L’església parroquial de Sentís encara avui conserva l’advocació pròpia de l’antic monestir de Sant Julià. Segons el Dr. M. Riu, els seus orígens és remunten a l’època visigòtica, i devia estar dedicada a sant Tirs, d’on provindria l’actual topònim de Sentís. J. Coromines comenta que la terminació en -is és freqüent dels noms pre-romans i seria, doncs, una pervivència del basc. En tot cas, disposem d’una notícia sobre el tema ben reculada. és tracta d’un instrument segons el qual l’any 848 l’abat Trasoari del monestir Vilanova-Lavaix restaurà la disciplina monàstica “in vaselica Sancti Juliani qui est fundata prope fluvio cujus vocabulum est Bosega, subtus villa Senticeto”. Villanueva en donà compte quan visità Lavaix, mentre que Ceferí Rocafort l’atribuí a Sentís, que precisament és troba entre la vall del riu Bòsia, com era conegut el riu que davalla cap a Sarroca, i els vessants del Batlliu que desemboquen a la Noguera Pallaresa pel riberal. Ramon d’Abadal féu la següent brillant exposició: és un document gairebé inintel·ligible, d’una redacció barroca, peça que pretenia ser, de segur, una obra de lluïment del seu redactor. El que arriba a deduir-se’n és que l’abat Trasoari, de Lavaix, amb els seus monjos, posseïen una església dedicada a sant Julià, vora el riu Bòsia, sota la vila de Sentís. Aquesta església devia estar encomanada a Constantí, prevere, i a Atila, els quals havien aprisiat terres pels voltants; ara l’abat Trasoari els lliurava l’església i els béns perquè, junt amb els altres que hi acudissin, hi fessin vida monàstica sota la seva obediència o de l’abat que junts designessin en vida d’ell, i del que ells elegissin després de la seva mort.
Sembla, doncs, que la intenció era crear una casa que amb el temps esdevingués independent. Hom suposa que el projecte devia fallar ja que, de fet, no compareix més en el cartoral de Lavaix ni en tenim cap altre instrument. Probablement Lavaix va perdre aquesta possessió ben aviat a causa de la competència del monestir de Bellera, establert a Sant Tirs, i de la intromissió dels laics; d’antuvi Sentís pertanyia a Castellgermà. Així ho suggereix, per exemple, un diploma de l’any 1076 en què compareix Artau I disposant lliurement a favor de Sant Genís d’“ipsa parrochia de villa Sancti Tirsi ab integrum extra ipsa parrochia qui pertinet ad Castro Germano”. En els fogatjaments del 1378 i el 1381, Sentís era ai Batlliu de Sas, amb deu focs, i a la baronia d’Arnau d’Erill. El llevador del 1393 capbreva deu focs, dins la castlania de Castellgermà, que hi prenia usatge.
En l’actualitat l’església parroquial de Sant Julià de Sentís té com a sufragània la de Benés i no presenta cap atractiu per als amants de l’art romànic, però tal vegada d’acord amb la seva història, fóra mereixedora d’una acurada restauració dels paraments i la volta, amagats sota els guixos i les construccions adossades, i, fins i tot, d’una prospecció arqueològica. De fet, segons els vestigis, hom pot deduir que a l’actual entrada hi havia un absis semicircular.