El 22 de juliol de l’any 1503, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Ferrer Nicolau de Gualbes i Desvalls, canonge de Barcelona i ardiaca del Vallès; diputat militar: Jofre de Cruïlles, noble; diputat reial: Felip de Ferrera i de Llobera, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Joan Valls, abat de Sant Llorenç del Munt; oïdor militar: Galceran Sescomes d’Anfesta, donzell de la vegueria de Cervera; oïdor reial: Jaume Traginer, burgès de Perpinyà
Soldats i homes d'armes, retaule, segle XV.
R.M.
Ferrer Nicolau de Gualbes i Desvalls, canonge i ardiaca del Vallès de la seu de Barcelona, era, a la ciutat, una persona coneguda, tant pels seus orígens familiars com per la seva presa de posició en la vida pública com a eclesiàstic. Fill de Ferrer Nicolau de Gualbes i Terré i d’Elisabet Desvalls i de Ribalta, era doctor en decrets, i el 1479 Ferran II el nomenà conseller seu. Aleshores, Ferrer Nicolau residia a Roma, on detenia un ofici d’abreviador de parco maiori a la Cancelleria de Sixt IV. Com que el monarca volia que fos a la cort i que intervingués als consells, demanà al pontífex que li donés llicència per a marxar i per a vendre l’abreviadoria, i al cardenal Roderic de Borja que hi intercedís. Restablert a Barcelona, visqué, almenys els darrers anys de la seva vida, prop de la parròquia de Sant Just. A la dècada dels vuitanta, juntament amb l’ardiaca Lluís Desplà i d’Oms, destacà com un dels caps visibles del clergat barceloní que més s’oposaren a la contribució dels eclesiàstics a les imposicions de la ciutat. El 1484, fou un dels protagonistes d’un aldarull que s’esdevingué per aquest motiu a la plaça de Sant Jaume; el 1488, quan es cregué que s’obtindria una butlla papal favorable a la contribució de la clerecia al redreç, el seu nom figurà entre els dels eclesiàstics a qui Ferran II es dirigí per demanar-los que no n’obstaculitzessin l’aplicació; i, el 1489, fou un dels noms als quals el rei escriví per intentar que el clergat s’avingués a la contribució. D’altra banda, el 1486 també havia estat comissionat, amb butlla papal, juntament amb l’ardiaca Desplà i el canonge Guillem Llull, dels afers relacionats amb la Inquisició, però declinà intervenir-hi. A la darreria del quatre-cents, Ferrer Nicolau de Gualbes era un dels membres de l’estament eclesiàstic que sovint era cridat a la Diputació del General per donar consell als diputats. El canonge Gualbes únicament pogué servir l’ofici de diputat durant set mesos i, després d’algunes setmanes de greu indisposició (a causa de la seva malaltia, ja des del 14 de febrer de 1504 l’oïdor eclesiàstic començà a signar els albarans de les pensions de censals), morí el primer dia de març d’aquell any, prop de la mitjanit. Fou enterrat a la seu el dia 4, i tant diputats, que presidien el dol, com consellers foren invitats al sepeli; però es produïren conflictes de precedència i, finalment, els consellers no assistiren als funerals. Ferrer Nicolau de Gualbes havia redactat personalment, al febrer del 1503, de pròpia mà i en llatí, el seu testament, dipositat en poder del notari barceloní Joan Vilana, davant el qual va dictar un codicil dos dies abans de morir. Féu hereva universal la seva ànima i es recordà sobretot d’un nebot, el jurisperit Joan de Gualbes, que en fou marmessor, a qui deixà tots els seus llibres de dret canònic i dos tapissos que tenia penjats a casa.
