El 22 de juliol de l’any 1512, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Joan d’Aragó, castellà d’Amposta, comte de Ribagorça i duc de Luna; diputat militar: Pere de Castre i de Pinós, vescomte de Canet; diputat reial: Francesc Bussot de Sitges, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Guerau de Vilatorta, cambrer de Sant Cugat del Vallès; oïdor militar: Jeroni Margarit, donzell de la sotsvegueria de Besalú; oïdor reial: Pere Tomàs Torres, doctor en lleis, ciutadà de Lleida.
Joan d’Aragó era fill natural del comte de Ribagorça i primer duc de Vilafermosa, Alfons d’Aragó, i de Maria de Jonquers, que pertanyia a una família de donzells d’Olot. Com que, al seu torn, Alfons d’Aragó era fill bastard de Joan II i de Leonor de Escobar, Joan d’Aragó era nebot del rei Ferran II, i per la seva edat similar foren educats conjuntament. El 1485, en morir el seu pare, Joan d’Aragó n’heretà el comtat de Ribagorça, que el seu progenitor rebé de Joan II el 1469, mentre que el seu germà Alfons, fill legítim d’Alfons d’Aragó, heretà el ducat de Vilafermosa, que Joan II havia creat per al seu fill el 1464. Tanmateix, més endavant Joan d’Aragó també esdevingué duc, el primer de Luna, puix que el 1495 Ferran II creà per a ell aquest títol. El rei Ferran li tingué sempre una gran confiança i li atorgà càrrecs de gran responsabilitat. El nomenà, de primer, lloctinent del Principat al setembre del 1496, càrrec que jurà a la seu de Barcelona el 8 d’octubre i que detingué fins al novembre del 1506, que en fou rellevat per ser enviat com a virrei i lloctinent general al Regne de Nàpols, on substituí el Gran Capità, Gonzalo Fernández de Córdoba y de Herrera, i on romangué fins el 1509. De nou a Catalunya, el 1512, coincidint amb la seva extracció com a diputat eclesiàstic, tornà a ser nomenat lloctinent i capità general del Principat, i després lloctinent general de tota la corona catalanoaragonesa. A més de conferir-li càrrecs de confiança, Ferran II també intercedí en favor del seu nebot en nombroses ocasions. Amullerat amb Anna Maria López de Gurrea el 1479, que pertanyia a un dels grans llinatges aragonesos i era coneguda com la Rica Hembra per ser l’hereva dels estats familiars, Joan n’enviduà vers el 1492. A mitjan 1495, el rei ja intentà que el papa li concedís l’hàbit de l’orde de Sant Joan de Jerusalem i, amb ell, el priorat de Catalunya i la comanda aragonesa de Novillas. Però és obvi que no ho aconseguí, ja que, a la primeria del 1496, el mateix monarca tornava a insistir a la Santa Seu assegurant que, després d’haver enviduat, Joan, «mouido de deuocion, no entendiendo mas casar, dessea tomar el habito de alguna religion e senyaladamente del orden e caualleria de Calatraua» —el seu pare, Alfons d’Aragó, havia estat mestre de l’orde—; però que volia que el papa el dispensés del vot de pobresa, a fi que pogués retenir l’administració del comtat de Ribagorça i tots els seus béns, rebre’n els fruits i rèdits i mantenir tots els drets que tindria si no entrava en religió. Tanmateix, a la fi d’aquell mateix any, Ferran II concedí el priorat de l’orde de Sant Joan o de l’Hospital a Baltasar de Bóixols, i no pas a Joan d’Aragó, i a l’inici del 1497 la comanda de Novillas a Ferran d’Aragó, nebot del comte de Ribagorça. Finalment, el 1506, després de la mort de Diomedes de Vilaragut —el castellà d’Amposta que havia estat extret diputat eclesiàstic el 1497 però que no comparegué, en el termini establert, a prendre possessió del càrrec— i després d’haver entrat, per tant, en l’orde de Sant Joan, Joan d’Aragó esdevingué castellà d’Amposta. El rei Ferran ja havia treballat, també, en aquesta direcció, almenys des de l’abril del 1502, per mitjà del seu ambaixador a Roma Francisco de Rojas, però a la fi del 1504 tenia la ferma oposició, entre d’altres, del prior de Navarra, que, juntament amb fra Martí Dausa, actuava davant del papat com a procurador del mestre de Rodes, intentant que el pontífex revoqués secretament la provisió que ja havia fet de la castellania, per quan vaqués la comanda, en favor del comte de Ribagorça.
