, que eren de 3 000 o 4 000 lliures, s’havien reduït a menys de 1 000, i demanava al papa Innocenci VIII, mitjançant el rei Ferran, que disminuís els drets que es pagaven per la vacant. Posteriorment, el 1496, ja en temps d’Alexandre VI, Ferran demanà al pontífex que concedís a l’abat-capellà major seu que anava i venia contínuament a la cort i, per tant, feia moltes despeses-beneficis fins a 500 ducats de renda a les diòcesis de Barcelona, Tarragona, Tortosa, Girona i Elna, ja que, per les grans càrregues del monestir i d’algunes anyades estèrils, no podia sostenir-se i « es le forçado agrauar demasiadamente al dicho su monesterio»; d’aquesta manera, «podra el andar mas continuo en mi seruicio, y el dicho su monesterio sera releuado de gastos». Aquestes anades de Pedro de Mendoza a la cort es produïren fins i tot durant el trienni que fou diputat eclesiàstic (per exemple, el 31 d’octubre de 1497, només vint dies després d’haver jurat), i posteriorment, el 1507, durant la presidència de l’ardiaca Lluís Desplà, també hi ha constància que els diputats li pagaren 100 ducats d’or per finançar un viatge a la cort. Únic abat de Santes Creus que ocupà el càrrec de diputat del General, mentre ho féu residí a la casa que la comunitat tenia a Barcelona; però aquesta responsabilitat no li féu pas abandonar les del monestir. A Santes Creus, li ha estat atribuïda la construcció del claustre posterior amb materials de reaprofitament, la qual cosa li donà el seu aspecte antic i ha induït a considerar-lo el claustre primitiu. Amb la seva mort s’encetà a Santes Creus el costum d’enterrar els abats a la sala capitular, que perdurà mentre hi hagué abats vitalicis. Això no obstant, la iniciativa de l’enterrament és atribuïda a un probable fill seu, Joan Vives, de Pontons, i no pas a la comunitat.
El diputat militar del trienni, el donzell i varvassor Francesc de Guimerà, havia estat insaculat per la vegueria de Montblanc. Al novembre del 1497, arran de les acusacions que el lloctinent reial havia fet contra els diputats, induït, segons aquests, per alguns doctors de la rota, agitant l’espantall de la guerra civil (dient que havien «ajustats consells e conventícols axí com se fahia en lo principi de la guerra e turbacions subseguides en Cathalunya») arran del conflicte de precedències que es produí per les exèquies de l’infant Joan, es vantava que «de cosa no·m stime tant com per lo servey e fidelitat de sa altesa haver passats treballs no pochs e perdut mon patrimoni fins que fou aquesta ciutat en la obediència de sa altesa». Morí al febrer del 1509.
No pas menys proper o fidel al rei que els seus dos condiputats ha de considerar-se el diputat de l’estament reial, el ciutadà de Lleida Vicenç Orrit, doctor en ambdós drets que féu carrera no solament a la Diputació sinó també al Consell Reial. Síndic de Lleida a la Cort del 1493, altres probables membres de la seva família també tingueren càrrecs públics a l’entorn lleidatà, com el prevere beneficiat de la Seu Jaume Orrit, que fou diputat local de Lleida durant el trienni 1509-12, o Miquel Orrit, que fou nomenat collidor i guarda de les entrades i eixides de la Taula de la ciutat el 31 de juliol de 1515. Just després d’acabar el trienni com a diputat, a l’agost del 1500, Orrit esdevingué advocat i assessor ordinari del General, i després fou sovint cridat a la Diputació quan es congregaven consells de doctors perquè assessoressin els diputats sobre qüestions controvertides. El 1501, arran de la mort d’Hug de Mitjavila, un dels vuit doctors del Consell Reial, Orrit n’ocupà la vacant (jurà el càrrec el 4 de novembre de 1501), bé que seguí apareixent habitualment en tasques assessores del General. Pel fet de ser oficial reial, el 1506, un cop transcorreguts els dos triennis de carència després d’haver estat diputat, en fer-se la nova extracció de diputats es féu constar explícitament que no podia concórrer a l’elecció. El 1516 apareix com a assessor del portantveus general del governador i, com que exercia aquest ofici i vacava el de doctor del Consell Reial, no podia cobrar la part que li pertocava dels salaris de l’Audiència. Residia, almenys a la primeria del 1515, al carrer del Forn de Ripoll. El seu predicament i prestigi féu que, en algunes ocasions, també fos citat com a assessor pels ministres de la Inquisició. Morí al juny del 1525.