Després de la mort del canonge Gualbes, la nova extracció de diputat eclesiàstic es realitzà el dia 11 de març, i en sortí escollit l’arquebisbe de Tarragona, Gonzalo Fernández de Heredia(Móra de Rubiols, Terol ~1450 – Valls 1511), que no jurà el càrrec fins el 22 d’abril. Nascut a Móra de Rubiols (Terol) a mitjan segle XV, en el si d’una noble família aragonesa, Gonzalo Fernández de Heredia fou bisbe de Barcelona (1478-90) i arquebisbe de Tarragona (1490-1511). Prengué possessió del bisbat barceloní el 8 de juny de 1479 per mitjà de procurador, el bisbe de Mallorca Diego de Avellaneda, i, havent estat nomenat arquebisbe de Tarragona al juny del 1490, ocupà la seu metropolitana el 22 de setembre d’aquell any, en aquest cas a través del procurador Pere Vinyes, canonge de Barcelona. Fernández de Heredia, però, residí a Itàlia fins el 1500, de manera que, fins aleshores, estigué absent de la diòcesi i l’arquebisbat. Lorenzo Pérez de Heredia, bisbe de Nicòpolis del Pont (Àsia Menor), fou qui regí l’arquebisbat de Tarragona en nom seu fins que ell entrà personalment a la ciutat, el 21 de setembre de 1500. El bisbe i arquebisbe fou un home molt proper tant a la Corona com al papat. Vinculat, de primer, al servei de Joan II, esdevingué, en temps dels Reis Catòlics, un dels seus procuradors o ambaixadors permanents a Roma, i per això són freqüentíssims els casos en els quals se li encomanaren gestions a la cort pontifícia. Esmentat regularment com a conseller de Ferran II des de l’inici del seu regnat i, posteriorment, com a canceller seu, la familiaritat del monarca amb Gonzalo és més que palesa. De fet, però, fou el papa Innocenci VIII, que el tenia servint a la cort, qui demanà a Ferran II que fes recaure en ell el nomenament com a arquebisbe. A Roma, durant el conclave que el 1492 elegí papa Alexandre VI (Roderic de Borja), hi fou nomenat capità de la guàrdia de palau, i posteriorment el nou papa el designà governador de la ciutat. Després, per voluntat reial, les seves missions diplomàtiques s’estengueren a altres punts de la península italiana. Al juliol del 1494, els Reis Catòlics l’escriviren per comunicar-li que, després d’obtenir el beneplàcit papal, volien que deixés la cúria pontifícia i es traslladés a Nàpols per servir, com a conseller i home de confiança, la reina Joana d’Aragó, vídua de Ferran I de Nàpols, i que hi rellevés el governador de Catalunya, Lluís de Requesens, a qui els monarques feren tornar al Principat. D’aquesta manera, l’arquebisbe abandonà Roma i passà a residir a Nàpols. Hi era el 1495, any en què Alfons II abdicà a favor del seu fill Ferran, i poc després, quan Carles VIII de França s’apoderà de la ciutat, es refugià a Sicília amb la família reial. Són testimoni de les seves relacions amb Sicília les quatre caixes que en rebé a l’agost del 1506, per mitjà d’un cavaller de Messina i de part d’un mercader de la mateixa ciutat. Contenien llibres impresos que devien constituir part de la biblioteca que l’arquebisbe havia anat reunint a Itàlia; molts eren de teologia, però també hi havia una bona representació d’obres clàssiques i de cultura humanística.
A l’octubre del 1500, poc després que hagués tornat d’Itàlia, l’arquebisbe convocà el Capítol tarraconense i li exposà les causes de la seva llarga absència i la necessitat que tenia tant de descansar com de reduir despeses, i que, per això, es retirava al monestir d’Escornalbou. S’ha dit que hi romangué pràcticament reclòs fins un any abans de la seva mort, quan es traslladà a la Selva del Camp i, després, a Valls, amb voluntat d’alleujar la malaltia que l’afectava. Però, en canvi, és evident que, almenys durant el període que fou diputat, sortí d’Escornalbou: el primer any féu residència com a diputat 84 dies, el segon 154 i el tercer 259. Tanmateix, és possible que ja aleshores tingués algun problema de salut, perquè al gener del 1506 excusà la seva presència al matrimoni de Ferran II amb Germana de Foix al·legant la seva edat, les indisposicions que tenia i la duresa de l’hivern. Gonzalo Fernández de Heredia morí el 21 de novembre de 1511, a les set del matí, al castell o residència que l’arquebisbe de Tarragona tenia a la vila de Valls, i és enterrat davant del portal major de la seu tarragonina, en una sepultura coberta amb planxa de bronze, obra del mestre buidador de la Selva del Camp Dionís Vergonyós, que també col·laborà en l’elaboració de les portes decorades amb les seves armes que Fernández de Heredia oferí a la catedral i que encara en presideixen el portal major.