Valorat per la historiografia com a persona destra i intel·ligent, la quasi nul·la presència de Ferran II al Principat donà ocasió a Joan d’Aragó de demostrar-ho mentre fou lloctinent, ja que fou ell qui hagué de portar les regnes del govern del país. A més, tant el 1495 com el 1503 fou un dels capitans de tropes del Rosselló, i tingué un paper destacat en la guerra amb França. Adquirí també un gran protagonisme militar durant la seva estada al Regne de Nàpols, com a virrei, i en les guerres d’Itàlia. Morí al juny del 1528, i per disposició seva fou enterrat a l’interior de l’església del monestir de Montserrat, en un sepulcre de marbre, renaixentista, que ell mateix havia encarregat a Nàpols el 1508. El monument funerari fou destruït durant la guerra del Francès i actualment, reconstruït, és a l’atri de l’abadia, sota els porxos de la façana nova.
Joan d’Aragó fou insaculat diputat eclesiàstic, en qualitat de castellà d’Amposta, el 15 de gener de 1506, en substitució del seu predecessor Diomedes de Vilaragut; però, el 1509, mentre era lloctinent general al Regne de Nàpols, no fou sortejat. El 1512, l’extracció li fou notificada immediatament després del sorteig, a la darreria de juliol, al castell de Miravet; amb tot, a diferència de la resta de diputats i oïdors, no jurà el càrrec fins el 30 d’agost, i ho féu, excepcionalment, després d’haver obtingut una dispensa especial de les Corts Generals, reunides a Montsó, per a fer-ho, precisament, en el marc de l’assemblea. Tanmateix, la resta de diputats i oïdors li havien demanat que si, segons es deia, tenia decidit acceptar l’ofici de diputat, anés personalment a jurar l’ofici a Barcelona dins el termini establert, i a fer-hi residència, encara que amb el permís de les Corts Generals pogués jurar fora, perquè no volien quedar privats de la seva presència. Tot i amb això, Joan d’Aragó no entrà a Barcelona fins el 10 de febrer de 1513, però en qualitat de lloctinent general, càrrec que jurà aquell mateix dia. Des d’aleshores i fins al 10 de juny de 1514, quan finalment renuncià el dret que pretenia tenir en l’ofici de diputat, n’hi fou feta qüestió per incompatibilitat amb la lloctinència, i l’activitat dels altres dos diputats del General i dels oïdors de comptes girà gairebé exclusivament a l’entorn de l’intent d’aconseguir que la incompatibilitat fos reconeguda per poder procedir a l’extracció d’un nou diputat eclesiàstic. De tota manera, Joan d’Aragó no acceptà pas, en la seva renúncia, la incompatibilitat; només al·legà que s’havia d’absentar del Principat i dels comtats de Rosselló i de Cerdanya i que, per tant, durant el temps que quedava de trienni, no podria regir l’ofici. Però pretengué que li fos comptat el salari fins aquell dia, cosa a la qual l’oïdor de comptes Vilatorta, que ja des del primer moment, arran de la seva absència, havia hagut d’actuar com a substitut seu i que, des que havia jurat com a lloctinent i fins aleshores, havia exercit contínuament les funcions de diputat, es mostrà contrari. Pel que fa al castellà d’Amposta, és cert, almenys, que el 13 de juny marxà de Barcelona en direcció a Aragó. Posteriorment, el 29 de novembre, a Lleida, jurà com a lloctinent general reial, amb dissentiment tant dels síndics del General com de la ciutat de Barcelona, on tornà a entrar l’11 de desembre de 1514 i d’on marxà el 2 de maig de 1515.
