El poble de Sas es troba enlairat a 1 381 m d’altitud a la riba esquerra de la vall d’Erta, al sector de ponent del terme, sota el coll de Sas (1 480 m) i el tossal de Sant Quiri. Tradicionalment, la vall drenada pel riuet d’Erta conservà la primitiva estructura indígena fins ben entrada la senyorialització. Després, el castell de Sas va ésser centre de l’anomenat batlliu de Sas que incloïa, a més, Erta, Sentís i Benés. El topònim, pervivència del basc, fa referència al terreny d’altiplà poc productiu que s’hi troba. Des del punt de vista documental són ben conegudes les bregues i disputes entre els homes de Sas i el monestir de Lavaix per la vila d’Erta. Així, apareix una reculada notícia que, tanmateix, és objectable: vers mitjan segle IX, en la donació que féu el diaca Eldefred, consta que els habitants dels castells de Sas i Peranera havien de tenir empriu o ús en comú amb la vila d’Erta, en el pàgus de Sas; Villanueva l’accepta amb la data 771, Serrano i Sanz dubta de la seva autenticitat, Abadal el rebutja totalment com a falsificació dels monjos, però, infereix Udina, segons el trasllat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que és tracta d’una falsificació del segle XI o com a màxim del següent, i, P. Bonnassie el situa pels volts de l’any mil. Probablement aquest instrument, d’alguna manera manipulat, tingui a veure amb la gènesi de Sant Julià de Sentís. El 986 apareix en uns diplomes també retocats el lloc de Sant Tirs (entenem que hem de veure Sant Quiri) “qui est infra terminos de castro Sas”. En veurem tot seguit de més fefaents.
Un altre diploma de Lavaix, de l’any 956, reporta la donació d’Aster Altemir i família, de l’estirp dels senyors de Sas, de la vila Biluba en el lloc dit Erta de Sas. L’any 1021 novament són anomenats els homes de Sas que, en el judici del comte Guillem Sunyer, s’evacuen de l’alou que el diaca Eldefred havia lliurat a Lavaix. Altres notícies mencionen Sas com a cap de la rodalia: Artau I i Llúcia donen a Bellera el lloc de Sant Tirs “in territorio Sasso” (1069); aquests mateixos comtes lliuren els drets parroquials que els homes de Sant Tirs treballaven “in terminibus castro Sasso” (1076); Lavaix adquireix el castell d’Aguilar “infra terminos de Sass” (1090). Tot i que no el trobem esmentat en les convinences pallareses, sembla evident l’adscripció de Sas al comtat de Pallars Sobirà i bisbat d’Urgell. Certament, cap al 1103 vuit homines de Sasso reconegueren tenir a tort l’alou d’Erta, i acordaren donar a Lavaix un servei cadascun d’ells. De mica en mica, però, els homes lliures del Sas caigueren sota el comandament i la dependència dels senyors locals. Un nou conveni sobre l’honor d’Erta (1142), que il·lustra perfectament l’aliança entre Lavaix i els barons de Sas, és signat per Petrus Raimundi seniore Sasso.
Versemblantment en aquest rodal imperava, a la segona meitat del segle XIII, la família Erill, ja que trobem inscrit un últim Guillem de Sas en un diploma dels Erill, l’any 1243. Els fogatjaments del final segle XIV situen “lo batlliu de ars, VIII fochs” (Sas, Sentís i Benés) en la baronia d’Arnau d’Erill. El llevador de la baronia (1393) dóna 14 focs al batlliu (més Manyanet), i els capbrevats fan delmes de formatges, ultra els altres pàgaments que per la senyoria estan obligats a satisfer. A partir del segle XVII formà part del comtat d’Erill, en la sots-vegueria de Pallars.