Encara que pertanyi a un llinatge noble tan notori com el dels Cruïlles, del diputat militar d’aquest trienni, Jofre de Cruïlles, se’n tenen poques notícies. Insaculat per la vegueria de Vic, es tracta, molt probablement, d’un fill de Jofre Gilabert de Cruïlles i de Cervelló, baró de Rupit i senyor de Fornells, mort el 1452, i de Margarida Segimona Alemany de Bellpuig, senyora de la Sala. Devia ser, en aquest cas, germà de l’Ausiàs de Cruïlles i Alemany de Bellpuig que, en casar-se, vers el 1486, amb la pubilla dels Vilademany, Elisabet Joana, esdevingué senyor de Santa Coloma de Farners i castlà de Taradell. Així sembla indicar-ho, a més, una demanda presentada al novembre del 1486 per un cert Jofre de Cruïlles contra el seu germà Ausiàs reclamant-li diners perquè, segons ell, no li pagava íntegrament un censal de 58 lliures i 15 sous anuals, sinó només de 43 lliures i 15 sous. Aquest detall permet identificar-lo amb el Jofre Cruïlles que, el 28 de desembre de 1513, diposità el seu testament, autògraf, en poder del notari de Barcelona Joan Vilana. Estava domiciliat, des de feia més de deu anys, a Barcelona, a la parròquia de Sant Pere de les Puelles, però volia ser enterrat al monestir de framenors de Vic amb la seva família. En foren marmessors la seva dona Elisabet (Isabel de Soler?), el seu germà Ausiàs —que li continuava satisfent el mateix censal de 43 lliures i 15 sous, corresponent a la legítima materna—, la seva germana Caterina i el seu parent Pere Deià. Deixà molts petits deutes, tot i que posseïa algunes vinyes al terme de Sant Joan Despí i havia lluït, a Saragossa, en nom de la seva esposa, un censal quantiós sobre el peatge de Calataiud. Consta que el noble Jofre de Cruïlles fou convocat almenys dues vegades pels diputats del trienni presidit per Francí Vicenç com a membre militar de comissions assessores, i que morí al juliol del 1515.
El diputat reial, Felip de Ferrera i de Llobera, fou un dels personatges amb gran repercussió pública a la Barcelona del darrer quatre-cents i del primer cinc-cents, tot i que la seva homonímia amb el pare, l’avi, un fill i un nét pugui induir a confusió. El seu avi, casat amb Serena de Sacosta, que ja fou conseller en cap de Barcelona, fou benefactor de l’escola lul·liana, i el seu pare, casat amb Elionor de Llobera i Roig i hereu del sogre, el mercader Joan de Llobera, és el conseller quart de Barcelona del 1452 esmentat per Pere Miquel Carbonell en les Cròniques d’Espanya i el conseller cinquè del 1447 representat en la miniatura dels Comentaris als Usatges de Jaume Marquilles, era membre de la Biga, durant la guerra civil lluità en contra de Joan II i morí, intestat, l’estiu del 1472, a Montpeller. Felip de Ferrera i de Llobera, el seu fill únic, nascut probablement el 1453, era amb ell. Romangué a França, detingut com a captiu de bona guerra, fins a mitjan 1473, que fou rescatat pel mercader Joan Mateu Solivella. Al juny d’aquell mateix any la cort del veguer de Barcelona li adjudicà l’heretat del pare. Casat, primer, amb Marquesa Boscà i Desvalls (1474), tia del poeta Joan Boscà, contragué segones núpcies, entre el 1484 i el 1492, amb la seva parenta Felipa Carles de Llobera i Anglès, senyora del castell de Vallferosa i Salomó. Felip de Ferrera i de Llobera fou un dels principals i més fidels seguidors de Jaume Destorrent i, almenys des de la primeria de la dècada dels vuitanta del quatre-cents, participà activament en la vida política ciutadana. Al llarg d’aquella dècada, fou elegit jurat del Consell de Cent el 1481, el 