L’endemà mateix de la renúncia del duc de Luna s’extragué Bernat Guerau de Requesens, prior de Catalunya, com a nou diputat eclesiàstic. Bernat Guerau de Requesens era, a més de gran prior de Catalunya de l’orde de Sant Joan de Jerusalem (1501-17), comanador de Granyena (1477-1503) i de Vallfogona (1488-1501), i el 1504 també detenia la dignitat de preceptor de Térmens. Era fill de Galceran de Requesens i de Santacoloma —baró de Molins de Rei i lloctinent i després governador general de Catalunya a la darreria del regnat d’Alfons el Magnànim, que, a mitjan segle XV, havia afavorit la Busca en el govern de Barcelona— i d’Elisabet Joan i de Soler, senyora de Martorell, Castellví de Rosanes i Molins de Rei. El mateix 11 de juny de 1514, dia de l’extracció, ja s’envià a Bernat de Requesens un porter del General per comunicar-li la nova i per reclamar-li que anés immediatament a Barcelona a prestar jurament i a exercir l’ofici, tot advertint-lo que no se li podria fer compte de salari fins que no l’hagués jurat. Requesens era al castell de Gardeny i manifestà la seva intenció d’acceptar el càrrec, però es trobava indisposat i digué als diputats que haurien d’esperar-se fins que es millorés. Com que, el 6 de juliol, els diputats encara no havien rebut ulteriors notícies seves, el tornaren a escriure dient-li que calia que cuités, tant perquè l’oïdor eclesiàstic estava indisposat i feia molts dies que no podien convocar consistori per falta de representant de l’estament, com perquè el bisbe de Girona, que no havia concorregut a l’extracció, estava fent qüestió de la seva validesa. Finalment, el 17 de juliol de 1514, Galceran de Queralt, procurador de Bernat Guerau de Requesens, acabà presentant als diputats una carta redactada al castell de Gardeny el 2 de juliol que advertia que, com que havia empitjorat de salut i no podia anar a servir l’ofici de diputat, renunciava el seu exercici. En conseqüència, el 18 de juliol de 1514 es procedí a una nova i definitiva extracció, que afavorí Jaume Fiella (Tremp ? – ? 1522), degà de la seu de Barcelona, el qual acceptà i jurà el càrrec aquell mateix dia i serví l’ofici fins a la fi del trienni, el 31 de juliol de l’any següent.
Nascut a Tremp a mitjan segle XV, fill de Joan i Constança, Jaume Fiella fou un dels més il·lustres fills de la ciutat, que li deu, a més, la fundació de l’hospital el 1521. Aquest mateix any també fundà, a Tremp, una causa pia per maridar donzelles del seu llinatge. Segons Lledós, Jaume Fiella estudià dos anys a l’Estudi General de Lleida, onze a Tolosa de Llenguadoc i, el 1471, es traslladà a Roma, on es doctorà en ambdós drets i on sembla que residí durant vint anys. L’11 de gener de 1479, per butlla de Sixt IV, esdevingué, a la vegada que Jeroni Pau, un dels vuit abreviadors examinantium in prima visione de la cúria pontifícia, sota les ordres del cardenal Roderic de Borja, vicecanceller; però, a diferència del que succeeix amb altres abreviadors que compartiren càrrec amb Pau, aquest, en les seves obres, no parla de Fiella. En canvi, no pot ser sinó ell el «micer Fiela», criat del papa, que el 1487 havia estat proveït dels beneficis que vacaven per defunció d’un cert Bernat Ferrer, entre els quals hi havia la rectoria de Cabanyes, a la qual Ferran II volia que renunciés en favor d’un altre prevere. Sembla que Jaume Fiella era protegit del cardenal català Joan Galceran de Castre-Pinós, de qui posteriorment, havent retornat a Catalunya, administrà les rendes. I que la vila de Tremp volgué aprofitar la seva estada a Roma per intentar aconseguir que només