Es tracta d’un lloc desaparegut de l’antic terme de Sas. El castell, bellament encimbellat (1350 m), s’emplaçava entre el tossal de Sant Quiri i la vall d’Erta. Des d’ací dominava, igual que un ocell, tot l’altiplà de Sas, amb els colls d’Erta (cap a la Vall de Boí, o a la vall de Cabdella pel port de la Felià), de Fades (Peranera), la Picó i d’Hostalets (Castellars). El castro Aquilar és esmentat per primera vegada en un instrument de l’any 1090, en un plet i judici pel qual els comtes Artau II i Eslonça donen en alou al seu fidel Miró Ramon aquest castell amb tot el que li pertany, exceptuant-ne però l’alt domini. Miró Ramon, sens subte, era membre de la família que llavors senyorejava Sas, de la qual provenia el nou prepòsit Ramon Ramon que s’apoderà de Lavaix.
El cartulari de Lavaix conté dos instruments dels anys 1241 i 1242 relacionats amb un castell Aguilar, sense cap altra indicació. Pel que fa a aquest punt, confessem els nostres dubtes ja que, en principi, Aguilar és un topònim utilitzat força sovint a la Ribagorça. El primer diploma té interès filològic perquè diu: “ego domna Sancia de Viu afil bos Belenge abad de Sem Pe, nebod meu, del castet d’Agila e de la vila et de tot so terme so que io.i.e ni aver i dei per razo de castlania ni per moaviage” etc. En el segon, aquest abat Berenguer de Sant Pere dóna al monestir els drets de la castlania d’Aguilar, al castell i a la vila, en reparació dels mals que el seu pare Bien de Lasquarri féu a Lavaix; en canvi, és acollit en tots els beneficis com un germà més del Cister.
Segons Ramon Larregola la borda de Servent de Castellars mostra en els seus paraments cÀrreus que foren espoliats del castell d’Aguilar. Així mateix, és poden veure restes d’algunes cases de l’antiga vila. Del recinte castellà no queda cap vestigi, solament és conserva el topònim.