1484 i el 1487, mostassaf el 1482, cònsol de la llotja el 1486 i obrer el 1488. Posteriorment, el 1490 fou elector, pels ciutadans, de la conselleria de Joan Llull, i, de nou jurat del Consell de Cent, fou un dels elegits per Jaume Destorrent en 1490-91. Després que el rei l’hagués recomanat al lloctinent, el mateix Destorrent el nomenà també batlle de Barcelona i receptor de les bolles del General (1491). El 1494, Felip de Ferrera fou, com Francesc Bussot de Sitges, un dels destorrentistes que entraren al Consell de Cent. Durant el trienni 1491-94 també fou, juntament amb Joan Berenguer Aguilar, el beneficiari de l’arrendament dels drets municipals, i el 1494 arrendà, per un any, el dret dels flequers. El 30 de novembre de 1496, l’any que Pere de Conomines es negà a acceptar la conselleria en cap, ell havia estat elegit conseller segon, de manera que exercí de conseller en cap fins que, el 30 de gener de 1497, Conomines reconsiderà la seva negativa. Mentrestant, Felip s’aprofità de la situació afavorint obertament i amb total manca d’escrúpols el mateix partit destorrentista: a desgrat de ser conseller segon, per exemple, fou proveït del càrrec de receptor dels emoluments de la batllia, i féu que se li revoqués, excepcionalment, l’ordinació que prohibia detenir un càrrec municipal si ja se n’ocupava un altre. D’altra banda, el 1498 també realitzà la inspecció de la batllia arran del desgavell administratiu i econòmic que hi havia, determinat per l’impagament a la ciutat dels seus grans deutes en pensions de censals. Pel desembre d’aquell mateix any, quan s’introduí la insaculació al municipi de Barcelona, encara tornà a ser un dels 32 jurats ciutadans extrets. Pel que fa a la Diputació del General, Felip de Ferrera havia estat insaculat oïdor per la ciutat de Barcelona quan es féu la primera insaculació general, al novembre del 1493. El 2 de juny de 1500 fou transferit al sac de diputats, d’on fou extret al cap de poc més de tres anys. En aquestes dates, els seus passos ja comencen a confondre’s amb els del seu fill, el doctor en lleis o jurisconsult Felip de Ferrera i Boscà, que fou clarament afavorit pel seu pare mentre fou diputat del General: des de l’inici del trienni, es convertí en un dels doctors regularment cridats per aconsellar els diputats; al desembre del 1503, fou insaculat oïdor; a l’agost del 1505, el seu pare i el diputat militar el nomenaren síndic del General; i al juliol del 1506, fou promogut a advocat i assessor ordinari del General —nomenament en el qual s’interessà fins i tot el rei—, bé que, en aquest cas, el nomenament es produí amb el dissentiment explícit i reiterat del diputat militar Jofre de Cruïlles, que sostenia que l’elecció havia estat feta «seguints en açò més la llur privada e carnal affecció que lo judici o dictamen de dret e rahó, com sie ver que hagen e han scientment elegit persona indigna a tal offici, com [...] deguessen e haguessen e eren tinguts elegir un solemne doctor o juriste, qual no és lo dit micer Felip de Ferrera, [...] com sie jove e novici o novell advocat». Havent comptat amb el decidit ajut del seu pare, el jurista Felip de Ferrera i Boscà, nascut el 1479, féu una gran carrera; inclòs a la nòmina de ciutadans honrats de Barcelona el 1510, Ferran II el nomenà membre del Consell Reial (1512) mentre era advocat ordinari de la ciutat, fou advocat fiscal a la Cort Reial, regent de la Cancelleria i, després de la mort de Ferran, partí cap a Flandes a servir el nou rei. Mentre era diputat, Felip de Ferrera i de Llobera