els fills de la vila poguessin ser canonges i beneficiats de la seva església col·legial, però que ell els en féu desistir, no solament per la dificultat d’obtenir el privilegi sinó també per l’excessiva despesa que, en tot cas, hauria representat per a la seva vila natal el procés per a aconseguir-ho. La presència a Barcelona del doctor Fiella està documentada almenys des del 1495, com a degà i canonge de la seu, si bé sembla que fou, també, abat de Santa Cecília de Montserrat i de Sant Pere de Montsó; a més, el 1489 és esmentat com a canonge d’Urgell i el 1497 com a rector de l’església parroquial de Sant Muç (Cànoves). De tota manera, és molt probable que al novembre del 1493, quan fou insaculat diputat eclesiàstic com a capitular de Barcelona, ja hagués tornat de Roma. Si més no, de l’abril del 1495 endavant començà a ser convocat constantment com a conseller dels diputats del General, per assessorar-los tant sobre temes diversos com sobre les persones insaculades que calia considerar impedides de concórrer a les extraccions, o com a testimoni eclesiàstic d’insaculacions i extraccions. Durant els intensos mesos que diputats i oïdors lluitaren per fer valer la incompatibilitat de Joan d’Aragó per detenir l’ofici de diputat eclesiàstic, Fiella també fou un dels eclesiàstics convocats més sovint.
Ciutadans, detall d'un retaule del segle XV.
R.M.
Des que tornà a Catalunya, Fiella hi tingué freqüentment actuacions públiques destacables. Pel maig del 1497, per exemple, dictà, amb Pere Joan Costa, vicari general del bisbe de Barcelona, una sentència arbitral sobre la jurisdicció que el bisbe de Vic reclamava sobre els canonges de Manresa. Al març del 1502, el monarca intercedí perquè, quan quedés vacant l’abadia del monestir de Sant Cugat, l’abat de Montserrat, Fiella i el prior de Santa Anna de Barcelona fossin els encarregats de reformar-lo i posar-lo en observança regular. Ben diferentment, a la darreria del 1509 fou fiador del mercader de la Vall d’Aran Joan de la Terça, que es comprometé a pagar abans del mes de juny següent les 90 lliures que devia al General del dret de sortida de 300 roves de llana neta que havia de ser duta cap a França. I, el 1516, apareix encarregant als mestres de cases Gabriel Pellisser i René Ducloux l’enfront goticorenaixentista de l’església de Sant Miquel de Barcelona com a procurador de Jeroni Descoll i d’Oliva, un ciutadà honrat i doctor en drets barceloní que tingué càrrecs a la Cancelleria i a Nàpols, tant en temps de Ferran II com de Carles V, i que era casat amb la seva reneboda Aldonça Tort i Fiella; anteriorment, ja els havia encarregat, en nom del mateix Descoll, l’obra del portal de l’església, amb pilastres i imatges, que aleshores ja devia ser acabada. Entre el 1504 i el 1507 també es troba diverses vegades el degà Fiella intervenint en afers de la Inquisició. Per exemple, executant en efígie un matrimoni de gironins difunts com a vicari general en actes del Sant Ofici pel bisbe de Girona; o essent present en la degradació del prevere lleidatà Dalmau de Tolosa; o intervenint, conjuntament amb l’inquisidor Sotomayor i com a vicari general tant del bisbe electe de Barcelona, Enric de Cardona, com de l’arquebisbe de Tarragona, Gonzalo Fernández de Heredia (diputat eclesiàstic durant part del trienni 1503-06), en l’erecció de cadafals per a actes de fe a la plaça del Rei de Barcelona; o sentenciant, amb els inquisidors i novament en qualitat de vicari general del bisbe de Barcelona, contra l’heretge i apòstata florentí mossèn Urbano. Jaume Fiella morí al setembre del 1522.