Problemes amb els oficials reials: els salaris dels doctors de l’audiència i l’afer de la precedència dels diputats
Per la seva familiaritat i proximitat a Ferran II, el perfil del diputat eclesiàstic potser pot induir a pensar que anà en detriment de la comesa que tenia la Diputació de vetllar pel respecte de les lleis de la Terra i les atribucions dels diputats. En canvi, amb Pedro de Mendoza al capdavant, els diputats d’aquest trienni es mostraren particularment aguerrits en la defensa dels seus interessos davant els oficials reials. Fins i tot abans que el diputat eclesiàstic hagués jurat, els seus companys diputats i oïdors ja emprengueren diverses mesures per al bon regiment i la reforma de la recaptació dels drets d’entrada i eixida, i ho regularen estrictament amb l’objectiu que fos exercit un major control sobre les taules i sobre l’actuació dels recaptadors, no solament per a evitar fraus sinó també per a unificar i racionalitzar l’administració de les diverses taules. A més, s’asseguraren que tots els col·lectors tinguessin actualitzades les tarifes i els drets que havien d’exigir per cadascun dels productes, i que no oblidessin que, al dret habitual d’entrada i eixida, s’hi havien d’afegir els dos diners per lliura imposats a la Cort de Tortosa, i a tota la pesca salada, vuit diners per lliura. Diversos visitadors amb instruccions precises i detallades foren enviats a totes les taules del Principat.
Com que les noves imposicions s’havien introduït per fer front a les despeses de la guerra amb França i, després de la mort de Carles VIII a l’abril del 1498, s’havia signat un tractat de pau amb Lluís XII, que fou publicat a Barcelona el 21 d’agost, també cessà aleshores l’exacció del ‘dret nou’. No obstant això, els diputats continuaren insistint en la voluntat de controlar més directament els diners del General que anaven a mans de sobrecollidors i receptors, a través, en aquest cas, de l’exactor dels deutes. La Cort de Tortosa havia suprimit, igualment, per tal de destinar el seu import a pagar el sou de la gent d’armes, les estrenes o gratificacions econòmiques que, de molts anys ençà, diputats, oïdors, advocats i altres ministres de la casa del General rebien per Nadal, Sant Jordi i Sant Joan. Arran de la suspensió de la guerra amb França, al Nadal del 1498 les estrenes ja tornaren a pagar-se.
Els diputats també seguiren insistint en la devaluació del valor dels safrans catalans a l’estranger, en l’intent d’evitar fraus i, particularment, en el càstig dels infractors de les regulacions que establien el procés que calia seguir en l’assecament i la comercialització del producte.
D’altra banda, continuaren arrossegant alguns problemes i plets amb la Inquisició que havien heretat dels seus predecessors. L’afer d’un cert Viacamp, un condemnat per heretge de Lleida a qui s’havien confiscat els béns i que el 1471 havia arrendat les generalitats de la ciutat, fou el que els absorbí més energies; el receptor de les confiscacions reclamava al General un deute que presumptament tenia amb el condemnat, i fins i tot el mateix diputat Orrit anà personalment a trobar-se amb el rei per intentar, sense èxit, que se solucionés el cas.
Durant aquest trienni, prosseguiren les obres iniciades ja a l’anterior a la casa de la Diputació de Perpinyà. A Barcelona s’hagueren d’emprendre reparacions a la ‘casa de mar’ del General, contigua a la drassana, on es collien la bolla i les entrades i eixides.
Però els cavalls de batalla de Mendoza, Guimerà i Orrit foren fonamentalment dos: els salaris dels doctors de la Reial Audiència i la precedència dels diputats, la vindicació aferrissada de la qual demostra la importància de la càrrega simbòlica que duia inherent. Es tracta de dues qüestions independents, però la implicació activa del regent de la Cancelleria Jaume Destorrent i dels doctors del Consell Reial en l’afer de les precedències i el fet que la qüestió dels seus salaris ja s’arrossegués des del trienni anterior podria suggerir que una possible tibantor prèvia entre la rota i la Diputació fos el que hagués contribuït a l’explosió que es produí arran de les exèquies de l’infant Joan.