assistí, juntament amb el diputat militar Jofre de Cruïlles, al matrimoni de Ferran II i Germana de Foix, celebrat a Dueñas (Palència), el 18 de març de 1506. Un cop expirat el seu trienni, en 1506-07 fou enviat al rei com a missatger del General pels nous diputats, per tractar-hi d’afers com la draperia, els salaris de les sentències dels doctors de l’Audiència Reial o el comerç amb el Llevant. El 1507 també era a Nàpols al costat del monarca com a representant dels consellers de Barcelona, amb la missió d’intentar obtenir-ne una provisió a fi que es revisessin les bosses d’insaculació de la ciutat. En 1508-09 fou ambaixador reial a Venècia, i després partí cap a Roma, on morí l’estiu del 1509, en plena missió diplomàtica. La seva vídua, Felipa, encomanà al cavaller valencià Jeroni de Vic, procurador reial a la cort romana, que recuperés els efectes personals del seu marit, que arribaren a Barcelona al setembre del 1510. L’inventari post-mortem dels béns de Felip de Ferrera i de Llobera, que residia al carrer dels Banys Vells, conservat en poder del notari Lluís Carles Mir, ha permès descriure la seva biblioteca com a exemple de la penetració i influència renaixentista a l’oligarquia barcelonina: composta tan sols d’obres impreses, hi són molt ben representats els clàssics llatins i hi destaquen, en italià, els textos de Dante i de Boccaccio, si bé només conté una única obra en català. El fet que, el 1473, el beguí i eremita venecià Mario da Pasa li comprés un manuscrit lul·lià, el vincula a les inquietuds culturals del seu avi. Mentre era a Itàlia, donà facilitats a l’humanista Joan Morell perquè preparés l’edició de la gramàtica de Nebrija, que després Morell li va dedicar.
L’oïdor eclesiàstic, Joan Valls, abat de Sant Llorenç del Munt, morí mentre exercia el càrrec el 13 de gener de 1504, per la qual cosa fou necessària una nova extracció que recaigué en fra Benet Cardona, paborde de Castellterçol i canonge de l’Estany, que jurà el 16 de gener de 1504.
Guerra i pau al Rosselló i intents de regulació dels desordres financers
Constitucions de Catalunya, 1503.
R.M.
El 22 de juliol de 1503, dia de Santa Magdalena, els diputats que acabaven el trienni hagueren de fer l’extracció dels seus substituts mentre, a Barcelona, al convent de framenors, s’hi celebrava Cort General. Les sessions s’havien iniciat el 26 d’abril i no es clogueren definitivament fins el 28 de novembre, bé que quedaren interrompudes durant alguns mesos, des que el 28 de setembre havia arribat a Barcelona la notícia que els francesos havien entrat al Rosselló i assetjaven Salses, i Ferran II havia corregut cap a Perpinyà. Prèviament, però, per l’agost, la Cort ja li havia concedit un donatiu de 200 000 lliures, 150 000 de les quals eren destinades al pagament de 200 homes d’armes i 200 genets durant tres anys i les 50 000 restants per a pagar peons; els diners havien d’obtenir-se dels ingressos del General i amb la imposició d’un fogatge.
Encara que, per mar i a Nàpols, la guerra seguís oberta, el 15 de novembre se signà una treva de cinc mesos al Rosselló, que, primer, fou suplantada per un acord global de tres anys que arrencava del 25 de febrer de 1504 i, després, a l’octubre del 1505, per la conclusió d’una pau i aliança perpètua entre Castella, la Corona d’Aragó i França que, a més, eliminà les restriccions comercials prèvies i sancionà el dret de lliure comerç tant per mar com per terra. La proclamació de la pau coincidí amb l’anunci del matrimoni de Ferran II amb Germana de Foix, neboda del rei de França.