El diputat militar del trienni 1512-15 fou Pere de Castre i de Pinós, vescomte de Canet, que jurà el càrrec el dia 2 d’agost. La seva filiació no és del tot clara, bé que no hi ha dubte que morí al maig del 1530. Sembla que ho féu sense fills i que, per aquest motiu, heretà el seu nebot Guillem Ramon Galceran de Castre, vescomte d’Èvol. Segons Jean Capeille, el vescomte de Canet era fill del Pere de Castre mort abans del 1497 que, el 1493, arran del retorn dels comtats de Rosselló i de Cerdanya a la Corona d’Aragó, obtingué els títols de vescomte d’Illa, de Canet i d’Èvol, que després repartí entre els seus tres fills; en aquest cas, el Pere d’aquest trienni hauria heretat del seu pare el vescomtat de Canet, el 1498. Certament, diverses branques dels Castre-Pinós pledejaren per la possessió dels vescomtats d’Illa i de Canet i, efectivament, el 15 de novembre de 1493 el rei els atorgà a Pere de Castre i de Pinós. Se sap, d’altra banda, que Pere de Castre, mentre era diputat, aprofità l’anada que féu al Rosselló a mitjan octubre del 1514 «per fer bodes amb la senyora esposada seva», segurament la Caterina Joana d’Hostalric i de Sabastida que testà i morí el 1524 a Barcelona, segons consta en poder del notari barceloní Joan Palomeres, mentre el seu marit era absent a la cort reial. També consta que, durant el trienni que fou diputat, al vescomte de Canet li foren sobresegudes —tal com, de fet, era preceptiu— totes les causes que tenia pendents, per tal que pogués exercir tranquil·lament l’ofici; i, en particular, la que tenia pendent a la Reial Audiència amb un parent seu, el noble Francesc de Castre, a instàncies d’aquest. Pere de Castre fou governador general dels comtats de Rosselló i de Cerdanya. Ho era tant el 1522 com el 1524, quan els francesos penetraren al Rosselló —aleshores, estigué al capdavant de 500 llances—. Al maig del 1501, a petició seva, Ferran II li confirmà les concessions fetes als seus predecessors fins el 1463, data de l’inici de l’ocupació francesa del Rosselló. És possible que també fos ell mateix qui, havent servit Ferran II en terres italianes, en fou recompensat amb una terra a la Basilicata, el 1505, i amb l’alcaidia de Cosenza. Durant el temps que exercí de diputat, el vescomte de Canet protagonitzà episodis eminentment conflictius, sobretot amb el diputat reial, Francesc Bussot de Sitges, amb qui mantingué un enfrontament obert des de l’agost del 1513 i fins a la fi del trienni, enfrontament que, juntament amb l’afer de la incompatibilitat, pràcticament monopolitzà la teòrica acció de govern del consistori. Posteriorment, en canvi, el 1516 i el 1517, els nous diputats hagueren de reclamar reiteradament al vescomte, amb rigoroses amenaces d’execució immediata de béns, més de 573 lliures que havia retingut quan, el 1513, havia anat a pagar el sou de la gent d’armes al Rosselló, i també poc més de 55 lliures que havia cobrat de més del salari de diputat; tot i amb això, al maig del 1518 només havia pagat una part dels deutes.