El 1493, en crear la Reial Audiència o Consell Reial, la Cort de Barcelona havia decidit que els salaris de totes les sentències que s’hi promulguessin fossin del General, que al seu torn seria l’encarregat de pagar els salaris als seus membres. En un memorial preparat al desembre del 1495 per tal de ser presentat a la Cort de Tortosa, els diputats del trienni anterior ja es lamentaven que, des que el General els pagava els salaris i els doctors no cobraven directament de les sentències, el Consell havia expedit molt poques causes; que els doctors havien cobrat, injustament, terces de causes que no els pertocaven, al·legant que ja eren iniciades abans de la creació de la rota; que el General perdia moltes terces de les causes començades que no arribaven a sentència; que, a més, les parts, un cop havien oït els advocats i per evitar-se de pagar salaris, tampoc no instaven les sentències, i que els diputats no tenien manera de controlar les absències dels doctors (que només tenien dret a quaranta dies propis) per calcular el pagament dels seus salaris. El malestar que denoten aquestes queixes encara degué incrementar-se quan, a l’estiu del 1496, Jaume Destorrent, promogut a regent de la Cancelleria, pretengué, a través del rei, que li fos pagat el salari del temps que havia estat absent de la Reial Audiència, cosa a la qual, evidentment, els diputats es negaren. La pretesa picaresca dels doctors de l’Audiència tornà a ser denunciada al rei pel novembre del 1497. Els diputats asseguraven que ja havien despès en els salaris dels doctors més de 25 000 lliures, i afegien als greuges que els doctors, interpretant lliurement un Capítol de cort, pretenien que el General només tenia dret a rebre els salaris de les causes de Catalunya, però no de les de fora del Principat que els eren encomanades pel rei; per això, s’apropiaven els salaris de les causes foranes i, a sobre, el General els havia de pagar el salari del temps que dedicaven a sentenciar-les mentre deixaven d’expedir les causes del Principat. Els diputats es queixaven de nou de les llargues dilacions i pròrrogues i de la poca diligència dels doctors en l’expedició de causes, cosa que atribuïen al fet que les sentències no repercutien directament en els seus salaris i que això es traduïa en una gran migradesa d’ingressos per al General, i sostenien que en un sol any del temps que els jutges cobraven directament els salaris de les causes es registraven més sentències que no pas s’havia fet en aquells quatre darrers anys. Aquest conflicte s’arrossegà durant anys, perquè no fou fins a les Corts de Montsó del 1512 que es reformà la Reial Audiència i es regularen i resolgueren molts d’aquests punts. A l’octubre del 1497, a Salamanca, a causa de la pesta segons el Dietari de la Generalitat, bé que hom ho atribuí a la seva agitada vida matrimonial, havia mort l’infant Joan, primogènit de Ferran II i Isabel I. Els diputats, després de deliberar sobre el dol que havien d’observar, és a dir, quants ministres havien de vestir de dol, decidiren que farien un entremig entre el dol observat per la mort de Joan II i la de Carles de Viana. Fou durant les exèquies en honor seu celebrades a la seu de Barcelona que esclatà entre els diputats, els doctors de la rota i el regent de la Cancelleria Jaume Destorrent —membre de l’Audiència ell mateix, encara que havent esdevingut regent no servís— el polvorí que segurament totes les diferències arran dels salaris devien haver adobat. Per fer un seguiment dels incidents es pot considerar la versió, segurament esbiaixada, que els mateixos diputats donaren al rei, queixant-se. Encara que, segons els diputats, actués induït per Jaume Destorrent, el lloctinent fou l’últim responsable del conflicte, però mai no gosaren acusar-lo directament. El problema consistí en el fet que, per les exèquies, es volgué ocupar el lloc on seien habitualment els diputats, atorgant precedència indeguda al regent de la Cancelleria i al Consell Reial. Dos dies abans de les exèquies, el lloctinent general ja els havia comunicat que seurien en un banc «que·ls serie posat devant la rexa qui és a la volta del cor de la Seu, que vol dir star de cara al altar ab les spalles girades al cor, e per consegüent al túmulo del dit senyor príncep, o que si no volien aqueix banch que anassen a seure al cor». Els diputats s’hi negaren rotundament, advertint que volien seure, com sempre, al banc de pedra que hi havia a la reixa de ferro al costat de l’altar; però el lloctinent contestà que havia determinat que aquell banc