Una de les preocupacions que tingueren els diputats i oïdors d’aquest trienni fou posar fi a les difamacions contra alguns dels ministres del General, que es deia que havien comprat oficis i que rebien diners a canvi de favors. A la vegada, també es volgué posar fi als desordres que es deia que hi havia entre molts dels ministres, imposar rigor d’horaris, controlar els diners percebuts per receptors, collidors i sobrecollidors de la institució, que en feien ús particular i que després no hi havia manera de recuperar... Perquè, a desgrat dels símptomes de sanejament de les finances que havien donat diputats i oïdors de triennis anteriors, a mitjan novembre del 1504 Fernández de Heredia, Cruïlles i Ferrera asseguraven que, quan havien entrat a l’ofici l’any anterior, havien trobat el General «molt pobre i baix de diners», i que li eren degudes grans quantitats tant per part dels arrendadors com dels receptors i collidors de les generalitats, perquè els seus predecessors no havien estat prou rigorosos a exigir-les i havien concedit massa demores. És obvi, tanmateix, que la necessitat de fer els pagaments de sou a la gent d’armes del Rosselló influí en el seu zel.
Però la voluntat i fermesa dels diputats a exigir els deutes topà amb alguns problemes, ja que els deutors del General buscaren subterfugis per a escapar de les execucions. Alguns aconseguiren que els consellers de Barcelona els concedissin guiatge de vitualles; d’altres, que els doctors del Reial Consell evoquessin les causes de les execucions a l’Audiència, encara que sabessin del cert que la jurisdicció sobre aquests deutes pertanyia exclusivament la Generalitat. L’estiu del 1504, preocupats per tots aquests impediments, els diputats advertien el rei que havia de proveir-hi, «car nosaltres som crucificats que, tots los deutors, speren quina conclusió pendran aquestes excepcions ab los qui les han attentades, per pendre tots los altres lo mateix camí, e porem nosaltres tancar les portes de la Deputació si a tal cosa és donat loch».
D’altra banda, bé que durant el trienni anterior els diputats haguessin assegurat que al General ja no li quedaven censals per lluir al tipus del 20 000‰ (o a un interès del 5%), el 1504 encara es feren crides adreçades a tots els creditors censalistes del 16 000‰ (6,25%) perquè, abans de l’1 d’abril, reduïssin els censals al 20 000‰; altrament, els diputats els els lluirien, creant nous censals al for del 22 000‰ (4,54%). Sembla, però, que entre els creditors que es trobaven en aquesta situació hi havia personatges com el duc de Cardona —a qui fins i tot es preguntà personalment si preferia la reducció o la lluïció— o el batlle general de Catalunya, i potser aquest fet era el que havia frenat els diputats predecessors.
Una de les darreres tasques dels diputats abans de cloure el trienni fou la de tenir cura de la introducció del nou dret d’entrada del 10% sobre la canemasseria, que s’havia imposat a les Corts Generals celebrada al convent de framenors de Barcelona el 1503 i que entrà en vigor l’1 de juliol de 1506. Aquest dret substituïa el dret de la bolla que fins aleshores havien pagat drap de lli, estopa i canemasseria (3 sous, o 36 diners, per lliura, el 15%), que fou suspès per Capítol de cort al·legant que «sie dret onerós e stigue en manera de exacció que no·s pot fer que no sien comesos grans fraus en aquell». En endavant, el dret del 10% s’havia d’exigir de la mateixa manera que s’havien percebut fins llavors els 4 diners per lliura d’entrada (1,66%) que ja pagaven aquests productes i que, des d’aleshores, quedaven compresos en el 10% de dret d’entrada (equivalent a 24 diners, o 2 sous, per lliura). A l’inici del juny del 1506, moment en què es feren els primers arrendaments de les taules de la bolla sense la canemasseria, els diputats pogueren comprovar amb satisfacció que s’arrendaven pel mateix preu que s’havien arrendat l’any anterior amb la canemasseria compresa, cosa que no volia dir que ho poguessin fer així amb totes les taules, però almenys els donava arguments per a pressionar a fi de no fer-les baixar de preu.