El diputat reial, el ciutadà de Barcelona Francesc, o Francí, Bussot de Sitges, havia estat inicialment insaculat oïdor, però fou transferit al sac de diputats a la primeria del maig del 1498. Segons el fogatjament del 1496 vivia al carrer Ample, i el 1510 fou inclòs a la nòmina de ciutadans honrats de Barcelona. Cortès indica que Francesc Bussot de Sitges era casat, des de mitjan març del 1499, amb Elionora Anna Antònia Setantí i Sapila, filla de Miquel Setantí i Joana Beneta Sapila, que, el 22 d’agost de 1500, mentre estava embarassada per primera vegada, redactà un testament, en poder del notari de Barcelona Joan Vilar, per mitjà del qual feia hereu el fill o filla que nasqués i, a falta seva, de primer el seu marit i, després, el seu germà Miquelot Setantí, amb qui Elionora fundà una capella sota l’advocació de sant Joan a la catedral de Barcelona. Francesc i Elionora tingueren, almenys, dues filles que arribaren a edat adulta: Elisabet, monja, que renuncià l’herència paterna en favor de la seva germana, i Àngela-Beneta Bussot de Sitges, l’hereva, casada, sembla que el 1519, amb el donzell Joanot Salbà. Cal no confondre’l amb el Francí Bussot de Sitges, poeta, que durant la guerra civil féu costat a Joan II, que el 1461 formava part del Trentenari barceloní i que entre el 1473 i el 1479 fou promotor del consell del futur Ferran II. Però sí que, en canvi, es tracta del destorrentista que, de la mateixa manera que Felip de Ferrera (el diputat reial en 1503-06), entrà al Consell de Cent després que, el 30 de novembre de 1494, haguessin estat nomenats a la Conselleria els homes més representatius del partit. A més, Francesc Bussot de Sitges també fou elegit mostassaf de Barcelona aquell mateix any i fou extret conseller segon el 1516. Morí al maig del 1530.
La incompatibilitat de Joan d’Aragó i les dissensions internes al consistori
El trienni de 1512-15 no solament fou d’una gran intensitat, sinó també d’una gran complexitat, tant arran de l’afer de la incompatibilitat de Joan d’Aragó en haver estat nomenat lloctinent i capità general del Principat, com per l’enfrontament entre el vescomte de Canet i Francesc Bussot de Sitges per la provisió de dos advocats assessors ordinaris del General. Aquests foren els dos temes a què calgué dedicar més esforços i que monopolitzaren, i pràcticament bloquejaren, l’activitat de diputats i oïdors.
Bé que els altres diputats i els oïdors estigueren d’acord i convençuts, des del primer moment, de la impossibilitat que el castellà d’Amposta mantingués el càrrec de diputat eclesiàstic, i que ben aviat obtingueren l’adhesió de representants dels tres braços, la resistència de Joan d’Aragó a la renúncia i la falta de voluntat resolutiva del monarca, tan proper a la seva persona, quasi ocuparen exclusivament els dos primers anys del trienni. Perquè els rumors, confirmats ben aviat, de l’imminent nomenament de Joan d’Aragó com a lloctinent i capità general ja començaren a mobilitzar el consistori al desembre del 1512, i se sumaren, a més, a la impotència davant de la continuada absència i passivitat del duc de Luna durant els mesos en què, almenys nominalment, detingué el càrrec de diputat eclesiàstic sense ser lloctinent general.
L’afer de la incompatibilitat paralitzà, en diversos aspectes, l’activitat del General, fonamentalment pel que fa a les seves finances, sobretot des que Joan d’Aragó arribà a Barcelona com a lloctinent però sense exercir el càrrec de diputat i fins que hom no acordà que tota la documentació relativa als pagaments fes referència als diputats sense donar-ne el nom, i que fos Guerau de Vilatorta, l’oïdor eclesiàstic, qui la fermés i signés en nom de l’estament. D’aquesta manera es pogué desbloquejar, per exemple, a l’abril del 1513, tant el pagament del sou de la gent d’armes del servei atorgat a les Corts de Montsó l’any anterior, com el pagament de pensions als creditors censalistes del General i de salaris als seus ministres, que ho exigien insistentment i impacientment amb raó.