fos per al Consell Reial. Els diputats foren informats que el canvi de lloc s’havia fet per tal que el regent de la Cancelleria (Destorrent) pogués precedir els diputats, que l’única manera de fer-ho era canviant-los a ells de banc i que, «no volent ell [el regent] pendre a soles la punta contra deputats, tengué manya que aquesta empresa se fes en nom de tot lo Consell Reial». Els intents d’arribar a un acord, amb missatgers corrent amunt i avall i després que els diputats s’haguessin assessorat per representants de tots els estaments, fracassaren, mentre el lloctinent, aconsellat òbviament pel Consell Reial, que com denunciaven els diputats era part interessada en la disputa i, per tant, no podia ser neutral, insistia «que no s’i podie fer altra cosa pus axí ere deliberat, e que si·s tenien per prejudicats que recorreguessen al senyor rey, qui ere per castigar-lo si mal feya». Els diputats sostenien, «com axí sie de dret comú, que adveniente preside cessat magistratus» (o, dit altrament, «llur presència apaga la claror dels altres com fa lo sol de les altres lums»): el regent de la Cancelleria només podia exercir en absència del canceller o del vicecanceller, i el canceller seria present a les exèquies, de manera que el regent no podia precedir de cap manera els diputats. El matí de les exèquies, diputats, oïdors i ministres de la casa del General, amb el cerimonial habitual, anaren en comitiva fins a la seu, i es posaren al lloc acostumat. Els esperava un algutzir, que els manà de part del lloctinent que no s’asseguessin al banc. Aleshores, enviaren uns missatgers a casa del lloctinent perquè li lliuressin una súplica escrita on els diputats exposaven els seus drets, però el lloctinent respongué als missatgers, de pròpia veu, «que·ls sia manat que deixen lo banch, e si no ho volen fer que·ls meta en presó». Enfront de la cruesa del manament i perquè no se’ls pogués titllar d’inobedients a les ordres de la persona que representava la majestat reial, els diputats es posaren dempeus davant del banc en lloc de seure-hi, i així esperaren que el lloctinent arribés per veure si personalment els deia el mateix. Quan arribà, l’abat de Santes Creus, amb breus i bones paraules, es queixà del greuge que els feia privant-los de la possessió del seu lloc i preeminència, contra les Constitucions de Catalunya, li féu explícit el seu dissentiment i li anuncià que recorrerien al rei. Tot el que féu el lloctinent fou respondre, amb males maneres, «allí us donaran un banch si·us voleu seure e, si vos-ne voleu anar, yt en hora buena, recorret a su alteza». Diputats, oïdors, tots els ministres del General i alguns cavallers que volgueren acompanyar-los se’n tornaren aleshores, mansament, a la casa de la Diputació, tal com havien estat aconsellats de fer en cas que haguessin de deixar el banc per obeir el lloctinent general. A continuació, el canceller, el regent de la Cancelleria, el mestre racional, el regent de la Tresoreria i els juristes del Consell ocuparen el banc dels diputats.
Els diputats estaven indignats, sobretot, per la demostració de força que havia representat l’amenaça de presó, cosa mai no vista, i advertien que els estaments també estaven molt escandalitzats, «que consideren quant reputats són stats en passat los deputats, essent ara tant inreverentment tractats». Però, amb tot i això, seguien aparentment confiats «que per sa altesa serà tot reparat». Amb raó o sense, tant els diputats com les persones afectes al General tingueren molt clar que la responsabilitat última i l’instigador d’aquests desagradables episodis fou el regent de la Cancelleria Jaume Destorrent. I és prou versemblant. Tanmateix, és sorprenent que el Dietari del General silenciï per complet la batussa i que, el divendres 27 d’octubre de 1497, es limiti a anotar que aquell dia es feren les exèquies per Joan. En canvi, s’indica, quan encara no havia passat un any de la mort d’Elisabet, la filla gran dels Reis Catòlics i esposa de Manuel I de Portugal, que se li feren les exèquies a la seu i que els diputats no hi anaren «per quant no eren ordonats axí com devien en lo seure». De la mateixa manera, el primer de gener de 1499, després de descriure una cavalcada dels diputats acompanyats de gairebé tots els ministres de la casa de la Diputació i precedits dels tres porters amb les maces alçades, el Dietari deixa constància del ressentiment i sentencia que «ha paregut molt bé que, pus los officials reyals se sforçen en levar-nos de la jurisdicció, que nosaltres sforçem créxer la reputació».