Fou el vescomte Pere de Castre qui, el primer de maig de 1513, marxà cap a Puigcerdà per pagar el sou a la gent d’armes. Durant la seva absència, el diputat Bussot de Sitges, que es féu amo del consistori, propicià l’altra gran polèmica del trienni, elegint, l’11 d’agost, amb els oïdors eclesiàstic i militar que actuaven com a substituts dels respectius diputats, els dos advocats assessors ordinaris del General que havien de succeir els que havien estat nomenats membres del Reial Consell. Els advocats eren necessaris, entre altres coses, per a obtenir assessorament sobre l’afer de la incompatibilitat. En tornar a Barcelona, quasi immediatament després de l’elecció dels advocats, el vescomte de Canet es negà a reconèixer-los, perquè havien estat elegits en absència seva i amb l’oïdor militar Margarit actuant com a substitut seu. Posteriorment, no solament es negà reiteradament a participar en els consistoris on els dos advocats haguessin d’intervenir com a tals, sinó que també boicotejà totes les actuacions fetes per l’oïdor militar en substitució seva i continuà plantejant dissentiments als nomenaments de nous oficials.
La discòrdia s’arrossegà fins a la clausura del trienni, i òbviament arribà fins al rei, el qual al novembre del 1514 es pronuncià en favor d’una ràpida solució consensuada «por manera que el tiempo restante d’este dicho triennio no se consuma en estas proprias y apasionadas contenciones». Es tractava de convocar una comissió de doctors, parcialment elegida per cadascuna de les dues parts, que hagués de conèixer si els advocats havien estat ben elegits o no, i respectar el seu arbitri. Però el foc creuat de recriminacions no tingué aturador, sobretot per part del vescomte. Pere de Castre pretengué, àdhuc, que Bussot de Sitges i els seus adherents havien ocultat correspondència reial, i els acusà d’«abusos, excessos e delictes, axí en haver conferit pretesos officis de advocats e altres coses, ab intervenció de peccúnia, e ab tal conjuració e coadjuvació entre ells feta, com altrament, en dan del dit General». A l’agost del 1514, no se sap per quin motiu, fins i tot arribà a posar en qüestió la legitimitat de Bussot com a diputat reial. A més, mentrestant, encara que de manera provisional, els advocats havien anat exercint el càrrec i el rei determinà que se’ls pagués el salari, amb la reserva que, si calia, tornessin els diners que pertoquessin, resolució que encara enverinà més la qüestió.
El degà Fiella sabé mantenir una actitud equidistant i no implicar-se personalment en la discussió, i no pas perquè la seva incorporació al consistori anés acompanyada, en cap sentit, de circumstàncies massa plaents. Perquè, a la disputa entre els seus dos condiputats, cal sumar-hi els problemes relacionats amb els oïdors. Si, al febrer del 1514, segons la versió dels representants del General, l’oïdor de comptes militar, Jeroni Margarit, havia estat detingut i romàs en presó «per passions i interessos particulars», però no pas perquè hagués fet res, ara, a l’agost del 1514, el consistori també es veié privat durant una temporada de l’oïdor reial, Pere Tomàs Torres, que havia estat atacat i molt mal ferit al cap i a la cara, davant de casa seva. A mitjan octubre fins i tot s’arribà a fer una crida, amb el dissentiment del vescomte, per oferir una recompensa de 100 florins d’or a qui descobrís els malfactors responsables i autors de l’atac. Vilatorta, al seu torn, demanà, a la fi del 1514, un increment de salari pel temps que havia exercit de manera reconeguda com a diputat eclesiàstic, és a dir, pels poc més de disset mesos que separaven la presa de possessió de Joan d’Aragó com a lloctinent de l’extracció de Fiella; i, per sostenir la seva exigència, s’acollia al cas de l’oïdor reial del 1452, que segons ell havia cobrat com a diputat reial arran de la impossibilitat del diputat, per malaltia, de servir l’ofici i de signar albarans.
Tot plegat ocasionà, a més, un gran diferiment en l’examen dels comptes, per a la qual cosa el consistori fins i tot rebé ordres reials de contractar algú perquè ajudés a revisar-los; fou contractat un mercader ciutadà de Barcelona, Berenguer Pujalt. Encara que les queixes no fossin tan insistents com en el trienni precedent, entre el 1512 i el 1515 les bandositats continuaren assotant el Principat, tal com demostren les baixes temporals dels oïdors militar i reial.
Pel que fa a l’afer dels coralls sards, que a la fi del trienni anterior havia quedat pendent de resolució, a l’inici d’aquest, entre grans lamentacions que àdhuc afectaven els oficials i regidors de l’Alguer, per qui es consideraven traïts essent, com eren, «tots cathalans o exits de cathalans», els diputats hagueren de veure com, al capdavall, el Consell Reial acabà revocant la pragmàtica que estipulava que tots els coralls sards havien de ser venuts a catalans.
El trienni de 1512-15 s’havia iniciat en plena legislatura. Les Corts de Montsó del 1512 —en el marc de les quals, amb rara prerrogativa, havia jurat com a diputat Joan d’Aragó—, iniciades a la primeria de juny, closes el 2 de setembre i presidides per la reina Germana de Foix, havien estat convocades arran de la represa de la guerra amb França i la consegüent necessitat de recursos. Les Corts havien aprovat un servei de 200 homes d’armes i 200 genets durant tres anys, que havien de sufragar-se parcialment per via de fogatge. I, a desgrat de la seva brevetat, puix que no duraren ni tres mesos, aportaren finalment un assaig de solució a problemes que s’arrossegaven des de feia diversos lustres. D’una banda, la Reial Audiència fou reformada; encara que s’amplià de vuit a dotze el nombre de juristes, també es creà una segona sala, de manera que cadascuna quedà constituïda per sis doctors; s’introduí la possibilitat d’apel·lació d’una sala a l’altra i, a més, es regularen els salaris dels seus membres. D’altra banda, també es proveí sobre la Inquisició, per garantir que el Sant Ofici es limités a dictar justícia sobre qüestions de fe, que no envaís la jurisdicció del General i que no es cometessin, tampoc, més abusos per via de nomenament de familiars. Les Corts dictaren, igualment, una pragmàtica referent al bandolerisme. I, també, unes ordinacions per establir un major control sobre els comptes del General, seguint les peticions dels diputats del trienni anterior.
Empestats, en una xilografia del final del segle XV.
ECSA
De la mateixa manera que s’havia iniciat, el trienni 1512-15 també es tancà amb una nova cort, convocada aquest cop a Lleida, que de tota manera no havia d’iniciar-se fins a la tardor. Però es clogué, sobretot, i novament, marcat per un altre signe: el de la pesta. La cerca de la pesta s’havia iniciat a Barcelona a la primeria de juny del 1515. El dia 18 els diputats asseguraven que els morts ja assolien la xifra de catorze diaris, i que el governador i el Reial Consell feia uns dies que s’havien traslladat a Manresa. Com que el 22 de juliol s’havia de fer extracció de nous diputats i oïdors i serien aquests els qui haurien de disposar on els semblava oportú traslladar el consistori, Fiella, Bussot de Sitges i Castre decidiren que ells es retirarien, només, a Horta, parròquia on tenien cases i torres adequades per a resguardar-s’hi i que, a més, de moment era lloc sa. El consistori hi fou convocat el 15 de juliol, i s’acordà que el dia 22 s’hi faria l’extracció, però que, si s’hi havia estès la pesta, diputats i oïdors es reunirien al monestir de Sant Jeroni de la Murtra i, si no, a Badalona. Finalment, però, les insaculacions i la successiva extracció de diputats i oïdors pogueren fer-se, efectivament, a Horta, a casa del ciutadà barceloní Joan Sabastida.